El RCDE i el referèndum

La setmana passada, arran de les protumultuàries accions de l’estat espanyol a Catalunya amb la intenció d’evitar sigui com sigui, peti qui peti,  la celebració del referèndum d’autodeterminació, gran part de la societat catalana, de forma individual o mitjançant les seves institucions, entitats o associacions va mostrar el seu rebuig a aquestes accions que palesaven la forma de diàleg i binentesa que el Reino de España dispensa Catalunya.

D’aquestes respostes dues m’afectaren especialment per ésser els meus equips esportius: la de l’Espanyol i la de la Penya. Durant el mateix dimecres de les accions contra les institucions catalanes, i mentre els manifests de posicionament al costat dels ens de govern català i de demanda de respecte vers la democràcia es succeïen, ambdós clubs esportius mantingueren un silenci que podia, malauradament, entendre’s com a còmplice. El dia després, l’RCDE, via twitter, va fer una piulada-fil afirmant que les “baralles” entre la pericada els feia mal tot fent referència a les diferències a les xarxes socials entre els aficionats blanc-i-blaus vers la neessitat o no de posicionar-se. La seva piulada, intentant situar-se en una (falsa per impossibilitat d’existència) centralitat, o no-posicionament, que l’acaba fent prendre partit.

Us puc garantir que em va doldre molt veure aquest posicionament per omisió per part de la directiva del club que estimo i desfenso.

Afortunadament, les reaccions no es varen fer esperar. Desitjaria destacar el ManifestRCDE (del que sóc signant) a favor de la necessitat que la junta del RCDE es posicioni a favor de la democràcia i les institucions catalanes així com l’escrit publicat per un dels PiratesRCDE.

Un club esportiu, i de la magnitud de l’Espanyol, no pot situar-se al marge de la societat, no pot tractar de mantenir-se en un suposat apoliticisme, erroni terme per fer referència a apartidista, quan la situació està fent trontollar la democràcia i obviant que tota acció social és una acció política.

Espero que gràcies a iniciatives com aquesta, la racionalitat torni al Reial Club Deportiu Espanyol.

#totsdesquenes? No pas!

Avui hi ha derbi barceloní al camp de Cornellà-El Prat. Fa dues setmanes semblava que s'originaria un nou debat en referència a si els pericos havíem de fer passadís als culés, però la ràpida resposta de la directiva del RCDE trencava tota possibilitat; ara bé, semblava que la massa social blanc-i-blava no estava d'acord amb la decisió, i tant és així que ha sorgit, via manifest de la FCPE i La Curva la proposta de restar d'esquenes mentre es realitzi.

Si em pregunten si em sembla encertada aquesta proposta del #todosdeespaldas (#totsdesquenes) diré que no pas; jo personalment, hagués optat, i així ho faré, considerant que el club ha decidit fer el passadís, per no entrar al camp fins que s'hagi realitzat. No ho penso veure. De fet, ja vaig manifestar des de la consecució del títol de lliga per part dels blaugrana que no volia que els féssim el passadís, i ja llavors vaig rebre comentaris respecte una suposada manca d'esportivitat. Ara bé, em sembla una manca de seny, per no utilitzar altres paraules més grolleres, tot i que tal vegada més descriptives, la utilització del vocable “esportivitat” en aquestes circumstàncies.

Fer-li el passadís al FCB o al RM en camp propi em sembla una errada, més especialment en el primer cas degut a les condicions d'ésser clubs del mateix territori. Fer-los-el és la submissió de l'esclau a l'amo. No podem parlar d'esportivitat quan la LFP i les seves competicions ja només semblen ésser qualsevol cosa menys un esport. Que tal vegada és la Liga una competició que es disputa amb esportivitat? És un competició creada per a què la puguin guanyar dos, i només aquests dos, equips. I aquests demanen esportivitat? Aquells mateixos que han desvirtuat la competició, no ja només amb el conegut i tolerat repartiment injust dels drets televisius, sinó responsables de la il·lògica distribució d'horaris dels partits; responsables, com a màxims exponents d'una demagògia absolutista, d'unes institucions que només vetllen pels seus interessos i que qualsevol ull extern podria veure com a qualsevol cosa menys neutral.

Un passadís es fa per cortesia no per obligació. Curiós veure molts comentaris ahir acabada la final de la UCL preguntant-se si en la tan ansiada pels mass-media de les espanyes (alguns negant fins i tot al qualitat de la viscuda) s'hagués pogut veure, tot i l'obligació, el passadís. Un passadís sincer, segur que no. El passadís que es veurà aquesta vesprada és una representació gràfica d'aquella màxima que assevera que ésser proletari i de dretes és com ésser sodomitzat i demanar perdó per donar l'esquena. Fer un reconeixement a qui s'omple la boca de “valors” i “humilitat” des de la demagògia del poder autoritari és una errada, és reconèixer que no podem desfer-nos del jou.

A més a més, en el nostre cas, no podem obviar que la institució a qui es vol retre homenatge és aquella que durant tot l'any tracta no ja de desfer-se de nosaltres sinó d'anorrear tot l'esport català. Amb el seu intent d'exercir la representativitat d'un poble, quelcom concedit per un tergiversació del “pensament” que podríem anomenar nacionalculeranisme i que atempta contra la intel·ligència i la moral. Perquè és des d'aquesta visió que es vol imposar un pensament únic en la perversió moderna del panem et circensis. Aquest pensament únic que “obliga” a justificar-te com a membre de qualsevol institució esportiva que no sigui la d'ells, i que per aquest fet ja passis a ésser sospitós d'ésser mal ciutadà. Aquesta tergiversació de la realitat social que vol permetre que el seu himne s'aprengui a les escoles i si algú presenta queixa té la pell molt fina, perquè es vol trobar normal que el professorat pugui impartir classes vestint els seus colors, però si jo em presento amb el meus se'm titllaria de proselitista i podria acabar tenint conseqüències pitjors. Perquè es poden fer tot tipus “d'excepcionalitats” per aquesta empresa esportiva que porta anys tractant, amb el beneplàcit de totes les institucions des de fa més de mig segle, d'acabar amb tota manifestació esportiva catalana.

I podríem seguir a bastament justificant el posicionament. Perquè, i amb això tanco l'escrit, qui falta reiteradament al respecte no pot demanar que se li tingui respecte.

D'esquenes i amb xiulada no. Jo els rebria amb el camp buit. Qui menyprea acaba rebent el merescut menyspreu.

Gràcies Mauricio Pochettino

Ara per ara sortir a agrair-li quelcom sembla més un acte de voler anar contracorrent perquè sí o d'una nostàlgia empedreïda; potser, tal vegada, ni una cosa ni l'altra, sinó, simplement, que una cosa no lleva l'altra.

