Tercer Conte de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina

Aquest havia d'ésser, i de fet ho és, el tercer Conte de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina (CPTB). Com a tal, hauria d'haver vist la llum, tal i com succeí amb els dos anteriors, en la presentació conjunta dels actes de la CPTB que es fa per les festes de la Mercè. Emperò, l'any 2013 aquells projectes amb què Els 5 Bojos de la CPTB havien aconseguit engrescar les entitats, per diferents motius, no es pogueren o volgueren dur a terme. Això, coadjuvat amb les vicissituds d'un projecte conjunt per commemorar el Tricentenari del 1714, ha fet retardar la seva aparició fins la diada de la nostra altra copatrona, Santa Eulàlia.

La Laia es sentia feliç, tot i que cansada, en preparar-se per allitar-se. S'havia passat tot el dia passejant de la mà de l'avi per la seva estimada ciutat de Barcelona. Després de les vacances d'estiu allunyada del brogit de l'urbs, s'havia sentit transportada gràcies a les paraules; com si les hagués viscudes, l'avi, li havia narrat les històries d'aquella Barcelona que resistí a l'invasor ara feia 300 anys. Cadascuna de les senyeres i estelades que penjava a les balconades havia fet imaginar a la Laia un somrís en el rostre d'aquells ciutadans que lluitaven sota la consigna “Mort o els nostres privilegis mantinguts”.

Un ingent estrèpit provocat per tres canonades desvetlla la Laia. Tres salves de funesta premonició desperten la ciutat. Encara és negra nit, però el tanyat corprenedor de les campanes des dels senys fins les dríngoles trenca la matinada. La Laia es treu la son de les orelles i s'adona que davant els seus ulls la Tomasa, L'Honorata i la resta de campanes criden a sometent mentre els trabucaires es dispersen des de la Seu per a convocar tothom als seus llocs de defensa. La ciutadania reprèn la lluita per mantenir la llibertat al so dels tabals i les gralles tocades amb honor i orgull.

La Laia atemorida inicia una cursa damunt el fangar que són els carrers de la ciutat després de tants dies de pluja. No sap cap a on es dirigeix, només veu ciutadans i ciutadanes preparats per a l'última defensa. Sense saber-ho ha corregut fins el Castell de Montjuïc. L'esclat de la lluita és eixordador. Els seus ulls són negats en llàgrimes. Desitjant fugir del malson, nota quelcom eixugant-li el rostre. En alçar la mirada veu l'Àliga de Barcelona que li somriu. La Laia parpelleja diverses vegades; no és pas possible que l'ésser mitològic del Seguici estigui ballant per a ella. En finalitzar el ball, l'Àliga entoma la senyera negra i inicia el descens per encapçalar la defensa de la seva ciutat.

Barcelona és recorreguda per un fervorós cant coral de creença en la victòria que silencia l'esclat guerrer. Mentre al Saló de Cent s'ultimen les estratègies de defensa, el penó de Sant Eulàlia surt de l'Ajuntament portat pels Gegants de la Ciutat. Sota el seu guiatge, gegants i bèsties fogueres eixiran per formar part dels diferents batallons que conformen la Coronela i permetre resistir els atacs en els baluards.

Cavalcant el Lleó de la ciutat, la Laia podrà observar com les hores avancen i la ciutat es manté ferma en la seva defensa. Com si a cada ferit el substituís l'esperit dels caiguts en el Fossar de les Moreres, la ciutadania rebutja l'ofensiva de l'invasor. Les crides patriòtiques es succeeixen per mantenir l'ànim ferm.

La nit s'apropa i la ciutat s'ha salvat de caure derrotada. La Laia ha vist com totes i tots, plegats, han resistit i han impedit la caiguda de la ciutat. L'enemic marxa cap al seu campament derrotat; però una força tel·lúrica fa que els barcelonins i les barcelonines els persegueixin com diables enfollits pel foc. La creença en ells mateixos i les seves llibertats els porta a escometre contra l'opressor.

Finalment, tota la ciutadania es pot refugiar dins les muralles sabent-se vencedors. Els balls es succeiran a les places ara enfollides sota l'estrèpit dels petards festius. Al Portal de Mar, s'alçarà una castell humà coronat per la senyera en símbol de victòria.

Ha estat un dia molt llarg i els ulls de la Laia es clouen. L'única rendició a signar és deixar-se vèncer per la son i obrir les muralles als somnis.

Natxo Barrau i Salguero

Els 5 Bojos de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina

 

Si voleu (re)llegir els anteriors contes, aquí teniu el primer i el segon.

