dimarts, d’octubre 17, 2017

#llibertatJordis L'estat espanyol no ha embogit

Quarts de set del matí, enceto aquestes línies, sense cap esma, camí de la feina. Necessito deixar per escrit la indignada opinió de veure com en ple segle XXI reapareixen els presos polítics a Europa, en aquesta dretana Europa dels estats servils als poders econòmics. La pitjor sensació de totes és ésser conscients que en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez són els primers però no seran pas els últims.



Crec que ahir la tarda tots i totes érem conscients que l’empresonament dels presidents d’Òmnium i l’ANC, tot i injustificable jurídicament, era massa plausible des de l’òptica dictatorial de l’actual estat espanyol on la divisió de poders és, ara per ara, inexistent. Deixar en llibertat, amb càrrecs, el major dels mossos d’esquadra i la seva intendent obria la porta de bat a bat a l’entrada a presó dels presidents de les dues entiatts socials. Era un guió ja escrit i que seguia un esquema mental previsible: és un senyal d’avís que al repressor estat espanyol no li tremolarà la mà per exercir la justícia a l’estil dels seus enyorats anys grisos de llei i ordre i que està disposat a dur a presó a tothom que treballi per assolir la República Catalana i que tot i considerar l’actuació dels mossos culpable de col·laboracionisme processista no li cal dur el seu major a la presó ja que l’activació del 155 ben aviat (tal volta acompanyat del 116?) els permetrà prendre el control de la policia catalana i gestionar-la sota control de la Guardia Vil.


I és en la línia de preparar la (increïblement) crèdula societat espanyola (i també la vergonyant elit de la unió europea?) que últimament s’ha elevat el to i la quantitat de mentides vers l’escola catalana. Han de pavimentar-se amb excuses, totes infames i falses, per autojustificar-se quan es carreguin el , premiat i lloat internacionalment, model educatiu català. Recordeu que hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escrigue o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escrigue o es pense. Quan posin les seves brutes mans damunt (el restringit) autogovern català a més a més de voler gestionar les seves finances (els comptes magres per l’expoli fiscal) el seu objectiu són quatre pilars bàsics, quatre pilars ara ben valorats per la societat catalana: sanitat, ensenyament, la corporació de mitjans audiovisuals públics i la policia catalana. Volen recuperar la gestió de l’estat tal i com la coneixien en les èpoques en què no els feia res tenir presos polítics.


Aquesta venjança vers les autoritats per la tenacitat del poble català en voler expressar la seva voluntat política d’esdevenir una nou estat. Si parlen de sedició que ens vinguin a cercar als milions de persones que en som i serem còmplices.


Des de l’òptica espanyola és normal considerar les accions del 20S, com les de l’1O, com a sedicioses i tumultuàries: les famílies amb criatures petites (estàvem encetant l’adoctrinament) i les persones grans (aquestes terroristes que després colpegen amb els seus caps les porres de les forces d’ocupació fins voler autolesionar-se per inventar-se danys irreals) que hi èrem som terroristes que volíem impedir la feina de les policies politico-socials. Les concentracions del setembre, el paradigma és la que es realitzà davant l’assaltada en verd Conselleria d’Economia, són un exemple paradigmàtic de la Revolució dels somriures catalana: la societat civil convocant la societat civil per actuar pacíficament per mostrar el seu desig d’esdevenir República Catalana (o si més no, tenir l’opció de poder votar-ho) i mostrar el rebuig vers les injustificables accions dictatorials de l’estat espanyol. Els que hi érem sabem que allà l’única violència era la presència de la policia militaritzada espanyola. Davant l’ocupació de la seu de la Conselleria la ciutadania vam sortir al carrer a mostrar el nostre rebuig i es feu pacíficament, amb la presència física, amb cançons d’escalf i amb la companyonia per suportar aquestes injustificades afrentes contra el nostre país.


Anit en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez han dormit privats de llibertat (presó preventiva que podria durar fins a 4 anys!) per haver comés el delicte d’encapçalar una societat civil que ha sortit a prendre els carrers pacíficament per demanar que Catalunya esdevingui país independent. Recuperarem la vostra llibertat perquè és la nostra llibertat com a poble.


