Tercer Conte de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina

Aquest havia d'ésser, i de fet ho és, el tercer Conte de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina (CPTB). Com a tal, hauria d'haver vist la llum, tal i com succeí amb els dos anteriors, en la presentació conjunta dels actes de la CPTB que es fa per les festes de la Mercè. Emperò, l'any 2013 aquells projectes amb què Els 5 Bojos de la CPTB havien aconseguit engrescar les entitats, per diferents motius, no es pogueren o volgueren dur a terme. Això, coadjuvat amb les vicissituds d'un projecte conjunt per commemorar el Tricentenari del 1714, ha fet retardar la seva aparició fins la diada de la nostra altra copatrona, Santa Eulàlia.

La Laia es sentia feliç, tot i que cansada, en preparar-se per allitar-se. S'havia passat tot el dia passejant de la mà de l'avi per la seva estimada ciutat de Barcelona. Després de les vacances d'estiu allunyada del brogit de l'urbs, s'havia sentit transportada gràcies a les paraules; com si les hagués viscudes, l'avi, li havia narrat les històries d'aquella Barcelona que resistí a l'invasor ara feia 300 anys. Cadascuna de les senyeres i estelades que penjava a les balconades havia fet imaginar a la Laia un somrís en el rostre d'aquells ciutadans que lluitaven sota la consigna “Mort o els nostres privilegis mantinguts”.

Un ingent estrèpit provocat per tres canonades desvetlla la Laia. Tres salves de funesta premonició desperten la ciutat. Encara és negra nit, però el tanyat corprenedor de les campanes des dels senys fins les dríngoles trenca la matinada. La Laia es treu la son de les orelles i s'adona que davant els seus ulls la Tomasa, L'Honorata i la resta de campanes criden a sometent mentre els trabucaires es dispersen des de la Seu per a convocar tothom als seus llocs de defensa. La ciutadania reprèn la lluita per mantenir la llibertat al so dels tabals i les gralles tocades amb honor i orgull.

La Laia atemorida inicia una cursa damunt el fangar que són els carrers de la ciutat després de tants dies de pluja. No sap cap a on es dirigeix, només veu ciutadans i ciutadanes preparats per a l'última defensa. Sense saber-ho ha corregut fins el Castell de Montjuïc. L'esclat de la lluita és eixordador. Els seus ulls són negats en llàgrimes. Desitjant fugir del malson, nota quelcom eixugant-li el rostre. En alçar la mirada veu l'Àliga de Barcelona que li somriu. La Laia parpelleja diverses vegades; no és pas possible que l'ésser mitològic del Seguici estigui ballant per a ella. En finalitzar el ball, l'Àliga entoma la senyera negra i inicia el descens per encapçalar la defensa de la seva ciutat.

Barcelona és recorreguda per un fervorós cant coral de creença en la victòria que silencia l'esclat guerrer. Mentre al Saló de Cent s'ultimen les estratègies de defensa, el penó de Sant Eulàlia surt de l'Ajuntament portat pels Gegants de la Ciutat. Sota el seu guiatge, gegants i bèsties fogueres eixiran per formar part dels diferents batallons que conformen la Coronela i permetre resistir els atacs en els baluards.

Cavalcant el Lleó de la ciutat, la Laia podrà observar com les hores avancen i la ciutat es manté ferma en la seva defensa. Com si a cada ferit el substituís l'esperit dels caiguts en el Fossar de les Moreres, la ciutadania rebutja l'ofensiva de l'invasor. Les crides patriòtiques es succeeixen per mantenir l'ànim ferm.

La nit s'apropa i la ciutat s'ha salvat de caure derrotada. La Laia ha vist com totes i tots, plegats, han resistit i han impedit la caiguda de la ciutat. L'enemic marxa cap al seu campament derrotat; però una força tel·lúrica fa que els barcelonins i les barcelonines els persegueixin com diables enfollits pel foc. La creença en ells mateixos i les seves llibertats els porta a escometre contra l'opressor.

Finalment, tota la ciutadania es pot refugiar dins les muralles sabent-se vencedors. Els balls es succeiran a les places ara enfollides sota l'estrèpit dels petards festius. Al Portal de Mar, s'alçarà una castell humà coronat per la senyera en símbol de victòria.

Ha estat un dia molt llarg i els ulls de la Laia es clouen. L'única rendició a signar és deixar-se vèncer per la son i obrir les muralles als somnis.