Gràcies a la Raquel per l'edició del text.

Avui presentació de Contrafabulario Ilustrado

L'editorial Underbrain Books, especialitzada en l'edició d'obra de nous autors en novel·la de ficció, còmic, inicia una nova col·lecció en format lliuro reduït, que reuneix microrrelats escrits per diferents autors i il·lustrats per una artista.

Presentem el primer d'aquesta edició, il·lustrat per Maribel Carod, una representació futurista de la societat actual. Una ficció que enfronta al lector/espectador amb l'avenir que li espera a la generació més jove i alhora més pobra que hagi existit en dècades.

La presentació oficial del llibre es farà avui a: 

Barcelona, sala Miscelanea, c/. Guardia número 10, 15 de març. a les 21 hores.

A la presentació a Barcelona també hi haurà una exposició amb els treballs de la Maribel Carod. 

Esteu tots convidats!!!

Recordeu que aquí podeu trobar tota la informació.

Contrafabulario ilustrado

El divendres 8 de març es publica el llibre Contrafabulario ilustrado on Maribel Carod il·lustra microrelats i relats curts de 19 diferents autors. Els contes han estat creats expressament per aquesta obra sota el paraigües de mostrar una imatge de la tan comentada "crisi".

Com es diu a la pàgina web de l'editorial Underbrain Books:

Abrid bien los ojos. Estáis a punto de veros reflejados en el espejo neurótico del futuro más cercano. Con el apoyo de diecinueve apasionados escritores, Maribel Carod alza la voz para dar vida a los nuevos arquetipos surgidos del armagedón financiero.

Contiene microrrelatos de Sabrina Rodríguez, Natxo Barrau i Salguero, Maribel Ruiz, Javier López Menacho, Isabel Baeza Varela, Jesús Sánchez Tenedor, Marta Valsecchi, Sergi G. Oset, Fer Navarro, Olga Gallego, Igor Kutuzov, Jacint Casademont, Alejandro Cano, Ainhoa Rebolledo, Víctor García Tur, Diego Marín Hernández, Juan José Castro González, Ideas y Pako Belmonte. Prólogo y edición coordinada por Patricia Muñiz

I sí, heu pogut llegir el meu nom! Tinc l'honor de participar a l'obra. Un microrelat perfectament, com tot el llibre, il·lustrat.

Les presentacions oficials del llibre es faran a:
Madrid, Fnac Callao, 10 de març.
Barcelona, sala Miscelanea, c/. Guardia número 10, 15 de març.

A la presentació a Barcelona també hi haurà una exposició amb els treballs de la Maribel Carod.

Esteu tots convidats. Aquí us deixo l'enllaç a la convocatòria de l'esdeveniment a facebook.

Us deixo també l'enllaç del comentari que fa en Sergi G. Oset, un dels autors així com l'entrevista a la Maribel Carod al blog de rtve.

Jo si fos vosaltres, no el deixaria perdre!!!

Versots Festa Major Les Corts 2012

Enguany, i després de molts anys essent Diables de Les Corts qui escrivíem els versots pel Correfoc Unitari de la Festa Major, els versots han sorgit de la feina conjunta de Diables de Les Corts, Bocs de Can Rosés, Diables i Timbalers d'Itaca i Repúbli-k de l'Avern.

A més a més un altre canvi es produí el passat dissabte (la data també varià, tradicionalment el feien oficiar el diumenge) a nivell de posada en escena, ja que després de la recuperació de la balconada l'any passat, el Marc, de Bocs, fou l'encarregat de llegir-los (aquesta vegada me'ls he mirat des del terrat, l'altre gran lloc per ser-hi en aquesta data).

Per aquelles persones que no puguéreu ésser allà o que els vulgueu recuperar, aquí us transcric els versots:

Diables som de l'Infern,
amatents per atiar els focs;
i mentre ballem, cremem, pervertim i bevem,
de terroristes de corbata en deixarem pocs!

Aquesta horda de diables,
només bergants per vosaltres,
l'any vinent serem més que tots els de Barcelona
per fer la Trobada de l'única Coordinadora.

Tisorada va, tisorada ve,
i com comtes d'olivars,
mai no féu el bé,
i quasi ens deixeu sense menjars.

Súper tècnics i polítics que viviu als vostres palaus
d'esquenes als honrats ciutadans
i us creieu que som uns babaus.
només perquè ens heu de signar els vostres nyaps.

