Tercer Conte de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina

Aquest havia d'ésser, i de fet ho és, el tercer Conte de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina (CPTB). Com a tal, hauria d'haver vist la llum, tal i com succeí amb els dos anteriors, en la presentació conjunta dels actes de la CPTB que es fa per les festes de la Mercè. Emperò, l'any 2013 aquells projectes amb què Els 5 Bojos de la CPTB havien aconseguit engrescar les entitats, per diferents motius, no es pogueren o volgueren dur a terme. Això, coadjuvat amb les vicissituds d'un projecte conjunt per commemorar el Tricentenari del 1714, ha fet retardar la seva aparició fins la diada de la nostra altra copatrona, Santa Eulàlia.

La Laia es sentia feliç, tot i que cansada, en preparar-se per allitar-se. S'havia passat tot el dia passejant de la mà de l'avi per la seva estimada ciutat de Barcelona. Després de les vacances d'estiu allunyada del brogit de l'urbs, s'havia sentit transportada gràcies a les paraules; com si les hagués viscudes, l'avi, li havia narrat les històries d'aquella Barcelona que resistí a l'invasor ara feia 300 anys. Cadascuna de les senyeres i estelades que penjava a les balconades havia fet imaginar a la Laia un somrís en el rostre d'aquells ciutadans que lluitaven sota la consigna “Mort o els nostres privilegis mantinguts”.

Un ingent estrèpit provocat per tres canonades desvetlla la Laia. Tres salves de funesta premonició desperten la ciutat. Encara és negra nit, però el tanyat corprenedor de les campanes des dels senys fins les dríngoles trenca la matinada. La Laia es treu la son de les orelles i s'adona que davant els seus ulls la Tomasa, L'Honorata i la resta de campanes criden a sometent mentre els trabucaires es dispersen des de la Seu per a convocar tothom als seus llocs de defensa. La ciutadania reprèn la lluita per mantenir la llibertat al so dels tabals i les gralles tocades amb honor i orgull.

La Laia atemorida inicia una cursa damunt el fangar que són els carrers de la ciutat després de tants dies de pluja. No sap cap a on es dirigeix, només veu ciutadans i ciutadanes preparats per a l'última defensa. Sense saber-ho ha corregut fins el Castell de Montjuïc. L'esclat de la lluita és eixordador. Els seus ulls són negats en llàgrimes. Desitjant fugir del malson, nota quelcom eixugant-li el rostre. En alçar la mirada veu l'Àliga de Barcelona que li somriu. La Laia parpelleja diverses vegades; no és pas possible que l'ésser mitològic del Seguici estigui ballant per a ella. En finalitzar el ball, l'Àliga entoma la senyera negra i inicia el descens per encapçalar la defensa de la seva ciutat.

Barcelona és recorreguda per un fervorós cant coral de creença en la victòria que silencia l'esclat guerrer. Mentre al Saló de Cent s'ultimen les estratègies de defensa, el penó de Sant Eulàlia surt de l'Ajuntament portat pels Gegants de la Ciutat. Sota el seu guiatge, gegants i bèsties fogueres eixiran per formar part dels diferents batallons que conformen la Coronela i permetre resistir els atacs en els baluards.

Cavalcant el Lleó de la ciutat, la Laia podrà observar com les hores avancen i la ciutat es manté ferma en la seva defensa. Com si a cada ferit el substituís l'esperit dels caiguts en el Fossar de les Moreres, la ciutadania rebutja l'ofensiva de l'invasor. Les crides patriòtiques es succeeixen per mantenir l'ànim ferm.

La nit s'apropa i la ciutat s'ha salvat de caure derrotada. La Laia ha vist com totes i tots, plegats, han resistit i han impedit la caiguda de la ciutat. L'enemic marxa cap al seu campament derrotat; però una força tel·lúrica fa que els barcelonins i les barcelonines els persegueixin com diables enfollits pel foc. La creença en ells mateixos i les seves llibertats els porta a escometre contra l'opressor.

