dimarts, de juliol 31, 2007

31 de juliol


Avui és 31 de juliol, festivitat de Sant Ignasi de Loiola, la meva onomàstica. Qui em coneix sap que jo, des de fa molts anys, sempre he dit que "no celebro els sants". Peró avui faré una "excepció".

Recordo essent més jove, o quan era més petit, que tot i dir allò, els meus pares, com a mínim, sempre em regalaven un llibre d'Astérix en aquesta data. Sabies que arribaria; però igualment eres neguitós.

El meu primer Astérix me'l regalà la meva Tía Pepita quan jo era a l'Hospital de Sant Pau degut a la meua apendicectomia -que fou tot un espectacle-. Fou Asterix i els Normands. I recordo que m'encantà, i des de llavors sempre he sigut un gran fan dels seus llibres i aventures.

Potser és com una petita àncora que ens manté aprop de la infantesa, com la pols de les fades per permetre'ns volar i no allunyar-nos de Neverland.

per cert, si voleu podeu visitar:



http://es.asterix.com/




dilluns, de juliol 30, 2007

Arenas de Soledad



Los que hayan visto la película sabrán cuán triste y doloroso es el final.

Pero hoy no voy, porque no quiero, a hablar de Cuba; de las grandezas de Fidel -que las hubo-, ni de las desgracias -el problema es que las hay, muchas por injerencias ajenas-.

Descubrí esta canción viajando, con Astrid. Y me enamoré del tema desde el primer momento.

Es uno de esos temas que inducen al sentimiento; a la catarsis personal.

Hoy les pongo este tema porque quiero llorar. Porque desde hace un tiempo -ya bastante- descubrí que llorar es bueno, y es necesario; y debemos hacerlo cuando lo sentimos. Se puede llorar por la pérdida de una persona querida, o recordando los bellos momentos con ella vividos; sabiendo lo afortunado que uno es en esta vida cuando se sabe querido por personas maravillosas; cuando los recuerdos nos entristecen, pero hay una llama que nos dice que seguimos viviendo y tenemos mucho camino para crear nuevos recuerdos; cuando uno imagina qué estarán haciendo las personas a la que uno quiere...


hay tantos motivos para dejarse fluir y llorar hasta la mar...

y necesito llorar. sentarme conmigo mismo y dejar que mis emociones broten y vivan.

pero no creemos equívocos: soy feliz, y lo más maravilloso de todo es que deseo seguir viviendo para poder seguir gozando de la felicidad...