Sr. Regidor, com us ho fareu
per de les havaneres sortir rodolant,
si rom cremat no beureu
perquè així ho aneu imposant?

La gestió de la Concòrdia,
les festes dels joves, amb les Alternatives o la Plataforma,
com tractar el soroll, i fer callar el xivarri
i sempre amb la paraula veïns a la boca.
Per dos o tres es deixen de fer actes
que inunden de vida el nostre barri,
que creen teixit social i fan troca.


Els petits, joves i no tan joves preparem moltes activitats
perquè Les Corts tingui cultura popular.
Les comissions de festes fan un gran treball
i les tècniques ens fan perdre el temps en reunions
sense ordre previ ni conclusions.
Com t'ho feies Montse? Com ho aguantaves?
Ah clar, sempre els ovaris sobre la taula posaves.

Sense Atabala'Mmmm no hi ha festa major!
Si les festes de foc sempre farem
Ja n'hi ha prou de voler-ho fer tot pitjor!
L'Atabala'Mmmm també el cardarem!

Aquesta és la casa del poble,
no ho negueu ni ens feu retrets,
no hi ha cap excusa per a la vostra actuació innoble
jugant com si fos una casa de barrets.

Que fàcil sembla rebre poder
i esdevenir dictadura,
però quan el poble obri el coder
la repressió ja no us la posarà dura.

No ens descuidem de parlar de la nostra Festa Major:
demà no serà un veí del barri qui faci el pregó
sinó un polític barceloní que no és panarra.
Un altre cop l’Ajuntament, quina barra!

Si continueu atacant cultura i jovent
tindreu un molt greu problema,
i no es dirà pas “tres per cent”,
i de la revolució serem emblema!

La història ens reclama, catalans i catalanes!
Segueu arran segueu arran,
ara és l'hora de segar cadenes:
que a espanya ja no ens retindran.

El Segadors era cançó de taverna:
diables, carregueu forques i bótes,
contra tot botifler de partit o caserna
que borratxos de plaer matarem antipatriotes.

Sota el bon guiatge d'en Pau Farinetes
diables, bèsties i tabals ompliu de foc Les Corts
seguint el Guardià i no hi haurà desfetes.
Que comenci el Correfoc!

Segon conte de la Cultura Popular i Tradicional Barcelonina

Ahir per segon any tota la Cultura Popular i Tradicional de Barcelona vàrem fer la presentació dels nostres actes per les festes de la Mercè al Pati Manning. Esperem que sigui l'empenta definitiva per poder continuar treballant tots plegats per unes millors condicions del nostre àmbit d'actuació.

També per segon any vaig tenir l'honor d'ésser el membre dels "Cinc Bojos" d'escriure i llegir el Conte de la Cultura Popular i Tracional. No fou una continuació del primer, així que sembla que aquest "cuentista" (com el digué el company Blanes) tindrà feina escrivint cada any un conte diferent.

Ara toca Mercè, ara toca gaudir de la Cultura Popular i Tradicional de Barcelona.

         Un petit llum il·lumina l’habitació per evitar que sigui la foscor qui porti la Mercè vers el món dels somnis on la seva discapacitat desapareix i pot viure totes les aventures que llegeix en els contes. Quan acluca els ulls i sembla que la realitat es difumina li sembla veure una ombra saltironejant per les parets de l’estança. Es regira en el seu llit i creu descobrir una criatura volant al seu voltant. Podria ésser cert que una fada voleia per la seva habitació? La fada somriu i fa que sí amb el cap... “Sóc la teva fada i he vingut a cercar-te per dur-te a viure els teus somnis.”

         Guiada per la seva fada, la Mercè abandona volant la seva habitació per anar a descobrir aquell món on la màgia esdevé realitat. Des del cel descobreix una ciutat on la tradició i la modernitat es donen la mà. I de cop i volta li sembla apreciar uns gegants com torres dansant entre la gent, i al baixar a peu de carrer contempla que també hi ha nans i capgrossos que constantment somriuen a les criatures. I tota la ciutadania viu en joiosa gaubança festiva, tal i com ella sempre havia somniat que haurien d’ésser els diumenges per a tothom. El so d’uns rítmics cops de bastó desvien la seva atenció, i descobreix més gent ballant, aquesta vegada envoltada d’un brancat de fustes amb fruites com picarols que sembla portar la joia del camp fins la ciutat. Una ciutat on a cada carrer hi ha gent ballant diferents danses i on la gent treballadora s’agrupa en cors per cantar i exaltar la seva felicitat.