Cert que per a tota decisió cal prendre consciència des de la, teòricament cega, balança dels pros i els contres; però, en referència a la seva destitució no es poden obviar aspectes com l'annus horribilis que el 2012 és, esportivament parlant, pel RCDE i que en una institució esportiva com una SAD és més fàcil escapçar la direcció esportiva tot esperant que una nova gestió pugui obtenir millors fruits de les mateixes, o quasi, condicions; sense oblidar que cal tractar de calmar la massa abans no es revolti en excés.

Quan mor un rei, se'n posa un altre, però aquesta gran afició comença a sentir-se orfe de referents, i calen llums que ens il·luminin el camí, o, si més no, que serveixin per no sentir por a la foscor. Amb la marxa de Pochettino sembla marxar l'últim gran referent de la pericada; pot ésser cert, però no seria la nostra primera travessa del desert, i, cal confiar que en sorgiran de nous i, aquesta és una de les complicades tasques de la nova junta, esperem que no hagin de marxar de casa massa aviat.

És aquesta descomposició de la plantilla un mal que quasi sembla endèmic des de fa, com a mínim, vint-i-cinc anys, després d'aquella competició històrica de la UEFA. Aquesta mutilació constant és una sagnia que només agreuja la malaltia del club quan les coses esportivament no rutllen com haurien. Ara bé, caldria d'una vegada per totes obrir la caixa dels trons: sí, em refereixo a permetre eixir de l'àmfora pandoriana tota la malasang interna del vestidor. Cert és que els draps bruts es renten a casa i no cal esbombar certes patologies, però ja fa massa temps que la infecció dura i les septicèmies podria esdevenir mortals. Per tant, fóra bo, encara que ja tard per solucionar-les, llevar el vel de les males marors al vestidor que del cert han acabat pervertint l'equip; perquè mentre hi hagi virus latents sempre podran recidivar i reiniciar el procés patològic.

Per a mi, Mauricio Pochettino és i serà un gran defensa que ens donà molt al RCDE. Un d'aquells jugadors que et feia sentir orgullós que lluïs la nostra estimada samarreta. Un dels molts que hagué d'eixir foragitat pels calés que la institució clama com a mannà i que tornà com a fill pròdig a una d'aquelles clames de salvació que a la nostra història han convertit tragèdies en epopeies. Tancada la trajectòria com a jugador per la porta del darrere, com massa d'altres, tornares com el petit i imprescindible heroi que ha de salvar el poble. I ho feres. Ho férem.

Des de llavors, glòries i desgràcies. La bipolaritat del nostre esdevenir on la mania i la depressió s'alternen com els compassats moviments de les onades ens ha dut a viure grans classificacions amb bon partits i hecatombes terribles amb abúlia futbolística. Segur que no sou ni l'únic heroi ni l'únic vilà d'aquests quatre anys a la banqueta del RCDE, com tampoc podrem dubtar del vostre sentiment perico. Nogensmenys, la situació sembla de difícil solució i l'afició perica no sols hem vist els ullals del llop, els hem sentit acaronant la nostra pell mentre salivaven; per això, i per la deriva, més aviat sense rumb del futbol dels nostres jugadors calia tractar de dotar d'un nou cap a la nostra anatomia.

Us desitjo el millor futur possible, com així també al nostre Espanyol, on segurament hi tornareu qui sap a quin futur.

Salut i força RCDE!

La farsa de la Supercopa o la Supercopa de la far$a

Avui serà la vetllada de la gran festa del futbol català: a la Copa Catalunya afegirem la Supercopa de Catalunya... Ah, no! Hi ha qui ha decidit que no parafrasejant l'anomenat Rei Sol i la seva personalíssima concepció de l'estat.

Aquells que presumeixen d'ésser molt catalans (tot i ésser qui més mal ha fet a l'esport català) han decidit de forma unilateral que no els interessava formar-ne part. I encara més greu, els gestors d'aquesta situació han decidit acceptar tan vergonyosa acció i esdevenen partícips del greuge vers l'esport català. Ara bé, no ens hauria de sorprendre. Aquests que s'omplen la boca proclamant la seva catalanitat (com diuen en l'idioma de la federació per la que sí volen participar tradicionalment a la seva copa i supercopa, dime de qué presumes y te diré de qué careces) no és la primera vegada que fan aquest menyspreu a les nostres competicions: que ningú oblidi que, exempli gratia, un any la competició no es jugà (s'hagué de fer-ho el següent) perquè ells no trobaven dates adequades al seu calendari (i, novament, es presentaren amb un equip que no era la seva alineació d'habitud). I un altre exemple paradigmàtic: quan afirmàvem que havien guanyat totes les competicions on havien participar (cap novetat en aquest sentit, ja que Ajax o Celtic anys ha que ho poden afirmar) obviaven que la Copa Catalunya no l'havien guanyada. Ah, els resistents dels llogarrets de l'esport català!

Deia el President Pujol que català és aquell que viu i treballa a Catalunya (si els seus adlàters volguessin obrir els ulls, definitivament, a la màxima qui serveix no és lliure i fessin el camí que pertoca la última part de l'afirmació no estaria tan fumuda per la població actualment; però això són figues d'un altre paner); però sembla que alguns han decidit furtar aquest adjectiu i fer-se'l seu denigrant la resta d'entitats esportives catalanes que fan veritables feina per l'esport i la societat catalana.

Davant la sortida de to del negociat del pensament únic dels valors ($, € i ¥), la FCF es baixa els pantalons i els persegueix com un gos faldiller el seu amo. No senyors. Si algú no en vol formar part d'un col·lectiu, que marxi: llibertat absoluta. Això sí, acceptem les conseqüències: el FCB no vol formar part ni participar de les competicions de la Federació Catalana de Futbol. Ras i curt, clar i català. ¿Ara cal cercar una nova data que li vagi bé als burggravis caciquistes per a poder tractar de fer la disputa de les competicions? Això esdevé ésser cornut i pagar el beure. Senyors de la FCF la institució culer se'ls pixa a la cara i vostès diuen que plou, tot i que fa un bon dia!

Ara la cavalleria pesada ens farà tota una demostració que la culpa és d'altri, com sempre. Clar, ara resulta que és una molt mala data perquè no tenen temps de preparació de la temporada (això no ho sabien fa quatre setmanes quan es fa la presentació?!), perquè existeix un risc de lesions molt elevat (fa quatre dies no existia al Marroc -ja se sap que els valors dels diners tot ho poden-) que tal vegada no existeix per la resta d'equips partícips de la vetllada?! I a més a més demanen respecte i comprensió! Sí, clar, el mateix respecte i la mateixa comprensió que ells no han tingut vers els altres equips catalans. Sí, cal que ho aprengueu d'una vegada: CATALUNYA MÉS QUE UN CLUB.

