dilluns, de febrer 24, 2014

"Recuperant l'esperit" Valoració de la Trobada de la Coordinadora de Diables de Barcelona a Sant Adrià


Recuperant l'esperit. Aquest seria el millor resum, i la millor notícia, de la Trobada de diables de Barcelona i Barcelonès de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona celebrada el proppassat dissabte vint-i-dos a Sant Adrià de Besòs. I només l'esperit de la Trobada, sinó, l'esperit de l'entitat; i això és molt més important.

Fa molt de temps que molta gent defensem que la Trobada, com a acte propi i per les característiques que ha de tenir, és, o hauria d'ésser, l'acte més important de la nostra entitat. Aquí cal obrir un obligat parèntesi respecte aquells que s'omplien la boca afirmant-lo però que després només han fet batalla per les seves idees centrades en Mercè i la por. Afortunadament, un acte com el de dissabte torna a demostrar qui teníem la raó. Ja se sap, de les errades i les fissures s'aprèn: allò que no ens mata ens fa més forts. Així que ara toca celebració perquè la Trobada fou un èxit.

Fent un balanç general, cal valorar-la molt positivament; ara bé, com en tota activitat humana, sempre hi ha aspectes a millorar, però és una victòria saber que totes les valoracions que faran les entitats seran crítiques constructives dites des del respecte.

Un matí amb xerrades sempre és necessari i útil, i les xerrades estigueren ben triades. La primera d'elles, centrada en la famosa i maleïda normativa dels PAU, tot i que a priori podia semblar que acabaria esdevenint feixuga, fou força útil. El problema d'aquesta xerrada fou la limitació de temps; potser caldria plantejar-se si cal fer-ne alguna altra xerrada centrada en aquest punt. La segona, centrada en els elements pirotècnics, quedà una mica deslluïda per la possible imminència de possibles nous canvis en l'etiquetatge (aquella famosa escletxa legal de la normativa europea). Tal vegada, unes nocions bàsiques de què i com és realment la pirotècnia, i que sembla no voler tractar-se per afigurar-se que podria ésser poc atractiu, no aniria gens malament a molta gent de les entitats per entendre el funcionament de la pirotècnia i fins i tot normatives. La tercera de les xerrades, emergències i primers auxilis, fou, des del meu punt de vista, la menys reeixida i és una veritable llàstima. Dels quaranta cinc minuts disponibles s'invertiren massa en recordar allò que es pot fer i que no es pot fer durant un correfoc, i la seva preparació (quelcom que mai és negligible), però massa poc temps (un màxim de deu minuts, si arriba comptant els vídeos finals) a explicar allò que hauria d'haver estat el nucli de xerrada: com prevenir i actuar en cas d'accident i quin tipus de primers auxilis cal aplicar i quins no en cada situació essent una mica més descriptiu. L'última xerrada, referent a la història de la festa amb foc pirotècnic, fou didàctica i entretinguda (quelcom que no sempre s'assoleix). Tot i que també li faltà una mica de temps, la llàstima és que l'organització, a diferència de les altres xerrades, no pogués facilitar la documentació emprada pels ponents als assistents perquè en Pep Enric, president de la Federació de Diables i Dimonis de Catalunya, no se la facilità.


 Amb el bon esperit que ja es respirava a la sala de conferències de la Biblioteca Municipal de Sant Adrià del Besós marxàrem cap a la plaça de la vila a gaudir del dinar de germanor i l'estona de sobretaula, on sempre sorgeixen les millors converses d'aquestes vetllades. A mitja tarda arribà el moment de fruir veient la plaça plena de gent participant activament en els diferents tallers: percussió corporal, malabars de foc i escopir foc. Aquí és on rau l'essència vital de Coordinadora: ser-ne útil per a millorar les colles i integrar-les per un millor món del foc.

La diada continuà amb la tradicional tabalada per acabar d'animar tothom a gaudir de la festa del món dels diables per a enllaçar amb el cor de la celebració: les cremades (correfoc estàtic a la plaça) tant d'adults com d'infantils amb el reeixit model de l'anterior trobada al Carmel. A qualsevol diables el fet d'olorar i cremar pólvora ja el fa ésser la criatura més feliç de l'Infern. Les cares de joia mentre es corria envoltats per les espurnes comunals i quan ens col·locàvem per fer les conjuntes finals, tots barrejats, justifiquen aquest tipus de trobades.

I per tancar: sopar i concert de festa.

Perquè a més de celebrar la joia de la festa volem ésser constructius, una vegada vist el resum, i per tant vistes les parts positives (el format i l'esperit), cal citar alguns aspectes a millorar: l'absència de lavabos, que la cremada d'adults s'iniciés abans d'hora (la meva colla encara ens estàvem canviant a la plaça i si s'hagués iniciat deu minuts després, és a dir, a l'hora prevista hauríem pogut cremar tota l'estona; si s'anuncià, no es va sentir res), la sensació de poca pirotècnia per a poder cremar i, suposo que ens ho vàrem perdre per la manca de potència de la megafonia, la mostra de material pirotècnic que s'havia de realitzar.