         Enmig d’aquella riuada de gent que s’atura i es saluda i xala de la seva existència festiva descobreix una guimbada de criatures fantàstiques com només en els contes es poden veure, al so de les seves músiques, provinents qui-sap-lo lluny en el temps, fent-se seus els carrers. I allà al fons, a les places, descobreix la màgia del treball col·lectiu, agrupacions d’homes, dones i nens construeixen castells que semblen acaronar el cel per on voleia la imaginació.

         I al caure la nit, la gent no marxa a les seves cases, resta passejant pels carrers fins que reapareix la música, sons de sàbats de la nit dels temps, i apareixen bèsties i diables amb foc que fan ballar les persones sota les espurnes.

         El somrís a la cara de la Mercè  per la satisfacció de veure els somnis realitzats s’ha anat dibuixant durant tot el dia i ara la seva fada ja creu que pot ésser etern... La Mercè ha descobert la ciutat on vol viure per sempre més!

         Aquesta màgica ciutat per fer realitat els somnis de la Mercè és Barcelona, la Barcelona de la seva Cultura Popular i Tradicional, la ciutat que entre tots nosaltres construïm i hem de seguir construint. Potser serà cert, no ho sé, que les fades no existeixen però crec que no hi ha moment més màgic que el somrís de les persones que gaudeixen gràcies a nosaltres durant les festes; per això, si tots plegats treballem conjuntament, podrem seguir, durant molt de temps, escrivint els contes de la Cultura Popular i Tradicional d’Arrel Barcelonina...

         Que comenci la Festa!

Tres històries d'amor,sexe i ràbia. GRÀCIES!

Ho vàrem fer!

I l'experiència fou molt positiva...

Sí, Tres històries d'amor, sexe i ràbia esdevingué el passat dissabte 18 d'agost a la llibreria Pequod. I ho vàrem gaudir plenament i bella. Es creà un ambient màgic a la llibreria tant a nivell del públic que hi era a dins com amb els vianants que ens descobrien per l'aparador i l'altaveu.

Els poemes foren desgranant-se amb l'acompanyament de la música que l'Alex havia compost ex-professo i la gent gaudia i es deixava seduir per les tres plomes que corporificaven en les nostres veus. Hi ha força històries ara a escriure d'aquesta escenificació, però potser em quedaré amb el record de la sensació de gaubança que ens abraçà al acabar i sentir la calor del públic i la seva joia.

Vàrem viure moments tendres d'amor, les intenses sensacions del sexe i l'odi de la ràbia, així com uns versos més metafísics com en un nou ressuscitar de l'univers. Em delectà compartí versos amb la Raquel Riba i la Patricia Muñiz, i ésser musicat per l'Alejadro Cano Vilavendrell. Fou un plaer que la Llibreria Pequod esdevingués el vaixell per solcar les nostres imaginacions i dur-nos singlant universos paral·lels gràcies a les nostres paraules.

Òbviament, un espectacle com aquest no es crea de la nit al dia, calen hores (sense comptar les moltes viscudes per rebre la inspiració de les muses)  per aconseguir emmetxar totes les peces; però, estranyament, ha estat un procés força ràpid i compenetrat per aconeguir-ho. A nivell personal era la primera vegada que declamava acompanyat i amb música i el cert és que em vaig sentir molt còmode. Fou una experiència meravellosa.

Només puc agrair a les persones que em val voler fer partícip d'aquesta experiència i agrair les persones que s'atansaren fins la llibreria i els elogiosos comentaris que reberem, així com els ànims sincers d'aquelles persones que no pogueren assistir.


Tres fragments del recital gravats per @lamevaperdicio (Sergi G. Oset)







Les sensacions foren tan agradoses per totes bandes que sembla que no serà l'unica escenificació de Tres històries d'amor, sexe i ràbia.Serà un gran moment tornar a plantejar-se omplir l'espai de paraules perquè l'audiència les faci seves...

TRES HISTÒRIES D'AMOR, SEXE I RÀBIA

El proper 18 d'agost estrenarem el recital "Tres històries d'amor, sexe i ràbia", per les festes de Gràcia, a la llibreria Pequod.

A càrrec de Natxo Barrau i Salguero, Patrícia Muñiz i Raquel Riba i Raja. Ens acompanyarà a la guitarra Alejandro Cano.

Aquí teniu el vídeo de presentació:







I aquí un petit tast:

Us hi esperem a tots!


P.S.: per si voleu fer difusió via facebook, us enllaço l'esdeveniment.