Natxo Barrau i Salguero

Els 5 Bojos de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina

 

Si voleu (re)llegir els anteriors contes, aquí teniu el primer i el segon.

Gràcies a la Raquel per l'edició del text.

torna "Tres històries d'amor, sexe i ràbia"

Gràcies a la càlida rebuda de la lectura "Tres històries d'amor, sexe i ràbia" el passat agost ens hem llançat a la piscina i... tornarem a fer-ho. Serà el proper dimecres 17 d'abril a les 19 hores a la Biblioteca Josep Miracle de Collserola.

Tornarem a llegir les nostres tres històries amb alguna variació en els texts i alguna possible sorpresa molt especial, no podem obviar que serem a les portes de Sant Jordi cal celebrar-ho en bona companyia i amb bones paraules.

Aquí podeu trobar el plànol per saber com arribar a la biblioteca.

Avui presentació de Contrafabulario Ilustrado

L'editorial Underbrain Books, especialitzada en l'edició d'obra de nous autors en novel·la de ficció, còmic, inicia una nova col·lecció en format lliuro reduït, que reuneix microrrelats escrits per diferents autors i il·lustrats per una artista.

Presentem el primer d'aquesta edició, il·lustrat per Maribel Carod, una representació futurista de la societat actual. Una ficció que enfronta al lector/espectador amb l'avenir que li espera a la generació més jove i alhora més pobra que hagi existit en dècades.

La presentació oficial del llibre es farà avui a: 

Barcelona, sala Miscelanea, c/. Guardia número 10, 15 de març. a les 21 hores.

A la presentació a Barcelona també hi haurà una exposició amb els treballs de la Maribel Carod. 

Esteu tots convidats!!!

Recordeu que aquí podeu trobar tota la informació.

Contrafabulario ilustrado

El divendres 8 de març es publica el llibre Contrafabulario ilustrado on Maribel Carod il·lustra microrelats i relats curts de 19 diferents autors. Els contes han estat creats expressament per aquesta obra sota el paraigües de mostrar una imatge de la tan comentada "crisi".

Com es diu a la pàgina web de l'editorial Underbrain Books:

Abrid bien los ojos. Estáis a punto de veros reflejados en el espejo neurótico del futuro más cercano. Con el apoyo de diecinueve apasionados escritores, Maribel Carod alza la voz para dar vida a los nuevos arquetipos surgidos del armagedón financiero.

Contiene microrrelatos de Sabrina Rodríguez, Natxo Barrau i Salguero, Maribel Ruiz, Javier López Menacho, Isabel Baeza Varela, Jesús Sánchez Tenedor, Marta Valsecchi, Sergi G. Oset, Fer Navarro, Olga Gallego, Igor Kutuzov, Jacint Casademont, Alejandro Cano, Ainhoa Rebolledo, Víctor García Tur, Diego Marín Hernández, Juan José Castro González, Ideas y Pako Belmonte. Prólogo y edición coordinada por Patricia Muñiz

I sí, heu pogut llegir el meu nom! Tinc l'honor de participar a l'obra. Un microrelat perfectament, com tot el llibre, il·lustrat.

Les presentacions oficials del llibre es faran a:
Madrid, Fnac Callao, 10 de març.
Barcelona, sala Miscelanea, c/. Guardia número 10, 15 de març.

A la presentació a Barcelona també hi haurà una exposició amb els treballs de la Maribel Carod.

Esteu tots convidats. Aquí us deixo l'enllaç a la convocatòria de l'esdeveniment a facebook.

Us deixo també l'enllaç del comentari que fa en Sergi G. Oset, un dels autors així com l'entrevista a la Maribel Carod al blog de rtve.

Jo si fos vosaltres, no el deixaria perdre!!!

Tres històries d'amor,sexe i ràbia. GRÀCIES!

Ho vàrem fer!

I l'experiència fou molt positiva...

Sí, Tres històries d'amor, sexe i ràbia esdevingué el passat dissabte 18 d'agost a la llibreria Pequod. I ho vàrem gaudir plenament i bella. Es creà un ambient màgic a la llibreria tant a nivell del públic que hi era a dins com amb els vianants que ens descobrien per l'aparador i l'altaveu.