SEAN FELICES!!! -háganse ese pequeño favor-

diumenge, de juliol 29, 2007

a la meitat de la Leonardo a Cymru

Ara que pràcticament ha arribat l'agost -i sembla que amb ell definitivament la calor, com a mínim la que no havia fet al més de juliol a la ciutat de Barcelona- comença la segona meitat de la meua estada a Britannia.
Què podem dir d'aquestes primeres vuit setmanes? Supose que moltes coses i al mateix relativament poques. Per a les persones que heu 'nat seguit "l'aventura" per aquesta via -o potser fins i tot via mail- sabreu més o menys què hem 'nat fent. Tot i que el que més haureu pogut llegir han sigut les escapades dels weekends. I les persones que fins i tot us hageu adreçat a Semirea haureu pogut llegir algunes impres
sions més profundes; aquests petits retalls de la meua anima, a la que potser només li faltaven l'speech introductori per ésser com una lectura.
Entrant realment en el que està essent l'experiència val a dir, prèviament, que hi ha tres aspectes, com a mínim que caldria valorar: l'humà, l'idiomàtic i el professional.
Començarem per aquest últim, el professional. Tothom que alguna vegada hagi treballat per el simple plaer de fer-ho -és a dir, no cobrant- sap que a vegades pot ésser frustrant per la persona que ho "pateix"; però igualment, sabem què "teòricament", aquest és el principi del camí per poder arribar una mica "més lluny". Mes enllà de la valoració sociològica de la feina; val a dir que em sento bastant content amb el que estic realitzant. Col.laboro amb un estudiant de PhD -doctorat- de la School of Sports Health and Exercices Scie
nces. La veritat és que per ara estem acabant de "polir" alguns aspectes dels protocols que seguirem, però la feina de laboratori -tot i que algun dia obliga a estar dotze hores- és "agraïda" per a qui vol dedicar-se a ella; tot i que com tota feina pugui ésser rutinària. A més val a dir que les persones amb les que em relaciono a la uni son forca agradables; tant Francesco -el noi a qui "ajudo"-, Hans-Peter -el cap-, com la resta de companys amb qui "et vas trobant": Helma, Hajed, Samuelle, Andrea, Francesco, Ricardo... De fet algun que altre divendres hem 'nat junts a fer unes pintes; el més interessant que es pot fer per aquestes contrades. També hi ha forca llocs per poder visitar; però això requereix temps i diners. Respecte a la feina, encara tenim vuit setmanes per endavant per continuar aprenent més coses del laboratori.
El segon punt que tractarem ser
à l'idiomàtic. La veritat és que no sento que hagi millorat gaire l'idioma, quelcom que també diuen alguns dels meus companys; de fet si t'ho pares a pensar, possiblement el temps necessari per poder "guanyar" un idioma sigui, mínim, un any. El que si que reconec, és que he recuperat un idioma que feia gairebé nou anys que no utilitzava i que estava molt rovellat. I crec que com a mínim he guanyat una certa capacitat d'entendre millor a aquesta gent quan parla; tot i que encara pot ésser força difícil. Espero poder millorar-ho encara; però cal tenir present que tampoc tens tant de temps per tractar d'aconseguir-ho: moltes hores sol, o gairebé, al laboratori; convivint amb dues persones catalanes, i amb relatiu poc temps per relacionar-te amb persones natives.
Tercer punt, l'humà. On podríem incloure tantes coses que necessitaríem moltes hores per escriure i llegir-ho, i tampoc és la intenció. El primer que cal valorar és el fet que un arriba aquí acompanyat d'onze persones a les que no coneix; i ara ja ha pogut comprovar que tornarà amb algun conegut però fins i tot amb amics -i les persones que em coneixeu sabeu la profunditat que li dono a aquesta paraula-. Podré aconseguir o no un PhD
o les referències per ell, o fins i tot les cartes de recomanació, però descobrir persones noves amb les que gaudir del temps és un tresor que sempre guardaràs a l'ànima. I és aquest punt el que permet que les sensacions poc agradables que un pot sentir no ho siguin tant. Emperò també cal tenir present els aspectes molt personals, un pot passar molt de temps amb un mateix -i sabeu que és quelcom que ja fai' amb certa assiduïtat-. Un té temps de valorar la importància de les persones estimades, de la forca dels sentiments tot i la llunyania física; i fins i tot d'ésser capaç de visualitzar petits passos devers el futur (mes enllà de tractar de deixar de fumar). Sent molt més forts i ferms els lligams familiars, i amb les amistats: i fins i tot aprens a valorar amb una altra mesura les coneixences.

Bé com que no vull fer gaire extens -crec que no ho he aconseguit- aquest escrit ho deixarem aquí. Ja anireu seguint què em passa entre aquest bloc, l'altre i els mails.

I com no, ja farem les pertinents pintes a la meua tornada.

Una última reflexió: us heu adonat de que possiblement el més meravellós del món sigui una mare amb la seva criatura...



dijous, de juliol 26, 2007

"el meu país"

Ahir a la nit la flama olímpica tornava a encendre's a Barcelona. El mític peveter de l'Estadi Olímpic cremava en homenatge els quinze anys d'aquell meravellós estiu. Jo recordo veure aquella cerimònia en una tele petita en blanc i negre a la platja a la costa gaditana. Si llavors ja m'emocionà, imagineu quan vai' vore-la després en colors. Us recordeu allò del Esperit Olímpic? Doncs més que això, jo us preguntaria: On és la Gran Barcelona? Ahir, gairebé a les fosques, com durant tres dies; i els responsables ara, com sempre, llençant-se la pilota a la teulada del altre: que si això ja ho havíem dit, que si això depèn de no sé qui... però com sempre el ciutadà, el treballador es qui pateix les conseqüències: sense un servei que després es veurà obligat a pagar. I aquesta és només una de les moltes coses que passen a la monarquia-bananera del Reino de Espana ; on la censura és encara molt poderosa; gairebé tant com l'església. Ara resulta que no es pot fer crítica respecte els problemes del país utilitzant la imatge dels vividors públics. Què dolents eren els "moros" quan la feien "massa grossa" per unes caricatures del Profeta i Missatger Mahoma! I llavors aquí? Publicar una vinyeta de la casa reial no és possible. Però d'això no en diran censura, sinó respecte. Aneu a cagar a la via quan passi el tren. Dir-vos això i dir res és el mateix perquè si us ha de fer mal l'AVE o les Rodalies a Catalunya... No és ja sols el fet que la monarquia fou re-instaurada per la dictadura que fins fa poc més de trenta anys regia l'estat, és que quan un pensa (una mica, només!) s'adona que és la cosa més inútil que es pot mantenir a nivell polític. Però és aquesta última paraula el problema: no la política, els polítics. Actualment són un estament tant menyspreable... Ni la dreta més a la dreta de la dreta podia somiar que ho aconseguisin tant fácil. I encara em pregunto per què em miren amb cara d'idiota quan parlo de la necessitat d'una Revolució?