Finalment, tota la ciutadania es pot refugiar dins les muralles sabent-se vencedors. Els balls es succeiran a les places ara enfollides sota l'estrèpit dels petards festius. Al Portal de Mar, s'alçarà una castell humà coronat per la senyera en símbol de victòria.

Ha estat un dia molt llarg i els ulls de la Laia es clouen. L'única rendició a signar és deixar-se vèncer per la son i obrir les muralles als somnis.

Natxo Barrau i Salguero

Els 5 Bojos de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina

 

Si voleu (re)llegir els anteriors contes, aquí teniu el primer i el segon.

Gràcies a la Raquel per l'edició del text.

torna "Tres històries d'amor, sexe i ràbia"

Gràcies a la càlida rebuda de la lectura "Tres històries d'amor, sexe i ràbia" el passat agost ens hem llançat a la piscina i... tornarem a fer-ho. Serà el proper dimecres 17 d'abril a les 19 hores a la Biblioteca Josep Miracle de Collserola.

Tornarem a llegir les nostres tres històries amb alguna variació en els texts i alguna possible sorpresa molt especial, no podem obviar que serem a les portes de Sant Jordi cal celebrar-ho en bona companyia i amb bones paraules.

Aquí podeu trobar el plànol per saber com arribar a la biblioteca.

Dewi Sant

Avui 1 de març és Sant David, és a dir, avui és el Dewi Sant, la festa nacional del País de Gal·les. Qui em coneix sap de la meva estima vers el poble gal·lès des que m'acollí un breu, malauradament i afortunadament, segons les sensacions cronològiques, període de temps.; per això, avui el sento com un dia especial.

No podem obviar la gran veritat que rau en els versos:

Avui, m'hauria agradat passejar-me pel carrers lluint els nostres emblemes, el narcís i el porro, durant la desfilada nacional a Caerdydd i gaudir després a Saundersfoot de les menges tradicionals gal·leses envoltats d'artesania i brindar a crits de Iechyd da! Sentir que la llengua es manté viva a les costes de Pembrokeshire, i tornar per prendre el te al Neath Port Talbot, i seguir brindant recordant els èxits, tot i que aquest any no podrem guanyar el Grand Slam, del quinze del drac fins que el diumenge poguéssim participar a la Welsh Lady Fun Run d'Aberystwyth.

Sigui com vulgui, avui rememoraré el meus dies a Cymru i somriuré melangiós sentint el batec de la terra d'Y Brenin Arthur i Owain Glyndwr sabent que Y Ddraig Goch m'accepta com un dels seus.

Gaudiu de Hen Wlad Fy Nhadau:

(Pennill Cyntaf - First stanza)

Mae hen wlad fy nhadau yn annwyl i mi,
Gwlad beirdd a chantorion, enwogion o fri;
Ei gwrol ryfelwyr, gwladgarwyr tra mad,
Dros ryddid collasant eu gwaed.
(Cytgan - Chorus)

Gwlad, gwlad, pleidiol wyf i'm gwlad.

Tra môr yn fur i'r bur hoff bau,

O bydded i'r hen iaith barhau.

(Ail Bennill - Second stanza)
Hen Gymru fynyddig, paradwys y bardd,
Pob dyffryn, pob clogwyn, i'm golwg sydd hardd;
Trwy deimlad gwladgarol, mor swynol yw si
Ei nentydd, afonydd, i mi.
(Cytgan - Chorus)
(Trydydd Pennill - Third stanza)
Os treisiodd y gelyn fy ngwlad tan ei droed,
Mae hen iaith y Cymry mor fyw ag erioed,
Ni luddiwyd yr awen gan erchyll law brad,
Na thelyn berseiniol fy ngwlad.
(Cytgan - Chorus)

Podeu cercar traduccions de la lletra aquí.

