Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris música. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris música. Mostrar tots els missatges

dimarts, de maig 27, 2014

Wishlist de setlist per a The Beast al the Palau (Iron Maiden @ Barcelona)


Ja que aquesta nit els Iron Maiden inicien la seva nova gira, versió de Maiden England, en el Palau Sant Jordi de Barcelona i la premissa és “temes dels vuitanta (alguns que no es tornaran a tocar mai més) i afegint Fear of the dark” aquí us llanço un wishlist com a impossible setlist per aquesta nit: (que difícil és fer un setlist d'aquests discs només a 2h15, i ja és massa llarg!!!)

UP THE IRONS!!!

  • Intro Churchill's Speech + Aces High
  • Where Eagles Dare
  • Killers
  • Alexander The Great
  • The Trooper
  • Remember Tomorrow
  • Invaders
  • Seventh Son of a Seventh Son
  • Strange World
  • The number of the Beast
  • Powerslave
  • Infinte Dreams
  • Rime of the Ancient Mariner
  • Prodigal Son
  • Only the Good Die Young
  • Losfer Words (Big 'Orra)
  • Phantom of the Opera
  • To Tame a Land
  • Fear of The Dark
  • Caught Somewhere In Time
  • Iron Maiden
  • Hallowed Be Thy Name
p.s.: si volguéssiu afegir del No prayer...: Tailgunner i Mother Russia (sense comptar Afraid To Shoot Strangers o Wasting Love del Fear!)

dijous, de febrer 13, 2014

Tercer Conte de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina

Aquest havia d'ésser, i de fet ho és, el tercer Conte de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina (CPTB). Com a tal, hauria d'haver vist la llum, tal i com succeí amb els dos anteriors, en la presentació conjunta dels actes de la CPTB que es fa per les festes de la Mercè. Emperò, l'any 2013 aquells projectes amb què Els 5 Bojos de la CPTB havien aconseguit engrescar les entitats, per diferents motius, no es pogueren o volgueren dur a terme. Això, coadjuvat amb les vicissituds d'un projecte conjunt per commemorar el Tricentenari del 1714, ha fet retardar la seva aparició fins la diada de la nostra altra copatrona, Santa Eulàlia.

La Laia es sentia feliç, tot i que cansada, en preparar-se per allitar-se. S'havia passat tot el dia passejant de la mà de l'avi per la seva estimada ciutat de Barcelona. Després de les vacances d'estiu allunyada del brogit de l'urbs, s'havia sentit transportada gràcies a les paraules; com si les hagués viscudes, l'avi, li havia narrat les històries d'aquella Barcelona que resistí a l'invasor ara feia 300 anys. Cadascuna de les senyeres i estelades que penjava a les balconades havia fet imaginar a la Laia un somrís en el rostre d'aquells ciutadans que lluitaven sota la consigna “Mort o els nostres privilegis mantinguts”.

Un ingent estrèpit provocat per tres canonades desvetlla la Laia. Tres salves de funesta premonició desperten la ciutat. Encara és negra nit, però el tanyat corprenedor de les campanes des dels senys fins les dríngoles trenca la matinada. La Laia es treu la son de les orelles i s'adona que davant els seus ulls la Tomasa, L'Honorata i la resta de campanes criden a sometent mentre els trabucaires es dispersen des de la Seu per a convocar tothom als seus llocs de defensa. La ciutadania reprèn la lluita per mantenir la llibertat al so dels tabals i les gralles tocades amb honor i orgull.

La Laia atemorida inicia una cursa damunt el fangar que són els carrers de la ciutat després de tants dies de pluja. No sap cap a on es dirigeix, només veu ciutadans i ciutadanes preparats per a l'última defensa. Sense saber-ho ha corregut fins el Castell de Montjuïc. L'esclat de la lluita és eixordador. Els seus ulls són negats en llàgrimes. Desitjant fugir del malson, nota quelcom eixugant-li el rostre. En alçar la mirada veu l'Àliga de Barcelona que li somriu. La Laia parpelleja diverses vegades; no és pas possible que l'ésser mitològic del Seguici estigui ballant per a ella. En finalitzar el ball, l'Àliga entoma la senyera negra i inicia el descens per encapçalar la defensa de la seva ciutat.

Barcelona és recorreguda per un fervorós cant coral de creença en la victòria que silencia l'esclat guerrer. Mentre al Saló de Cent s'ultimen les estratègies de defensa, el penó de Sant Eulàlia surt de l'Ajuntament portat pels Gegants de la Ciutat. Sota el seu guiatge, gegants i bèsties fogueres eixiran per formar part dels diferents batallons que conformen la Coronela i permetre resistir els atacs en els baluards.

Cavalcant el Lleó de la ciutat, la Laia podrà observar com les hores avancen i la ciutat es manté ferma en la seva defensa. Com si a cada ferit el substituís l'esperit dels caiguts en el Fossar de les Moreres, la ciutadania rebutja l'ofensiva de l'invasor. Les crides patriòtiques es succeeixen per mantenir l'ànim ferm.

La nit s'apropa i la ciutat s'ha salvat de caure derrotada. La Laia ha vist com totes i tots, plegats, han resistit i han impedit la caiguda de la ciutat. L'enemic marxa cap al seu campament derrotat; però una força tel·lúrica fa que els barcelonins i les barcelonines els persegueixin com diables enfollits pel foc. La creença en ells mateixos i les seves llibertats els porta a escometre contra l'opressor.

Finalment, tota la ciutadania es pot refugiar dins les muralles sabent-se vencedors. Els balls es succeiran a les places ara enfollides sota l'estrèpit dels petards festius. Al Portal de Mar, s'alçarà una castell humà coronat per la senyera en símbol de victòria.


Ha estat un dia molt llarg i els ulls de la Laia es clouen. L'única rendició a signar és deixar-se vèncer per la son i obrir les muralles als somnis.



Natxo Barrau i Salguero
Els 5 Bojos de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina
 
Si voleu (re)llegir els anteriors contes, aquí teniu el primer i el segon.

