Carta d'agraïment al personal de l'Hospital Sant Joan de Déu després de l'hospitalització de l'Otger

El proppassat 5 de gener donaven l’alta a l’Otger, el meu fill de 7 mesos i mig, després de 7 nits, des del 29 de desembre, ingressat a l’Hospital Sant Joan de Déu. Afortunadament, és una història amb un final feliç (mai millor dit ja que ell torna a ésser el nen rialler i juganer) i, com diu el refranyer, “qui no és agraït, és un malparit”, i tot considerant que des del primer moment vam rebre una atenció exemplar tant a nivell clínic com a nivell humà voldria adreçar aquest escrit per agrair la feina del personal que ens va atendre.

Algú podria al·legar que és només complir amb la seva feina. D’acord, però també es pot mostrar l’agraïment quan qualcú fa bé la seva feina, especialment, quan hom sent que la feina està molt ben feta. Durant molt de temps algunes persones hem estat molt crítiques amb determinades actituds de divisme  a la professió mèdica, per això quan el que trobem és humanitat i professionalitat en cotes supines també s’ha de dir perquè això significa que com a societat estem millorant. Som conscients que SJD  és un referent a nivell materno-infantil (per això el vàrem triar per dur a terme el part i, vista l’experiència, per això hi vàrem fer cap havent d’anar d’urgències); viscudes les experiències, l’eslògan “Et curem. Et cuidem.” és plenament cert i encertat.

Tot just travessar el triatge i accedir al box d’urgències (fet que s’esdevingué molt ràpid, suposem que al triatge ja hi hagué quelcom que els feu sospitar de la possible gravetat del fet) ja ens vàrem trobar amb un equip que tractà el nostre fill, i a nosaltres com a pares, amb eficiència i humanitat absoluta. Des de la Dra. Maria (Mor?) que després de la primera observació volgué demanar consulta a l’equip (explicant-nos per què) i que quan el veié dies després a planta somrigué amb real felicitat exclamant un “està molt millor que quan el vaig veure a urgències!”. Tant ella com el Dr. David (Muñoz?) que estigueren constantment per nosaltres a urgències (i per altres casos que també ho necessitaven, que estàvem on estàvem) i, durant les hores que hi fòrem, ens van informar i explicar (que no és el mateix i són igual de necessàries) què passava, què creien que podia ser, què funcionava i què no i per què. Durant tota aquella llarga estona foren fins a quatre les persones d’infermeria que estigueren pel nostre fill, però vull mostrar un agraïment especial per les dues Marta que em transmeteren dues sensacions en aquells moments: eren les millors i per elles, en aquells instants, l’Otger era el més important del món.

Tres mostres d’aquesta meravellosa humanitat, tan necessària a la professió, són la frase “ara no seria el moment” quan el Dr. David Muñoz (?) venia amb altres metges (suposo que els residents perquè poguessin veure in situ el diagnòstic de la patologia -això tan absolutament necessari en un hospital universitari pel bon futur de la nostra sanitat-) i el petit estava plorant com a conseqüència del tràngol i llur dificultats perquè li “trobin” les vies. Jo vaig patir aquesta situació d’ésser “element educatiu” i no sempre mostraren tanta deferència. Un segon seria el fet que demanés al camiller que s’aturés abans d’entrar a l’UCI perquè la mare i el pare li poguéssim fer un petó al nostre fill ara que hauríem d’estar uns instants separats. El tercer es produí a la cafeteria, quan hores després una de les Marta ens veié i s’apropà per preguntar com es trobava el nostre fill i com evolucionava tot plegat. Fet que ens féu recordar l’actitud de la Cris, la llevadora que ens assistí en el seu moment, i que també es quedà fora el seu horari laboral per poder saber del feliç desenllaç després del part.

Un apunt. Degut a la meva formació hi havia moments en què entenia què deien respecte què feien o per què ho volien fer; però, sense formació només hagués trigat uns segons a saber-ho: els que trigaven a explicar-ho. Perquè en cap moment vaig tenir la sensació que nosaltres estiguéssim allà perquè “tocava” però fèiem més nosa que servei, ans al contrari!

No recordo el nom de la doctora que estigué amb nosaltres a l’UCI, però sí recordo que em transmeté serenor, quelcom que trobo meritori considerant la situació. Un fet que pot haver ajudat era que em recordava a una amiga. Sigui com vulgui, et feia sentir que el nostre fill estava en el millor lloc i en les millors mans on podia estar en aquells moments. Per convicció i creença científica signàrem per col·laborar en l’estudi científic que ens demanaren; però, amb aquell tracte, qui no ho faria?!

Afortunadament traslladaren l’Orger aviat de l’UCI principal a l’unitat de semi-crítics (UCA?). I, novament, el tracte de les infermeres fou exquisit. Si quan marxàrem de l’hospital, en passar a acomiadar-nos, una d’elles (no recordo el seu nom) en veure que marxàvem il·luminà el seu rostre amb un gran somrís! Sí recordo els noms d’en Wooi i de la Núria. Moltíssimes gràcies! Per cert Núria, la difícil via entre el canell i la mà va durar-li quatre dies!