Tres històries d'amor,sexe i ràbia. GRÀCIES!

Ho vàrem fer!

I l'experiència fou molt positiva...

Sí, Tres històries d'amor, sexe i ràbia esdevingué el passat dissabte 18 d'agost a la llibreria Pequod. I ho vàrem gaudir plenament i bella. Es creà un ambient màgic a la llibreria tant a nivell del públic que hi era a dins com amb els vianants que ens descobrien per l'aparador i l'altaveu.

Els poemes foren desgranant-se amb l'acompanyament de la música que l'Alex havia compost ex-professo i la gent gaudia i es deixava seduir per les tres plomes que corporificaven en les nostres veus. Hi ha força històries ara a escriure d'aquesta escenificació, però potser em quedaré amb el record de la sensació de gaubança que ens abraçà al acabar i sentir la calor del públic i la seva joia.

Vàrem viure moments tendres d'amor, les intenses sensacions del sexe i l'odi de la ràbia, així com uns versos més metafísics com en un nou ressuscitar de l'univers. Em delectà compartí versos amb la Raquel Riba i la Patricia Muñiz, i ésser musicat per l'Alejadro Cano Vilavendrell. Fou un plaer que la Llibreria Pequod esdevingués el vaixell per solcar les nostres imaginacions i dur-nos singlant universos paral·lels gràcies a les nostres paraules.

Òbviament, un espectacle com aquest no es crea de la nit al dia, calen hores (sense comptar les moltes viscudes per rebre la inspiració de les muses)  per aconseguir emmetxar totes les peces; però, estranyament, ha estat un procés força ràpid i compenetrat per aconeguir-ho. A nivell personal era la primera vegada que declamava acompanyat i amb música i el cert és que em vaig sentir molt còmode. Fou una experiència meravellosa.

Només puc agrair a les persones que em val voler fer partícip d'aquesta experiència i agrair les persones que s'atansaren fins la llibreria i els elogiosos comentaris que reberem, així com els ànims sincers d'aquelles persones que no pogueren assistir.


Tres fragments del recital gravats per @lamevaperdicio (Sergi G. Oset)







Les sensacions foren tan agradoses per totes bandes que sembla que no serà l'unica escenificació de Tres històries d'amor, sexe i ràbia.Serà un gran moment tornar a plantejar-se omplir l'espai de paraules perquè l'audiència les faci seves...

TRES HISTÒRIES D'AMOR, SEXE I RÀBIA

El proper 18 d'agost estrenarem el recital "Tres històries d'amor, sexe i ràbia", per les festes de Gràcia, a la llibreria Pequod.

A càrrec de Natxo Barrau i Salguero, Patrícia Muñiz i Raquel Riba i Raja. Ens acompanyarà a la guitarra Alejandro Cano.

Aquí teniu el vídeo de presentació:







I aquí un petit tast:

Us hi esperem a tots!


P.S.: per si voleu fer difusió via facebook, us enllaço l'esdeveniment.

Ara que naix el 2012

Avui, primer dia del nou any, tothom ens desitjarem un feliç 2012 ple de tot allò que considerem bo i necessari.

Meditant al respecte i pensant que podria escriure en aquesta bitàcola com a blocada d'any nou em va venir des del record un text d'aquests que qualcú penjà per primera vegada i ha anat circulant per la xarxa però que em sembla genial per encetar l'any:

Un hombre de cierta edad vino a la clínica donde yo trabajo para hacerse curar una herida en la mano. Tenía bastante prisa, y mientras le curaba le pregunté qué era eso tan urgente que tenía que hacer. Me dijo que tenía que ir a una residencia de ancianos para desayunar con su mujer que vivía allí. Me contó que llevaba algún tiempo en ese lugar y que tenía un Alzheimer muy avanzado. Mientras acababa de vendar la herida, le pregunté si ella se alarmaría en caso de que él llegara tarde esa mañana. — No, me dijo. Ella ya no sabe quién soy. Hace ya casi cinco años que no me reconoce. Entonces le pregunté extrañado. — Y si ya no sabe quién es usted, ¿por qué esa necesidad de estar con ella todas las mañanas? Me sonrió y dándome una palmadita en la mano me dijo: — Ella no sabe quién soy yo, pero yo todavía sé muy bien quién es ella. Tuve que contenerme las lágrimas mientras salía y pensé: — Esa es la clase de amor que quiero para mi vida. El verdadero amor no se reduce a lo físico ni a lo romántico. El verdadero amor es la aceptación de todo lo que el otro es, de lo que ha sido, de lo que será y de lo que ya no es...

 Autor anónimo.

  De tot cor us desitjo que aquest 2012 sigui igual que el 2011 si us ha estat positiu i si no és el cas, que sigui millor.

Gaudiu de la vida perquè mai sabem quan el foc podrà apagar-se.

Podeu afegir la cançó que més us agradi per a aquest moment, el poema que més us inspiri, la seqüencia teatral o fílmica que més adequada us sembli.

Imatge: Felicitat, Max Klinger.

lectura poètica el proper 3 de febrer

El narrador ens presenta un viatge basat en la paraula. La veu tractarà de fer-nos vagarejar per altres mons i temps, un xiuxiueig als nostres records passats i futurs on apareixeran com oasis al desert grans texts poètics. Salpes amb nosaltres a solcar els jardins de mar i descobrir un oceà d'aromes amb la nau de la paraula?

Anirem informant més extensament als blogs.

Més informació de les Accions de Nit.

Gràcies (la lluita continua)

Moltes gràcies a totes les persones que ahir varen apropar-se fins el Casal de Joves de Les Corts per assisitir i participar a Paraules Contra la Violència de Gènere.

Tornà a ésser una nit màgica. Plena de relfexions, paraules, imatges, cançons i, sobretot i més important, d'una comunió per avançar cap a un futur millor on totes les persones podrem conviure dignament.

Gràcies. No hi ha paraules per expressar el que una nit com la d'ahir representa.

Us deixo un text que vàrem trobar cercant-ne per la sessió d'ahir:

Vuelvo a ser un día de mayo
un día que no sabía que era
sobreviviendo

y mi asesino no me ha encontado

he devuelto mi ser
a ser

y mi asesino aún planea su venganza

fui asesinada en cierto sentido

apenas sobreviví, per apenas
es una diferencia fundamental en la que todo se juega

y mi asesino no me encuentra

Alicia
(juliano 2003)

25 de novembre sempre

Avui és 25 de novembre, dia internacional de la lluita contra la violència masclista.

Malauradament és una ferida oberta en la humanitat i estesa per tota la superfície del planeta. És una malaltia que cal erradicar totalment; i per això no podem baixar la guàrdia. Cada dia és un dia de lluita per tractar d'aconseguir allò que és lògic i propi. I cada dia que passa és una taca més en l'expedient com a ésser viu que no es comporta com a tal.

Les circumstàncies són moltes: la violència masclista va molt enllà del mastegot. I les situacions van des de les horribles a les infames.

Per això cal que lluitem totes i tots, com a persones que som, plegades per acabar lo abans possible amb la pitjor malaltia de la història.

I recordeu que demà al Casal de Joves de Les Corts possarem el nostre granet de sorra.
Us hi esperem!
La informació aquí



Us deixo dos dels textos que trobareu a la taula preparada demà:

Las mujeres no hablamos de negocios, sobre todo con la lengua atravesada por alfileres al rojo, con los labios sellados con plomo derretido, con la cara hundida en una olla de margarina hirviente ni se nos ocurre hablar (de negocios) a las mujeres.