Gràcies a la Raquel per l'edició del text.




dimecres, d’abril 03, 2013

I arribà la Pasqua al #projecte1any365cançons

Enguany, des del meu compte de twitter (@natxobcn), em proposo fer-vos companyia amb una cançó al dia sota el lema #projecte1any365cançons. Fins ara havia funcionat prou bé fins que arribà la Pasqua, quan com a conseqüència del "Nästa: Skåne", la nostra estada a terres escandinaves, i la desconnexió a internet de l'smartphone provocà que durant uns dies les cançons no arribessin. A continuació teniu el llistat de les que haurien estat les piulades:



24/III: Viatjar, viatjar... la màgia dels viatges i els “nous mons”: Somewhere over the rainbow.


25/III: A Suècia no podien faltar els Europe: "Rock the night:



25+1/III: Requiescat In Pace



27/III: En el dia avui només aquesta podia ésser la cançó "Mr.Torture"


28/III: Avui hem gaudit de la nit amb sauna i bany al Bàltic per això vull recordar "Fuera de la mar"



29/III: Avui hem descobert "Ales stenar". I ens hem sentit víkings!


30/III: Avui necessito compartir els Therion "Uthark Runa"


31/III: Descobriment a Malmö gràcies al gran David "la Brujita" Carrasco: la cançó dels 4 acords "4 chords"



1/IV: Avui que ja som a Barcelona, recordem el Far del Sud


Espero que continueu gaudint de la música cada dia...

Sigueu dolents!!!


divendres, de març 01, 2013

Dewi Sant




Avui 1 de març és Sant David, és a dir, avui és el Dewi Sant, la festa nacional del País de Gal·les. Qui em coneix sap de la meva estima vers el poble gal·lès des que m'acollí un breu, malauradament i afortunadament, segons les sensacions cronològiques, període de temps.; per això, avui el sento com un dia especial.







No podem obviar la gran veritat que rau en els versos:


Avui, m'hauria agradat passejar-me pel carrers lluint els nostres emblemes, el narcís i el porro, durant la desfilada nacional a Caerdydd i gaudir després a Saundersfoot de les menges tradicionals gal·leses envoltats d'artesania i brindar a crits de Iechyd da! Sentir que la llengua es manté viva a les costes de Pembrokeshire, i tornar per prendre el te al Neath Port Talbot, i seguir brindant recordant els èxits, tot i que aquest any no podrem guanyar el Grand Slam, del quinze del drac fins que el diumenge poguéssim participar a la Welsh Lady Fun Run d'Aberystwyth.

Sigui com vulgui, avui rememoraré el meus dies a Cymru i somriuré melangiós sentint el batec de la terra d'Y Brenin Arthur i Owain Glyndwr sabent que Y Ddraig Goch m'accepta com un dels seus.





Gaudiu de Hen Wlad Fy Nhadau:

(Pennill Cyntaf - First stanza)
Mae hen wlad fy nhadau yn annwyl i mi,
Gwlad beirdd a chantorion, enwogion o fri;
Ei gwrol ryfelwyr, gwladgarwyr tra mad,
Dros ryddid collasant eu gwaed.

(Cytgan - Chorus)
Gwlad, gwlad, pleidiol wyf i'm gwlad.
Tra môr yn fur i'r bur hoff bau,
O bydded i'r hen iaith barhau.
(Ail Bennill - Second stanza)
Hen Gymru fynyddig, paradwys y bardd,
Pob dyffryn, pob clogwyn, i'm golwg sydd hardd;
Trwy deimlad gwladgarol, mor swynol yw si
Ei nentydd, afonydd, i mi.

(Cytgan - Chorus)
(Trydydd Pennill - Third stanza)
Os treisiodd y gelyn fy ngwlad tan ei droed,
Mae hen iaith y Cymry mor fyw ag erioed,
Ni luddiwyd yr awen gan erchyll law brad,
Na thelyn berseiniol fy ngwlad.

(Cytgan - Chorus)


Podeu cercar traduccions de la lletra aquí.





dimarts, de gener 01, 2013

#projecte1any365cançons

Bé, ara que encetem el 2013, anem a intentar dur a terme un projecte via xarxes socials. La idea la realitzaré via twitter, però avui volia fer un inici especial des del blog (ja pensarem si farem resums setmanals a la bitàcola).

Així, la idea és penjar un a cançó cada dia, així tractarem d'animar-nos (o superar els mals moments) en aquest diuen dur any que esperem sigui un impàs.

I és per això, perquè ens diuen que hem de ser herois i heroïnes que avui us deixo amb aquesta genial cançó:

Holding out for a Hero de Bonnie Tyler:


I de regal, algunes versions:

Per aquells que us agrada la vida des d'una vessant més heavy:


Una de freak arribada des del Japó:


I per al "jovent" la versió cinematogràfica amb la que tal vegada la coneixéreu:


I per últim un "bonus track":




Feliç any nou!!!

Blwyddyn Newydd Dda!!!


dilluns, d’agost 20, 2012

Tres històries d'amor,sexe i ràbia. GRÀCIES!

Ho vàrem fer!

I l'experiència fou molt positiva...

Sí, Tres històries d'amor, sexe i ràbia esdevingué el passat dissabte 18 d'agost a la llibreria Pequod. I ho vàrem gaudir plenament i bella. Es creà un ambient màgic a la llibreria tant a nivell del públic que hi era a dins com amb els vianants que ens descobrien per l'aparador i l'altaveu.


Els poemes foren desgranant-se amb l'acompanyament de la música que l'Alex havia compost ex-professo i la gent gaudia i es deixava seduir per les tres plomes que corporificaven en les nostres veus. Hi ha força històries ara a escriure d'aquesta escenificació, però potser em quedaré amb el record de la sensació de gaubança que ens abraçà al acabar i sentir la calor del públic i la seva joia.

Vàrem viure moments tendres d'amor, les intenses sensacions del sexe i l'odi de la ràbia, així com uns versos més metafísics com en un nou ressuscitar de l'univers. Em delectà compartí versos amb la Raquel Riba i la Patricia Muñiz, i ésser musicat per l'Alejadro Cano Vilavendrell. Fou un plaer que la Llibreria Pequod esdevingués el vaixell per solcar les nostres imaginacions i dur-nos singlant universos paral·lels gràcies a les nostres paraules.



Òbviament, un espectacle com aquest no es crea de la nit al dia, calen hores (sense comptar les moltes viscudes per rebre la inspiració de les muses)  per aconseguir emmetxar totes les peces; però, estranyament, ha estat un procés força ràpid i compenetrat per aconeguir-ho. A nivell personal era la primera vegada que declamava acompanyat i amb música i el cert és que em vaig sentir molt còmode. Fou una experiència meravellosa.