Podria seguir escrivint i fent molt més extens aquest escrit, però, potser, es faria excessivament llarg. Emperò, no puc obviar d'explicitar que a del tracte a planta, on potser no és tan “sostingut”, també estem molt contents. I d’on em porto una frase, després d’una difícil nit amb moltes punxades la frase de la Noèlia de “sou un amor de pares”. Gràcies! També podria citar la Clara i la Meri… La felicitat de l’Otger amb la música de pallapupes, els mil i un detalls per fer que l’estada dels infants sigui més plaent (o menys dolorosa físicament i anímicament!). No podem oblidar l’agraïment de tot cor a la Dra. Rosa Pino per la seva claredat i senzillesa explicant les coses. I l’últim, però no el menys important, l’agraïment a l’Alberto Andrés, el camiller que sempre arriba somrient i et fa somriure i si cal fa una volta en el recorregut perquè l’Otger torni a veure el sostre d’estrelles de l’ascensor.

Òbviament no és cap plaer tenir un fill ingressat a l’hospital durant una setmana però sabem que l’Otger va estar al millor lloc possible on podia estar durant aquella setmana. Moltíssimes gràcies!

Natxo Barrau i Salguero

pare de l’Otger Riba i Barrau

P.S.: Sempre he estat i seré un defensor de la sanitat pública, però em continuo refermant en la necessitat d’invertir en ella perquè els millors professionals hi treballin en les millors condicions possibles per ells i pels malalts. I perquè cal continuar invertint en investigació i formació perquè els nostres centres sanitaris siguin centres de referència. Ens calen més centres com HSJD.

Felicitats i gràcies! Salut, Foc i Tabals

Avui, 20 de maig de 2016, Diables de Les Corts, la meva colla, compleix vint-i-dos anys. Tal vegada no sembla una efemèride important; hi ha moltes colles amb molts més anys a llurs esquenes, som només una altra colla dins del món de la cultura popular i tradicional d'arrel catalana, etc., però per mi sí pot ser un aniversari especial, com el vinent.

La meva relació amb la colla es remunta a l'estiu de l'any 2000 i, no patiu no és pas ara ni el moment ni el lloc de (tornar a) explicar la història d'amor, rebusqueu pel blog i la trobareu, des de llavors els anys no han passat de forma baldí ni per la colla ni per un servidor. La visualització més òbvia és el fet d'haver esdevingut, ara sí, una vieja glòria real i no de facto, les meves presències són puntuals i testimonials envoltat de cares inconegudes; nogensmenys, continuo sentint-me-la meva (o jo membre de la colla) tot i que com en tota història d'amor, si més no en les més purament químiques, i tal vegada novel·lades, l'enamorament és un foc que passa per diferents fases.

Sigui com vulgui és un orgull veure com aquesta entitat continua sumant anys amb un vigor ple i exultant i sentir-se part de llur història. Una història en què demà serà un nova vetllada per introduir en els seus annals: l'hora dels cigalons i les copes d'anís veurà un nou carro i la nit veurà il·luminar-se el cel de la nostra plaça com mai abans, i jornades èpiques ha viscudes, s'ha vist.

No obstant si Diables de Les Corts m'ha donat quelcom no és pas moments inoblidables, que també, sinó amb qui viure'ls: a la colla vaig conèixer la Raquel. I, nosaltres, tal i com fa la colla, també farem un canvi de carro i veurem el cel il·luminar-se. Diuen que esperem pel 10 de juny. Això significa que si la biologia segueix el seu curs, el vint-i-tresè aniversari de Diables de Les Corts ens hauria de veure essent ja un trio amb l'Otger.

Qui sap si aquest fet palesa millor que cap altre les passes enrere que cal fer i la necessitat del (re)canvi generacional; per això, sé que sigui qui sigui qui demà enarbori el nostre estendard podreu continuar responent com sabem...

Qui són els millors?!

Salut, Foc i Tabals

Natxo Barrau i Salguero

Barcelona 20/V/2016

Tercer Conte de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina

Aquest havia d'ésser, i de fet ho és, el tercer Conte de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina (CPTB). Com a tal, hauria d'haver vist la llum, tal i com succeí amb els dos anteriors, en la presentació conjunta dels actes de la CPTB que es fa per les festes de la Mercè. Emperò, l'any 2013 aquells projectes amb què Els 5 Bojos de la CPTB havien aconseguit engrescar les entitats, per diferents motius, no es pogueren o volgueren dur a terme. Això, coadjuvat amb les vicissituds d'un projecte conjunt per commemorar el Tricentenari del 1714, ha fet retardar la seva aparició fins la diada de la nostra altra copatrona, Santa Eulàlia.

La Laia es sentia feliç, tot i que cansada, en preparar-se per allitar-se. S'havia passat tot el dia passejant de la mà de l'avi per la seva estimada ciutat de Barcelona. Després de les vacances d'estiu allunyada del brogit de l'urbs, s'havia sentit transportada gràcies a les paraules; com si les hagués viscudes, l'avi, li havia narrat les històries d'aquella Barcelona que resistí a l'invasor ara feia 300 anys. Cadascuna de les senyeres i estelades que penjava a les balconades havia fet imaginar a la Laia un somrís en el rostre d'aquells ciutadans que lluitaven sota la consigna “Mort o els nostres privilegis mantinguts”.