L'excusa que la data és poc afortunada podria acceptar-la, l'entendria, però no quan s'ha participat en la cerca de la data i quan fa quatre dies somreies a la presentació de l'acte. Això és una iniquitat superba. I respecte el comunicat, publicitat buida de contingut, emès ahir, sembla un avís a la FCF i la Secretaria General de l'Esport que no els permetran que es comportin com Die weiße Rose, que han de tornar a la pleta, i si participen ho faran segons els convingui a ells i no a les normes que vulguin dictaminar qui no és autoritat moral per a fer-ho.

Podem inferir que sembla que a ningú sembla interessar les conseqüències que en deriven d'aquesta decisió. Algú s'ha plantejat el greuge que això pot representar pel Manlleu, el Nàstic o el RCDE? El Manlleu ja es planteja, encertadament, prendre mesures legals, i l'Espanyol va descartar algun amistós per poder participar en la competició de la FCF (com ha d'ésser!). Per cert, un acte de catalanitat és organitzar un partit a l'Empordà per recaptar diners pels damnificats del foc. Destinar la recaptació d'un partit al teu camp també, però si qui juga són l'USAP i l'Stade Toulousain crec que serien aquests qui estan destinant els diners.

Així, comptat i debatut, la FCF no hauria d'haver suspès la realització aquest vespre de la Copa de Catalunya i la Supercopa de Catalunya. El que hauria d'haver fet era reconvertir els dos partits en un triangular i que el campió ho fos de les dues competicions (em sembla més senyor que no pas disputar una de les dues finals i adjudicar el títol directament en l'altre) i expedientar aquella institució que no ha volgut seguir la normativa. Tanmateix, la resta de clubs haurien de no acceptar la nova data i exigir jugar-la només els tres que sí han mostrat veritable interès en les competicions del nostre país.

Hem caigut, ara aixecar-se!

Diuen que en aquesta vida el got es pot veure mig buit o mig ple, suposo que depèn de la quantitat de copes que el cos ja dugui: així que de vegades cal pensar: millor buidem el got, l'omplim novament i gaudim d'aquesta nova copa. Això és el que cal que faci l'Espanyol. Bé, possiblement, i seguint amb el símil de barra de bar, ara toca dormir, passar la borratxera i agafar forces per una nova trobada agradosa amb els amics. Es mira enrera per saber quina és la senda que hem caminat i així fermar el camí que seguirem.

Aquesta setmana es parla molt de la derrota enfront dels merengues. Sí, és cert, un 5-0, tot i que sigui al Bernabéu, fa mal. I per molt previsible que sigui una derrota en feu blanc, la imatge mostrada pel nostre equip distà molt d'ésser la que desitjávem: no vàrem ésser nosaltres, i aquest és el greu problema. Bé, aquest és part del problema, ja que és la quarta jornada d'enfonsar el cap sota l'ala (sí, són cinc les jornades sense guanyar). Tot i això, cal veure que estem enganxats encara al somni europeu (però l'abisme és proper i millor no contemplar-lo). Ara bé, molt hem parlat, o molt han parlat aquells que habitualment no en parlen de nosaltres, respecte el partit al camp del Real Madrid, i cal veure que amb un plantejament que podia ésser força encertat, fins el minut vint-i-tres i, especialment, amb el segon gol, no ens sortí com a San Mamés i sí com a CornePrat la temporada passada contra l'enemic. A més a més, homes que són i han d'ésser referents no estan en el seu millor moment futbolístic.

Molt hem parlat de la joventut, amb les virtuts i desaventatges que això comporta, del nostre equip; així com del nostre estil de joc, que cada vegada que "renunciem" a ell ens demostra que si és el nostre estil de joc cal que ho sigui constantment, deixem els experiments pels investigadors (si se'ls permet encara seguir investigant) o pels amics el diumenge a l'hora del vermut amb la gasosa. Així que cal tornar a treballar en la línia de recuperar el nostre estil de joc, i demostrar-ho davant el Rayo aquest diumenge, novament en sessió matinal.

El partit de diumenge és l'escenari perfecte per poder-ho fer ja que fou, precisament, contra el Rayo, i estrenant horari, quan començaren els bons resultats a la primera volta, ja que si no comptem el primer partit (jugat al gener) els resultats són molt similars en ambdues rondes. Així que toca treure desfer-se de plors i respirar a fons per agafar força i tornar a volar fins les alçades.

Ara arriba el moment que Cornellà-El Prat torni a ésser un fortí d'on no poden escapar-se més punts, l'afició continuarà donant el seu incomparable alè i així ajudant els nostres jugadors a arribar allà on desitgem tots plegats. No serà fàcil, la història dels últims anys ens demostra que derrotes consecutives a casa han arribat just quan més necessitàvem mantenir les bones sensacions en el nostre estadi per somniar amb el continent; però, d'una vegada!, toca trencar aquesta ratxa. Cal que tots hi confiem i treballem per fer-ho possible.

Crec que no fóra el més assenyat saltar per la borda, jo penso que encara resta temps per redreçar el curs i aconseguir que el nostre vaixell arribi, per fi!, al port desitjat. Tothom a coberta que resta feina i ho podem assolir. Si som capaços de capejar la tempesta podrem aprofitar els vents i tornar al nostre rumb marcat en el llibre de ruta.

El maleït efecte aspirina®

Sí, el RCD Espanyol tenim un complex aspirina^® i el diumenge passat fórem incapaços, en una ocasió modèlica per fer-ho, de desfer-nos-en.

A la matinal del diumenge ens enfrontàvem al cuer, contra qui ja havíem perdut a la primera volta, algun resultat del dia previ ens havia afavorit, el Barça havia perdut (resultat que no ens afavoria) i la lògica feia preveure un resultat que, combinat amb una hipotètica victòria nostra, ens faria passar la setmana en quarta posició, hauríem dormit en Champions.

Després de la decepció copera, l'aficionat perico, veient la situació a la classificació en lliga s'ha il·lusionat amb la possibilitat de tornar a jugar a Europa l'any vinent. És ben coneguda la muntanya russa de sensacions que és el cor perico en funció de pocs resultats seguits i combinats. Però sembla que estem aprenent de certes errades, i per això tenim molt viu, i per la proximitat en el temps, de grans desil·lusions passades. Tot i això, el diumenge era el dia perfecte per des-fer-nos de fantasmes del passat, era l'oportunitat de donar-nos una injecció de moral i aconseguir posar certa distància amb els perseguidors. Haver superat el partit i desempallegar-nos dels fantasmes era demostrar-nos com a equip, com a conjunt, que tenim dret a somniar i que el passat és aquella lliçó d'història que ens ensenya què no fer.