Els poemes foren desgranant-se amb l'acompanyament de la música que l'Alex havia compost ex-professo i la gent gaudia i es deixava seduir per les tres plomes que corporificaven en les nostres veus. Hi ha força històries ara a escriure d'aquesta escenificació, però potser em quedaré amb el record de la sensació de gaubança que ens abraçà al acabar i sentir la calor del públic i la seva joia.

Vàrem viure moments tendres d'amor, les intenses sensacions del sexe i l'odi de la ràbia, així com uns versos més metafísics com en un nou ressuscitar de l'univers. Em delectà compartí versos amb la Raquel Riba i la Patricia Muñiz, i ésser musicat per l'Alejadro Cano Vilavendrell. Fou un plaer que la Llibreria Pequod esdevingués el vaixell per solcar les nostres imaginacions i dur-nos singlant universos paral·lels gràcies a les nostres paraules.

Òbviament, un espectacle com aquest no es crea de la nit al dia, calen hores (sense comptar les moltes viscudes per rebre la inspiració de les muses)  per aconseguir emmetxar totes les peces; però, estranyament, ha estat un procés força ràpid i compenetrat per aconeguir-ho. A nivell personal era la primera vegada que declamava acompanyat i amb música i el cert és que em vaig sentir molt còmode. Fou una experiència meravellosa.

Només puc agrair a les persones que em val voler fer partícip d'aquesta experiència i agrair les persones que s'atansaren fins la llibreria i els elogiosos comentaris que reberem, així com els ànims sincers d'aquelles persones que no pogueren assistir.


Tres fragments del recital gravats per @lamevaperdicio (Sergi G. Oset)







Les sensacions foren tan agradoses per totes bandes que sembla que no serà l'unica escenificació de Tres històries d'amor, sexe i ràbia.Serà un gran moment tornar a plantejar-se omplir l'espai de paraules perquè l'audiència les faci seves...

Nova etapa a Las Migas

Ahir vaig poder assistir al concert exclusiu del TR3C a la sala Luz de Gas de Las Migas.

He de reconèixer que tenia moltes ganes per sentir l'Alba Carmona, la nova veu, en substitució de la Sílvia Pérez Cruz i com evolucionava, en conseqüència, el grup.

El cert és que em va agradar molt el concert. Un concert breu, quelcom que ja era d'esperar. Potser el canvi més significatiu és que Las Migas, aquest grup barceloní (de formació que no de naixences) de flamenc fusió té ara una veu molt més flamenca. La seva sonortiat, els seus dejes són més flamencs, però la l'essència és la mateixa i això fa que la proposta continui essent molt i molt interessant, un encreuament de sensacions fetes des de l'ànima amb l'escalfor del flamenc per cuinar un menú de flaires diversificades. Una de les bandes més interessants, no només del panorama flamenc, que ha sorgit últimament.

Val a dir que les cançons del proper disc que varen presentar sonaren molt bé i que ens feren vener moltes ganes de poder escoltar-lo i de poder assistir al concert del Palau de la Música.

Ara que naix el 2012

Avui, primer dia del nou any, tothom ens desitjarem un feliç 2012 ple de tot allò que considerem bo i necessari.

Meditant al respecte i pensant que podria escriure en aquesta bitàcola com a blocada d'any nou em va venir des del record un text d'aquests que qualcú penjà per primera vegada i ha anat circulant per la xarxa però que em sembla genial per encetar l'any:

Un hombre de cierta edad vino a la clínica donde yo trabajo para hacerse curar una herida en la mano. Tenía bastante prisa, y mientras le curaba le pregunté qué era eso tan urgente que tenía que hacer. Me dijo que tenía que ir a una residencia de ancianos para desayunar con su mujer que vivía allí. Me contó que llevaba algún tiempo en ese lugar y que tenía un Alzheimer muy avanzado. Mientras acababa de vendar la herida, le pregunté si ella se alarmaría en caso de que él llegara tarde esa mañana. — No, me dijo. Ella ya no sabe quién soy. Hace ya casi cinco años que no me reconoce. Entonces le pregunté extrañado. — Y si ya no sabe quién es usted, ¿por qué esa necesidad de estar con ella todas las mañanas? Me sonrió y dándome una palmadita en la mano me dijo: — Ella no sabe quién soy yo, pero yo todavía sé muy bien quién es ella. Tuve que contenerme las lágrimas mientras salía y pensé: — Esa es la clase de amor que quiero para mi vida. El verdadero amor no se reduce a lo físico ni a lo romántico. El verdadero amor es la aceptación de todo lo que el otro es, de lo que ha sido, de lo que será y de lo que ya no es...