Un ingent estrèpit provocat per tres canonades desvetlla la Laia. Tres salves de funesta premonició desperten la ciutat. Encara és negra nit, però el tanyat corprenedor de les campanes des dels senys fins les dríngoles trenca la matinada. La Laia es treu la son de les orelles i s'adona que davant els seus ulls la Tomasa, L'Honorata i la resta de campanes criden a sometent mentre els trabucaires es dispersen des de la Seu per a convocar tothom als seus llocs de defensa. La ciutadania reprèn la lluita per mantenir la llibertat al so dels tabals i les gralles tocades amb honor i orgull.

La Laia atemorida inicia una cursa damunt el fangar que són els carrers de la ciutat després de tants dies de pluja. No sap cap a on es dirigeix, només veu ciutadans i ciutadanes preparats per a l'última defensa. Sense saber-ho ha corregut fins el Castell de Montjuïc. L'esclat de la lluita és eixordador. Els seus ulls són negats en llàgrimes. Desitjant fugir del malson, nota quelcom eixugant-li el rostre. En alçar la mirada veu l'Àliga de Barcelona que li somriu. La Laia parpelleja diverses vegades; no és pas possible que l'ésser mitològic del Seguici estigui ballant per a ella. En finalitzar el ball, l'Àliga entoma la senyera negra i inicia el descens per encapçalar la defensa de la seva ciutat.

Barcelona és recorreguda per un fervorós cant coral de creença en la victòria que silencia l'esclat guerrer. Mentre al Saló de Cent s'ultimen les estratègies de defensa, el penó de Sant Eulàlia surt de l'Ajuntament portat pels Gegants de la Ciutat. Sota el seu guiatge, gegants i bèsties fogueres eixiran per formar part dels diferents batallons que conformen la Coronela i permetre resistir els atacs en els baluards.

Cavalcant el Lleó de la ciutat, la Laia podrà observar com les hores avancen i la ciutat es manté ferma en la seva defensa. Com si a cada ferit el substituís l'esperit dels caiguts en el Fossar de les Moreres, la ciutadania rebutja l'ofensiva de l'invasor. Les crides patriòtiques es succeeixen per mantenir l'ànim ferm.

La nit s'apropa i la ciutat s'ha salvat de caure derrotada. La Laia ha vist com totes i tots, plegats, han resistit i han impedit la caiguda de la ciutat. L'enemic marxa cap al seu campament derrotat; però una força tel·lúrica fa que els barcelonins i les barcelonines els persegueixin com diables enfollits pel foc. La creença en ells mateixos i les seves llibertats els porta a escometre contra l'opressor.

Finalment, tota la ciutadania es pot refugiar dins les muralles sabent-se vencedors. Els balls es succeiran a les places ara enfollides sota l'estrèpit dels petards festius. Al Portal de Mar, s'alçarà una castell humà coronat per la senyera en símbol de victòria.

Ha estat un dia molt llarg i els ulls de la Laia es clouen. L'única rendició a signar és deixar-se vèncer per la son i obrir les muralles als somnis.

Natxo Barrau i Salguero

Els 5 Bojos de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina

 

Si voleu (re)llegir els anteriors contes, aquí teniu el primer i el segon.

Gràcies a la Raquel per l'edició del text.

Dewi Sant

Avui 1 de març és Sant David, és a dir, avui és el Dewi Sant, la festa nacional del País de Gal·les. Qui em coneix sap de la meva estima vers el poble gal·lès des que m'acollí un breu, malauradament i afortunadament, segons les sensacions cronològiques, període de temps.; per això, avui el sento com un dia especial.

No podem obviar la gran veritat que rau en els versos:

Avui, m'hauria agradat passejar-me pel carrers lluint els nostres emblemes, el narcís i el porro, durant la desfilada nacional a Caerdydd i gaudir després a Saundersfoot de les menges tradicionals gal·leses envoltats d'artesania i brindar a crits de Iechyd da! Sentir que la llengua es manté viva a les costes de Pembrokeshire, i tornar per prendre el te al Neath Port Talbot, i seguir brindant recordant els èxits, tot i que aquest any no podrem guanyar el Grand Slam, del quinze del drac fins que el diumenge poguéssim participar a la Welsh Lady Fun Run d'Aberystwyth.

Sigui com vulgui, avui rememoraré el meus dies a Cymru i somriuré melangiós sentint el batec de la terra d'Y Brenin Arthur i Owain Glyndwr sabent que Y Ddraig Goch m'accepta com un dels seus.

Gaudiu de Hen Wlad Fy Nhadau:

(Pennill Cyntaf - First stanza)

Mae hen wlad fy nhadau yn annwyl i mi,
Gwlad beirdd a chantorion, enwogion o fri;
Ei gwrol ryfelwyr, gwladgarwyr tra mad,
Dros ryddid collasant eu gwaed.
(Cytgan - Chorus)

Gwlad, gwlad, pleidiol wyf i'm gwlad.

Tra môr yn fur i'r bur hoff bau,

O bydded i'r hen iaith barhau.

(Ail Bennill - Second stanza)
Hen Gymru fynyddig, paradwys y bardd,
Pob dyffryn, pob clogwyn, i'm golwg sydd hardd;
Trwy deimlad gwladgarol, mor swynol yw si
Ei nentydd, afonydd, i mi.
(Cytgan - Chorus)
(Trydydd Pennill - Third stanza)
Os treisiodd y gelyn fy ngwlad tan ei droed,
Mae hen iaith y Cymry mor fyw ag erioed,
Ni luddiwyd yr awen gan erchyll law brad,
Na thelyn berseiniol fy ngwlad.
(Cytgan - Chorus)

Podeu cercar traduccions de la lletra aquí.