Ana María Shua

Vuelvo a ser un día de mayo
un día que no sabía que era
sobreviviendo

y mi asesino no me ha encontado

he devuelto mi ser
a ser

y mi asesino aún planea su venganza

fui asesinada en cierto sentido

apenas sobreviví, per apenas
es una diferencia fundamental en la que todo se juega

y mi asesino no me encuentra

Alicia
(juliano 2003)

la última imatge és la campanya d'AI del 2004.

*

Imatges i Memòria de Mauthausen

Ahir al matí la Raquel i un servidor vàrem fer cap a la Capella de Santa Àgata, al conjunt monumental de la Plaça del Rei per veure l'exposició Imatges i Memòria de Mauthausen.

Prèviament vull comentar que em sembla molt poc correcte el fet que havent enviat un mail el divendres, dins de l'horari, per apuntar-nos a la visita guiada que es feia dissabte per la tarda, no contestessin; i que el mateix dissabte al matí es necessitessin dues trucades perquè ens diguessin que allò estava tancat i que si no ens havien contestat hauríem de suposar que no estàvem inscrits. ¿Que potser és molt complicat i costós enviar un mail de resposta dient que aquella activiat és plena i no es pot participar?

Fou per aquest motiu, i per poder gaudir d'una tarda amb les meves nebodes que vàrem anar ahir al matí.

L'exposició consta d'una sèrie de plafons on amb correctes explicacions ens mostren fotografies del que fou Mauthausen. Ens mostra com es construí, la imatge que el nacionalsocialisme tractà de vendre, la vida i mort quotidiana, i el seu alliberament.

Com no pot ésser de cap altra forma, hom surt d'allà afectat; els límits de la barbàrie humana, encara que siguin amb efectes coneguts, no deixarà mai, malauradament de sorprendre'ns. És inconcebible que això formi part de la nostra història, encara més que ho sigui del nostre present en molts llocs del planeta. Hom surt reafirmat en les seves conviccions; i també, que mai aquestes, o siguin les que siguin, haurien d'ésser excusa per a tal tipus d'atrocitats. Emperò, hom també torna a adonar-se que la fe i la creença en un món millor és més forta que qualsevulla inhumana activitat i sempre tractar de torna a renéixer com un au fènix. La inhumana capacitat humana per infringir dolor i mort sense cap tipus de motiu -perquè no hi ha excuses per accions con les que suposa, en la seva particularitat i en el seu global, Mauthausen- topa amb la natural capacitat d'estimació devers la vida per enfrontar-sei deixar constància dels fets i així poder mostrar que un altre món és possible.

És una visita interessant, per realitzar amb silenci i amb un nus a l'ànima. Crec que una visita obligada per a les escoles/insituts. Cal tenir molt present que no ens podem permetre el luxe d'oblidar o pensar que allò succeí fa massa (sic) temps perquè ens estaríem apropant a un nou abisme.

A la nit, a casa, vai' trobar-me amb el següent text -coincidència?- que trobo que pot il·lustrar algunes de les idees:

aquí us deixo el link vers Semirea.

més info: aquí

...el retorn...