La greu errada del peveter de London 2012

 

Sí, crec que hi ha hagut una greu errada amb el peveter dels Jocs Olímpics de London 2012. Però, anem a pams, i encetem la senda des del principi.

A mi sí em va agradar la Cerimònia inaugural dels vint-i-setens Jocs Olímpics de la era moderna, corresponents a la trentena Olimpíada. Crec que fou un espectacle de quatre hores molt ben forjat per la glòria del més gran esdeveniment esportiu de la humanitat, i que, tanmateix, podria esdevenir quelcom que travessa les fronteres de l'esport i del lema citius, altius, fortius.

És molt fàcil, saben qui fou el creador, titllar-ho de cinematogràfic, com si aquest epítet fos, intrínsecament, denigrant; i, especialment per a nosaltres, tractar de fer comparances amb la cerimònia de Barcelona'92, aquella flamarada, mai millor dit, que canvià radicalment el concepte de les cerimònies. Però aquests jocs són un cul-de-sac. Tanmateix, alguns dels creadors d'aquelles cerimònies opinen que avui en dia aquests espectacles seran molt diferents del nostre però encara contindran part del seu material genètic.

Però tornem a la ciutat del Thames. L'inici, aquell viatge des del naixement del riu fins la seva desembocadura era una forma orgullosa, plenament i merescuda, de recordar que un país es fa, es crea i es construeix en un territori; i no podem obviar que la seva fesomia forjarà el caràcter. A continuació arribà el moment dels cants nacionals. Aquesta celebració de la plurinacionalitat em semblà d'una riquesa esfereïdora i joiosament corprenedora: som qui som, orgullosos de la nostra pluralitat, capaços de sentir-nos a pleret en les nostres diferències comunes.

I aquest era el punt de partida de la celebració: el territori comú. La campanya britànica com a element natural on la història de les nacions del UK s'ha desimbolt. La gran dansa para-teatral, amb fragment de The Tempest dita pel gran Kenneth Brannagh, que ens recordava la història contemporània del país organitzador i la seva cabdal influència en la història mundial fou un bell cant en favor de la importància de la tasca conjunta i com la història ens ha de permetre saber traçar els nous esdevenidors. Un esdevenidor gens afalagador si pensem en els mostres que tractaven, a la segona part, d'atacar la literatura infantil i la sanitat pública vetlladora no només dels infants. Aquests pilars imprescindibles, cultura i sanitat pública, foren delitosament tractats en la dolça La segona a la dreta i tot recta fins el matí, i que ens podia fer capir que aquells mostres negres són molt a prop nostre brandant perilloses tisores amagats sota la presumpció del bé comú.

No podem obviar els necessaris tocs d'humor purament British en les imatges de James Bond i Mr. Bean (ara més famós que The Black Adder o els Monty Python) amb homenatge a la més olímpica pel·lícula de ficció. A aquesta vessant més popular s'afegeix la travessia per la música del segle XX, conjugada amb la realitat que en forma part de l'habitud quotidiana conjuntament amb les “noves tecnologies”. Aquesta fou potser, tot i ésser la més festiva, la menys reeixida, tot i ser-ho força, part de l'espectacle.

Ben resolt el sempre difícil tràngol moment de la desfilada i la part institucional. Gran feina dels músics voluntaris (no patiu, si a un tabaler li doneu un instrument podrà morir d'inanició però no tindrà problema per tocar i tocar) i maca la imatge de la recuperada campanya per deixar les banderes dels estats participants en els JJOO.

I arribem al moment que tothom espera, possiblement més delitosament des de la fletxa barcelonina. L'arribada en llanxa per aprofitar els recuperats canals em semblà un gran trobada per finalitzar el meravellós perible de la torxa olímpica pels territoris del UK. I després de tantes voltes amb qui seria l'últim rellevista, resultà que els candidats havien triat les opcions de futur. Aquest és el llegat que aquests jocs volen deixar: un bri d'esperança pel jovent, tant torturat pels monstres que hem citat més amunt. I ells i elles encengueren aquell peveter situat allà on mai no s'havia trobat. Un peveter magnífic i ple de significats i d'una bellesa pura i primigènia de forma absoluta.

Un peveter que, i aquest és el veritable motiu de recordar la cerimònia, ha hagut d'ésser desplaçat. Tothom ens ho preguntàvem en acabar l'acte: que en farien d'ell estant al bell mig de l'estadi on les proves atlètiques han de desenvolupar-se? Avui ho hem sabut. I no m'ha agradat la resposta.