 Autor anónimo.

  De tot cor us desitjo que aquest 2012 sigui igual que el 2011 si us ha estat positiu i si no és el cas, que sigui millor.

Gaudiu de la vida perquè mai sabem quan el foc podrà apagar-se.

Podeu afegir la cançó que més us agradi per a aquest moment, el poema que més us inspiri, la seqüencia teatral o fílmica que més adequada us sembli.

Imatge: Felicitat, Max Klinger.

Confessions (Kokuhaku)

Venjança.

Ni l'honor ni el plaer. Sols venjança.

Confessions ens mostra la venjança en el seu estat natural, simple i pur.



Aquesta pel·lícula és una freda obra mestra en un equilibri perfecte. Confessions (Kokuhaku en versió original) és l'adaptació de Tetsuya Nakashima de la novel·la homónima de Kanae Minato (quin desig de poder-la llegir!)



Ningú pot negar que d'un temps ençà el Japó és una fàbrica de grans pel·lícules, especialment en l'àmbit del thriller i el terror; doncs aquest film és al capdavant. Estem davant una peça d'orfebreria on la crueltat més real se'ns mostra davant dels ulls esdevenint una autèntica joia que et deixa corprés.



És gairebé imposible fer una ressenya de la pel·lícula sense destripar part de la seva màgia. És un conjunt tan perfectament orquestrat i d'un equilibri absolut que costa imaginar com parlar de la pel·lícula aconsellant veure-la sense condicionar el futur espectador.



Llegint la sinopsi sembla que estarem davant d'una pel·lícula més, una de tantes, fins i tot el tràiler és absolutament injust amb el film (això sí, com a bona pel·lícula és molt més que un bon tràiler, toti que no sigui el cas). Una professora davant el seu últim dia de feina davant la seva classe va fent una confessió davant uns alumnes que no presten cap mena d'atenció a les seves paraules fins que aquesta confessió esdevé quelcom que no s'haurien imaginat mai. És en aquest punt on tot es desferma.



Simple i aparentment no gens pertorbador ni quasi atractiu. Val a dir que la seqüència d'introducció és un tour de force calmat, orientalment calmat, de mitja hora. Un mediometratge genial que ja seria una obra mestra; emperò, li manca més d'una hora que farà encara millor aquesta pel·lícula.



A la veu de la professora s'afegiran algunes veus de l'alumnat implicats directament o no en la confessió de la professora i continuaran la narració. Aquesta mantindrà el seu pols calmat però sense deturar-se. Un equilibri entre la narració pausada i una cursa de fons.



Les interpretacions són excepcionals, encapçalades per uns superba Takako Matsu. Cada gest és una mostra de sentiments, cada paraula és un text sencer. I estan emmarcades en un quadre sublim on la fotografia conjuga extraòrinàriament bé i de forma sorpresiva els suggeridor estil oriental amb el desbordant estil de videoclip amb flashbacks, situacions oníriques, i càmara lenta. S'acompanya la imatge amb una banda sonora que sinergia cada seqüència, especialment la corglaçadora cançó de Radiohed i els temes de Boris, sense desmerèixer la resta. El text, la base de tota la història, és superb. I encara millor és aconseguir l'equilibri perfecte perquè això no acabi esdevenint un desgavell pretenciós sinó una autèntica obra mestra que mostra la crudesa de la venjança i la seva vessant més realista; tan colpidorament que necessitaràs visionar-la més d'una vegada perquè acabarà enganxada a la pell de la teva ànima com un somni repetitiu o un viatge produint per un alucinogen.



A mesura que avança el metratge et sents més captivat per la pel·lícula, no pots desviar la teva atenció de la pantalla i aquesta contrucció de la venjança mitjançant la deconstrucció de l'horror s'introdueix dins teu com un líquid ascendeix per capil·laritat.



Una altra virtut de la història és que no pren partit, “només” ens mostra allò que succeix, ens obre les portes per a les reflexions, moltes, però no en tanca cap, hem d'ésser nosaltres qui ens posicionem.




Una vegada vista, gaudida i patida, hom entén que s'emportés els premis a millor pel·lícula, direcció, guió i muntatge a la 34ª edició dels premis de la cinematografia japonesa; que aquesta la triés per la cursa pels Oscar del 2010, i que allà no la seleccionessin; com tants d'altres premis i participacions a festivals que aconseguí.