Avui n'hauries fet 72

Saber y Ganar (la meva participació)

Cal tenir present que el següent escrit fou redactat el dia després de la gravació del programa emès avui

Des de fa molt de temps, possiblement des dels seus inicis, he sigut seguidor del programa concurs Saber y Ganar que s'emet per La 2. Degut a les meves disposicions horàries (ja fossin estudiantils o laborals) l'he pogut veure molt menys del que hagués desitjat, tot i que ara, gràcies a les noves tecnologies, és més fàcil poder seguir-lo.

És un concurs amè i entretingut perfectament orquestrat i on per guanyar cal saber, cal tenir cultura i, com en tot concurs, de vegades cal una mica de sort. Això és el que ha permès que hagin sorgit “Magnífic@s” i “SuperMagnífic@s”, i el cert és que hom sempre les ha vist amb certa idolatria, com petits herois i heroïnes modernes. Els veies i t'agradava imaginar-te com devia ésser estar a la seva pell participant en el concurs.

Resulta que al final, i animat per tota una colla de persones importants del meu voltant, vaig decidir intentar participar. I ho vaig aconseguir. Vaig poder passar a formar part de la família de Saber y Ganar.

Si heu vist el programa d'avui ho haureu comprovat. També haureu comprovat que la meva estada haurà sigut breu, molt breu. Aquí ha jugat la sort i aquesta vegada no s'ha aliat amb mi. O no durant tot el programa. Les dues primeres proves han anat molt bé, però tant en “El duelo” com amb “El reto” no hem tingut la inspiració què sí hem tingut amb “La parte por el todo”. Què hi farem! Una llàstima. Desitjava -i molt!- poder haver estat molt de temps participant.

Desitjaria deixar constància d'un fet per mi molt important: ha sigut una experiència meravellosa; breu però màgica. He pogut descobrir com és l'interior del programa, com es fa i com es viu. I a més a més he comprovat la veracitat d'allò que diuen els concursants al marxar: et tracten de la millor manera possible, et sents a casa. És un goig ser-hi allà. Només tinc paraules d'agraïment a tot l'equip.

(Agraïment que vaig decidir mostrar a tot l'equip enviant-los un correu electrònic per manifestar-los-ho).

Sento, ho reconec, una mica de ràbia, de buidor interna per no haver pogut anar més enllà d'un únic programa. M'hagués agradat força més.

La meva última frase és d'ànims a Jero i Òscar perquè puguin arribar el més lluny possible; així com una forta abraçada a ambdós i a na Inma per l'afecte i estima mostrats.

Animeu-vos a participar o, si més no, a continuar gaudint d'un dels millors programes, no únicament concursos, de la televisió.

Moltes mercès.

P.S.: Demà, dia següent de l'emissió, podria aparèixer un nou text amb la visió que confereix el temps.

P.S.II: Crec que ha arribat el moment que em faci una samarreta amb el text escrit damunt la imatge on J.R. li diu a la seva dona: “Sue Ellen ets un pendó”.

*************************************************************

Debe tenerse en cuenta que el siguiente escrito fue redactado el día después de la grabación del programa emitido hoy.


Desde hace mucho tiempo, posiblemente desde sus inicios, he sido seguidor del programa concurso Saber y Ganar que se emite por La 2. Debido a mis disposiciones horarias (ya fuesen estudiantiles o laborales) lo he podido ver mucho menos de lo que hubiera deseado, pese a que ahora, gracias a las nuevas tecnologías, es mucho más fácil seguirlo.

Es un concurso ameno y entretenido perfectamente orquestado y donde para gabar se debe saber, se debe tener cultura y, como en todo concurso, a veces es necesario un poco de suerte. Esto es lo que ha permitido que hayan surgido "Magnífic@s" y "Supermagnífic@s", y lo cierto es que uno siempre los ha visto con cierta idolatría, como pequeños héroes y heroínas modernas. Los veías y te gustaba imaginarte como debia ser estar en su piel participando en el concurso.

Resulta que al final, y animado por todo un grupo de personas importantes de mi alrededor, decidí intentar participar. Y lo conseguí. Puede pasar a formar parte de la familia de Saber y Ganar.

Si habéis visto el programa de hoy lo habréis comprobado. También habréis comprobado que mi estancia ha sido breve, muy breve. Aquí ha jugado la suerte, y esta vez no se alió conmigo. O no durante todo el programa. Las dos primeras pruebas han ido muy bien, pero tanto en "El duelo" como en "El reto" no hemos tenido la inspiración que sí hemos tenido en "La parte por el todo". ¡Qué le vamos a hacer" Una lástima. Deseaba -¡y mucho!- poder haber estado mucho tiempo participando.

Desearía dejar constancia de un hecho para mí muy importante: ha sido una esperiencia maravillosa; breve pero mágica. He podido descubrir cómo es el interior del programa, como se hace y como se vive. Y además he comprobado la veracidad de eso que dicen los concursantes al irse: te tratan de la mejor manera posible, te sientes en casa. Es un placer estar allí. Sólo tengo palabras de agradecimiento a todo el equipo.