dimarts, de juliol 24, 2007

Tierra de la Libertad

Ara que un es mou pel món com a immigrant -de classe superior, així sí; i fa la vida molt diferent- i un a més somia amb PhD i coses d'aquestes; m'ha vingut a la memòria una cançó molt maca que potser hauríem de recordar més sovint quan mirem la "diferència" (que no és tal).

BCN sns llum

Compadeixo a totes les persones afectades a Barcelona per les ineptituds de les diferents empresses implicades i del inepte ministre al càrrec pels problemes d'ésser a les fosques.


Aquí deixo l'escrit de Richard Wolfsdor a La Vanguardia:

Vivo en la calle Córcega. Ayer salí de trabajar, y bajando por la Diagonal: semáforos apagados, la policía desbordada y bastantes comercios cerrados. Al llegar a casa, tampoco tenía luz. No podía cocinar sin microondas ni vitrocerámica, y la nevera empezaba a oler a podrido.

Me tumbé en el sofá. A media tarde salí a buscar víveres y me encuentro en la puerta de casa un cartel de Fecsa-Endesa que me pide la lectura del contador. Un rato después subí a casa, cogí un rotulador y escribí lo que se ve en la imagen: "No puedo dar la lectura porque no veo el contador. También he tirado todo lo que tenía en la nevera".

Fui a cenar al centro, cuando volví, parte del Paseo San Juan era territorio oscuro, ni siquiera la Guardia Urbana tenía "pirulos" iluminados para gestionar el tráfico. Llegué a casa, y seguía sin luz. Añadí la hora y la fecha.

Luego pensé que el del contador no tendría culpa de nada, hasta él podría estar sin luz. También pensé que en Detroit o los suburbios parisinos, quizá, en lugar de una cacerolada hubiera habido una revuelta con saqueos.

Me quedé mirando las velas que encendí en casa a medianoche. Tranquilo. Qué absurdo irritarse mientras en Gaza, como en tantos otros sitios, no tienen luz ni agua ni nada.

Pero en nuestro primer mundo las empresas de consumo calculan al milímetro todos nuestros gastos, pagas una fianza por tener un contador, te hacen estimaciones si no apuntas la lectura, etc… Nunca van a salir perdiendo, lo tienen todo controlado para exprimir su servicio al máximo.

Esta mañana me he despertado sin luz. Probablemente les pondrán una multa. Luego, el gobierno de turno podrá invertir ese dinero, por poner un ejemplo, enviando publicidad por correo de su buena gestión.




Global Warming!!!

Aquesta és la portada d'avui d'un dels grans diaris de UK. Encara hi ha qui no creu en l'Escalfament Global, i els seus efectes? Això un passa per creure en déus i bajanades d'aquestes i no obrir la ment.
Per sort, -o per desgràcia potser per a l'Univers- encara ens queda temps per salvaguardar part del món i mantenir la possibilitat de veure imatges com aquestes:


Mentrestant, jo em quedaré al meu Pier a Bangor, on per ara no hi ha problemes ni sembla que els haurà amb les inundacions.


R.I.P. LEZAMA -uno de los grandes-

Raimundo Pérez Lezama, Lezama, ha fallecido a la edad de 84 años.