L’estat espanyol no ha embogit, simplement ha deixat caure les seves màscares, ara cal mantenir-se ferms i continuar la nostra lluita pacífica fins aconseguir la victòria final.

dimecres, d’octubre 04, 2017

Crònica personal d'una aturada general #3oct

Ahir 3 d’octubre de 2017 Catalunya es va aturar. Es va aturar per mostrar el seu rebuig vers la criminal i injustificada acció de força dels cossos policials i militaritzats de seguretat de l’estat espanyol en la seva actuació per intentar evitar que es dugués a terme la votació del referèndum d’autoderteminació de l’1 d’octubre. Insistim, la aturada o vaga general era per condemnar una acció repressora digna de dictadures.


Quan algú, després de l’assalt a la conselleria d’economia i altres institucions vinculades a la Generalitat, ja començà a parlar de vaga general vaig estar-hi d’acord tot pensant que era una arma de doble tall: podíem paralitazar el país o podia palesar-se la possible feblesa en la no hegemonia de l’independentisme; emperò, la desmesurada brutalitat mostrada per l’estat espanyol va provocar que ahir el país estigués paralitzat.


Vam encetar la jornada peregrinant fins el CEIP Ramon Llull. Quan vam arribar encara s’hi aplegava una munió de persones mostrant la solidaritat amb una escola que només havia comés el pecat d’ésser col·legi electoral. A l’entrada la gent s’arremolinava per deixar les seves mostres d’afecte en forma de flors, dibuixos o escrits. Com la meva parella va copsar, talment semblava que hi haguessin hagut morts i ben mirat, potser sí van matar la democràcia; o, fins i tot, podem afirmar que si nosaltres la estàvem fent nàixer, ho tornarem a fer i ho aconseguirem. I mentre reflexiones al voltant d’això caus en compte en els grups de canalla que criden “som gent de pau” i t’adones del gran aprenentatge que aquest lema pot esdevenir per ells; perquè no podem deixar passar per alt que no és ni serà gens fàcil per famílies i educadors intentar explicar les imatges de violència gratuïta que els cossos de seguretat (sic) regalaren el diumenge passat. Alguns dels lemes vistos parlen de ni oblit ni perdó, i si és ben cert que els adults ens ho podem permetre, la quitxalla no pot rebre només aquest input i cal tractar de construir en positiu a partir d’aquestes runes. Hi ha molta feina, però l’esperit mostrat aquest dies il·lustra que és ben possible.


Després marxàrem cap a les concentracions matinals al centre de Barcelona. Una munió de gent, i sí, com diu el tòpic “de tota condició i edat” perquè hi havia criatures (que no és cap delicte), s’aprupava per mostrar pacíficament el seu ferm i etern rebuig a la violència desfermada per l’estat el passat diumenge en forma d’assalts als col·legis electorals tot arrassant amb les persones que hi trobaven pel camí. Ambient festiu, per narrar laes vivències i mostrar agraïment a herois. I com mostraven les imatges: l’oportunitat de deixar clar davant seus de partits o de forces repressores que la ciutadania es manté dempeus i determinada a condemnar els seus crims de lesa democràcia. La saviesa ingent de la població civil agermanada en una trobada de pau es demostrà en el sublim cant “Aquest edifici serà una biblioteca” adreçat a la ignomininosa comissaria de la policía nacional de la Via Laietana.




I, per si hi ha alguna persona que està llegint aquest escrit que no voltà per aquests carrers, deixar constància que la majoria de negocis a l’Eixample, i no només per les zones “afectades” per les concentracions, restaven tancats i barrats amb l’excepció d’alguns bars i restaurants i de “paquis” o “badulaques”. Tant és així que algun forn de pa regalava la barra de pa o el cafè per tractar-se d’una jornada de vaga. Solidaritat obrera per la pau i la convivència.