(Agradacimiento que decidí mostrar a todo el equipo enviándolos un correo electrónico para manifestárselo).

Siento, lo reconozco, un poco de rabia, un vacío interno por no haber podido ir más allá de un único programa. Me hubiese guestado mucho más.

Mi última frase es de ánimos a Jero y Òscar para que puedan llegar lo más lejos posible; así como un fuerte abrazo a ambos y a Inma por el cariño mostrado.

Os animo a participar, o, cuando menos, a continuar gozando de uno de los mejores programas, no únicamente concursos, de la televisión.

Muchas gracias.

P.S.: Mañana, día siguiente de la emisión, podría aparecer un nuevo texto con la visión que confiere el tiempo.

P.S.II: Creo que ha legado el momento de hacerme una camiseta con el texto escrito encuma de la imagen donde J.R. le dice a su mujer: "Sue Ellen eres un pendón".

Patrimoni Immaterial de la Humanitat

El proppassat dimarts la UNESCO a Nariobi seleccionava les noves peces que entren a formar part del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Aquest reconeixement no és més i és tant com això: un reconeixement; un voler fer públic i notori que la humanitat és formada per diferentes cultures, però totes i cadascuna ens pertanyen a totes i cadascunes de les persones. I per això tohom ha d'ésser implicat en la seva salvaguarda i manteninment viu (que no sempre és fàcil, com la gent del foc hem viscut recentment amb l'exemple de la Patum). Per això és un notiu de joia aquests reconeixements, i un toc d'alerta per continuar lluitant per mantenir viva la cultura, totes les cultures.

Ma mare més d'una vegada ha explicat com mon pare i jo podríem perdre el sentit del temps quan durant les jornades castelleres de les festes de la Mercè ens ficàvem al mig de la plaça i ajudàvem ficant mans a la pinya en ésser demanades. L'amor pels castells, així com per la cultura popular i tradicional d'arrel catalana, em ve motivada especialment per mon pare. Un exemple és el record que mantinc del seu regal del llibre de Xavier Brotons, publicat per Lynx Edicions, Castells i Castellers (guia completa del món casteller) de l'any 1995.

De fet moltes vegades em vaig plantejar fer-me casteller, però per un o altre motiu sempre quedava ajornada aquesta decissió; i al final, vaig fer-me diable. Qualsevulla persona que es mogui en aquest món sap que molts són membres de diferents col·lectius. Ara bé, tinc la sort de conèixer bons companys castellers i també geganters (l'altre tradició pendent) així com trabucaires sense obviar el món del foc.

És això, el ésser un fet cultural del meu país el que encara m'omple més d'orgull en veure aquest reconeixement. Aquesta tradició popular basada en l'esforç conjunt i comunitàri, en l'esperit de superació i en el plaer de gaudir de la festa al carrer. En aquest esperit tan nostre de saber que potser demanem la lluna però volem tocar el cel.



Respecte el flamenc és quelcom que també em ve d'antuvi i per habitud. Com la copla, així com certs cantants, és part de la meva música d'infantesa: és la música que escoltava i cantava ma mare, com així ho havia fet la seva mare i el seu pare (qui ho feia per Farina i Pepe Pinto). I reconec que l'art flamenc és quelcom que des de ben petit m'ha atret i em continua sorprenent. Escoltar-lo i veure'l. El flamenc, aquest cant d'origen perdut a la nit dels temps i les migracions, que és ball i és poesia; que originàriament sols era veu i acompanyament rítmic de la mà a la fusta i que posteriorment tingué el magistral “toque” de la guitarra i que avui en dia es pot guarnir amb piano, violí, guitarres elèctriques o orquestres. Aquesta expressió del dolor, de la bellesa o de les arrels, com ho era la molt flamenca poesia de Lorca, mai millor que a la veu de Morente; aquesta representació de la vida total i absoluta en un ball que és com un big-bang. Tot això és el flamenc que ara es declara patrimoni.



En aquest breu comentari respecte el nou patrimoni cultural immaterial de la UNESCO no podíem deixar d'esmentar el mallorquí cant de la Sibil·la. És quelcom que crec que hauria de poder viure alguna vegada a la vida i que em sembla meravellòs que Mallorca l'hagi conservat viu durant tant de temps. Ara més que mai es posa de manifest la necessitat d'aquest reconeixement per part de la UNESCO com a representant de la humanitat. És corprenedor que durant la celebració religiosa de l'arribada de l'esperat mesies, el redemptor dels pecats i que ha de dur la promesa de la vida eterna es recordi, d'aquesta manera tan sublim el judici final.



I un últim esment a la Dieta Mediterrània. Él seu propi nom ho diu tot: Mediterrani, aquesta és la seva essència: les diferents expressions de la cultura nascuda a la seva riba. Aquesta mar ha sigut niu de diverses formes de viure i entendre el món; però sempre sempre des de la sapiència de gaudir de la natura. La dieta mediterrània és una cultura, no és sols el menjar, és com preparar-lo, ingerir-lo i gaudir-lo. És l'expressió d'un poble: la societat que evoluciona des de fa molt de temps bressolat per les seves onades.