Només puc agrair a les persones que em val voler fer partícip d'aquesta experiència i agrair les persones que s'atansaren fins la llibreria i els elogiosos comentaris que reberem, així com els ànims sincers d'aquelles persones que no pogueren assistir.


Tres fragments del recital gravats per @lamevaperdicio (Sergi G. Oset)







Les sensacions foren tan agradoses per totes bandes que sembla que no serà l'unica escenificació de Tres històries d'amor, sexe i ràbia.Serà un gran moment tornar a plantejar-se omplir l'espai de paraules perquè l'audiència les faci seves...


dissabte, de gener 14, 2012

Mala Digestión #boloGarcilaso

Després de quasi un any de silenci Mala Digestión va tornar ahir als escenaris, ho féu al Centre Cívic Garcilaso. I, com sempre, tornaren a oferir un concert genial, mantingueren la seva línia de millora constant.

La d'ahir era una data molt important, significava la presentació de Marshall com a nou bateria en substitució de Míguel; motiu que havia provocat, entre d'altres, aquest silenci d'escenaris. Val a dir que superà la prova amb nota. Tot i els nervis lògics, l'actuació fou molt bona.

Puc afegir, perquè vaig gaudir a primera fila amb ell, que Míguel, a més a més m'ho confessà al final del concert, que tot i haver sentit certa malenconia per no ésser a l'escenari havia gaudit moltíssim amb l'espectacle de Mala Digestión des de la vessant de públic. Ningú pot obviar que el seu rostre durant el concert era de fruïció, i estava absolutament entregat amb la causa.

Aquests mesos de reclusió al local d'assaig ha permès una evolució vers un so que podríem definir com més metronòmic, tot i no haver perdut ni un àpex de naturalitat; se'ls veié molt còmodes i cada vegada més ferms dalt d'un escenari. Els temes sonaren millor que les anteriors ocasions, es continua demostrant que es cerca el definir els detalls i fer de cada tema una peça el més rodona possible. Aquesta vegada no hi hagué cap cançó nova, però els quinze temes sonaren molt i molt bé, contundents i essent cadascun una ràfega de bona música directe vers les nostres ànimes. Cada vegada més el públic es fa seves unes cançons que a cada interpretació creixen i esdevenen millors.


Em continua agradant molt, tot i les modificacions, el set-list presentat, mantenint Ángel sin alas com a tema inicial, i fent el final amb Insomnio i Salve/Txus. Crec que l'ordre de les cançons continua essent quelcom molt pensat i que dóna més eficàcia al directe. Encara, emperò, estic decidint si la nova ubicació de Poeta frustrado em sembla la més adequada. Tot i això, amb les grans cançons que presenta Mala Digestión és fàcil gaudir d'el concert. Un conjunt de peces que tot i la seva varietat de sonoritats, presenten una signatura pròpia com a grup que els confereix aquest savoir faire de les grans bandes; dada que es pot apreciar seguint la senda que les seves composicions han marcat.


El públic, entregat com sempre, gaudí veient novament el grup actuant en directe; i ens alegra molt poder afirmar que el proper 25 de febrer, dissabte, es compartirà escenari a Hijos de Caín amb Nada que ver.



Afortunadament, les bones noves no acabaren aquí i es pogué informar que a mitjans o finals de febrer Mala Digestión entrarà a la Salamandra per gravar el seu primer EP oficial, superada l'època de la maqueta que es gravà a Sonoestil.

Totes aquestes notícies ens fan esperar que aquest 2012 sigui un gran any per una grandíssima banda com és Mala Digestión.


Corol·lari final, confessat al acabar la nit via twitter: la propera vegada farà headbanging Rita la cantaora, #mehagomayor.




Les dues imatges que il·lustren el cometari són de Dani Viñuales, una de les dues persones que sempre hi són per fer el reportatge gràfic dels concerts de Mala Digestión.

P.S.: Espero fer un comentari de les cançons de Mala Digestión abans que el grup entri a l'estudi per gravar l'EP.


divendres, de gener 13, 2012

Nova etapa a Las Migas

Ahir vaig poder assistir al concert exclusiu del TR3C a la sala Luz de Gas de Las Migas.

He de reconèixer que tenia moltes ganes per sentir l'Alba Carmona, la nova veu, en substitució de la Sílvia Pérez Cruz i com evolucionava, en conseqüència, el grup.


El cert és que em va agradar molt el concert. Un concert breu, quelcom que ja era d'esperar. Potser el canvi més significatiu és que Las Migas, aquest grup barceloní (de formació que no de naixences) de flamenc fusió té ara una veu molt més flamenca. La seva sonortiat, els seus dejes són més flamencs, però la l'essència és la mateixa i això fa que la proposta continui essent molt i molt interessant, un encreuament de sensacions fetes des de l'ànima amb l'escalfor del flamenc per cuinar un menú de flaires diversificades. Una de les bandes més interessants, no només del panorama flamenc, que ha sorgit últimament.

Val a dir que les cançons del proper disc que varen presentar sonaren molt bé i que ens feren vener moltes ganes de poder escoltar-lo i de poder assistir al concert del Palau de la Música.





dijous, de novembre 17, 2011

#papacuentameotravez

Ayer tuve la ocasión de asisitr a la presentación del libro #papacuentameotravez del periodista Daniel Serrano prologado por su hermano, el cantautor Ismael Serrano.


En la pequeña sala donde nos agolpábamos algunas personas pudimos escuchar algunos fragmentos del libro en la voz del propio autor acompañado de fondo por la melodía de la guitarra, alguna canción compuesta entre ambos y, sobretodo, reflexiones profundas sobre estos tiempos inciertos que no ha tocado vivir y la importancia de ciertas revoluciones.


Es agradable y necesario tener referentes en nuestra vida, intelectuales surgidos de la propia existencia y no con la medalla concedida por una obra y gracia no bien aclarada.