Con Lezama se va uno de los mejores porteros en la historia del Athletic, el iniciador de la extraordinaria saga continuada por Carmelo e Iribar, y uno de sus más laureados jugadores, tal como lo atestiguan sus dos ligas (1942-43 y 1955-56), seis copas (1943, 1944, 1945, 1950, 1955, 1956) y un trofeo Zamora al guardameta menos goleado (1946-47).

Lezama, niño de la guerra, se formó como futbolista en Inglaterra, país que le acogió durante su exilio, en cuya Primera División participó defendiendo los también colores rojiblancos del Southampton.

Tras regresar de Inglaterra juega una temporada en el Arenas, y del equipo de Getxo, en 1941, da el salto al Athletic, "su máxima ilusión". Permaneció en el Athletic durante 16 temporadas, de 1941-42 a 1956-57.

Lezama trajo aires nuevos a la portería rojiblanca al trasladar a Bilbao lo aprendido en el campeonato inglés. Tal como relata el propio interesado en una reciente entrevista, fue el primero en jugar con el pie, sacar con la mano, salir fuera del área o poner la pelota en movimiento a botepronto. No era por tanto el sobrio jugador al que estaba acostumbrado el público de San Mamés, público que sin embargo, le tenía entre sus jugadores preferidos.

Capaz de lo mejor y lo peor, las célebres "Lezamadas", de entre sus 261 partidos oficiales con el Athletic destaca el de la final de Copa de 1943, partido en el resultó clave en el triunfo rojiblanco.

Suplente de Carmelo Cedrún sus últimos años en el Athletic, tras abandonar el club rojiblanco siguió disfrutando del fútbol en el Indautxu, el Sestao, y el Arenas, donde colgó las botas.

Paradón de Lezama en la Final de Copa jugada en el Estadio Metropolitano (Madrid), Athletic 1 - Real Madrid 0. 20/06/1943

dilluns, de juliol 23, 2007

When a weekend is for relax

El divendres era dia de Cap&Gown Graduation al departament. Així que mentre tothom participava de la "festa" altri érem, on si no, al lab. Val a dir que aprofitarem que havíem de preguntar-li quelcom a Hans per passar pel tiberi i jalar una miqueta. Per la tarda tractarem de fer una RT-step de la que millor no parlem. Per la nit, Helma, els dos Francesco, Samuele i un servidor fórem cap al Fat Cat a fer unes birres -i òbviament hi havia més gent del departament-.
Al dia següent pel matí aprofitarem per restar una estona al llit i 'nar a fer unes cosetes a la post office. Després de dinar férem camí cap al Penrhyn Castle. i dic fer camí perquè son dues milles per arribar a l'entrada, i des d'allà una milla més per arribar al castell. Per valia la pena. Sí, sí. Im-prezionante. El que arriba la gent a fer quan guanya pasta... Qué fuerte!!!




Després de tornar, i de sopar. Una estoneta de relax i sortir a fer una pinteta.
Al dia següent, vore com un diumenge maco naix amb solet. -espero que d'això hi haurà un escrit a Semirea-. Una passejadeta pel poble. I em vai trobar amb Hajed. Varem xerrar una estona, de religió. I varem fer cap a caseta. I començà a ploure molt. Però aquí no hi ha inundacions. Com que plovia vai' aprofitar per possar una peli al dvd: The Wizard of Oz. I continua essent tant maca...



Després arreglar-nos que em venien a buscar que nava a sopar a casa de Francesco i Helma. A menjar lassagna feta per un italià.

lasagne al forno . fare besciamelle fare ragù con 100 gr di carne di maiale tritata 200 gr di carne di manzo tritata 50 gr salciccia una cipolla una carota un pò di sedano deve essere sempre tritato e 850gr di polpa di pomodoro sale e pepe in una casseruola dalle pareti basse portate a ebollizione abbondante acqua ,salatela e cuocete le lasagne poche per volta ; a mano a mano che saranno pronte sgocciolatele con il mestolo forato, e poi stendetele su un canovaccio ad asciugare . ungete una teglia con un pò di sugo ,e ricoprite il fondo con uno strato di pasta ,condite con ragù e besciamelle, cospargetevi sopra il grana e ricominciate daccapo, fino a esaurimento degli ingredienti. terminate con uno strato di pasta cospargetelo di grana e besciamelle fate cuocere le lasagne in forno caldo a 180 gradi per circa 40 minuti.