Massa temps per un retorn. Massa veus dient que “ja gairebé estàs aquí!”; però tu encara ets allà, que, en realitat, és el teu aquí. És aquest bittersweet feeling, qui tenalla totes les teves vísceres i és una mena de nus gordià envoltant la teua ànima, qui està fent que caminis i badis mirant el cel que pot variar del blau feliç al gris fosc de la gran tempesta. I així et sents. Tants anys escrivint un relat sobre l’etern retorn de la ventafocs, i ara resulta que és un mateix qui no sap retornar. Ara sembla que t’agradi la paraula rutina, aquesta la rutina dels últims tres mesos. I és com si no sabessis a què li tens por d’enfrontar-t’hi tot just a l’arribada. S’acaba, per ara, aquesta experiència; aquest capítol del llibre -¿és una novel·la, un assaig, una compilació de poemes, o sols experiments per a un paper?-, aquesta temporada de la sèrie, aquest acte... abaixarem el teló i potser ens anirem a albirar la vora de la mar. Hem format una nova família en un mes, i ‘nem tingut tres per a gaudir-la; què serà ara de noltros? Com si ens veiéssim abocats a fer una ugly house... o només sóc jo qui té aquesta estranya sensació? A voltros també us passa? Continuaré esperant que sortin els estels? Què farem aquesta nit? No us sembla que a la cita del Sun, a més de riure molt, podríem arribar a plorar? Només ho creu aquesta ànima que està enamorada de la mar? Aquest esperit que ha recuperat l’emoció de les marres com la pell d’una dona? Escrivia fa uns dies –qui sap quants?- que la solitud era el dolor d’arribar i trobar el llit buit; per què, si ara, per fi!, recuperaré el meu llit, tinc la sensació de pèrdua eterna? Sembla que si em miro a l’espill trobe les marques del poc dormir. On quedaran les pints? Ara que contemplo, més que miro, la vida amb més calma, no sé cap a on vull caminar, però sé que vull caminar: gaudir del viatge a Ítaca.
I la última setmana plou. Plou convertint Bangor en un mantell grisós on ni Vermeer no hi trobaria pas la llum. Però la llum són les persones que han fet que tingui quelcom per a recordar. Marxem. Ens n’anem. Ja no hi ha temps per escapar through the looking glass; aquest és, ara, el teu pit. I saps que deixes quelcom més que un jardí, aquí. I el retrobament sembla carregat de la joia del retorn; tot i que hi ha qui es mira el cel i pensa... pensa; i potser no sap què pensa, o què podria pensar. I les dues últimes nits cauen. Cauen com un foc que tremola a la xemeneia de l’hivern a la fi del llunyedar de l’horitzó. Han sigut, aquestes nits, els Misteris d’Eleusis? Què difícil es fa ara dir see u later. És tant terriblement i dolorosa la relativitat del temps. Una última nit; com si sabessis que clausures el teatre. Per vore nàixer el dia i tractar de fer memòria... nostàlgies passades i futures... I gairebé tothom aplaudeix quan aterra l’avió (què bonica és Barcelona arribant de nit, des del cel!), però tu ets allà, quiet al seient pensant “bloody sadness!”; i no saps per què. És meravellós el retrobament; tot i que implica un punt –qui és escrivint el text?-. Però et sents fora de joc dins el teu propi poema. El calendari de la que era la teva habitació encara assenyala el maig; mentre veus el que ets en aquest moment: bosses per reubicar...


Mas um homem entrou na Tabacaria (para comprar tabaco?),
E a realidade plausível cai de repente em cima de mim.
Semiergo-me energico, convencido, humano,
E you tencionar escrever estes versos em que digo 0 contrario.
Acendo um cigarro ao pensar em escreve-los
E saboreio no cigarro a liberta~ao de todos os pensamentos.
Sigo o fumo como uma rota propria,
E gozo, num momento sensitivo a competente,
A libertaçao de todas as especulaçoes
E a consciência de que a metafsica é uma consecuencia de estar mal disposto.
Depois deito-me para trás na cadeira
E continuo fumando.
Enquanto o Destino mo conceder, continuarei fumando.
(Se eu casasse com a filha da minha lavadeira
Talvez fosse feliz.)
Visto isto, levanto-me da cadeira.
Vou a janela.
O homem saiu da Tabacaria (metendo troco na algibeira das calças?).
Ah, conheço-o; e o Esteves sem metafisica.
(O Dono da Tabacaria chegou a porta.)
Como por um instinto divino o Esteves voltou-se e viu-me.
Acenou-me adeus, gritei-lhe Adeus o Esteves!, e o universo
Reconstruiu-se-me sem ideal nem esperança, e o Dono da tabacaria sorriu.

(-fragment final de: Tabacaria, F. Pessoa)