Malauradament no fou així. L'equip no fou capaç d'ésser ell mateix, exceptuant quasi la mitja hora que envolta el descans, on amb certes guspires d'ell mateix trenà algunes jugades amb el seu estil i que si una sola de les clares oportunitats hagués entrat avui escriure, sens cap mena de dubte respecte la importància de no adormir-se en el llorers de l'autocomplaença.

I per què? La fàcil explicació futbolística es redueix a que nosaltres no la ficàrem i el Zaragoza ens clavà dos. Però més enllà de la perogrullada caldria saber si hi ha alguna possible explicació per la desfeta. Segur! Més enllà de la broma fàcil que trigàrem a treure'ns la son de les orelles, l'explicació rau en les nostres virtuts, que són espases de doble tall de forma conjunta amb els nostres mals endèmics: la joventut implica inexperiència i a pilota aturada som una calamitat.

La situació de diumenge calia saber afrontar-la amb certa mà dreta, però la inexperiència, manca lògica en molts dels nostres jugadors, pot tenallar-te i saber reaccionar. No oblidem que fou el mateix que ens succeí davant el Mirandés. Podríem afirmar que un grup tan jove, com si fos un únic organisme, encara ha d'aprendre a gestionar les situacions d'estrès (un altre concepte científic degradat). A més a més, quan semblava que s'agafaven les regnes de la situació, arribà el cop; i això encara féu més mal. I per més inri, vàrem perdre el control del centre del camp i quasi es convertí l'equip en un pollastre sense cap tot cor on les parts lluitaven cadascuna per separat.

Així que sí, crec que la inexperiència és la nostra enemiga més ferma, però com no hi ha més remei que fer via, el propi camí ens aportà les vivències que ens han d'enfortir: allò que no ens mata ens fa més forts. Així que ara cal saber (aprendre?) a gestionar la situació i oblidar què podríem assolir el dissabte i simplement tornar a pensar a partit a partit. No puc arribar a creure que els jugadors no sortissin motivats, possiblement l'excés de motivació els deixà, degut a la por a perdre, garratibats.

Només ens resta una opció: treball, treball, treball; esforç, esforç, esforç. Tots units hem de continuar tirant del carro d'aquest equip, tenim dret a somniar i quelcom encara més important: a fer realitat els nostres somnis.

P.S.: Si algú té intenció de relacionar el títol de l'entrada amb la final de la UEFA del 88 li recordo les paraules de l'antiheroi de Rostand:

CAVALLER
Teniu el nas gran!

CYRANO
Es diu "gros".

CAVALLER
Eh?

CYRANO
Res més? Oh, no! És massa curt, minyó!
Se'n podrien dir de coses amb matís vexador
i amb tons tan variats! Preneu-ne algun exemple:

Agressiu: Jo senyor, si tingués aquest temple
manaria a l'instant que algú me l'amputés.
Amical: No suqueu al got el vostre excés?
Per a beure us aconsello que useu un tub d'assaig.
Descriptiu: És un roc? És un pic? És un faig?
Què dic un faig?No,no, que és tota una muntanya!
Tafaner: No serveix per res aquesta llarga banya?
Potser per escometre o bé de cornucòpia?
Divertit: Vós teniu una forma ben pròpia
d'estimar els ocellets! Observo plomissol
al pal de galliner on reposen del vol.
Truculent: Oi senyor, que quan traieu el fum
pel vapor del tabac que us surt d'aquest tendrum
hi ha algú que crida "foc!" amb tanta fumarada?
Previsor: Vigileu! Per ell arrossegada
amb aquest pes, la testa us pot caure al trespol.
Tendre: Si no hi planteu un petit para-sol,
tinc por que no se us torni tan vermell com un rave.
Pedant: Només la bèstia que Plaute batejava
amb el nom d'hipocampalefantocamell
duia sota el front tanta carn amb farcell.
Enfàtic: I cap vent no pot, nas magistral,
constipar-te sencer, llevat d'un fort mestral.
Dramàtic: És com el Mar Roig sempre que sagna.
Sorprès: Pel perfumista fóra un anunci magne.
Líric: Sou un tritó o una clàssica cita?
Càndid: El monument, a quina hora es visita?
Respectuós: Saludo amb una barretada:
d'això se'n diu, senyor, tenir casa parada.
Pagès: Poc que és un nas, això d'aquí davant!
Potser és un melonet. Potser és un nap gegant.
Militar: L'objectiu de la cavalleria.
Pragmàtic: No voleu rifar-lo a la loteria?
Probablement, senyor, serà el premi més gros.
En fi, plagiem Príam en un sanglot conmós:
contempleu aquest nas que als trets del seu senyor
privava d'harmonia; n'és roig, el traïdor.

Tot això, més o menys, hauríeu d'haver dit
si sabéssiu de lletra, si fóssiu instruït.
Però d'instrucció no en teniu, ho heu d'admetre,
lamentable persona, i pel que fa a la lletra
només teniu les tres de la paraula "ruc".

Els horaris del futbol

El futbol és un esport que es juga diumenges a la cinc de la tarda i es veu dempeus.

L'afirmació superior ha passat a millor vida, de fet, ha anat modificant-se amb el pas del temps, però la mentida més gran que ara mateix sosté és afirmar que el futbol és un esport. Ara per ara és un negoci. Un negoci pensat i orquestrat per beneficiar i enriquir només uns pocs.

El futbol, quan només era un esport, era una passió que es transmetia familliarment, avui en dia, això cada vegada és més difícil: els mass-media ofereixen una visió totalment esbiaixada i quasi monotemàtica i a més a més, el negoci de la televisió no està pensat pels socis.

Com la majoria de lectors d'aquest blog sabeu sóc perico. Ho sóc per herència familiar, i fa molts anys que en sóc soci, i molts més que hi vaig al camp a veure futbol. I com a tal, i al igual que la majoria de seguidors d'equips "modestos" cada vegada veiem més oblidat allò dels partits els diumenges a les 17 hores, o a les 19 en horari d'estiu: la televisió imposa horaris.

Una televisió que després distribueix el pastís injustament, així que a la majoria ens toca ésser cornuts i pagar el beure. Amb aquestes propostes, aconsegueixen que més gent pugui veure els partits al sofà de casa, però cada vegada hi ha menys gent a molts camps de futbol, a totes les categories.

Cada vegada estic més fart d'haver de patir partits en horari nocturn, fins i tot més tard en inici que obres teatrals o concerts; sabent que a més a més de l'horari de vermut, possiblement tindrem l'horari de la migdiada aviat. Així és difícil aconseguir transmetre aquesta passió a la jovenalla, o difícil mantenir-la essent una persona gran, i compaginar-la amb segons quins horaris laborals (aquesta última presima és una batalla perduda quan el 'prime-time' ha passat a ésser quarts d'onze!). Cada vegada és més evident que demanar seny en aquest país és com demanar una pluja monsònica a Atacama.