Besciamelle : 4 cucchiai farina una noce di burro un pizzico di sale noce moscata mezzo litro di latte.

Non iniziare con il fuoco.

2x250g 6 persone

metterla nel forno con alluminio



I òbviament fer petar la xerrada a la sobretaula: política i sistemes educatius. -parlant en anglès-. I veient la victòria de Stoner que el mecànic en cap es amic de Samuelle.

Així que aquesta és la història d'un cap de setmana tranquilet per Bangor, Gwynned, Cymru.


P.S.: per si voleu meditar una estona i adonar-vos que Gaia és molt graciosa, mireu que s'ha publicat a The Lancet

Deduïu què passa en aquest cervell?


divendres, de juliol 20, 2007

sempre hi ha una raó

a vegades no ho volem creure:

SEMPRE HI HA UNA RAó



PER A TOTHOM


qui sap si ho aconseguirem?

Demà, si tot continua igual compliré 17 dies sense consumir nicotina. No ja sols sense fumar cap cigarreta, legal ni il·legal, ni tan sols sense utilitzar el chewing tobacco que Ivan em donà. Qui sap si aquesta vegada sí guanyarem la batalla...

dimecres, de juliol 18, 2007

En el día del decimoquinto aniversario de mi primo Pablo -lo tuyo sí fue puntaería al nacer- quiero aprovechar para colgar un texto mío en recuerdo de los sueños que empezaron a romperse un día como hoy de hace tan solo setenta y un años.

NUNCA PODRÁN CALLAR MI VOZ

Hijos de puta! Hijos de puta!

Devolvednos la vida;

porque nunca os ha pertenecido…

Nunca hemos sido esclavos

sino trabajadores

en aras de la libertad

y de la generación venidera.

Por mucha mierda que nos echéis encima

no nos enterraréis la memoria;

que por muchas torturas que nos infrinjáis,

por mucho tiempo que nos robéis

seguiremos aferrados a la dignidad del ser humano.

Aunque desaparezcáis a los nuestros;

pese a que fusiléis nuestras vidas

y sumerjáis nuestras palabras en hogueras de odio

nunca seremos cadáveres…

porque nadie puede acabar con nuestra sangre tricolor;

y por muchas lágrimas que nos obliguéis a verter

ellas no destiñen sino son semillas

para que nuestra historia siga viva

y la lucha se mantenga.

Nuestros corazones serán siempre madres amorosas

y por eso la libertad tendrá siempre una esperanza.

Que aunque lloremos y nos caigan

seguiremos siendo los trabajadores del mundo

los dignos de la libertad

los sembradores de futuro

los héroes de la memoria

que se mantiene viva

para que la justicia sea digna

y la vida el regalo que nos merecemos.

Que por mucha consigna de fusil

que traten de inculcarnos

nuestra fe seguiremos siendo nosotras y nosotros…

que como único homenaje posible a nuestra memoria

nos concederemos como futuro

el presente que nos robaron…

Natxo Barrau Salguero

BCN 6/III/2005

dilluns, de juliol 16, 2007

Eisteddfod & Caerdydd

El divendres al mati despres de fer una miqueta de report de la feina de la setmana, vai' fer cami cap a Llangollen per tractar de gaudir d'un dia del Eisteddfod.

http://www.international-eisteddfod.co.uk/


Una vegada alla vai' quedar amb Iris i amb Daniela i Ana Lisa. Vai poder entrar al recinte sense pagar i vaig fer un tomb per alla dins. Elles estaven de voluntaries ajudant per alla. Vai vore el concert del grup gales de folk: allan yn y fan Forsa interesant.

http://www.allanynyfan.co.uk/

I despres de fer un tomb quan arriba Iris, varem tractar de colar-nos en el concert de pagament. Al principi no ens deixaren, pero ho aconseguirem i ho veierem senser. Era el concert de Hayley Westenra. Tb hi participaren el Tower Nez Zealand Youth Choir, un altre corus, un grup de ball tradicional d'Irlanda del Nord, un jove violista i un jove pianista.

Despres nerem a fer una birreta al Bull Inn, on ens trobarem al sempre present John del Gallery.