El peveter no podia restar durant tots els Jocs al centre de l'estadi, per molt que ho desitgéssim, havia de migrar vers una altra ubicació; ara bé, fer-ho quasi d'amagatotis i com s'ha fet, crec que és un desencert manifest. Apagar el peveter, tot i mantenint el foc en una llàntia per, una vegada desplaçat fins l'actual emplaçament tornar-ho a encendre, solució presa, podria permetre inferir que s'entén el peveter simplement com un element decoratiu i la cirereta de la joguina de la cerimònia i no com allò que verament és: el foc sagrat d'Olímpia. Podrem o no, segons voluntat, discutir les poc o molt encertades paraules de Lord Coe respecte que el peveter no és un atractiu turístic, i per això mateix, haurien d'haver previst com fer aquest desplaçament de l'atuell més simbòlic de l'esport.

Ha estat aquesta una màcula que es podria haver evitat, crec, i taca una gran cerimònia i els que esperem que siguin uns gran Jocs Olímpics.

Dimecres de Cendra 2012

Avui és Dimecres de Cendra, així que com és tradició, Diables de Les Corts, tornarem a fer el nostre espectacle per representar aquesta lluita entre la festa i el recolliment, l'eterna pugna entre el déu Momo i la Quaresma.

A més, aquest any del nostre divuitè aniversari com a colla, tornem a presentar certes modificacions en l'espectacle per tal d'aconseguir que agradi encara més al públic.

Qui ens ha vist fer els "nostres espectacles" ja sap que oferim: una història on es barreja la pirotècnica festiva amb el teatre i la música. Esperem que cada vegada sigui millor.

US ESPEREM! NO TE'L PERDIS: ELLA MAI NO HO FARIA!

Així comença:

Cortsenques i cortsencs,

La història de la humanitat és una pugna entre la vital necessitat del gaudi i l'obligació de les imposicions laborals. Quan el fred de l'hivern encara no permet somniar amb el ressorgiment primaveral de la vida, el poble sembla sucumbir sota el jou dels contractes signats durant les partides d'escacs dels déus.

Vols saber com acaba?

Vine avui a les 21 hores a la Plaça Comas de Les Corts i gaudiex! 

 

Ara que naix el 2012

Avui, primer dia del nou any, tothom ens desitjarem un feliç 2012 ple de tot allò que considerem bo i necessari.

Meditant al respecte i pensant que podria escriure en aquesta bitàcola com a blocada d'any nou em va venir des del record un text d'aquests que qualcú penjà per primera vegada i ha anat circulant per la xarxa però que em sembla genial per encetar l'any:

Un hombre de cierta edad vino a la clínica donde yo trabajo para hacerse curar una herida en la mano. Tenía bastante prisa, y mientras le curaba le pregunté qué era eso tan urgente que tenía que hacer. Me dijo que tenía que ir a una residencia de ancianos para desayunar con su mujer que vivía allí. Me contó que llevaba algún tiempo en ese lugar y que tenía un Alzheimer muy avanzado. Mientras acababa de vendar la herida, le pregunté si ella se alarmaría en caso de que él llegara tarde esa mañana. — No, me dijo. Ella ya no sabe quién soy. Hace ya casi cinco años que no me reconoce. Entonces le pregunté extrañado. — Y si ya no sabe quién es usted, ¿por qué esa necesidad de estar con ella todas las mañanas? Me sonrió y dándome una palmadita en la mano me dijo: — Ella no sabe quién soy yo, pero yo todavía sé muy bien quién es ella. Tuve que contenerme las lágrimas mientras salía y pensé: — Esa es la clase de amor que quiero para mi vida. El verdadero amor no se reduce a lo físico ni a lo romántico. El verdadero amor es la aceptación de todo lo que el otro es, de lo que ha sido, de lo que será y de lo que ya no es...

 Autor anónimo.

  De tot cor us desitjo que aquest 2012 sigui igual que el 2011 si us ha estat positiu i si no és el cas, que sigui millor.

Gaudiu de la vida perquè mai sabem quan el foc podrà apagar-se.

Podeu afegir la cançó que més us agradi per a aquest moment, el poema que més us inspiri, la seqüencia teatral o fílmica que més adequada us sembli.

Imatge: Felicitat, Max Klinger.

