dijous, de novembre 24, 2011

Vint-i-cinquè aniversari de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona



La Coordinadora de colles de diables i bestiari de foc de Barcelona ha arribat als vint-i-cinc anys (no hauríem d'oblidar els dos anys de “gestació” previs). Aquesta dada és un fet important pel món dels diables a la ciutat comtal, però també per tota la cultura popular i tradicional no només barcelonina sinó també catalana. És a dir que CDB ara ja llueixi vint-i-cinc anys d'història és un fet important per a la ciutadania.

Per aquests motius, la seva celebració havia d'ésser una festa de la cultura del foc pirotècnic a la ciutat de Barcelona; emperò, crec que això no es va assolir. En aquest blog no n'havia parlat al respecte, i tampoc crec que ara sigui el moment més idoni per fer-ho, ara bé, una mínima visió històrica serveix per entendre el per què d'aquesta afirmació. Bàsicament es podria resumir en dos conceptes: precipitació i manca de compromís. La precipitació, tot i que sembli contradictori és producte de no fer les coses a temps, quan s'ha previst fer-ho. La idea original fou treballar per un vintè aniversari, però aquella idea no prosperà. Després es recuperà en forma de celebració del vint-i-cinquè aniversari, però unes comissions que no quallen i una no acceptació del projecte presentat per la comissió feren que el tic-tac del rellotge fes la mateixa por que ho feia per capità Hook. L'assemblea de l'entitat creia fermament que, fos com fos, havia de celebrar-se aquesta efemèride, així que s'hagué de treballar a cuita-corrents per assolir-ho. Això, de forma conjunta amb una endèmica manca de compromís (crec que caldria estudiar a fons els motius) per part de les entitats de primer nivell ha fet que no s'hagi pogut celebrar aquesta diada com pertocaria (segons el meu criteri).


Una primera crítica és la, com a mínim aparent, manca d'assistència a l'acte per part de les entitats que conformen la CDB. S'hauria d'estudiar si només fou per coincidència de dates amb altres actes o si bé existien altres motivacions; o per què algunes colles es presentaren amb un nombre d'efectius tan reduït (aparentment).


El matí fou una mica desolador. Donava la sensació que pel passeig Lluís Companys només passejaven els que ho fan d'habitud i uns pocs incondicionals d'aquest món que aprofitaren per fer petar la xerrada al voltant de les dues barres de bar. Estands n'hi havia pocs, molt pocs. Per què? Potser quan tinguem més dades podrem respondre a aquesta pregunta. Els tallers, exceptuant el de percussió, i perquè era destinat als propis tabalers per a l'actuació de la tarda, semblaven amb força poc èxit. Una llàstima. Encara es pot recuperar aquell joc/gimcana dels petits diables d'antuvi? I si ens centrem en l'exposició fotogràfica em semblà molt trista. A més, aquesta no és només una opinió personal, ja que molta d'altra gent també opina així. Molt poques fotografies per il·lustrar una història de vint-i-cinc anys d'una entitat del prestigi de la nostra i amb la capacitat de generar imatges que tenim. A més, totes semblaven de fa quatre dies. A excepció dels cartells, podíem haver exposat també el que tenim al local de Can Travi a manca dels perduts i que resten per fer de les colles, les fotos no lluïen degut a la forma en que estaven exposades. I continuo sense entendre la incapacitat per poder haver fet alguna interessant xerrada.


A més a més, essent una jornada dins la campanya electoral provocà que la presència de les autoritats fos testimonial i l'únic que xerrà semblà que no sabia què deia. El dinar que havia d'ésser de germanor serví perquè els pocs que ens trobàvem allà poguéssim dinar en condicions i molt passejant o turista trobés un altre lloc on menjar.


Respecte la tabalada i la cremada dels “infantils” no puc opinar ja que per motius personals vaig haver d'absentar-me durant una estona.


La gran celebració era la cremada conjunta dels diables de totes les colles (que hi eren presents). L'acte era una cremada en un tancat al passeig d'inspiració en la trobada realitzada l'any passat al Carmel. En termes generals molt bé. No arribàrem a aquell nivell, però els i les diables lluïen rostres de felicitat durant l'estona de cremada. Una bona forma de celebrar els nostres vint-i-cinc anys. Llàstima que la crisi, pressuposarem que fou la crisi, no permeté altres lluïments.


A l'acte d'entrega de recordatoris fou una llàstima que només una ex-presidenta i un ex-president, dos de set?, fossin presents. Per gustos personals, crec que una fotografia de tots els representants de les colles a l'escenari al recollir la litografia hagués resultat molt maca també.