Així que només puc acabar aquest escrit dedicant-li al Sr. Roures una frase d'un bon amic:

"No me cago en tu padre para no darte pista, hijo de puta!"

P.S.: demanem disculpes a les putes i a qui no conegui el seu pare.

Som-hi RCDE a per la segona volta!

 Arriba la segona volta del campionat i el RCDE ho fa amb il·lusió.

Es manté a la cinquena plaça de la taula classificatòria i el mercat d'hivern sembla que pot haver estat força profitós. A diferència de l'any passat, no s'ha produït cap baixa a lamentar, ans al contrari, ens han permès desfer-nos-en de dues elevades fitxes que no rendien per l'equip i han arribat tres reforços que poden fer millorar el rendiment del grup i amb una gestió econòmica encomiable per part del club. A més a més, cal tenir present que la infermeria començarà a buidar-se aviat (esperem trigar a omplir-la novament).

És ben cert que la decepció de la copa és encara palesa, però, el fet d'haver tret endavant el partit contra el Mallorca i haver tancat amb solvència el mercat d'hivern, tot i la no arribada d'un 9 pur, fa que la massa social comenci aquesta segona volta amb ganes de ratificar el bon moment a la lliga.

Pocs, molt pocs, crèiem a l'estiu que ens trobaríem així en aquest moment del campionat. Miracle? Potser quelcom difícilment explicable, però no hi crec en els miracles. Crec que és més producte d'una molt bona feina feta pel grup, d'uns resultats òptims que donen forces i ànims per afrontar els següents reptes i la fortuna que d'altri no aconsegueix el fruit desitjat. Significa això que hauríem de renunciar al somni de continuar on estem? Ans al contrari! Cal entre tots continuar creient en aquest projecte (la gestió que comença ara ens demostrarà si realment existeix), en aquest equip i en les nostres possibilitats.

Al igual que entre tots vàrem creure que era possible la salvació no fa pas tant, ara hauríem de creure que podem arribar a Europa, quelcom que ens mereixem. Així que somniem, però amb els peus fermats a terra; perquè els somnis que esdevenen realitat són aquells que es treballa per aconseguir-los. Ara és el moment de #tocaEuropa #objectiuEuropa. És arribat el moment de no defallir, de continuar creient en la força d'un sentiment i treballar tots plegats perquè aquest vaixell arribi a bon port.

Endavant pericos, som-hi RCDEspanyol!

FRACÀS #janotocacopa

FRACÀS

Fracàs, vergonya i oportunitat desaprofitada. Així es pot resumir el que el partit d'ahir a Anduva suposa per el RCDE.

 

Els somnis del #tocacopa resten esmicolats a Miranda de Ebro, però aquesta guerra de la copa no s'ha perdut només en aquest partit, ha estat una llarga travessa massa a prop del penya-segat, i ja se sap que quan mires de fit a fit l'abisme, l'abisme també et mira a tu. Semblava que tothom, des dels jugadors i l'estament tècnic, passant per tota la massa social i, cal suposar, que la massa dirigent del club, estàvem molt il·lusionats amb la copa aquesta vegada. No podem obviar que veníem de la gran decepció, i esmicolada de somnis, que fou la segona volta de la temporada anterior; tot i això, i la, malauradament tradicional, sagnia de jugadors, l'equip es torna a vestir de curt i demostra que sap jugar a futbol i mica en mica ha assolit un nivell molt bo, tot i les moltes limitacions, i la situació en lliga així ho demostra. Però des del sorteig de la copa, vèiem una gran opció per arribar a assolir un somni novament, però ha esdevingut un mal son del qual tocarà despertar el més aviat possible per poder seguir la bona senda a la lliga que ara és l'únic camí vers Europa.

Ahir vàrem perdre al camp d'un segona divisió (no és ni la primera ni la segona vegada que succeeix), i a més a més ens eliminaren, però, la derrota es començà a gestar a Cornellà-ElPrat: si a casa nostra haguéssim treballat i jugat com aquest equip sap, hauríem arribat a terres castellanes amb l'eliminatòria molt encarrilada. Però no era la primera vegada que succeïa. A Vigo vàrem fer un partit dolent, i resolguérem a casa sense gaires coets. A Còrdova tampoc férem un partit rodó, tot i certa dosi de mala sort. A la tornada vàrem jugar 45 minuts, trenta cinc a la primera part i els últims deu, fent una exhibició; però vàrem solcar les aigües del naufragi durant molt estona. I arribàrem a l'enfrontament davant el Mirandés. Un desencert rere un altre. S'han classificat merescudament, perquè ho han fet millor, perquè nosaltres no hem fet el que sabem i hauríem d'haver fet. Si haguéssim jugat la primera part a Conerllà-ElPRat com davant el Córdoba, per no citar altres partits de lliga com a exemple, a la mitja part la història ja hagués canviat; no dic que ho tinguéssim resolt, però sí encarrilat. Els dos partits han estat, exceptuant els minuts finals boigs de Cornellà-ElPrat el que ells somniaven. Sí hem anat a jugar a Anduva com a ells millor els hi anava! Però insisteixo, el fet problemàtic fou arribar a Miranda de Ebro sense haver resolt l'eliminatòria.

Només de pensar en la possibilitat perduda de jugar una semifinal de copa contra l'Athletic (o tal vegada el Mallorca) em tornen a entrar ganes d'estomacar portes, parets i tot allò que es posi pel davant. Un gol més i estaríem a dos partits de jugar una altra final... Però tot s'ha anat en orris. Em fa recordar una piulada del gran Xabier Azkargorta que qualificava l'Espanyol com l'equip “quasi”: quasi juga meravellosament bé, quasi marca, quasi guanya, quasi és un gran...

A més a més de la sensació de derrota, amb la cara d'imbècil que ens durarà uns dies, t'adones que hem perdut una oportunitat de mantenir i fidelitzar la mainada, la nostra massa social futura, que no som una afició gaire acostumada als èxits. Ara bé, si les circumstàncies ens permeten mantenir tot el que sigui possible d'aquest equip, en un futur no gaire llunyà, arribaren els èxits. N'estic convençut. En absolut m'agradaria que aquest escrit semblés una crítica ferotge als tècnics i jugadors. Hi ha coses que no s'han fet bé, i ens han de servir per aprendre i fer-ho millor les properes vegades; però cal que aquesta afició tornem a demostrar la nostra grandesa donant ànims al RCDE aquest dissabte a Cornellà-ElPrat. Malauradament, affairs laborals m'impediran ser-hi físicament, però de cor i esperit tots els pericos cal que aplaudim els nostre jugadors perquè entenguin que volem tornar a somniar aviat: aquesta mateixa temporada amb la lliga.