El dia seguent al mati, ben d'hora erem Iris i jo per agafar el bus fins Ruabon per iniciar el cami fins a Caerdydd -Cardiff-. El problema fou que els dos busos que ens naven be no passaven. Tractarem de fer autostop, pero no funciona i agafarem el seguent bus, que no nava dins la puntualitat britanica, i arribarem just quan perdriem el tren. Agafariem el seguent. Pero hi ha una part del trajecte que ara no es pot fer en tren pq ho estan arreglant.

mes tard del que desitjavem arribarem a la que des del 20 de desembre de 1955 es capital de Cymru -digui's "cámri".

la veritat es que no se ben be perque, pero no esperava res especial d'aquesta ciutat de poc mes de 300000 habitants; i per sort, m'equivocava. Es d'aquestes petites ciutats q estan fetes per viure en una ciutat pero de forma relaxada. Salvant molt les distancies pero recorda en aquest aspecte a una Amsterdam.


Al arribar, en una dia ben solejat -penseu q hem gaudit de tants dies de nuvols i pluges que fins i tot a mi em va agradar la visita de Llorens-, voltarem una mica pel centre de la ciutat i ja apreciarem aquesta sensacio de town antiga que s'ha anat fent gran i que vol creixer com a ciutat pero tractant de mantenir l'habitabilitat per els seus moradors.

El primer que visitarem fou el Museu Nacional, ja que haviem descobert que podriem vore obres impressionistes, alguns Millet, Corot, Degas, un Van Gogh, varis Rodin -una versio del Peto!-, algun Manet, i tres meravelloses teles de nimfees de Monet -i altres seus-.

Decidirem voltar fins la bahia, on hi ha una antiga norkskirke -s'escrivia aixi olga?- i on ara sorgeixen nous i moderns edificis de la ciutat que recorda que pot obrir-se a la mar.

Despres de sopar Alba -recordeu: - http://www.fotolog.com/albetapetiteta Iris i jo ferem cap els carrers principals on pendriem elles vi blanc i jo brains i gaudirem d'una preciosa nit xerrant i xerrant.

L'endema al mati, allo no era pluja, era el diluvi... I ens aiguali -mai "millor" dit- el mati de diumenge. No poguerem visitar el molt interessant castell de Cardiff; pero si voltarem pel precios i increible -les ciutats s'haurien de permetre el luxe de tenir grans parcs verds al seu interior- Bute Parc.

Servidor va fer cami cap al Millenium Stadium... arribo el veig i presento les meves reverencies, pero no vai poguer entrar perque estava reservat tot el cap de setmana per una gent que la tarja d'acreditacio era "follow the christ". [mecagoenvustraputamadre] Aixi q tampoc vai' poder comprar els polos de la seleccio nacional de rugby. ja ho intentarem un altre dia en u altre lloc.

i despres de dinar, tornarem l'Alba a Wrrexham, l'Iris a Llangollen i servidor a Bangor.

Ha sigut un gran cap de setmana amb una excellent companyia.

dijous, de juliol 12, 2007

fotos del cap de setmana a Bangor

Aixo que veieu a la foto es el pier que tinc a prop (4 min de casa) i on vai molts dies a passejar . El que es veu al fons es ynis Mon (l'illa d'Anglesey). I com veieu els canvis de la marea es noten forsa.Aqui veieu a quatre penjats dins d'un pub esperant per jalar alguna cosa.
Aquesta es una molt maca caseta a vora del pier.
Fixeu-vos si es a la vora, i entendreu perque m'he enamorat d'aquesta casa.
I aqui tots els penjats refugiats dins del pier del vent que bufava:
Dani, Lysann, Iris, Ivan, Natxo, Sara, Ramon, Armin, DAni, Daniela
una de les coses q no cal oblidar es que aqui quan mires cap a la dreta essent copilot es que et trobes: el conductor:
Imatges del molt maco castell de Beaumaris:
aqui la Iris fent-nos la contrafoto -a traves d'una "finestra" i la Sara i l'Ivan recordant-nos les bones relacions entre arquers britanics i francessos.
i a vegades pots caminar per un castell i trobar-te una fada amagada...
i despres tractar de discernir que mirava la fada...
Com veieu hi havia un assentament dins el castell
i presenciarem fins i tot una dura batalla:
les fotos del south stack i de llwinfirdeur... no les tinc encara.

La QUERALT ja te 1 anyet!!!