I els concerts, no sé com foren de multitudinaris, a l'últim hi havia un volum discret de públic. Però crec que fou una llàstima no haver aconseguit una major assistència, tot i que trobo que era un cartell encertat.


El que sí és cert i innegable és que molts diables adults creien que havíem millorat respecte la proposta prèvia que havia de produir-se a Montjuïc perquè teníem una part de la celebració que era per nosaltres: podíem cremar. Així que, i vull palesar que és la meva opinió personal, en cap moment es pot afirmar que sigui la veu de la colla que represento a l'assemblea (pot ésser que pensem igual o no), i tot i que força gent així també ho expressà, que havíem aconseguit una festa millor gràcies a la manifestació reivindicativa realitzada pels companys de L'H durant la passada Mercè'11 (aquells del #diablesexclosos).


Així que la meva conclusió és que la festa no va estar a l'alçada de l'efemèride. Una llàstima!


Això sí, és una gran notícia que la Coordinadora de colles de diables i bestiari de foc de Barcelona hagi arribat als vint-i-cinc anys i continuï viva i lluitant.


Salut, foc i tabals!

Podeu veure fotografies aquí


dijous, de novembre 17, 2011

#papacuentameotravez

Ayer tuve la ocasión de asisitr a la presentación del libro #papacuentameotravez del periodista Daniel Serrano prologado por su hermano, el cantautor Ismael Serrano.


En la pequeña sala donde nos agolpábamos algunas personas pudimos escuchar algunos fragmentos del libro en la voz del propio autor acompañado de fondo por la melodía de la guitarra, alguna canción compuesta entre ambos y, sobretodo, reflexiones profundas sobre estos tiempos inciertos que no ha tocado vivir y la importancia de ciertas revoluciones.


Es agradable y necesario tener referentes en nuestra vida, intelectuales surgidos de la propia existencia y no con la medalla concedida por una obra y gracia no bien aclarada.


Durante la charla se pudo manifestar que no se puede, ni se debe, olvidar a todas aquellas personas que desde hace tiempo ya estaban luchando por tomar la calle y por mejorar nuestras vidas y existencias; que única batalla que se pierde es aquella que se abandona; que uno de los grandes males ideológicos, no ya sólo de nuestro estado, sino a nivel general, es la capacidad que tiene la derecha, especialmente gracias a su poderosa maquinaria propogandística de marcar las agendas con temas que se presuponían superados y como la izquierda, pese a poder estar en el poder ha ido a remolque, sin obviar que la socialdemocracia ha abandonado aquella postura de liderazgo que debía haber asumido. También permitió reflexionar respecto ese espectro amenazante oscuro que asola Europa, éste no es ningún fantasma salvador, llamado los mercados, al que siempre habíamos denominado capitalismo que trata de manllevar el poder al pueblo y hacerle creer que no existen alternativas. Esto puede demostrarse en los golpes de estado perpetrados en Grecia y en Italia donde ya hay gobiernos no surgidos de los votos populares en las urnas, así como en los intentos por hacernos creer que aquellos derechos fundamentales de toda sociedad ahora se convierten por arte de birlibirloque en lujos por los que hay que pagar. Y, obviamente, se habló de como la lucha debe continuar más allá de lo que acontezca este próximo domingo. Y una idea que recorrió la sala era que mientras nos enfrascamos en una lucha por mejorar las cosas no podemos pensar que la situación actual es únicamente obra y gracia de los que estuvieron antes.


La jornada sirivó para presentarnos un libro prometedor sobre una época que quizá podamos narrar a nuestros hijos como de lucha y cambio, que hay que mantener viva la llama del deseo que conseguir una sociedad mejor y que para eso, nuevamente, debenmos arremangarnos entre todos.


Personalmente sirivió para descubrir un muy prometedor libro, actualmente agotado, y poder volver a ver a uno de mis referentes culturales y poder intercambiar unas palabras con él.





P.S.: Como regalo un artículo de opinión de Daniel Serrano en El País "De mayo a mayo y se acabó el 68".

dissabte, de novembre 12, 2011

XXVè aniversari de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona


Avui 12 de novembre de 2011 es celebra, definitivament i per fi!, el XXVè aniversari de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona.

És aquest un motiu de celebració no pel món del foc i la pirotècnia a Barcelona, sinó per tota la cultura popular i tradicional arreu de Catalunya.

En aquest enllaç trobareu la informació de les activitats de la jornada festiva així com un escrit del Sr. Ciurana i un comentari des de l'entitat.