I per la tarda més. No pas millor perquè l’actitud de la ciutadania està essent en tot moment de deu així que no és millorable. Tot i que no cal retar-la a superar-se, els missatges que arriben des de certs personatges de cada cop més funesta imatge i verb, emperò, ens fan creure que ens haurem de mostrar molt i molt ferms en la nostra determinació. Un ambient festiu per reclamar i exigir la no violència, que ni calen ni volem les accions que vàrem patir com a societat el diumenge passat.


Així tot un país aturat, civilitzadament aturat, per condemnar la violència i exigir que ens deixin com a societat viure i manifestar-nos en pau que va haver de viure les agressions verbals, novament, dels causants de les ignominoses accions criminals de diumenge amb un culmen en forma de discurs d’un tipus que ostenta el càrrec per ésser fill de l’hereu d’un dicatdor. Un expert en democràcia amic de terroristes dictadures ens havia de condemnar el voler votar en referèndum i aplaudir les imatges de repressora violència. En el seu discurs de pretèrita èpica militar no feu referència als quasi 900 ferits; quasi tan denigrant com la posició de la fiscalia (què cada vegada més sembla un niu de malfactors engollipats dels seus funests actes i en competició per superar-se) considerà que tots els ferits ho són per llur pròpia culpa per haver fet cas de qui els havia convocat per intentar votar.


Aquesta és la normalitat catalana, una normalitat on la violència està esset atiada pels repressors i que la ciutadania es mostra ferma en la seva determinació de no tolerar. Ens vam atuar per demostrar la nostra enteresa moral i ciutadana; perquè, alguns ja ho saben, los catalanes hacen cosas.


Ni una passa enrere. Donec perficiam!

dilluns, d’octubre 02, 2017

Així hem adoctrinat avui

Pel lector que arriba com un passavolant a aquest blog deixar constància que des de fa anys exerceixo com a docent d’ESO i batxillerat en assignatures d’àmbit científic. Ahir al matí, tot veient les esfereïdores imatges dels criminals assalts dels col·legis electorals del pavelló de Sant Julià de Ramis i l’escola Ramon Llull barcelonina, vaig fer una piulada afirmant que “Demà a les escoles tornarem a no adoctrinar nens: explicarem q Espanya no ens vol deixar votar i llur forces d'ocupació trenquen escoles.


Com suposo que hom pot suposar, avui ha estat dels dies més difícil, si no el que més, per fer classe; però ésser docent ha d’anar més enllà del currículum. Si volem construir la societat crítica del futur, això només es pot fer mitjançant l’educació, quelcom que s’enceta en l’àmbit familiar i que s’incrementa en l’àmbit acadèmic i es referma en la societat. És per això que calia fer el cor fort and the show must go on.






El col·lectiu de l’ensenyament ens hem afegit a l’aturada convocada pel govern català al migdia per a condemnar les agressions salvatges perpetrades pels cossos policials i militaritzats perquè com a ens educatius hem d’estar contra tot tipus de violència. A més a més hi ha l’afegit que gran part d’aquesta injustificada violència nascuda de l’odi es va cometre impunement en recintes escolars. Això implicava aturar les classes i fer alguna dinàmica perquè la mainada, com més quitxalla més necessari, pogués copsar què va succeir: com fer-lo entendre que els cossos que suposadament ens han de defensar es van dedicar a atacar-nos com en un conjunt de ràtzies per impedir l’acte més noble de la democràcia, votar? Com fer-los entendre que aquests cossos armats havien atacat i fet malbé escoles, que havien colpejat i ferit 900 persones de tota condició?

Un col·lega, membre de la junta de l’AMPA de l’escola de llur fill, em responia al facebook al meu comentari que havien rebut queixes d’alguna família per aquesta manipulació i adoctrinament de la canalla. Manipulació? Adoctrinament? Insistir en explicar els nanos que la violència mai és solució ni camí de res, que no pot haver-hi cap justificació per a la violència no pot ésser eina per res. Aquí no se’ls ha de parlar de referèndums, autodeterminació o independència; se’ls ha de parlar de respecte i de no violència, casualment en el seu dia internacional.