El passat 4 de juliol la criatura mes meravellosa de l'univers -com a minim per a mi- feu el seu primer anyet de vida.

MOLTES FELICITATS!!!

dimarts, de juliol 10, 2007

BANGOR WITH MATES

Aquest cap de setmana, alguns dels companys de l'experiencia leonardo han decidit passar-se per la ciutat de Bangor. Pero la historia comensa el divendres, abans que elles i ells arribessin.
El divendres per la nit vai' sortir una estona amb gent del staff del lab per fer unes pintes. Aixi que ja em veieu a mi amb quatre italians, una holandesa, dos escocesos i algu mes tractant de xerrar dins d'un pub. Mes o menys aconseguiem seguir les converses. De fet, vai poder comprovar que part dels italians amb altre gent, sempre que poden els divendres a la 1pm se'n va a jugar a basket; aixi que si aconsegueixen "enredar" el meu boss, encara podre seguir jugant una estoneta per aquestes terres.
Per cert primera lliso dialectal d'angles: algu sap que significa "foneticament" ders-mus-ind-jus ?
El moment freak fou quan vai acabar amb dos italians i tres profes d'italia i una british amb novio italia que parlaven sobre les diferencies dialectals de la llengua del pais de la bota.
Pero fou una nit interessant.

Al dia seguent arribaren Ivan, Sara, Ramon, Lyssan, Iris, Daniella, Marta, Tania -elles dues marxarien el mateix dia-, Dani i Armin. Ferem uns tombs per la ciutat de Bangor, que de fet no te gaire a visitar- i comensarem a passar-ho be fent unes birres al new pier. D'alla ferem cap algun pub o beverem i ballarem; pero no arribarem a les "discos"; aixi que tots cap al youth hostel a xerrar i beure.
Al mati seguent agafarem el cotxe que havien llogat i vam nar a visitar el Castell de Beamaris. Realment molt bonic, una excursio molt interessant. A mes ens troabrem amb un grup que recreava l'ambient medieval. Val a dir que l'arribada a l'illa d-Anglesey i les carreteres per alla dins es tb molt maca. Despres del castell, i de que la Iris per un moment es sentis Tippi Hedren -"atacada per una gavina"-, ferem cap a la l-altra punta de la illa: Caergybi (Hollyhead). On varem estar al South Stack -escrit al respecte a SemireA-. on hi ha el far i unes vistes i passejades per la montanya molt maques. Despres, tornant, vam passar per Llanfairpwllgwyngyllgogerychwyrndrobwllllantysiliogogogoch [pronuncia aproximada: Clan vira pulth gwinn gith gor gerrick win drob uth clan tay see lee oh go go gok] el poble amb el nom mes llarg d'estacio de tren, i el tercer toponim mes llarg del mon; i ens ferem la foto.
I cami de tornada.
La veritat es que fou meravellos poder gaudir d'un bon cap de setmana en bona companyia.

P.S.: quan pugui penjare fotos d'aquesta experiencia.

P.S.2: Someone said that time is so cruel 'cos goes and goes, but I say taht it could be marvelous when you spend it with great people.

dilluns, de juliol 02, 2007

The Long Way Home

Son aproximadamente las cuatro de la manyana, y como casi cada noche -durante las últimas cuatro semanas- enfilo Regent street. Enciendo uno de los últimos cigarrillos, el aire está limpio y ya empiza a clarear profusamente. Aunque hay una luz de esperanza encendida en algún lugar más allá; hay un dolor atenazado a mis vísceras. Hoy ha sido la última noche; y aunque ha habido fiesta, existía una agria mano aferrándonos. Puede sonar ilógico, o parecer increíble; pero os he cogido carinyo: sois mis amigos y éste es mi lugar. Por eso ahora me escuecen y me tiemblan los ojos; y algo me arde en la garganta. No puedo ni quiero, aunque debo, creerme que sólo nos veremos, con suerte, algún fin de semana. ?Dónde quedaron vuestras sonrisas y miradas? ?Dónde las pintas? ?Y dónde los paseos porque no tenemos nada más que hacer? Durante doce semanas se nos habre un futuro delante y, aunque espero que podamos vernos todos; os pido que nadie falte a la cita del 20 de septiembre. ?Dónde? En el mismo sitio, a la misma hora: el Sun a las 9pm. See you Llangollen... See you my darlings.