Somniem, aquest any sí, toca classificar-se per jugar a Europa, novament, l'any vinent. Així que tornem a donar la confiança al Sheriff que tantes coses bones ha fet amb la nostra plantilla i sobretot als nostre jugadors, jovent que si els mantenim i els tractem bé, seran el nostre futur d'èxit; emperò, aprenguem també, que millor jugar sempre al futbol mantenint el nostre estil i deixant “los huevos” només pels moments finals quan la resta de plans no han funcionat, tal vegada ens anirà millor.

Els somnis del #tocacopa resten esmicolats a Miranda de Ebro; però cal recordar que els ferits són perillosos perquè saben que poden sobreviure, i crec que la nostra història ens demostra que sabem aixecar-nos i continuar, i aquesta vegada cal saber tenir cura de les ferides i agafar el somni europeu de la copa i mantenir aquesta gran cinquena posició en la que hem acabat la primera volta de la lliga.

D'anuncis, escudelles i rentades de cervell

El proppassat dilluns la companyia cervesera Damm estrenava el seu nou anunci, i afortunadament per a ells, no ha deixat indiferents; bé, si més no, a un sector de la població, i això per a la companyia és bo, perquè fa que es parli d'ella, emperò, aquesta gent que en parla (parlem) era el target de l'anunci? Ho siguem o no, està clar que tothom té el dret d'opinar, i més en aquest món on cada dia és més fàcil i més d'habitud de xerrar de tot i de res, amb o sense coneixement de causa, i essent o no el destinatari del missatge.

L'anunci, si no l'heu vist i voleu fer-ho el podeu trobar aquí, personalment, em sembla dolent. No culés, encara no és el moment d'atacar-me: em sembla dolent com anunci, més enllà de voler promocionar una cervesa, una moto, una visita a un jardí o qualssevol dels productes que els publicistes puguin tractar d'encolomar-nos. És lent, poc atractiu i contradictori amb ell mateix.

Ara bé, aquest anunci està destinat als consumidors de Damm, als culés, als culés consumidors de Damm o als cuiners d'escudella? Crec que el target de l'anunci són la segona i tercera categoria de les que he citat, per això m'exclou del grup de persones a les que es destina l'anunci; a mi, i a la resta de pericos. M'ofèn? No. Per què hauria de fer-ho? Si realment l'objectiu fossin tots els consumidors de Damm, sí que m'hauria de sentir molest per part del contingut de l'anunci, perquè podria esdevenir part d'una campanya quasi de ministeri de propaganda; però tampoc comet aquella errada, quasi delicte ideològic, de confondre Barça i Catalunya (que alguna ocasió anterior sí han volgut cometre). Consegüentment, l'anunci, que ja he dit que no m'agrada com a tal, em pot molestar com qualsevol anunci; si me'l trobo a la tele, canvio de canal i prou.

Sé que molta gent, especialment pericos, no ho veuen de la mateixa forma que un servidor, però cadascú controla el seu sistema visual i entén allò que vol entendre: ni sóc la veritat, ni el seu portador, només puc tenir la meva pròpia veritat. Potser aquesta vegada, i vés a saber per què, no l'he trobat ofensiu ni vers la meva persona ni vers els meus col·lectius; tal vegada, qui sap!, duia una sobredosi de proteïna perica hidratant la meva pell i no la tenia especialment fina vers l'estultícia o els intents ministeripropagandístics d'instaurar un pensament únic. O, simplement, de forma real no hi hauria motiu perquè m'afectés. Això sí, continuaré canviant de canal, com quan veig tot allò que no m'agrada. Ara bé, qui vulgui deixar de prendre determinada beguda lliure és de fer-ho, com de criticar aquest escrit o considerar-se denigrat pel tracte sofert des de certes institucions o empreses.

Així que al respecte de la relació de Damm i el RCDEspanyol podem recordar que alguna campanya essent nosaltres el target ja l'hem tinguda i pensar, com diu el company Òscar Julià en el seu blog, que potser fóra millor tractar de crear sinergies entre l'empresa i la pericada.

Espero que haurem après la lliçó

Tots sabíem que no seria fàcil, però crec que ningú ens esperàvem el que vam veure i viure ahir. Si al final tot acaba essent positiu i a més a més, s'aprèn una mica d'humilitat, haurà estat positiu.

Els primers minuts de l'equip foren bons, si més no s'arribà a l'àrea rival, però ràpidament el partit fou possessió del Mirandés. Deia el seu entrenador, tot un veritable senyor a la roda de premsa, no com d'altres, a la prèvia que al seu equip no el podríem guanyar en motivació (al respecte jo pensava: un equip tan jove com el nostre davant la possibilitat de jugar unes semifinals de copa hauria de sortir igual o més motivat). I va demostrar, que com en molts d'altres aspectes, encertà. El seu equip sortí amb les idees clares i disputà un molt bon partit de futbol sabent quines eren les seves capacitats i esprement-les fins a obtenir un resultat satisfactori. Aquest equip jugà molt millor que molts equips de primera divisió, per exemple, molt millor que no pas l'Espanyol ahir. Ah, i per si algú està esperant un comentari al respecte: l'àrbitre fou, en la trista línia del col·lectiu, un incompetent; el més vistós foren els dos penals no assenyalats, però la resta de la seva actuació fou una sèrie de despropòsits concatenant errades.

Era incomprensible per a l'afició perica veure com el seu equip era una marioneta a les mans del seu rival. De fet, menys aquells minuts inicials, algun apropament a finals de la primera part i a principi de la segona, l'equip vagarejava pel camp a la recerca d'una taula de flotació: semblaven els romans en mans dels gals irreductibles, fins l'arribada d'un final de pel·lícula on semblava que ara fossin ells qui havien rebut la poció màgica.