Una addenda final: aquesta tarda, part del nostre alumnat ha segut davant l’escola i corejaven consignes que es podien haver sentit a les concentracions i manifetacions dels últims dies i, alguns onejaven estelades. El professorat els hem fet entrar en silenci i sense poder mostrar les banderes. Han d’aprendre que tot ha de tenir el seu espai i moment i que cal respectar certs espais comuns, tal i com hem fet pemetent que qui no vulgués participar de l’aturada matinal així ho hagués fet. Tot molt adoctrinador.

A la xusma dels "a por ellos, oé"

Suposo que aquesta nit no haureu pogut dormir amb la sobredosi d’endorfines que la represió de les vostres corejades elits de la franca i indigna brutalitat vers la població civil catalana perillosament armada amb urnes i vots us devia generar.




Haureu celebrat cada cop de porra, cada lesió, cada agressió, cada gota de sang vessada com una victòria sense voler adonar-vos (o potser tant us era perquè “solo son catalanes!”) que hi havia persones grans, dones, joves, gent de totes les edats i condicions i fins i tot moltes amb els vostres mateixos orígens, però plenes d’una dignitat i una integritat moral a la que mai podreu arribar.


I ara la sobredosi us ha deixat en una estat d’abstinència, no patiu, el vostre gobierno us en voldrà donar només mostres ben aviat i, novament, tornarà a trobar ferm davant la brutal agressió dictatorial un poble ple de matisos que només vol ésser preguntat en referèndum. Resistirem fins la victòria final. Donec perficiam!


Penseu (si conserveu aquesta capacitat) que tal volta algun dia la reperssió es girarà en contra vostra i llavors no us agradaria… possiblement sí, ja que no sou més que xusma a qui agrada ésser vexada. Continueu celebrant ésser cornuts i que hagueu de pagar el beure.


Arrieros somos…

I ara: DUI; repressió i referèndum pactat per UE?

Ahir 1 d’octubre es va dur a terme, diguin les mentides que diguin certs personatges d’ignominiosa figura, el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Malgrat l’acarnissament de les forces d’ocupació de l’estat espanyol vers la ciutadana que exercicia el seu legítim dret al vot, les vergonyants circumstàncies de persució de les urnes, els intents telemàtics per evitar que es pogués dur a terme la jornada refrendària; tot i això, la ciutadania va votar i va expressar la seva voluntat.





Donades les especials circumstàncies cal ser molt curosos per interpretar els resultats. En primera instància, recordar que havent estat cridada tota la ciutadania a participar del referèndum i segons la llei que el vehicula, el resultat és vinculant; per tant, la victòria del sí és, resultats en mà, inapelable. Ara bé, si algú vol mirar els resultats tractant de fer una mica de política ficció i inferir els possibles resultats si el bàndol unionista hagués decidit participar, pot deduir que la victòria del sí és a tocar o ja s’assoleix. Només cal fer números: sobre un cens total de poc més de 5 milions de votants, la majoria es situa als voltants dels 2 milions i mig; és cert, els 2 milions de vots favorables al sí no hi arriben, i no, no diré que la guàrdia vil s’incautà de mig milió de paperetes, però un cert número que, cal deduir, engruixen el resultat favorable a l’autodeterminació sí, ara bé, no podem obviar que molt elevada que acabés essent la participació, no arribaria al 100% del cens, ergo, el nombre de vots per assolir la majoria disminueix. Els anys de repressió ideològica i de persecució de allò amb flaire catalana donen els seus fruits.


Sigui com vulgui, el MH President de la Generalitat ja va anunciar, acompanyat de tot el Govern, que una vegada coneguts els resultats s’iniciarien al Parlament els tràmits prevists a les lleis del referèndum i de transició nacional; això és declarar la independència de Catalunya. Suposo que tots som conscients que això comportarà una reacció del gobierno del Reino de España que passarà per articular, ara sí parlamentàriament, l’article 155 de la constitució espanyola per escapçar el govern català i poder detenir el president Puigdemont i col·laboradors; que, “per garantir la seguretat nacional i social”, treuran l’exèrcit als carrers i tornarem a tenir el pais ocupat com en temps del comte-duc d’Olivars. I, aquí, ara sí, és on entrarà en joc la Unió Europea. Vist l’esdevingut ahir i amb les possibilitats que s’albiren a l’horitzó, hauria de fer una passa endavant i deixar d’escudar-se en el seu buit “és un afer intern” i si tant aboguen pel diàleg, exigir-lo. I l’única forma de fer-ho seria obligar els governs català i espanyol a seure i negociar una sortida a la situació ara; per tant, no hi ha més opció que pactar un referèndum vinculant d’obligat acatament.