Durante la charla se pudo manifestar que no se puede, ni se debe, olvidar a todas aquellas personas que desde hace tiempo ya estaban luchando por tomar la calle y por mejorar nuestras vidas y existencias; que única batalla que se pierde es aquella que se abandona; que uno de los grandes males ideológicos, no ya sólo de nuestro estado, sino a nivel general, es la capacidad que tiene la derecha, especialmente gracias a su poderosa maquinaria propogandística de marcar las agendas con temas que se presuponían superados y como la izquierda, pese a poder estar en el poder ha ido a remolque, sin obviar que la socialdemocracia ha abandonado aquella postura de liderazgo que debía haber asumido. También permitió reflexionar respecto ese espectro amenazante oscuro que asola Europa, éste no es ningún fantasma salvador, llamado los mercados, al que siempre habíamos denominado capitalismo que trata de manllevar el poder al pueblo y hacerle creer que no existen alternativas. Esto puede demostrarse en los golpes de estado perpetrados en Grecia y en Italia donde ya hay gobiernos no surgidos de los votos populares en las urnas, así como en los intentos por hacernos creer que aquellos derechos fundamentales de toda sociedad ahora se convierten por arte de birlibirloque en lujos por los que hay que pagar. Y, obviamente, se habló de como la lucha debe continuar más allá de lo que acontezca este próximo domingo. Y una idea que recorrió la sala era que mientras nos enfrascamos en una lucha por mejorar las cosas no podemos pensar que la situación actual es únicamente obra y gracia de los que estuvieron antes.


La jornada sirivó para presentarnos un libro prometedor sobre una época que quizá podamos narrar a nuestros hijos como de lucha y cambio, que hay que mantener viva la llama del deseo que conseguir una sociedad mejor y que para eso, nuevamente, debenmos arremangarnos entre todos.


Personalmente sirivió para descubrir un muy prometedor libro, actualmente agotado, y poder volver a ver a uno de mis referentes culturales y poder intercambiar unas palabras con él.





P.S.: Como regalo un artículo de opinión de Daniel Serrano en El País "De mayo a mayo y se acabó el 68".

dijous, de setembre 29, 2011

Valoració crítica dels actes de foc de la Mercè 2011

Valoració crítica dels actes de foc de la Mercè 2011


Aquest any, els actes de foc de la Mercè començaren el dia de la nostra Diada Nacional. Aquella vesprada es féu, per primera vegada, la presentació conjunta dels actes de Cultura Popular i Tradicional Barcelonina al Pati Manning de la Casa de la Caritat. Aquesta acció, duta a terme per gairebé una quinzena d'entitats, i filla de cinc boigs, és un intent per aconseguir aglutinar per enfortir i anar més lluny. Perquè aquell conte tràgic que s'explicà no s'esdevingui mai realitat, perquè cada vegada siguem millors.


El següent acte fou el Toc d'Inici. De vegades tinc la sensació que la massa de gent del món del foc no entén la importància d'aquest acte i com fou una gran passa per la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona poder accedir a formar part d'ell.

Val a dir que aquest any fou un Toc d'Inici deslluït, quasi ni el podem considerar com a tal, ja que a Sant Jaume no hi havia cap manifestació; com si no hi hagués motius!

Centrant-nos en els aspecte referents al món dels diables, aquest any, coincident amb el vint-i-cinquè aniversari de la coordinadora, era especial per l'estrena de les noves figures. Amb el tret de sortida per la festa descobrírem aquestes. El Mascle Cabró ha guanyat mobilitat i agilitat; tot i que no sé si per les vegades que he jugat amb l'anterior, la gàrgola tenia una presència més diabòlica. Trobo que al rostre li manca certa malignitat. Potser només és la manca de costum, no varia tant del projecte aprovat; però m'esperava quelcom “diferent” pel rostre, tot i que, siguem sincers, aquest s'adiu més al rostre d'un mascle cabró. Ara bé, on són els logotips de les colles que havia de lluir a les solapes? Si aquests al final no hi seran, seran substituïts per quelcom? Tindrà algun tipus de maça, bàcul o tirs? Sembla ésser que l'idea original sí duia les insígnies, però els problemes no resolts (i això fou amb la meva junta) respecte el projecte i la seva versió definitiva els poden haver fet caure del disseny final. També havia de dur maça, la que es veié a l'espectacle?

Respecte el Llucifer i la Diablessa, la primera pregunta és: quan i qui procedí a dissenyar-los i a la seva votació? Són aquests el motiu dels 8*103 € que ballaven del projecte? Aquestes figures no acabaren de convèncer-me del tot. El Llucifer el trobo els menys reeixit, el trobo sonso i amb poca capacitat de lluïment. La Diablessa, dependrà molt, com els altres dos, de qui el balli; però trobo una errada terrible la màscara que duia. També la trobo excessivament sòbria. És cert que també ho eren els precedents; potser és que amb l'edat em canvien els gustos i les percepcions.


Referent a l'actuació, és lògic i necessari que la música que duen sigui tradicional; però potser es podria mirar de variar la peça durant el recorregut. Hi hagué més d'un diable que ho comentà durant la passejada; així que aquesta, proposta és una idea per tenir present. Un nou intent de millorar en la senda en la que anem fent passes endavant.


Si hi havia una novetat esperada era, emperò, el ball a l'escenari. Hem de tenir present que sempre se'ns ha criticat la nostra actuació, amb cert grau de raó, però sense oblidar que el foc pirotècnic barceloní, mare i pare del correfoc, és un concepte caòtic i anàrquic. Personalment em semblava una bona idea tractar de, per fi!, organitzar una mica què es feia damunt l'escenari de la Plaça Sant Jaume.

La primera crítica és envers el passadís que fan els diables, per què no es fa amb les torxes enceses? Crec que quedaria molt més lluit, tot i l'excés de llum de la plaça. Una vegada a l'escenari, comprovar que allò era coreografiat es podia veure en algun moment i si n'eres conscient prèviament que així seria. Majoritàriament es mantingué la imatge externa d'un caos, teòricament organitzat, més clar perquè hi havia menys gent. Potser s'hauria agraït alguna acció de les figues, que la pirotècnia d'entrada fos fixa.