Per això avui tanco amb aquesta cançó:




(mediterrànio serrat)

Sitges 2010 (valoració pelis vistes)

Ara que ja s'ha acabat la 43a edició del Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya volem fer una mica de valoració de l'experiència personal.

No parlaré dels premis del jurat perquè sols he pogut passar dues nits, sols comentaré les vivències d'aquest últim cap de setmana.

Com a valoració primera: hem pogut gaudir molt més que l'any passat (primera nit, segona nit).

Divendres a la nit, sense poder anar al sopar dels 500 (companys del Clínic que marxen a l'edifici del CEK) vaig arribar a Sitges per anar amb mon germà a veure les pel·lícules del Retiro. Per horaris no podíem veure la nova versió de Let me in, així podrem encara gaudir del llibre i la versió original. El primer plat era We are the Night (Wir Sind die Nacht)precedida pel curtmetratge Dracula's Daughters vs Space Brains. Aquest és un homenatge, divertit, a les mítiques pel·lícules de sèrie B, i gairebé Z, de monstres, vampirs i éssers "estranys". Un encert. El problema era la manca de subtítols, que entre que era en "americà" i els meus problemes otorrínics i acústics des de fa dies feien una mica difícil seguir els diàlegs, sort que tampoc calien gaire... La pel·lícula podríem qualificar-la d'interessant. O si més, de millor del que esperàvem, especialment vist el moment de la festa gairebé inicial. Tot i que previsible, i una mica "video-clipera", no estava malament. Podreu jutjar quan arribi a les sales.

Després arribava la Marató de Midnight X-Treme. El problema era que al sortir del cinema per tornar a fer la cua, aquesta era considerable; així que ens tocà haver de pujar a les butaques de la planta superior, que no són tan còmodes, què hi farem.

Una vegada fetes les presentacions per l'Àngel Sala, comencem amb el curt Last Seen Wearing, amb el mateix problema de no presentar subtítols. Això no és excusa: fou dolent. Omissible. Després el curt Quédate conmigo. Molt bo, la veritat és que em va agradar força (i semblà que al públic també).

I ara les pel·lis. Primer, el gran plat de la nit, la nova versió de la mítica rape&revenge, estrenada l'any 78 a Sitges, I spit on your grave. Tot anava com una seda quan de cop, a la tercera bobina, desapareix el so. Merda! Sembla que la bobina és defectuosa. Després d'una estona tensa, es continua amb el segon plat: The violent Kind. Una anada d'olla que no em va acabar de convèncer (a mon germà tampoc, la veritat és que hem tornat a coincidir en les valoracions). Més enllà d'algun moment interessant, el film no es salva.

Després d'això, el director del festival ens informa que han aconseguit una còpia en dvd (suposo que les que els envien i a partir de les que ells selecciones les pelis) de l'anterior. Així que podríem continuar veient-la. Òbviament deien que tot i no ésser un problema generat per ells, demà tornarien els calés a qui passés per taquilla, però com a mínim podríem acabar de veure la pel·lícula. La veritat que la diferència de qualitat d'imatge es notava (i el nom inserit constantment al centre de la imatge molestava una mica). Sigui com sigui vàrem poder veure la pel·lícula sencera i confirmar que només per veure aquesta pel·lícula ja mereixia la pena el viatge fins la vila costanera i perdre hores de son. (Ara tinc moltes ganes de veure l'original, pel·lícula de culte que aquí s'estrenà com La violencia del sexo). Molt bona. M'agradà molt.

A continuació, ara ja en els seient de la part inferior, veuríem The final. La valoració seria "gairebé". La proposta és molt interessant, però hi ha quelcom que fa que no rutlli del tot. Tot i això, una pel·lícula interessant.

Així tornàvem cap a casa per arribar a les 8:25 per dormir una mica que ens esperava una altra jornada ben llarga i amb moltes coses a fer.

Per dissabte ens havíem reservat la Marató de cloenda. Per horaris, tot i que després, havent patit l'hora de retard per iniciar-se vàrem comprovar que hagués set possible, no vàrem anar a la sessió al retiro d'una de les pel·lis que més ganes tenia de veure: A Serbian film. Esperem, tot i que sembla força complicat, que arribi sencera a les sales comercials o l'haurem de cercar a la xarxa. També havíem hagut d'abandonar, tot i que mon germà, que era a la vila sí la pogué veure, Metrópolis.

Començàrem amb el nou curtmetratge de Manolito Vázquez. Ara no recordo el nom, lògic: oblidable.

La primera pel·lícula era Mother's Day, un altre remake. Em va agradar. Trobo que està ben rodada i que aconsegueix perfectament el que desitja. També arribarà a les sales i ho podreu comprovar. Després, I saw the Devil. També força interessant. Rebuscada, lenta, densa i en certs moments dura, és un treball molt recomanable (si t'agraden les temàtiques d'assessins en sèrie i de revenja). I per finalitzar Detective Dee and the Mystery of Phantom Flame. Tot i no ésser cap enamorat de les pel·lis d'arts marcials aquesta, que no ho és, és una barreja traçuda de molts gèneres però en té força, és bastant bona.

Així, i havent patit el cansament durant l'emissió, fèiem cap a Barcelona on arribàvem a les 10:30 del matí.

Així que la valoració, amb aquest breu resum, de l'edició d'enguany és molt positiva. Ara esperant l'arribada de l'in-edit i el Sitges de l'any vinent.