Això o que la UE jugui a daus i decideixi veure què s’esdevé entre el “vagar per l’espai sideral” d’una Catalunya ja independent o la repressió dictatorial d’un estat membre de la Unió Europea vers part de la seva població per l’únic anhel de poder votar un referèndum d’autodetermació.

La resposta en breu. Mentrestant, demà, aturarem el país per reclamar democràcia i prou repressió.


dissabte, de setembre 30, 2017

Precintar escoles i la nostra resposta

Una de les últimes bajanades del Gobierno del Reino de España i els seus lacais, i es continuaren superant, és demanar els Mossos d’Esquadra que des d’avui divendres precintin, de forma efectiva fins la nit de diumenge, els col·legis electorals per impedir, o si més no, tractar-ho, que es pugui votar i dur a terme el Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya.



És només un nou graó en la seva perversa escala de degradació de la democràcia. Pot existir una imatge més lesiva per a qualsevol societat que la impossibilitat d’accedir als col·legis electorals? Les escoles, les institucions on s’han de començar a forjar la ciutadania del futur, persones formades i crítiques, tancades i barrades, sense accés possible: pot palesar-se més fefaentment que no volen permetre un futur millor per aquesta societat? Clarament manifesten que per ells és preferible fer el negatiu de la sentència de Víctor Hugo: Qui obre la porta d’una escola, tanca la d’una presó.


Afortunadament, el poble català ha tornat a mostrar una fermesa i una convicció en els seus democràtics anhels de llibertat que torna a donar, novament, una lliçó al món: el moviment escoles obertes: organització de mares, pares, alumnes, veïnat, per fer tot d’activitats lúdiques, tallers, etc. per mantenir-les obertes i evitar que les puguin precintar. Fins la victòria, sempre!





Han tancat, i tancaran o ho manaran fer, pàgines web pel fet d’ésser part de l’estructura, informar o donar servei al referèndum; ens han amenaçat amb les seves vils forces d’ocupació; ens han insultat i vexat, quelcom que fa segles que els ruboritza de malsà parafílic plaer; s’han saltat totes les lleis, internacionals i pròpies, per perseguir qui vol posar unes urnes per permetre el poble expressar-se; estan esperant que la nostra paciència fermada en la il·lusió i l’esperança forjada en mil somrisos, s’esquerdi, però no ho aconseguiran i treballen i treballaran per aconseguir-ho fent tot allò que calgui, i si això significa inventar-se o generar ells mateixos la violència ho faran.




I el que és encara pitjor: si aconseguim, tot i les seves feixistoides traves, dur a terme el referèndum, la seva repressió beurà del seu enyorat passat novaplantí i no s’aturaran fins fer cremar Troia. Però aquí ens trobaran. Donec perficiam!



dijous, de setembre 28, 2017

El RCDE i el referèndum

La setmana passada, arran de les protumultuàries accions de l’estat espanyol a Catalunya amb la intenció d’evitar sigui com sigui, peti qui peti,  la celebració del referèndum d’autodeterminació, gran part de la societat catalana, de forma individual o mitjançant les seves institucions, entitats o associacions va mostrar el seu rebuig a aquestes accions que palesaven la forma de diàleg i binentesa que el Reino de España dispensa Catalunya.


D’aquestes respostes dues m’afectaren especialment per ésser els meus equips esportius: la de l’Espanyol i la de la Penya. Durant el mateix dimecres de les accions contra les institucions catalanes, i mentre els manifests de posicionament al costat dels ens de govern català i de demanda de respecte vers la democràcia es succeïen, ambdós clubs esportius mantingueren un silenci que podia, malauradament, entendre’s com a còmplice. El dia després, l’RCDE, via twitter, va fer una piulada-fil afirmant que les “baralles” entre la pericada els feia mal tot fent referència a les diferències a les xarxes socials entre els aficionats blanc-i-blaus vers la neessitat o no de posicionar-se. La seva piulada, intentant situar-se en una (falsa per impossibilitat d’existència) centralitat, o no-posicionament, que l’acaba fent prendre partit.