Ara bé, cal felicitar l'organització, tant a la nostra junta de Coordinadora com, i especialment, a la gent de Tronada de Sant Adrià per l'acte. Crec que realment fou una Trobada tal i com la gran entitat del món del foc que és Coordinadora ha de fer i la que ha d'apostar; aquella idea que Diables de Les Corts vàrem fer lema en la nostra Trobada: la festa dels diables pels diables.

Coordinadora estem recuperant el nostre esperit i el camí.

Enhorabona i felicitats!

Salut i Foc!!!

P.S.: La fotografia és de Javi Prieto. Al facebook de Coordinadora podeu trobar-ne més.

dijous, de febrer 13, 2014

Tercer Conte de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina

Aquest havia d'ésser, i de fet ho és, el tercer Conte de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina (CPTB). Com a tal, hauria d'haver vist la llum, tal i com succeí amb els dos anteriors, en la presentació conjunta dels actes de la CPTB que es fa per les festes de la Mercè. Emperò, l'any 2013 aquells projectes amb què Els 5 Bojos de la CPTB havien aconseguit engrescar les entitats, per diferents motius, no es pogueren o volgueren dur a terme. Això, coadjuvat amb les vicissituds d'un projecte conjunt per commemorar el Tricentenari del 1714, ha fet retardar la seva aparició fins la diada de la nostra altra copatrona, Santa Eulàlia.

La Laia es sentia feliç, tot i que cansada, en preparar-se per allitar-se. S'havia passat tot el dia passejant de la mà de l'avi per la seva estimada ciutat de Barcelona. Després de les vacances d'estiu allunyada del brogit de l'urbs, s'havia sentit transportada gràcies a les paraules; com si les hagués viscudes, l'avi, li havia narrat les històries d'aquella Barcelona que resistí a l'invasor ara feia 300 anys. Cadascuna de les senyeres i estelades que penjava a les balconades havia fet imaginar a la Laia un somrís en el rostre d'aquells ciutadans que lluitaven sota la consigna “Mort o els nostres privilegis mantinguts”.

Un ingent estrèpit provocat per tres canonades desvetlla la Laia. Tres salves de funesta premonició desperten la ciutat. Encara és negra nit, però el tanyat corprenedor de les campanes des dels senys fins les dríngoles trenca la matinada. La Laia es treu la son de les orelles i s'adona que davant els seus ulls la Tomasa, L'Honorata i la resta de campanes criden a sometent mentre els trabucaires es dispersen des de la Seu per a convocar tothom als seus llocs de defensa. La ciutadania reprèn la lluita per mantenir la llibertat al so dels tabals i les gralles tocades amb honor i orgull.

La Laia atemorida inicia una cursa damunt el fangar que són els carrers de la ciutat després de tants dies de pluja. No sap cap a on es dirigeix, només veu ciutadans i ciutadanes preparats per a l'última defensa. Sense saber-ho ha corregut fins el Castell de Montjuïc. L'esclat de la lluita és eixordador. Els seus ulls són negats en llàgrimes. Desitjant fugir del malson, nota quelcom eixugant-li el rostre. En alçar la mirada veu l'Àliga de Barcelona que li somriu. La Laia parpelleja diverses vegades; no és pas possible que l'ésser mitològic del Seguici estigui ballant per a ella. En finalitzar el ball, l'Àliga entoma la senyera negra i inicia el descens per encapçalar la defensa de la seva ciutat.

Barcelona és recorreguda per un fervorós cant coral de creença en la victòria que silencia l'esclat guerrer. Mentre al Saló de Cent s'ultimen les estratègies de defensa, el penó de Sant Eulàlia surt de l'Ajuntament portat pels Gegants de la Ciutat. Sota el seu guiatge, gegants i bèsties fogueres eixiran per formar part dels diferents batallons que conformen la Coronela i permetre resistir els atacs en els baluards.

Cavalcant el Lleó de la ciutat, la Laia podrà observar com les hores avancen i la ciutat es manté ferma en la seva defensa. Com si a cada ferit el substituís l'esperit dels caiguts en el Fossar de les Moreres, la ciutadania rebutja l'ofensiva de l'invasor. Les crides patriòtiques es succeeixen per mantenir l'ànim ferm.

La nit s'apropa i la ciutat s'ha salvat de caure derrotada. La Laia ha vist com totes i tots, plegats, han resistit i han impedit la caiguda de la ciutat. L'enemic marxa cap al seu campament derrotat; però una força tel·lúrica fa que els barcelonins i les barcelonines els persegueixin com diables enfollits pel foc. La creença en ells mateixos i les seves llibertats els porta a escometre contra l'opressor.

Finalment, tota la ciutadania es pot refugiar dins les muralles sabent-se vencedors. Els balls es succeiran a les places ara enfollides sota l'estrèpit dels petards festius. Al Portal de Mar, s'alçarà una castell humà coronat per la senyera en símbol de victòria.


Ha estat un dia molt llarg i els ulls de la Laia es clouen. L'única rendició a signar és deixar-se vèncer per la son i obrir les muralles als somnis.



Natxo Barrau i Salguero
Els 5 Bojos de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina
 
Si voleu (re)llegir els anteriors contes, aquí teniu el primer i el segon.

Gràcies a la Raquel per l'edició del text.