Com a curiositat dir que he pogut tenir a les meves mans l'edició, per fi, del mític llibre de Jack Torrance No por mucho madrugar amanece más temprano.

Sant Jordi 2010

Cal realment que la Diada del Cavaller Sant Jordi sigui un dia no laboral? Festiu ja ho és: només cal passejar pels carrers de les nostres viles, pobles i ciutats per poder comprovar-ho.

Quina joia veure la tradició de la rosa i el llibre amb una salut perfecte.

Celebrem el gaudi d'ésser vius i tenir, sempre sempre, motius que celebrar l'amor.

Pots haver de passar moltes hores tancat a la feina; però poder passejar agafat de la mà de la teva parella, amb un somrís als llavis mentre l'aroma de les flors inunda cada racó i els llibres ens xiuxiuegen somnis en forma de paraules que ens duran, tal vegada si ens deixem seduir, fins a d'altres móns...

No és, simplement, una tradició meravellosa? Per això penso que si mai hagués de passar aquesta diada lluny de la meva terra, en el 23 d'abril arribaria a casa amb una rosa i un llibre per la meva parella... perquè la Diada de Sant Jordi així ens ha ensenyat a estimar-nos...

fotografia per Sara Terrones (espero que no t'emprenyis per haver-la manllevat del teu espai...)

P.S.: respecte la llegenda aquí

Carta a un company que em bordava

L'estimació i l'afecte són sentiments que hom rep i dóna sense pensar-ho i perquè la vida que un viu així ho esdevé. I sovint ens sorprenen; els rebem quan no els esperem o de qui no pensàvem que en podríem donar. I perquè som units a la vida no sols entre persones poden succeir els sentiments; mai podré oblidar la imatge del gran Félix rodejat de llops.

Si la humanitat ha esdevingut una fita més enllà de Gaia perquè el simbolisme mental ha nascut en el seu cervell, hom es pregunta si la resta d'animals no poden somiar amb quelcom similar a una vida més enllà de la vida; no seria just que sols poguessin sentir el dolor i la pena però no quelcom similar a l'esperança.

Sigui com sigui, espero que la teva vida hagi sigut, l'hagis sentida, perquè sé que ho ha sigut, com una vida feliç i joiosa. Potser no és consol ara, però has sigut molt important en la vida d'alguns éssers vius que sé que t'han estimat i t'estimen i que sempre guardaran un record agradable de tu.

És trist quan un ésser estimat marxa d'aquest món; és trist veure com persones estimades pateixen una pèrdua, que no per coneguda o esperada deixa d'ésser menys dolorosa.

Trobaré a faltar que em bordis quan arribi a casa de la Raquel.

Requiescat in pace, Pug.

P.S.: continuaré tenint cura de la teva Raquel.

P.S.II: les paraules de comiat de la Raquel aquí

Dignitat envers les vídues ja!

El trànsit per esdevenir una persona vídua és trist, dur i corprenedor: implica la mort de la persona amb qui s'ha planejat viure conjuntament la resta de l'existència.

Una vegada passats els primers dies i quan aquesta dona comença a batallar amb el nou dia a dia, on trobarà que la seva companyia és ésser envoltada de records, però més de soledat que no pas de la persona amb qui desitjava passar aquelles hores; una vegada passats, es troba amb una nova dimensió de la seva existència: la (possible) gairebé pobresa. Les pensions de viduïtat són irrisòries i moltes vegades no permeten mantenir el nivell de vida que es duia. A més, les eternes promeses i els pactes parlamentaris signats, sistemàticament, no es compleixen mantenint aquestes persones en una indignitat absolutament injustificada.

Aquest passat dilluns, com cada dia 25 de cada mes, les vídues catalanes es congregaren a la barcelonina Plaça Sant Jaume per demanar allò que és seu, per reclamar una mica de dignitat.

Hi ha coses que ja no s'han de demanar si us plau: Què collons estan esperant els indignes fills de les seves mares per complir allò que és bàsic per una pressuposada societat del benestar?!

Dignitat envers les vídues ja!

Us deixo el link de les reivindicacions del Col·lectiu de Dones Vídues de Catalunya, el link d'un molt interessant reportatge a la revista Temps de Viure, el link d'una entrevista amb la Dolors Blanch, vocal de l'Associació Ciutadana pels Drets de les Dones, així com el link de la notícia del dilluns al TN (a partir del minut 26:46)

tal dia com avui hagués fet 70 anys

En el dia d'avui mon pare hagués fet 70 anys. Malauradament traspassà fa gairebé set anys.

Òbviament cada dia és present en la meva vida, com en la de ma mare i mons germans; però hi ha dies que es fan més difícils.

Afortunadament, hi ha bones notícies que ens fan recuperar el somrís i recordar que cal continuar vivint i gaudint la vida.

Aquí us deixo un recull de links dels meus blogs:


res no et serà pres

20 de gener de 2009

coplas a la muerte de su padre

the silence of the churchyard

el cant dels ocells

27/III/2007

la meua llum

Nit de Nadal

Avui és 24 de desembre, i tot i que a Catalunya no és tradició gaire estesa, a casa, com ma mare és d'origen andalús, celebrem la nit de Nadal.