Us puc garantir que em va doldre molt veure aquest posicionament per omisió per part de la directiva del club que estimo i desfenso.

Afortunadament, les reaccions no es varen fer esperar. Desitjaria destacar el ManifestRCDE (del que sóc signant) a favor de la necessitat que la junta del RCDE es posicioni a favor de la democràcia i les institucions catalanes així com l’escrit publicat per un dels PiratesRCDE.

Un club esportiu, i de la magnitud de l’Espanyol, no pot situar-se al marge de la societat, no pot tractar de mantenir-se en un suposat apoliticisme, erroni terme per fer referència a apartidista, quan la situació està fent trontollar la democràcia i obviant que tota acció social és una acció política.

Espero que gràcies a iniciatives com aquesta, la racionalitat torni al Reial Club Deportiu Espanyol.

divendres, de setembre 22, 2017

Cridem #votarem en el Toc d'Inici de La Mercè

La Mercè 2017 ja és aquí i arriba, com sempre, amb un programa carregat d’activitats per gaudir omplint els carrers de la ciutat de Barcelona. Enguany, emperò, els carrers del Cap i Casal  ja estan plens de gent en ambient festiu: les cançons inunden racons de la ciutat amb l’esperit reivindicatiu propi de la rosa de foc.


Tot considerant que l’element vertebrador del corpus festiu són les activitats de la Cultura Popular i Tradicional d’arrel Barcelonina podem empoderar-les com a eina per reivindicar que els carrers seran sempre nostres.


Aquesta tarda es donarà el tret de sortida a la celebració amb el Pregó de les festes (quin millor moment i altaveu per a la ciutat per reivindicar les aspiracions de la ciutadania catalana?) acompanyat del Cercavila del Seguici i el Toc d’Inici. Qui ha gaudit mai dels balls, la música i la pòlvora del Toc d’Inici sap que hi ha un element indissociable: la tradicional manifestació que comparteix espai tot omplint la plaça Sant Jaume. Quin millor escenari per a la Revolució dels somriures que el centre neuràlgic, polític i popular en plena festa major per clamar per la democràcia i afirmar al món que votarem?


Seria el moment perfecte perquè les entitats de la Cultura Popular i Tradicional d’arrel Barcelonina, tal i com somiaren Els 5 Bojos amb un conte (diversos anys) per a la Mercè, s’uneixin en un comuicat que es llegís a l’ampara de la música dels Ministrils del Camí Ral per mostrar com som els hereus de la nostra història i serem forjadors del nostre futur.


Mentre una host militar s’apropa amb esperit conqueridor vers el pais, fem de La Mercè 2017 la festa prèvia a la major festa democràctica de la història de Catalunya.


Clamem per la llibertat i la democràcia, tot repartint clavells, des del Toc d’Inici fins al Toc a plegar. Somriem sardònics tot somniant la Cavalcada passant davant la policial caserna de funesta història de la Via Laietana al so del “Passiu bé”. Penseu a esmorzar de forquilla mentre la gal·lejada trabucaire acaba al Moll de Llevant davant de creuers de dibuixos animats. Guaiteu el cel on arriben els castells on els enxenetes dels pilars de comiat despleguen domasos de llibertat, democràcia i cartells del referèndum de l’1 d’octubre, tot demostrant la pinya del poble català per exercir el dret a decidir.  Sigueu conscients que el Correfoc tornarà a demostrar que l’Infern no es glaçarà i la nostra sang bull encesa amb l’energia de qui té la fita a tocar de dits. I ballem, ballem amb les nostres cançons de somrient revolució entre els gegants que semblen nans davant els nostres anhels de llibertat.


Fem d’aquesta Festa Major de La Mercè 2017 la festa major prèvia a gran celebració de la victòria final: votarem. Guanyarem!


dijous, de setembre 21, 2017

Com ens hem de veure!