La festa es durà a terme al passeig Lluís Companys de la capital catalana.

El programa del dia és:

10 h. Mercat Diabòlic + Exposició fotogràfica “Història del diable i 25 anys fent el diable a Barcelona”

11.30 h.Tallers infantils: maquillatge, xapes, retallables. Taller de percussió i malabars per a les colles

14 h Dinar per les colles


17 h Tabalada estàtica


18-20 h Foc estàtic i simultani de totes les colles de Diables i Bestiari

20.30-24 h Actuació dels grups: Atabalament Combo, El Sobrino del Diablo, Rockstock



Avui és un dia de celebració conjunta entre nosaltres i amb la ciutadania, per xerrar i recordar bons moments i per somniar de millors i futurs i, per descomptat, per gaudir de la nostra música i de les nostres espurnes.

Enhorabona, per molts anys i perquè en vinguin molts més.

Salut, Foc i Tabals.

divendres, de novembre 11, 2011

El dia que no hauria d'haver arribat mai



El proppassat 8 de novembre de 2011 era la data definitiva de finalització de la moratòria de la ITC-18 de la llei RD 563 de 07.05.10, transposició espanyola de la directiva europea 2007/23/CE. És a dir, del "reglamento" espanyol de la "llei del foc" europea.

Molts diran ara que vàrem fer un gra massa, que en el fons s'ha aconseguit salvaguardar allò que ens és propi. Això és el que s'afirma des de les institucions, aquelles que no varen saber dir en el Parlament Europeu que als Països Catalans tenim festes amb foc pirotècnic, aquelles que no tampoc s'assabentaren quan es volia aprovar per part del govern central, aquelles que fins que no vàrem aixecar la veu nosaltres mateixos no varen reaccionar, aquelles que quan nosaltres, abans, tractàvem de salvarguardar les nostres tradicions sempre trobaven excuses per no fer-ho, aquestes són ara les que es posen medalles per haver-nos convertit en una reserva cultural al pur estil de les reserves indies.

Hi haurà qui em dirà que encara mantinc la postura beligerant de quan era president de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona (podeu llegir escrits aquí, aquí i aquí, fins i tot una carta als nostres companys a l'exili) ; i, possiblement sigui cert, perquè les coses no han canviat tant, i les idees continuen essent les mateixes.

I encara més crítiques rebrem, perquè tornaran a dir, tergiversant la realitat, que critiquem haver de fer una formació. Mentida! Critiquem no fer una formació adequada i pensada per nosaltres mateixos (un comentari al respecte).
Així que ara mateix estem en una situació a la que MAI hauríem d'haver arribat. Som una fotografia més dins de les guies turístiques i ens han callat la boca (ens l'hem deixada callar?) perquè "no es podia fer més".

Sigui com sigui caldrà continuar lluitant per mantenir viva la flama de la nostra cultura. Recordeu allò de Farem les festes amb foc peti qui peti?


dimecres, de novembre 09, 2011

Cap geperut no es veu la gepa


Molt sovint la vida et mostra com el refranyer és un pou de saviesa inesgotable. Últimament he pogut tornar a comprovar la veracitat d'allò que diem en català veure la palla en els ulls dels altres i no veure la biga en els seus.

Que habitual és, per part de certes persones, demanar a una altra que hauria d'haver fet quelcom que precisament qui ho demana tampoc està fent. Més o menys com es podia acusar al Sanedrí de Jerusalem quan Jesús arribà al Temple; és a dir: fes el que jo digui però no el que jo faci.

Em sembla vergonyós que una persona pugui acabar acusant a una altra de no haver volgut parlar amb ella primer abans d'atacar-la públicament i en la seva absència quan aquesta persona està fent exactament el mateix, i resulta que totes les seves acusacions són falses. És indigne i immoral basar-se en paraules d'altri per acusar una persona i atacar-la de no voler xerrar per comprovar i saber les coses i no fer res d'allò que si li demana.

Potser abans de donar classes de moral ens hauríem d'aturar per comprovar si ens hem banyat en les aigües que ens permeten considerar-nos tant indemnes de culpa com per fer-ho.

La imatge és La calúmnia d'Apel·les de Sandro Botticelli que es troba a la Galleria degli Uffizi i que em sembla representa perfectament el que es diu al text.

¿Com va la vida?


S'havia publicitat força el programa ¿Com va la vida?

Si us el vau perdre, aquí podeu veure el primer dels dos capítols.