Però crec que el més important és valorar diferents aspectes que no podem obviar per l'esdevenidor de l'equip:

• Humilitat Aquest bany amb aigua freda hauria de servir per rebre una dosi i creure fermament que si no es juga al 100% és impossible assolir cap objectiu es tingui el rival que es tingui.
• Joventut El nostre equip és el més jove de primera, ens vanagloriem (tot i ésser conscients que les circumstàncies obliguen) d'apostar fermament per la cantera; però això també comporta riscs: la manca d'experiència pot comportar no saber fer front davant certes circumstàncies. També és cert que només viure certes experiències forja el caràcter. Per això cal saber posar ordre i no culpabilitzar ningú per les errades d'ahir, sinó prendre nota per evitar-les en el futur.
• “Efecte Álvaro” Aquesta temporada ja havíem viscut la consecució de punts en els darrers minuts del matx, però el viscut a Cornellà-El Prat aquests deu dies quasi és inexplicable sinó és per una motivació extraordinària i una confiança desfermada, i aquesta, s'assoleix a mesura que els victòries arriben i es veuen els fruits de la bona feina. Per tant, es veu que la senda que es transita és bona, però cal mantenir-se dins la senda de les llambordes grogues o caurem al precipici.
• Risc d'una plantilla curta Pot ésser molt bo a nivell de mantenir una pressió elevada respecte els jugadors perquè sempre veuen l'opció de jugar com a possible, a més a més, sabem que podem comptar amb els jugadors del filial quan les necessitats així ho requereixin, però la situació es complica quan la mala fortuna cau en forma de lesions en el tram de lliga que et jugues els somnis de futur. Què farà ara la secretaria tècnica?
• La força d'un sentiment Ahir, tot i anar maldades i que un sector de la graderia marxés o fins i tot xiulés (jo no comparteixo aquestes actituds però cadascú és lliure de manifestar-se com creu convenient), majoritàriament es mantingué, tot i el malestar generat pel pèssim joc de l'equip l'esperança que quelcom positiu podia passar; o si més no, el somni, perquè #tocacopa (fet que hauria provocat unes queixes més ingents avui). Possiblement, aquest alè de la graderia fou imprescindible perquè el miracle tornés a produir-se.

Dimarts vinent visitarem Miranda d'Ebro i cal anar amb la mentalitat realista i guanyadora, el partit a Anduva no serà gens fàcil, i si ahir, en el nostre terreny de joc ens feren el que ens varen fer, com no estiguem centrats durant els noranta minuts, d'allà no sortim vius. L'eliminatòria encara està oberta, i no és moment per convertir un somni en malson com gairebé succeeix ahir; i també fóra bo per la salut de l'aficionat no convertir cada partit en una ruleta russa.

El partit d'ahir ens ha de servir per aprendre, i molt, de tota una sèrie d'errades i així poder continuar conreant el somni que #tocacopa.

Avui ens toca contra el Mirandés

Ara fa uns dies retuitejava un article publicat a CronicaPerica referent als vídeos “motivadors” que davant certs esdeveniments broten com bolets en una bona tardor.

Avui vull agafar aquella idea respecte la necessitat, o no, de caldre certa dosi de motivació extra per encarar determinats encontres i pensar que no haurien de caldre.

Aquesta nit ens enfrontem al C.D. Mirandés. A priori no sembla el partit més atractiu per desplaçar-se fins a Cornellà – El Prat una nit intersetmanal, a més a més, qui més qui menys, té altres circumstàncies vitals més enllà del #RCDE. Fins aquí, res a objectar; emperò, tots els pericos ens hem imbuït del somni de #tocacopa, i això significa afrontar cada partit del torneig com una final, una partida a tot o res que ens apropa a l'objectiu final.

I sí, ho escric jo mateix, que la setmana passada no vaig poder assistir a la final de vuitens contra el Córdoba; però, i això no entra en contradicció amb el paràgraf anterior, l'assistència o no a #cornellaHELLprat no dóna carnets de bons o dolents seguidors pericos, el que ens fa especial com a afició és la nostra capacitat de transportar l'equip en les situacions més doloroses i adverses fins a la fita. I això ho hem de tornar a demostrar avui: avui cal oblidar que davant tenim un rival teòricament inferior i permetre que això ens relaxi; ans al contrari, avui he de sortir concentrats per derrotar el rival com si fos l'enemic, cal demostrar al terreny de joc tot el bon joc que últimament l'equip desplega i fer-ho aconseguint la màxima renda de gols a favor i mantenint la nostra porteria a zero.

Aquests partits “trampa” ho són perquè es té molt a perdre i aparentment molt poc a guanyar, però no podem caure en el parany: sí tenim molt a guanyar: l'opció de jugar unes semifinals de copa del rei; per això, amb humilitat i creient en les pròpies capacitats cal sortir al terreny de joc a jugar i guanyar aquest partit.

Per aquests motius, no crec que calgui cap vídeo motivador per afrontar el matx d'aquesta nit; només crec que calgui sentir el Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona i llavors sabrem què fer per ajudar els nostres jugadors a assolir el repte.

#tocaMirandés #tocaCopa

Després del #tocaCórdoba ara #tocaMirandés Sí: #tocacopa!!!

Ahir onze de gener de 2012 fou la primera nit màgica de copa a Cornellà-El Prat, l'Espanyol va aconseguir superar l'encreuament de vuitens de final davant del Córdoba, i no ha estat una eliminatòria gens fàcil. Afortunadament, la setmana vinent tenim l'anada dels quarts de final a casa contra el sorprenent Mirandés.

He de reconèixer que ahir no era a Cornellà-El Prat: era amb la meva parella sopant al TNC, un regal que havia aconseguit la Raquel i que ens resultà sorprenent ja que no es veia ningú al teatre, com a molt, i per què així ho volem pensar, devien ser-hi els elencs treballant en els assaigs de les obres. Resultava una sensació estranya pensar que havien obert el TNC només perquè hi anéssim a sopar. Al tornar a casa vaig poder llegir les piulades que informaven del satisfactori final.

Una vegada vista la repetició del partit puc afirmar que sí, que fou la primera gran nit màgica de copa del nostre nou estadi. Calia canalitzar tota l'emoció i la saviesa futbolística del passat derbi i reconduir-la cap al camí de la victòria i el pas de l'eliminatòria sense permetre que res ens destorbés en aconseguir l'objectiu (¿tenim un talp a la institució que decidí airejar la coneguda signatura de Kameni amb el Málaga -o era per treure-li ferro a la decisió de Pochettino- i la possible de Dátolo?).

El partit demostrà la màgia de la copa, quan aquesta se li permet mostrar-se tal i com és. Es pogué veure una primera part perica de somni amb l'única taca del gol. Una de les millors primeres parts d'aquest conjunt. Malauradament, un gran candidat a jugar l'any vinent a primera per mèrits propis, jugà les seves cartes i al poc de començar la segona part es trobà amb un marcador que el tornava a fer avançar en la competició del KO i amb un Espanyol tocat que durant gran part del segon temps esmerçar tots els esforços a tapar les vies d'aigua de la nau; però que al final llançà una última escomesa mortal que aconseguí enfonsar el vaixell rival.

La nit d'ahir permet a l'afició perica continuar somniant amb aquesta copa, ens permet continuar pensant que #tocacopa. Per això caldrà animar amb la mateixa intensitat que es féu diumenge i que es féu ahir el proper dimecres dimarts (21 hores) en el partit d'anada, per tractar de deixar el més encarrilada possible l'eliminatòria; això sense obviar que ara mateix cal recuperar els jugadors que dues ingents jornades futbolístiques per afrontar el dissabte el difícil repte a Sevilla, rival directe per l'objectiu classificatori de la lliga.