  • Com ens hem de veure!
Concentrats davant la Conselleria d’Economia s’escapoleixen fugissers aquests mots perquè tot i que la deriva panconstitucionalista de l’estat ho feia previsible no deixa d’ésser sorprenent que en un estat de l’Europa del segle XXI s’hagi de demanar llibertat per a pressos polítics així com exigir la llibertat d’exercir el dret a vot.


S’han acabat els grissos (els matisos, perquè d’aquells de qui es corria davant ara , vestits de verd militar o de blau de foscor, se’ls canten iròniques cançons d’esperança); ara sense grissos ja no va de si o no, la dialèctica versa sobre llibertat o repressió, dignitat o subjugació. Cal prendre partit i, l’aparent, no voler fer-ho de  l’equidistàcia és prendre’n per l’alienada part repressora.


I ets allà, perquè sents que has de ser-hi, pel teu fill de quinze mesos i el somni d’un futur millor, pel record del teu pare i totes les ensenyances rebudes, perquè ens treuran la son però no els somnis, perquè ara és arribat el moment de segar les cadenes i plantar el roc de Sísif dalt del cimal i proclamar que no hem conquerit la Lluna sols hem pres la llibertat.


I ets allà i penses “Com ens hem de veure!”. Votar no pot ésser mai un delicte i donar veu i vot al poble per exercir el seu dret a manifestar quin subjecte polític vol ésser no pot ésser perseguit.


Com ens hem de veure i com ens haurem de veure!” Perquè tot indica que la lluita pacífica haurà de continuar més ferma i reafirmada que mai; i essent conscients que no mereixen la nostra mala sang oferir-los un somriure tot albirant a l’horitzó la fita.

Donec perficiam!

dilluns, de febrer 27, 2017

Resultat de la porra dels Oscar 2017


14 encerts de 24 categories, un 58,33% (en la línia tradicinal). Ara bé, si hagués fet as d'algunes pròpies intuicions (la porra) seria un tant per cent superior.



font: http://interactius.ara.cat/oscars2017/porra-32153

diumenge, de febrer 26, 2017

Porra Oscars 2017


Anem a mantenir la tradició:



Millor pel·lícula
No aniré contra el mainstream de les apostes, així que ens afegirem al que diu tothom:


La llegada

Fences

Hasta el último hombre

Comanchería

La la land

Lion

Manchester frente al mar

Figuras ocultas

Moonlight



Millor direcció
No aniré contra el mainstream de les apostes, així que ens afegirem al que diu tothom:


Denis Villeneuve (La llegada)

Mel Gibson (Hasta el último hombre)

Damien Chazelle (La la land)

Kenneth Lonergan (Manchester frente al mar)

Barry Jenkins (Moonlight)



Millor actriu
Aquí sí em revelaré contra el mainstream de les apostes i no ho faré a favor d’Emma Stone. De fet podria votar per Amy Adams (Oh, wait…!). I, tot i que, potser, l’actuació d’Isabelle Huppert a Elle seria qui se’l mereixeria, votarem, en visió yankee, per:


Isabelle Huppert (Elle)

Ruth Negga (Loving)

Emma Stone (La la land)

Natalie Portman (Jackie)

Meryl Streep (Florence Foster Jenkins)



Millor actor
Aquí continuo mantenint els meus dubtes. Tot fa pensar que el vot hauria d’ésser per Casey Affleck, però ambv els #OscarNotSoWhite i l’escàndol sexual del protagonista de Manchester frente al mar, acabaré votant un actor que mai m’ha agradat:


Casey Affleck (Manchester frente al mar)

Andrew Garfield (Hasta el último hombre)

Ryan Gosling (La la land)

Viggo Mortensen (Captain Fantastic)

Denzel Washington (Fences)



Millor actriu de repartiment
Un d’aquells que tothom dóna per ja concedit. Aviam…:


Viola Davis (Fences)

Naomie Harris (Moonlight)

Nicole Kidman (Lion)

Octavia Spencer (Figuras ocultas)

Michelle Williams (Manchester frente al mar)