I aquest ball barceloní de diables, per què hauria d'ésser un ball d'esbart? El ball de diables no ha sét mai una coreografia d'esbart. Podríem cercar en representar un ball tradicional diables o si volem seguir per aquesta nova via oberta, pensar en aprofitar la durada de la peça del Jaume Vendrell perquè es vegin diferents figures i amb entrades i sortides d'escena. Fet que permetria que totes les colles fossin representades a l'escenari, tal i com diu el Protocol Festiu de Barcelona, d'obligat compliment, per si algú no ho recorda:

al Toc d'Inici “hi participa tot el Seguici Popular de Barcelona i el ball de diables barceloní format per un representant de cada colla de diables de BCN amb el seu vestit i estri de foc distintiu.” Quan parla de la successió de balls a l'escenari diu: “el Ball de Diables Barceloní amb un representant de cada colla de diables de Barcelona amb el seu vestit i estri de foc distintius -que ho fa amb pirotècnia encesa-.”


El següent acte fou l'esmorzar de les entitats de Cultura Popular i Tradicional de Barcelona el matí de la Mare de Déu de la Mercè. Tot i la pluja, era obvi que amb aquest acte aparegueren les Llàgrimes de Santa Eulàlia, es féu, tot just acabades les matinades. El cert és que hi hagué una bona participació de gent. Llàstima que la resta d'actes del matí quedaren suspesos fins la Cavalcada de la tarda.


I arribem al diumenge vint-i-cinc com a dia dels actes de foc. Fou una veritable llàstima, podríem dir que una vergonya, que el dia nasqués tenyit amb tanta tensió i mala maror provocada per un mas ús i poc afortunades paraules a les xarxes socials. No podem obviar que allò que succeí la tarda prèvia només és la part eixida de l'iceberg, que és una problemàtica llastada des de fa massa temps, especialment des de fa un any i mig; que no és només una queixa per l'actuació referent al Correfoc (de la Mercè), que ho és al global de l'acció de govern i gestió de l'actual junta. Nogensmenys, alguns dels comentaris versats al perfil de facebook de la Coordinadora foren molt desafortunats; especialment, alguns de la Queta, tant a nivell de formes, com a vegades de contingut, així com les respostes de la Montse Paco i l'Oriol José, amb l'atenuant d'ésser membres de la junta. (Suposo que no vaig poder llegir tots els comentaris que circularen per la internet i per això desconec tot l'abast que va poder agafar la situació més enllà del mer espectador preocupat). Aquestes accions només fan que desprestigiar el món dels diables. Podem tenir divergències, que si volguéssim aprofitar podrien ésser beneficioses; però així només ens dediquem a crear un món de famílies i tensions irresoltes constants que duran a un abisme. El fet que s'arribés a suposades amenaces em sembla greu, molt greu; però encara més que es cregués en la possibilitat que diables poguessin atemptar contra diables, en les seves persones o en les seves estructures físiques. Cal que tothom recapaciti i pensem què ens ha dut fins aquesta situació.

Segons m'havia arribat a oïdes la presidenta féu una breu reunió de caps de colla on essent molt succinta en els aspectes tècnics només recomanà prudència a les colles davant la possibilitat d'una acció reivindicativa. Si tota la informació que posseïa era aquesta em sembla una forma molt correcte de dur-la a terme; ara bé, si era coneixedora de quin acte es duria a terme (fet que desconec), em sembla d'una irresponsabilitat conscient no haver-ne informat i haver donat pàbul a certs rumors infundats que només feien que generar malestar als diables i afegir sal a la nafra de la ferida oberta a la nostra entitat.


El primer gran acte del dia era la Tabalada. Es canviava el recorregut, fet que ens permetria, tot i perdre un camí mantingut en l'habitud, assolir certes demandes de la percussió. Considerant a més que és el primer any de la vocalia de percussió i que s'estrenaria tema conjunt era un dia molt especial per la Tabalada. Crec que les valoracions són positives i em sembla un encert poder fer el tema conjunt La Catedral a les escales de la mateixa.


El correfoc dels petits diables manté el seu camí de consolidar-se cada vegada més, fet que ens ha d'omplir de joia a tot el món del foc barceloní i de la coordinadora.


Per cert, m'heu de permetre que faci un comentari respecte el Polvorí de grans. Com sempre la tasca allà és entretinguda i distesa i el bon rotllo (gràcies Pere, Tòfol i Manel) impera entre nosaltres. El que és indigne, incomprensible i il·lògic és que encara ens arribin carros de colles on no pot entrar tota la pirotècnia pel correfoc! Reaccioneu, collons, reaccioneu!


El correfoc d'enguany permetia poder gaudir per primera vegada de la Porta de l'Infern íntegre. Malauradament, no fou en el seu emplaçament natural: la façana de l'Ajuntament, on en el 2004 fou l'última vegada que es gaudí; caldrà continuar pressionant amb les recomanacions del Protocol. Aquest és un gran motiu de joia per a l'ens. Sabem que gent digué allò de “me l'imaginava més gran”; però és la nostra porta i finalment ja la tenim sencera i aquí.


Aquest any vaig poder tornar, després de molts anys, a participar amb LaMevaNena a la ceptrotada. La frase de la Raquel dient que havia vist els estels ho resumeix tot, quina joia! Només per aquest moment ja paguen la pena tots els esforços. Un orgasme de foc màgic. Ceptrotada que era la part final de l'espectacle del Mascle Cabró.


Al haver d'ésser darrere la porta m'impedí viure en directe l'espectacle del Mascle Cabró que escenificaren els companys de la Colla de Diables Sant Llorenç de Terrassa. És aquest un espectacle que any rere any és re-inventa i això fa que sense tenir una continuïtat temàtica en el temps, suposi un repte per a qui el vol dur a terme com una intriga pel públic. He de reconèixer que encara no l'he pogut observar amb deteniment gràcies a les noves tecnologies; emperò, a primer cop d'ull podem dir que sembla bastant reeixit, i això que últimament el nivell era alt; que es pogué veure bastant de foc i moviment. Lamento no poder afegir gaire més en aquest moment, excepte, la meva felicitació al companys que el varen dissenyar, treballar i dur a terme. Ara que hem pogut fer alguna que visió dels pocs vídeos que he trobat, farem un comentari més extens. Sempre, amb esperit crític constructiu.