Ara ja som molt poquets els que ens reunim: ma mare, els meus germans, la meva cunyada i les nenes, i un servidor. Així que és ben bé un sopar familiar. Fa anys, quan érem més família per part de ma mare aquí és ajuntàvem força colla; però els temps passen. Hi ha qui torna, hi ha qui marxa; per sort també hi ha qui arriba.

Això fa que els Nadals ja no tinguin aquella cosa que podien tenir llavors (o quan marxàvem al poble a Sevilla a reunir-nos amb tota la família); però en el fons, tot i certa melangia, hom sempre troba un punt de felicitat i joia.

Sigui com sigui Bon Nadal (ara que no se li hauria de dir Bones Festes d'Hivern "es de ser inútiles!") a tothom; gaudiu de la joia de la bona companyia.

Aprofiteu per recuperar les bones tradicions: degustar bones menges, cantar nadales, jugar amb el pesebre, fer cagar el tió, etc.



P.S.: la tira còmica de la Mafalda l'he agafada del blog de l'Assumpta Montellà (aquí)

avui cap a Sitges

aprofitant que Armaine està treballant al festival de cinema de Sitges, i que consegüentment mont germà Francis està per allà, aquesta tarda em faré una sessió de cinema fantàstic amb ell.

el programa pensat per avui és:

17:15 Heartless (Auditori)-SOF Competició-
20:45 Valhalla Rising (Retiro) -SOF Panorama-
22:45 Splice (Retiro) -SOF Competició-

cap endavant!

ja hem tornat! Ja som novament a Barcelona. Ha sigut un cap de setmana genial. Hem gaudit de la bona companyia de la família; hem viscut un moment màgic, i hem continuant sentint com tot instant viscut ens fa evolucionar.

gràcies a les persones que m'he permés gaudir tant aquests dies. Ens veurem aviat! oi i tant!

ara cal tractar d'aconseguir que el camí continui essent positiu. Demà dimarts visita amb Luisamen al registre de la propietat intel·lectual; i a més, continuar a la recerca d'una feina (digne). A més ja comencen les festes a Les Corts.

I el millor de tot és que cada dia que passa sóc més feliç; gràcies, especialment, a una persona meravellosa.

foto: Cerro Hierro (Sevilla)

SÍ CONSIENTO

amb aquesta frase Jara i Manu es converiten en matrimoni. Fou una gran vetllada... molt llarga, són les 20:49 del dia després i fa menys d'una hora que he tornat a casa...

Tot meravellós. Bé, l'únic problema foren els petits inconvenients logístics ens feren arribar tard a la cerimònia; però vai' poder viure el moment del "Sí consiento".

Després tot el que un enllaç matrimonial comporta, en un lloc maquíssim i genial, amb festa fins les tres de la matinada. I encara durà més...

Avui ens hem llevat i 18 dels que ens quedarem a dormir allà hem anat a dinar a un lloc molt xulo, el Matinete; i Jara, Manu, Noe i jo em anat a veure el Cerro Hierro. Brutal.

I aquesta nit Jara, Manu, Antonio, Luli, Pablo i un servidor 'nirem a sopar per la Alameda.

Haurà sigut un cap de setmana genial!!!

P.S.: espero que la Mercè hagi anat bé.

Boda de Jara y Manu + Actes de Foc de la Mercè 2009

Avui, dia dels actes de la mercè a Barcelona, sóc a Sevilla per gaudir de l'enllaç entre la meva cosina Jara i Manu...

bé, demà, o dilluns quan torni, ja farem un intercanvi d'experiències...

Bona Tabalada i Bon Correfocs!!!

cap a Sevilla

avui divendres marxo amb mare cap a Sevilla per demà dissabte gaudir en la boda de la meva cosina Jara amb Manu.

(cert que coincideix amb la Mercè, però no es pot ésser a tot arreu).

el petit problema és que seré pocs dies allà, dilluns a la tarda ja tornaré a ésser a Barcelona; emperò, podrem veure la família.

Abril Barrau i Puig

Ahir 11 d'Agost de 2009 a les 3:40am va arribar al món dels vius l'Abril Barrau i Puig (la meva segona neboda).

Com a tiet l'únic que puc dir és que és genial i preciosa com ho fou la seva germana.

Un altre gran motiu per gaudir de la vida; perquè com vai' vore ahir en l'anunci d'una coneguda cervesa "coses que es poden fer abans de morir: VIURE". Així que dediquem-nos a gaudir de la vida.



P.S.: gràcies Raquel per la foto.

P.S.II: Can Ruti pot contiuar tan lluny de tot i de tothom?

P.S.III: algun dia acabaré la feina pendent de l'hospital?

P.S.IV: D.E.P. capità; esperem que l'equip es recuperi aviat per tornar a ésser digne de tu.

L'Abril arriba l'11 d'agost

Ahir nit, cap a les dotze, mon germà gran més granens trucà a casa per dir-nos que ens portaven a la Queralt perquè anaven camí de Can Ruti perquè la Cristina donés a llum a l'Abril; fet que s'ha poduït cap a les 03:40.

BENVINGUDA!!!

aquesta tarda la coneixerem.

a la foto, la Queralt juga amb un ou que al obrir-se deixa anar un pollet que cerca on picotejar (regal dels records de la Raquel)

P.S.: tornarem a passar per Cornellà-El Prat.