Millor actor de repartiment
Tothom (segur?) vol sentir el discurs d’un musulmà negre avui en dia als States recollint un Academy Award:


Mahershala Ali (Moonlight)

Jeff Bridges (Comancheria)

Lucas Hedges (Manchester frente al mar)

Dev Patel (Lion)

Michael Shannon (Animals nocturns)



Millor guió original
Anirem a favor de la “tradició” de votar per obres del cinema “indie”:

La la land

Comanchería

Llagosta

Manchester frente al mar

20th Century Women



Millor guió adaptat
Tot i que m’agradaria que fos La llegada portem molts (massa?) anys coincidint el premi del Sindicat d’Escriptors i l’USC Scripter i l’0scar:


La llegada

Fences

Figuras ocultas

Lion

Moonlight



Millor pel·lícula de parla no anglesa
Tot i que semblaria que la tapada iraniana podria guanyar en l’últim moment, mantindrem el semblava el vot “lògic”:


Toni Erdmann (Alemanya)

El viajante (Iran)

Tanna (Austràlia)

Land of mines (Dinamarca)

Un hombre llamado Ove (Suècia)



Millor llargmetratge documental
Tot sembla indicar que hauria d’ésser per:


Fuego en el mar

I Am Not Your Negro

O.J.: Made in America

Life, Animated

13th



Millor pel·lícula d’animació
Molta gent afirma que enguany aquesta és la gran categoria dels Oscar, tot i que sembla que tot està força dat i beneït:


Kubo i las dos cuerdas mágicas

Vaiana

La vida d'en Carbassó

La tortuga roja

Zootròpolis



Millor direcció de fotografia
Enguany és l’any de La La Land, oi? Tot i que m’agradaria que fos per La llegada:


La llegada

La La Land

Lion

Moonlight

Silence



Millor muntatge
Enguany és l’any de La La Land, oi? Tot i que per què no per Moonlight o per La llegada:


La llegada

Hasta el último hombre

Comanchería

La La Land

Moonlight



Millor banda sonora original:
Cal dir quelcom:

Jackie

La La Land

Lion

Moonlight

Passengers



Millor cançó original:
Se suposa que cal triar:

Audition (The Fools Who Dream) (La La Land)

Can’t Stop The Feeling (Trolls)

City Of Stars (La La Land)

The Empty Chair, Jim (The James Foley Story)

How Far I’ll Go (Vaiana)



Millor vestuari
Hauria de ser per La La Land, oi? Anem a fer una aposta fora de la senda típica:


Aliados

Bèsties fantàstiques i on trobar-les

Florence Foster Jenkins

Jackie

La La Land



Millor direcció artística
Si volgués ésser atrevit votaria per les Bèsties fantàstiques, però potser és massa fantasia:


La llegada

Bèsties fantàstiques i on trobar-les

¡Ave, César!

La La Land

Passengers



Millors efectes visuals
Una caterogia sense La La Land! Iuju!!! Potser no sembla tan cantada, però:


Marea negra

Doctor Strange

El libro de la selva

Kubo and the Two Strings

Rogue One: Una historia de Star Wars



Millors maquillatge i perruqueria
Som-hi sobre el 33%


Un hombre llamado Ove

Star Trek: Más allá

Escuadrón suicida



Millor muntatge de so
Li donaran a La La Land, però votarem per:


La llegada

Marea negra

Hasta el último hombre

La La Land

Sully



Millor mescla de so
No sempre s’ha de dur la contrària a la corrent del rui:


La llegada

Hasta el último hombre

La La Land

Rogue One: Una historia de Star Wars

13 Horas: Los soldados secretos de Bengasi



Millor curtmetratage
Tot i que sembla que la gran candidata podria ser Ennemis intérieurs, farem un cot patri:


Ennemis Intérieurs

La Femme et le TGV

Silent Nights

Sing

Timecode



Millor curt documental
Aviam, aviam…:


Extremis

4.1 Miles

Joe’s Violin

Watani: My Homeland

The White Helmets



Millor curt d’animació
Som-hi!:


Blind Vaysha

Borrowed Time

Pear Cider and Cigarettes

Pearl

Piper