Crec que un dels problemes més greus que tingué fou la dificultat que tothom el gaudís. El fet de tenir molt element (para)teatral a nivell de carrer podia provocar que gran part del públic es perdés aquests detalls. És aquest un problema amb el que diria que totes les colles que han fet front a aquest repte s'han trobat. Nogensmenys, crec que aquesta part, especialment en els moment d'actuació del Mascle semblen força reeixits. S'observa un treball considerable en tractar de coreografiar allò que esdevindrà a l'espai i no deixar-ho al lliure albir. Però situem-nos més a l'inici. L'aparició, molt musical de les figures és poderosa, visualment parlant, ajudada per la música, però potser podia feixe-se una mica massa llarga (tal vegada si ho hagués viscut in situ no diria el mateix). A més, dóna la sensació que és la part més fluixa de l'actuació. Com si s'hagués hagut de canviar la idea original i no haguessin reeixit en re-idear-la. Tot i això, la utilització de les plataformes permetia lluir les figures. A nivell del text, tot un guany poder-ho tenir gravat, em sembla força original. Tot i que és una recurs d'habitud fer la invocació de les criatures filles de l'Infern, la forma em sembla tot un encert. En aquesta quadre de l'espectacle és on es veu millor la part coreografiada que deia més amunt; tot i que també és cert, que és difícil dramatitzar, com a figura en alt, el que el text diu. I, no pot oblidar-se, crec que fou encert la selecció musical triada.

En línies generals un espectacle molt correcte i molt ben treballat. Només puc agrair els companys de Diables de Sant Llorenç per l'esforç i la feina feta.

La part d'encesa de la Porta, tasca tradicional de Pirotècnia Igual, tornà a ésser molt bona. Crec que sí lluï la porta definitivament a nivell de foc. Això sí, sense tornar al seu lloc natural mai tornarà a ésser la meravella que pot esdevenir. Sí, la seva última gran encesa fou la Mercè de l'any 2004.


Gràcies. Aprofito, també, per felicitar els Tabalers de la Colla del Prat per la seva actuació a l'escenari, prèvia al correfoc, i com a premi a la victòria en el Concurs de Percussió de Barcelona.


El correfoc fou una gran festa, plena de públic, molt de guiri però també molt de local sabent què es pot fer i què no (tot i que per salvar els imprudents del Guardià de Les Corts vaig patir un esquinç al peu esquerre. Com, malauradament, succeeix d'antuvi, potser amb l'excepció dels últims anys del 2004, ens manca un final digne de l'acte.


Tot i que s'afirmava que no succeí res i molta gent no s'assabentà, per estar fent el correfoc, sí hi hagué un acte reivindicatiu. Un acte amb el contingut del qual es pot estar d'acord o no: la crítica a la mala gestió de la Coordinadora i que ha desembocat en la reestructuració de la columna de foc del Correfoc. Un acte, emperò, del que no es pot criticar el continent; la forma, travessar la Porta de l'Infern de forma conjunta en un punt del recorregut on hi havia colles afins a la protesta i després permetre el correcte desenvolupament de l'acte simplement no fent foc i repartint pamflets durant el recorregut demostra savoir faire; que no sé si tothom pot dir el mateix.


Avui dijous la Coordinadora farà la seva valoració (també amb la vista posada en l'acte del XXVè anivervari -figues d'un altre paner- que es celebrarà aquest dissabte) i seria un bon moment perquè parléssim tots plegats sense benes als ulls, amb sinceritat i amb el desig de millorar la nostra entitat. Barcelona, la Mercè i la ciutadania es mereixen i necessiten una Coordinadora digne i potent.


Salut, foc i tabals!



P.S.: tant aviat com pugui, afegiré tots els links per accedir a les imatges.



dijous, de setembre 15, 2011

El llac dels cignes



Des del passat dia 7 i només fins el proper diumenge 18 de setembre es pot adeleitar-se a Barcelona de El lago de los cisnes en la versió del Ballet Nacional de Cuba.

La mateixa nit del dia 7 la Raquel i un servidor vàrem poder gaudir de l'obra. Era la primera vegada, tot i que pugui semblar mentida considerant les ganes, que ella anava a veure ballet en viu i en directe; jo ja havia gaudit de la peça també per la companyia de la gran Alicia Alonso.



Qui ja l'ha vista sap que aquesta és una adaptació de la versió original, canvia el quart acte per un epíleg on el final deixa d'ésser traumàtic per trobar un final feliç; però, la màgia de certes escenes, de certs quadres, és tan sublim, tan meravellosa, que et sembla que l'obra, des de la seva concepció havia d'ésser així.



La trista història d'Odette rescatada pel príncep Siegfried esdevé aquí una perfecta història romàntica on el Bé torna a guanyar, per una vegada, el Mal. Hi ha qui veurà una versió naïf i ja demodée de l'obra, del mite, però crec que sota les mans de la direcció d'Alicia Alonso és d'una perfecció sublim.

Hi ha tantes escenes captivadores... És una succeció de sensacions corprenedores...

Podria parlar de la subtilesa de Viengsay Valdés o de la força de Virelles, però quan hom gaudeix d'aquest espectacle no es poden fer crítiques, només dibuixar un somrís de satisfacció.

Especialment quan s'ha sentit l'emoció de poder aplaudir dempeus, amb el vell ruboritzat, a Alicia Alonso saludant a l'escenari.



Corol·lari, espero que la famosa pel·lícula Black Swan (castellà) hagi fet un gran favor a la dansa.

P.S.: en aquest enllaç podeu començar a veure tot l'obra en una altra adaptació.

dissabte, de maig 01, 2010

MALA DIGESTIÓN en Hijos de Caín

El passat dissabte 24 d'abril els MALA DIGESTIÓN varen actuar a la sala Hijos de Caín. Aquí us deixo la meva crònica del concert, potser una mica "fanàtica", però no puc evitar-ho davant del que ens varen oferir:


Se afirma comúnmente que las segundas veces suelen ser más complicadas; con la primera se crean unas expectativas y a partir de entonces el deseo, de todas las partes, es seguir mejorando. Por ese motivo la actuación en Hijos de Caín era un concierto al que se tenía, con mucho respeto, muchas ganas.
Desde la actuación en Salamandra el 10 de septiembre del 2009, fecha en la que Mala Digestión abrió su particular tarro de las esencias o caja de Pandora, la banda había estado centrada en el perfeccionamiento en el local de ensayo, la creación de nuevos temas y en la grabación de la maqueta; pero se anhelaba ya un nuevo concierto. Los tres miembros querían ponerse delante del público y sentir su calor ofreciendo lo mejor que tienen: su música y entrega.
Además que no podía obviarse el hecho de las ganas que los seguidores de Mala Digestión habían manifestado con las escuchas de los temas de la maqueta en el myspace así como los comentarios en facebook.
Todos estos elementos nos sitúan ante la noche del 24 de abril de 2010 en la que Mala Digestión iba a perpetrar su concierto en esta ocasión en Hijos de Caín.
El ambiente era bueno a las puertas de Hijos de Caín a la hora en que teóricamente debía iniciarse el concierto (por motivos ajenos a la banda debió retrasarse). Lo que toda esa gente no sabía, todavía, pero estaba a punto de descubrir era el ingente trabajo que el Sr. Ramón había estado haciendo durante el ensayo para la sonorización del local, que como pudo comprobarse fue mejor que excelente.
Aproximadamente hacia las 23 horas daba inicio el concierto. Convirtiéndose en perfecto himno de entrada, Ángel sin alas nos llegaba con la contundencia y maestría que la banda había ofrecido anteriormente.
A continuación sonaría Traidor, uno de los temas más contundentes del trío y que sirvió para presentar al invitado especial: Robert “Tito” Juez batería de Nada que ver (ex deja-vu) que colaboraría haciendo los coros (y participando con el público en los fragmentos en que su voz no era requerida en el escenario). Su actuación fue solvente y una ayuda necesaria prestada con mucha calidad digna de ovación.
Hasta ese momento el concierto estaba colmando con creces las expectativas de todo el mundo. La banda demostraba, con un perfecto sonido, que aquella mítica actuación no fue un espejismo y que las tablas y la sobriedad profesional no se le pueden poner en tela de juicio al trío. Y llegó uno de los momentos más deseados: la presentación de un tema nuevo: Nunca sabrás quién soy.
Podríamos afirmar sin miedo a equivocarnos que las expectativas era altas, que había ganas de escuchar material nuevo y comprobar como Mala Digestión podía regalarnos nuevas canciones, como mínimo, de la misma elevada calidad musical. Y el tema Nunca sabrás quién soy no sólo no defraudó las expectativas sino que las colmó y superó con creces. Un tema total y absolutamente como lo que podríamos denominar “maladigestionero”. La cerrada ovación demostraba al combo que su entrega y esforzado trabajo obtenía la respuesta deseada, ya que el tema es otra composición redonda de la banda.
Tras el nuevo éxito, la banda nos presentó uno de los regalos que nos ofrece en directo y con el que el público, hasta entonces muy receptivo, empezó a desmelenarse un poco. Se trataba de Navegando del gran Rosendo Mercado, ejecutada, como todo el concierto, con soberbia, maestría y frescura.
Antes acuñábamos el término maladigestionero, concepto que surge, especialmente, de temas como el que siguió: No hay problema; a la que siguió Sin señal, dedicado a los compañeros de trabajo y currantes en general. Ambas sonaron en la misma línea de contundencia y expresividad con que perpetraron todo el concierto; aunque habría que destacar la inusual velocidad de Sin señal.
A continuación nos deleitaron con esa pequeña delicia en forma de joya que es Alza tu mirada, que vino precedida por uno de los momentos jocosos del bolo al tener que reiniciarla. Una de las más coreadas, el público conocía perfectamente las letras de los temas de la maquesta, y ovacionadas.
Tras este, como todos, muy aplaudido tema llegaba otra de las sorpresas de la noche: el tema instrumental de Mala Digestión. Si Nunca sabrás quién soy nos había sorprendido, este nuevo tema nos dejó patidifusamente boquiabiertos. Todavía más maladigestionero que cualquier otro tema de Mala Digestión, en un continuum de savoir faire metálico convirtiéndose en una canción perfecta. Su muy entregada interpretación nos permitió gozar, bañados en sorpresa, de esta grandísima canción, acabada en un nuevo baño ovacional.
Cuando todavía tratábamos de digerir y recuperarnos de tamaña descarga, nos regalaron una versión correctísima del mítico Paranoid de los Black Sabbath; seguida por la genial Mundo perdido, pese al jarro de agua fría que regaló Míguel al final, uno de estos temas puramente Mala Digestión, una compasición perfectamente hilvada y mejor interpretada.
Siguieron con el tema llamado a convertirse en su primer single: Insomnio; y, posiblemente, fue la canción más coreada por un público cada vez más entregado con la banda debido a la calidad, compositiva e interpretativa, que se mostraba desde el escenario.
Para acabar el concierto sólo podía hacerse, como dijo Luis animando al desmadre, con su versión de Salve y Chus, ese perfecto final rockandrolleramente macarra; y muy acertada para una sala como Hijos de Caín.
Y nos regalaron como bis el tema Poeta Frustrado. Poco puedo decir del tema: perfectamente perfecto. Personalmente creo, quizá no soy muy objetivo siendo mi tema preferido, que es la canción que muestra a la perfección el ideario musical de Mala Digestión. Es de esos hitos metálicos que transportan al Heavy hasta las cimas de la excelencia musical. Y así sonó para cerrar el concierto dejando la sensación de haber disfrutado de una grandísima actuación.
Aunque pueda parecer mentira, el concierto en Hijos de Caín sólo era la segunda actuación en vivo de Mala Digestión; pero volvieron a demostrarnos la enorme calidad que atesoran y el maravilloso directo que son capaces de ofrecer.

Salud y Mala Digestión

P.S.: nos vemos el viernes 21 de mayo en la sal Thruman.



Us deixo unes fotografies realitzades per Daniel Viñuales Diez

I recordeu:

myspace aquí
grup de facebook aquí
contractació: maladigestion@gmail.com














dijous, de novembre 05, 2009

THIS IS SPINAL TAP



En la nit d'ahir, Raquel, Luisamen i un servidor vàrem tenir ocasió de (re)veure THIS IS SPINAL TAP amb motiu del seu 25è aniversari al In-Edit.

Aquest rockumental ens narra la "història" de Spinal Tap. Amb un humor fàcil i relativament tonto es permet fer una crítica total i absoluta, i molt divertida, del món de la música i del rock en especial.

Si podeu, mireu-la en bona companyia i gaudiu d'una bona estona de riure i bona música amb moltes conyes musicals.