Vist el primer capítol s'observa que el que semblava important era el retorn d'Andreu Buenafuente a TVC, fes el que fes, importava recuperar el fill pròdig. Consegüentment, el programa era un mer objecte lúdic, la importància residia en fer passar una estona el més entretinguda possible, les possibilitats educatives no eren el
leitmotiv del programa, crec que no arribaven ni a macguffin.

El programa fou entretingut, això no es pot negar, ara bé, si volem vendre un projecte d'una entrevista no utilitzem a una persona que (#algúhohaviadedir) no en sap fer-ne. Buenafuente pot ésser un bon humorista, però no és un entrevistador. Algú s'imagina què podrien haver fet amb en Eduard Punset uns Joaquín Soler Serrano, José Luis Balbín, i d'altres? Fou una sèrie de preguntes orquestrades perquè el divulgador Punset comentés "anècdotes científiques", però sense entrar en profunditat en cap moment (quelcom que sembla se s'estila molt últimament a la televisió pública catalana, si pensem, per exemple en Banda ampla).

Crec que fou una oportunitat perduda. Miraré, si puc, el segon programa, però dubto que em treguin la sensació que la idea podia haver donat per molt més.

I cal plantejar-se el cost que la productora externa haurà suposat per a TVC, és a dir, per a tots els contribuents catalans, que continuen veient com TVC és un forat negre per perdre diners. i això m'obre la via a un corol·lari final diré que sentir persones com el Sr. Buenafuente parlant respecte com estan de malament i les coses i les dificultats per arribar a final de mes tal i com ho feia, com si ell fos un perjudicat, em sembla com a mínim de molt mal gust.

dimarts, de novembre 08, 2011

#eldebate #rubajoy #20N


Sembla que l'únic tema de conversa possible avui és el debat electoral (sic) entre els candidats de los dos partits majoritaris a Espanya ahir nit, doncs jo no us parlaré. Aplicant els principis que s'amagaven originàriament en la màxima mens sana in corpore sano mentre es produïa el debat un servidor estava jugant a bàsquet.


I vull fer constar que sempre he estat una persona molt interessada en tot allò que s'anomena política, de fet em vaig creure aquella màxima hel·lènica que sosté que política és tot. Emperò, sembla que la longevitat ho tergiversa tot, mireu, casualment la situació grega. Però si ahir vaig decidir no veure el debat, decisió conscient i meditada, fou perquè tal i com representa el hashtag #rubajoy podem aplicar aquell lema reicatolicià “tanto monta monta tanto”. És cert que uns seran dolents i els altres més dolents; però, les seves promeses electorals són això: promeses. Tal i com deia von Bismarck, mai es menteix més que abans de les eleccions.


Ara mateix els ciutadans només mantenim el dret de “col·locar” el president i els seus adlàters i hem d'ésser conscients que aquests no treballaran per nosaltres. Avui, únicament mana aquest concepte tan poc clar i més aviat obscur (en les pitjors accepcions del mot) que és els mercats. Essent un lego en economia els mercats es presenten representant el paroxisme d'aquella màxima que afirmava que el sistema, el capitalista, es perpetuaria ad eternum calguessin els mitjans que fossin necessaris. És a dir, des d'una òptica científica els podríem comparar amb el càncer més evolucionat de tots: les cèl·lules tumorals són immortals, mentre tinguin un sustent nutrici; tal i com fan els mercats, viuen dels estats (de la seva ciutadania) i si el cos (l'estat) mor, ells (els mercats tumorals) tenen la capacitat invasiva dels patògens. Aquest és el motiu pel qual deia que la longevitat de certes idees no ha estat positiva. Així, sembla que hem volgut jugar a ésser déus i ens hem quedat en aprenents de druides a qui el viatge els dugué a l'abisme. I quan un mira l'interior de l'abisme, l'interior de l'abisme el mira a un; aquesta vegada, l'abisme ha saltat i ens ha colonitzat. Tal i com hom podria imaginar veien el cartell que resa que fóra millor que guanyés Cthulhu, ja que ens han de torturar que un faci un poderós i antic poder.


Tot i el que acabo d'expressar, mantinc confiança en l'ésser humà. Tal vegada el fet que el debat coincidís amb l'aniversari del naixement d'un ésser meravellós com Maria Salomea Skłodowska, més coneguda com Marie Curie, ens ajuda a mantenir-nos en aquesta postura. Per això, continuaré defensant el No els votis, però vota! Hi ha diferents opcions, així que podeu tractar de trobar la vostra o votar nul. No he cregut mai en el bipartidisme, no és bo en cap faceta de la vida. Ni blanc ni negre, la paleta de colors encara que només tinguem grisos. No tornem a l'època caciquista dels Cánovas i Sagasta. Deixem, això sí, buides les urnes del Senat. Perquè aquesta cambra és totalment inútil. És una més de les sagnies cap a l'economia estatal, forjada per la ciutadania, que cal exterminar, com les prebendes que manté l'estament polític.