El partit d'ahir, conjuntament amb altres intervencions al llarg de la temporada, serveix per demostrar que aquest conjunt, tot i la seva joventut té un potencial molt gran i podria arribar a fer coses importants. Tots som coneixedors que aquest conjunt humà no es podrà mantenir la propera temporada, la dramàtica situació econòmica del club així ho exigeix; emperò, cal continuar sentint-se satisfets amb aquest equip i continuar donant-lo suport perquè cada vegada anem més lluny. Ens mostra la senda que cal mantenir, la confiança que cal depositar en el nostre staff tècnic i la seva capacitat per aconseguir que aquests nanos rendeixin a un nivell elevat. Així podrem aconseguir grans somnis.

Hi havia molta gent de la pericada que dubtava que aquest equip pogués afrontar la temporada amb garanties, afortunadament, crec que cada partit que passa ens referma en la idea que aquest és un gran conjunt i que conduit per aquesta meravellosa afició pot aspirar a assolir grans fites.

Enhorabona RCDE pel partit d'ahir. Gràcies RCDE pel partit d'ahir.

Ara toca pensar en Sevilla i diumenge ja tornarem a pensar que arriba la copa, llavors podrem parlar que #tocamirandés.

RCDE la força d'un sentiment.

RCDE som grans pel què patim.

la imatge és la tira d'anticrònica de CronicaPerica per @anticronica

Avui #tocaCórdoba: tot i les circumstàncies, a remuntar

Avui dimecres onze de gener de 2012 és la primera final d'aquesta temporada a la que el RCDE ha de fer front. El partit d'avui és una porta que cal obrir per continuar la senda dels nostres somnis: al posar-nos les botes avui és com si fóssim a Munchlinland i ens calcéssim les sabates de robí per seguir el camí de rajoles grogues fins la Ciutat Maragda d'Europa.

Avui podem fer la primera remuntada història de #cornellàHELLprat i ens ha de permetre somniar amb l'Europa League l'any vinent. Però cal tocar de peus a terra i tenir molt present que avui no serà gens fàcil.

Ens trobem davant d'un partit amb l'esperit una mica trasbalsat: portem l'eufòria del bon partit de diumenge a la nit i el regust del plaer aconseguit, però també amb el neguit per les condicions difícils amb les que ens trobarem. Ens enfrontem a un equip que porta un resultat molt favorable, a un equip que està construït per pujar a primera, que és el menys golejat de la seva categoria, al possible cansament acumulat de diumenge comptant que ells jugaren el dia abans, i la nostra pròpia fatalitat a la porteria.

I sí, ara vull fer una aturada al camí per parlar de la nostra situació sota pals.

Des de fora i com a simple aficionat, i soci, és difícil fer-se una idea real d'allò que ha passat amb Kameni, gran porter que ens ha donat molts grans moments -i com tots, alguna altra tarda plena de kameniades-; perquè hom no pot entendre que només sigui per les famoses declaracions de "manca d'objectius", de fet més d'una vegada havia parlat del somni europeu. Sigui com sigui, ens estem permetent el luxe de pagar-li un sou ingent per les nostres arques i tenir un bon porter a la graderia. Bé, continuarem confiant en el cos tècnic i no dubtarem que les seves decisions només cerquen el millor per l'equip a curt i llarg termini. Així ens trobem que avui, degut a les circumstàncies d'una lesió, com totes inoportuna, i una sanció injusta -des del moment que algú inventà l'opció del recurs- ens deixen sense els dos porters que teòricament haurien d'ésser els dos convocats; per això, els dos nanos del filial, Egdar i Dinu, ocuparan la porteria i el banc. Dos joves amb molta projecció, les seves respectives internacionalitats a categories així ho demostren, però que avui hauran de saber conjurar els nervis, les pors i la pressió i demostrar tot allò que saben fer, que no és gens poc. Ara bé, per a què ho puguin fer cal l'ajut i el suport de tota la resta de l'equip i de tota l'afició.

Esment apart mereix el nostre sistema jurídic. Cal una explicació fefaent, cosa que dubto que sigui possible, per justificar el calamitós procés dut a terme per intentar comminar la targeta vermella a Kiko Casilla. Això no pot quedar així, i més, sabent que no és la primera vegada.

Però no ens desviem més del camí de rajoles grogues: avui #tocaCórdoba, avui #tocacopa! Avui pot ésser una gran nit. Cal que tots i cadascun dels pericos enviem les nostres energies, estiguem presents o no al camp perquè els nostres herois ho tornin a ésser i aquesta nit puguem continuar somniant.

Endavant pericos!!!

Racisme? No, gràcies; demagògia tampoc

Ahir parlàrem del derbi de la ciutat de Barcelona, però ho férem des de la vesant pura i dura de l'aficionat satisfet amb el que veié a Cornellà-El Prat. Avui comentar un aspecte molt concret no vinculat al joc.

Molts mitjans de comunicació es feren ressò del fet que es produïren el que anomenaren "atacs racistes" contra el jugador blaugrana Dani Alves. No seré jo qui negaré que cada vegada que aquest jugador tocava la pilota es realitzaven sons des de la graderia, una part, tampoc generalitzem, els sons guturals que volen representar els dels micos.

Aparentment es podria afirmar que això és una acció racista. Ho és realment? Podríem deixar constància que els mateixos aficionats tenien dos jugadors negres en el seu equip, Romaric i Thievy, a l'onze titular; emperò, a més a més, aquests mateixos aficionats en cap moment proferiren aquests sons envers els jugadors blaugrana Abidal ni Keita. És llavors una acció de racisme selectiu ó, simplement, una forma d'"atacar" un jugador que no agrada gens, independentment, del seu color de pell, credo, o alçada.

Personalment, em decanto per la segona opció. Crec que els crits, totalment denunciable com qualsevulla acció racista, no eren pas cap acte de racisme sinó uns insults a algú per la seva pròpia personalitat.

Així que si volem convertir això en un acte de racisme, que algú denunciï els insults contra l'arbitre per xenofòbia (a més es pot triar, basc resident a Castella). Crec que no cal confondre la magnèsia amb la gimnàstica.

Aquesta situació m'ha fet recordar la crítica que a totes aquestes coses feia un (ex-)amic, fill d'àrab, que cada vegada que algú li deia res poc agradable, entre amics, feia la conya de titllar-lo de racista.

Per tancar, vull deixar palès que em semblà, per una vegada, molt encertada l'actuació del jugador a la zona mixta quan declarà que ell no va sentir res perquè està totalment concentrat en el joc.

P.S.: Clar que també se li podria preguntar a Busquets si el problema era que no sentíem clarament com deien "vaya morro".