Decàleg de coses recomanables (o no) a fer quan et sents realment abatut

DECÀLEG DE COSES A (no) FER QUAN ET SENTS REALMENT ABATUT

(i creus que aquest món és una p**a m***a)

1. Tallar-te les venes Poc recomanable. La majoria de gent no sap realment com s'ha de fer correctament, així que d'habitud acaba esdevenint quelcom que no el que es desitjava i no s'assoleix res més que un grau més de decepció.
2. Emborratxar-se fins a un límit desconegut Poc recomanable. Ja se sap que al final “les penes aprendran a nedar”; així que l'objectiu cercat no sols no s'assoleix sinó que es veu revertit, ja que s'ha aconseguit, mitjançant els processos típics de l'evolució, que sobrevisquin les millors adaptades i els conferit resistència. I és per tothom conegut que els ferits són perillosos perquè saben que poden resistir.
3. Navegar en solitari les mars del Gran Sud Poc recomanable. Necessitaries poder disposar d'una nau amb qui salpar per solcar les perilloses aigües panantàrtiques, avui en dia això requereix d'unes quantitats pecuniàries per poca gent disposades; i, cal considerar que avui en dia no és factible embarcar-se en el Pequod per encalçar la balena blanca.
4. Intentar realitzar alguna proesa extenuant i impossible caminant Poc recomanable. Més aviat del que t'hauries imaginat trobaries qualcú o quelcom que et faria replantejar que encara podries hi havia qualsevulla cosa digne d'ésser gaudida en aquesta vida i et faria abandonar el teu objectiu inicial.
5. Fer de la teva mort quelcom digne de premi Darwin Poc recomanable (excepte en casos selectes). Tothom sap que aquells plans que millor funcionen són els que no s'han preparat, així que per extensió els preparats, com ens mostraria la Llei de Murphy, fallarien i consegüentment, l'objectiu de passar als anals no seria assolit.
6. Assumir l'impossible repte de volar Poc recomanable. Una vegada decidit l'acte a realitzar, després d'una dura tria, caldrà fer tots els preparatius. Quan tot sigui enllestit, assumireu que el vostre veritable somni és volar: en poder aconseguir-ho haureu provocat una nova decepció, així que cap dels vostres objectius hauran estat assolits.
7. Iniciar una revolució pel bé de la humanitat Poc recomanable. Per definició tota revolució és una guerra perduda abans d'encetar-la: no es pot lluitar contra el destí entròpic. Tal vegada despertaràs algunes consciències que abans dormien però el teu objectiu d'acabar amb aquest món haurà perit sense aconseguir-ho. Per molt que ho intentis: Déu és mort en la seva immortalitat abans que tu intentes assassinar-lo (ningú no sap perquè aquesta última sentència ha aparegut aquí).
8. Destrossar-te eternament la vida assistint a esdeveniments lesius per la humanitat Poc recomanable. Si la idea és, exempli gratia, assistir a concerts d'”artistes” de l'estil de El canto del loco, Lady Gaga o similars per patir una crisi que “curtcircuitegi” el vostre sistema nerviós provocant una apoptosi massiva comprovaríeu que un estrany poder us ha estat conferit i amb unes aparegudes destrals a les mans tallaríeu caps fins l'escenari i el vostre objectiu primigeni no seria assolit. (Pot ésser molt recomanable pel bé de la humanitat).
9. Actuar com un superheroi sense poders Poc recomanable. Si l'objectiu és ésser abatut per la manca de poders cal tenir present que si fins i tot Malmeto i EsfínterMan (amb els seus “súperpoders” de, respectivament, malmetre o controlar mentalment els esfínters d'altri, han esdevingut superherois molt possiblement no reeixireu en el vostre objectiu.
10. Mirar-te a l'espill Es desconeix com de recomanable és el mètode. Una vegada et mires a l'espill cal que et concentris en adonar-te que la teva dreta esdevé l'esquerra i viceversa emperò no així amb dalt i abaix. Després d'aquesta reflexió i comprovar que no saps què és el Bosó de Higgs, pot intentar discernir si a l'altre costat de l'espill les tristors són alegries o si realment existeixen conills amb armilla. Si en aquest moment contemples la teva cara, més aviat ganyota, potser descobriràs que sempre hi ha algú altre més adient per ésser suïcidat que no pas la teva pròpia persona.

P.S.: Existeixen altres possibles accions, com la cridar ad eternum o jugar un partit de futbol en un camp que sigui com el llit d'un faquir, que no han estat incloses perquè haurien desvirtuat, matemàticament, el concepte decàleg. Podeu fer aportacions voluntàries i solidàries al llistat.

P.S.II: imatge cedida amistosament pel propi Gustav Doré.

Els versots del Correfoc Unitari de la Festa Major de Les Corts 2011

Si hom cerca el mot versots en el DLC no el trobarà pas; tot i això, els versots són part inalienable del món dels diables.