Clar que demanar eradicar les feudals prebendes de qui ha pervertit la política i l'ha venut com Esaú per un plat de llenties és com demanar a un eclesiàstic que no cregui en Déu. Ells han aconseguit trobar el grimori que els expliqui com vendre l'ànima al Dimoni i que aquest passi comptes a d'altri. És en aquests moments que hom acaba creient que fins i tot li donarà la raó a un ésser vil com l'aiatol·là Jomenei que sosté que cal tallar les mans de tothom que hagi fet o faci quelcom per fomentar la crisi: especialment, tots els ma****its que en foren responsables de la suituació actual, des de FMI, New Century Financial, Lehman Brothers, etc i aquells com el broker (realment, us varen sorprendre les seves declarions a la BBC?) Alessio Rastani.


Potser és perquè sóc català i m'he hagut d'acostumar a celebrar derrotes que penso que el 20-N, mentre seguim dins l'estat espanyol (no oblidem que l'any 1714 s'abolí el concepte “Espanyes” i que ens podia mantenir dins) hauria d'ésser una celebració, no de la democràcia com tractaran de vendre'ns aquests dies, sinó ans del contrari: el recordatori que el dictador morí al seu llit. Clar, que en un país on es santifica una constitució que no es pot tocar si no és per abolir la lei sàlica, qualsevulla altra cosa que vagi contra l'establishment caciquista és demanar quelcom més difícil que la lluna.


Per concloure, un últim pensament: tot just abans del debat, en una cadena de notícies, tornaven a emetre un documental respecte què ha decidit a nivell polític Islàndia per tractar de combatre els embats de la crisi a nivell polític mentre aquí representaven un teatre de titelles per decidir qui es doblegarà davant els mercats. Possiblement tenia raó aquella cançó que ens recordava que Todo lo que Lenin nos dijo sobre el comunismo era una mentira como un piano, pero todo lo que Lenin nos dijo sobre el capitalismo es tan cierto como que existe el ser humano.



divendres, de novembre 04, 2011

El sopar del XXIIIè aniversari de la Raquel


Des de ben petit m'agradava ficar-me a la cuina a ajudar ma mare, especialment quan els caps de setmana preparava algun postre. Això va fer que tingui cert interès en la cuina i m'agradi ficar-me entre fogons. Com habitualment no ho puc fer cal cercar certes excuses per a intentar jugar amb les possibles habilitats. El passat dimecres dinous fou l'aniversari de la Raquel, i un dels regals que li fiu fou un sopar casolà especial. El menú format per tres entrants, un primer, un segon i dos postres era el següent:

  • Torrades de roquefort i all

  • Formatge de cabra torrat amb prunes i nous garrapinyades

  • Rovell d'ou rostit amb Irati

  • Crema de castanyes i ceps

  • Lluç gratinat a la crema de mel


  • Sopa de xocolata blanca amb fruits vermells, pera i festucs

  • Crema catalana a la taronja amb mel i mató


El primer és una recepta que ja havíem provat i que descobrírem en un llibre de receptes afrodisíaques. Els dos següents són fruit de la nostra visita estiuenca a Donostia. L'adquisició del llibre de pintxos de vanguardia havia de provar-se. Són, respectivament de Mil catas i Borda berri, la tercera opció la deixàrem pel dinar del dia següent que era Amanida de formatge de cabra El Lagar. Els dos plats principals surten de receptes extretes del llibre Del mercat a la taula editat per la Diputació de Barcelona. El primer postre és una recepta del restaurant Insòlit de l'hotel lleidatà AC essent el segon una recepta extreta de la iniciativa blocaire “la recepta del 15”.



Per saber si el sopar fou reeixit o no haureu d'esperar a que la Raquel pengi el comentari en el seu blog. Jo si més no, tot i les moltes hores, m'ho vaig passar molt bé i crec que, tot i certes millores, fou bastant acceptable i bo. Potser faltaren els nostres “pingüins” i una pinya moclada, però ja us dic, pregunteu-li a ella.


Bon profit!


P.S.: Les fotografies són de Raquel Riba i Raja.