P.S.: hi ha cosetes interessants encara per veure al In-Edit(link aquí)

P.S.II: portada del disc especial...

dijous, d’octubre 01, 2009

Henry Dark en acústic a Les Corts



Avui dijous dins del programa Accions de Nit del Casal de Joves de Les Corts actua Henry Dark.

Òbviament passarem per fer companyia a un grup de col·legues, i que ens agrada la seva música.

I dono la meva paraula que si puc aconseguir la segona maqueta, en breu faré el seu comentari així com de la primera, de la que encara no ho he fet. A més d'aquesta primera serviria per poder parlar de la història musical del meu estimat amic Oriol _puppetz_ Corroto; qui em gravà una Edició de Luxe de la mateixa.

Simplement dir-vos que passeu avui per Les Corts, que escolteu i veieu els Henry Dark en viu i en directe "endollat"; i que no podem oblidar mai que tota "gran" banda de música ha començat des de sota.


divendres, de setembre 11, 2009

GRANDÍSSIM BOLO!!!



no existeixen, gairebé, paraules per definir el que ahir succeí a la Salamandra 2. El primer concert de MALA DIGESTIÓN fou absolutament brutal. Els temes sonaren perfectes, perquè són grandíssims temes, però foren interpretats a la perfecció i la sonorització fou collonuda.

tocaren millor del que esperàvem... TOTÈMIC.

eren una cinquentena de persones vestides amb les samarretes del grup entregades per gaudir del que ens havien d'oferir; i que, a mesura, que tocaven, cada tema nou es guanyava el públic.

gràcies a totes les persones que vingueren per donar suport a la banda en la seva primera gran nit!

gràcies a la banda per oferir un espectacle tan absolut!

gràcies al SrRamon per creure en Mala Digestión i oferir-nos la possibilitat d'actuar.

gràcies Isaac, Miguel i Luis per permetre'm estar amb vosaltres en aquest somni.

I a més a més, sembla que la Raquel aconseguí algunes fotos bones!

gràcies per una primera de, esperem, moltes nits exitoses.

ara a treballar en els quatre temes nous!!!

P.S.: el detall Paranoid fou genial...

dijous, de setembre 10, 2009

MALA DIGESTIÓN



aquesta nit, finalment!, MALA DIGESTIÓN debuta actuant a Salamandra 2. (info)

és el festival sonoestil -la sala on assagen- i servirà per poder presentar els temes propis de la banda.

no sóc gaire objectiu, són els meus amics i "sóc el mànager": són collunuts: Rock Dur i Metal del bo. Amb decibels i quirats!

Així que ja ho sabeu si voleu passar una bona vetllada en bona companyia i amb bona música, veniu aquesta nit a la sala Salamandra 2, us hi esperem. I a més a més, l'entrada és gratuïta.

per contactar amb la banda: maladigestion@gmail.com (o cerqueu-nos pel facebook).



*

dimecres, de setembre 09, 2009

propostes per a demà dijous

el gran esdeveniment demà és l'estrena de MALA DIGESTIÓN a Salamandra 2 (link); però d'això ja en parlarem demà...

un altre gran esdeveniment és el pas per Barcelona de la Istanbul Europa Race. (web) És una competició IMOCA com ho són la Barcelona World Race o la Vendée Globe, per exemple.



així que demà els 6 IMOCA 60 peus que participen arribaran a la nostra ciutat i seran fins a la sortida el dillus 14 camí de Brest de la última etapa de la regata, amb el torneig Barcelona el dia 12.

per saber més d'aquests dies de vela a BCN: aquí

curiositat del dia:
aquí

*

diumenge, d’agost 30, 2009

habemus banda

ahir vai' tornar a passar per Sonoestil per veure l'assaig de Mala Digestión. És la banda dels meus col·legues, quasi germans, Isako, Miguelito i Luisamen. De fet és la "meva" banda... tant de bo arribeu lluny.

ahir vai' anar per veure com sonava el que serà el bolo de la nit del 10 de setembre a Salamandra (gratuït)... i sols puc dir que cada vegada sona millor... Si voleu escoltar bona música veniu...

gràcies per permetre'm estar amb vosaltres des del principi d'aquest somni; esperem que cada vegada sigui més realitat...

sou genials!!!



foto mannllevada del facebook de Luisito...

dilluns, de juliol 13, 2009

el compte enrere



el fet d'haver de presentar l'esborrany de tesina al meu cap aquest dimecres, per després fer les correcions oportunes per entregar-la el dimecres (comptant que els últims resultats els obtindrem el divendres) m'ha fet enrecordar, dins de l'estrés, d'una cançó:



WE´RE LEAVING TOGETHER
BUT STILL IT´S FAREWELL
AND MAYBE WE´LL COME BACK,
TO EARTH, WHO CAN TELL?
I GUESS THERE IS NO ONE TO BLAME
WE´RE LEAVING GROUND
WILL THINGS EVER BE THE SAME AGAIN?

IT´S THE FINAL COUNTDOWN
THE FINAL COUNTDOWN

WE´RE HEADING FOR VENUS
AND STILL WE STAND TALL
CAUSE MAYBE THEY´VE SEEN US
AND WELCOME US ALL
WITH SO MANY LIGHT YEARS TO GO
AND THINGS TO BE FOUND
I´M SURE THAT WE´LL ALL MISS HER SO

IT´S THE FINAL COUNTDOWN
THE FINAL COUNTDOWN
WE´RE LEAVING FOREVER
IT´S THE FINAL COUNTDOWN
BUT STILL IT´S FAREWELL
IT´S THE FINAL COUNTDOWN

traducció:

Marxem plegats,
pero encara som en el comiat
potser tornarem
a la Terra, qui sap?
Suposo que no es pot culpar ningú
ens allunyem del terra
tornaran les coses a ésser el mateix?

és l'últim compte enrere
l'últim compte enrere

marxem cap a Venus
i encara tenim confiança
perquè potser ens hauran vist
i ens acolliran a tots
Amb tants anys llum de camí
i les coses per descobrir
segur que tots la trobarem tant a faltar

és l'últim compte enrere
l'últim compte enrere
marxem per sempre
és l'últim compte enrere
encara som a l'adéu
és l'últim compte enrere

imatge: la lluna a Mataró durant el concert de The Wailers.