Els versots els trobem en els balls de diables dit penedesenc, on des d'antuvi es reciten versos satírics referents a persones o esdeveniments de la vila. En el model del Baix Camp i el Priorat trobem la figura del diable burlesc qui també fa unes rimes satíriques. De fet, no podem obviar que el l'actual figura dels diables convergeixen tant els histrions de la paraula, com serien joglars i botargues, així com el concepte demoníac eclesiàstic. D'aquesta confluència en deriva la seva idiosincràsia crítica i festiva. No serà pas aquest escrit un erudit text referent al món dels diables i dels seus parlaments, ans al contrari; aquesta és sols una introducció als versots llegits ahir previs al Correfoc Unitari de la Festa Major de Les Corts.

Les Corts, avui dia ja consolidat com a barri de foc, la gentada que ahir acompanyava les colles en el seu cremar així ho demostra, té una relació difícil amb els versots; si més no, que la meva memòria recordi. En els ja onze anys que fa que en formo part de Diables de Les Corts n'he viscudes de tots colors en referència a aquest tema. Des de la possibilitat de llegir-los a la balconada de l'Ajuntament (afortunadament recuperada ahir), fins a la impossibilitat de llegir-los passant per escenaris a la plaça o l'exili a altres places per a poder dir-los. A més a més, també el seu contingut ha experimentat variacions al llarg d'aquest temps. Hem tractat de mantenir la seva funció de crítica social, tant a nivell més local com global, tot i que moltes vegades hem patit cert grau de censura o ens l'hem auto-imposada; hem fet re

ferència al propi món del foc; així com jugar entre les colles.

Una mena de protocol tradicional no escrit sembla afirmar que és la colla de Diables de Les Corts qui els redacta per a la festa del Correfoc Unitari, sense obviar els que en altres festivitats hem redactat. Fet aquest que m'ha permet col·laborar més d'una vegada en la seva redacció. Aquest any ha sét un d'aquests. L'insomni que de vegades em desvetlla m'inspirà la base dels versots d'enguany que foren polis amb l'ajuda de la Raquel, la Irene, la Cris, i altres companyes de la colla. La situació actual permetia, malauradament, fer uns versots amb certa potència i, suposo que inspirat per l'èxit dels versots que vaig tenir l'honor i el privilegi

d'escriure per l'espectacle del Mascle Cabró del Correfoc de la Mercè del 2010, espectacle ideat pels companys de Diables del Carmel (dins el projecte conjunt de comissió amb Malignes del Guinardó i Trinifoc) han sortit uns versots que crec que recuperen el seu esperit original.

Aquí us els transcrivim:

Cortsenques i cortsencs, la Festa Major ja és aquí

i per oblidar les penes ompliu la bóta de vi!

Aixequeu les vostres copes per brindar

que Les Corts és a punt de cremar.

Ara fa un any les eleccions les guanyà CiU

que promet molt i amb el PP fa la viu-viu.

I al govern dels millors d'en Mas

preguntem: “A quina mútua vas?”

Retallada va, retallada ve

els polítics es barallen i no fan res bé;

ells es mantenen els seus sous,

nosaltres els tallaríem a tots els ous.

Aneu amb compte no us cremeu

que a l'hospital no entrareu!

I si teniu una emergència fatal

acabareu parint en un portal.

Ens volen robar la llengua a l'escola,

de nosaltres sols volen que els omplim la guardiola.

A les armes catalans

que el Constitucional ens declara guerra,

cremem aquells bergants

hijos de mala perra!

Això sembla una dictadura

tot jugant a qui la té més dura.

Els agrada fer amb la por i la repressió

però lluitarem per un món millor.

La plaça és un espai de trobada

però en aquest barri ens l'han vetada.

Un any més voldran acabar amb la discòrdia

però continuarem sense utilitzar Concòrdia.

Diuen que és un barri de calés

però el jovent tenen en un traster.

Ens van prometre mils de metres pel jovent,

i ni borratxos els veiem!

Els Bocs de Can Rosés volem felicitar

per haver trigat 15 anys per aprendre com experts a cremar

i aquesta Festa Major l'haureu de rebentar,

i com a bons adolescents dediqueu-vos a cardar.

Vist el món que ens donen sols tenim una solució:

aixecar-nos tots plegats i fer la revolució!

Diables, carregueu les maces amb foc.

Brindeu per l'Infern. Salut i bon correfoc.

La imatge la féu Marc Navarro (@flametes) i fou el seu tuit al respecte dels versots.