Confessions (Kokuhaku) és una autèntica obra mestra que mostra la venjança més cruel i real amb una perícia mestrívola que no us hauríeu de perdre.

El llac dels cignes

Des del passat dia 7 i només fins el proper diumenge 18 de setembre es pot adeleitar-se a Barcelona de El lago de los cisnes en la versió del Ballet Nacional de Cuba.

La mateixa nit del dia 7 la Raquel i un servidor vàrem poder gaudir de l'obra. Era la primera vegada, tot i que pugui semblar mentida considerant les ganes, que ella anava a veure ballet en viu i en directe; jo ja havia gaudit de la peça també per la companyia de la gran Alicia Alonso.



Qui ja l'ha vista sap que aquesta és una adaptació de la versió original, canvia el quart acte per un epíleg on el final deixa d'ésser traumàtic per trobar un final feliç; però, la màgia de certes escenes, de certs quadres, és tan sublim, tan meravellosa, que et sembla que l'obra, des de la seva concepció havia d'ésser així.



La trista història d'Odette rescatada pel príncep Siegfried esdevé aquí una perfecta història romàntica on el Bé torna a guanyar, per una vegada, el Mal. Hi ha qui veurà una versió naïf i ja demodée de l'obra, del mite, però crec que sota les mans de la direcció d'Alicia Alonso és d'una perfecció sublim.

Hi ha tantes escenes captivadores... És una succeció de sensacions corprenedores...

Podria parlar de la subtilesa de Viengsay Valdés o de la força de Virelles, però quan hom gaudeix d'aquest espectacle no es poden fer crítiques, només dibuixar un somrís de satisfacció.

Especialment quan s'ha sentit l'emoció de poder aplaudir dempeus, amb el vell ruboritzat, a Alicia Alonso saludant a l'escenari.



Corol·lari, espero que la famosa pel·lícula Black Swan (castellà) hagi fet un gran favor a la dansa.

P.S.: en aquest enllaç podeu començar a veure tot l'obra en una altra adaptació.

Patrimoni Immaterial de la Humanitat

El proppassat dimarts la UNESCO a Nariobi seleccionava les noves peces que entren a formar part del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Aquest reconeixement no és més i és tant com això: un reconeixement; un voler fer públic i notori que la humanitat és formada per diferentes cultures, però totes i cadascuna ens pertanyen a totes i cadascunes de les persones. I per això tohom ha d'ésser implicat en la seva salvaguarda i manteninment viu (que no sempre és fàcil, com la gent del foc hem viscut recentment amb l'exemple de la Patum). Per això és un notiu de joia aquests reconeixements, i un toc d'alerta per continuar lluitant per mantenir viva la cultura, totes les cultures.

Ma mare més d'una vegada ha explicat com mon pare i jo podríem perdre el sentit del temps quan durant les jornades castelleres de les festes de la Mercè ens ficàvem al mig de la plaça i ajudàvem ficant mans a la pinya en ésser demanades. L'amor pels castells, així com per la cultura popular i tradicional d'arrel catalana, em ve motivada especialment per mon pare. Un exemple és el record que mantinc del seu regal del llibre de Xavier Brotons, publicat per Lynx Edicions, Castells i Castellers (guia completa del món casteller) de l'any 1995.

De fet moltes vegades em vaig plantejar fer-me casteller, però per un o altre motiu sempre quedava ajornada aquesta decissió; i al final, vaig fer-me diable. Qualsevulla persona que es mogui en aquest món sap que molts són membres de diferents col·lectius. Ara bé, tinc la sort de conèixer bons companys castellers i també geganters (l'altre tradició pendent) així com trabucaires sense obviar el món del foc.

És això, el ésser un fet cultural del meu país el que encara m'omple més d'orgull en veure aquest reconeixement. Aquesta tradició popular basada en l'esforç conjunt i comunitàri, en l'esperit de superació i en el plaer de gaudir de la festa al carrer. En aquest esperit tan nostre de saber que potser demanem la lluna però volem tocar el cel.



Respecte el flamenc és quelcom que també em ve d'antuvi i per habitud. Com la copla, així com certs cantants, és part de la meva música d'infantesa: és la música que escoltava i cantava ma mare, com així ho havia fet la seva mare i el seu pare (qui ho feia per Farina i Pepe Pinto). I reconec que l'art flamenc és quelcom que des de ben petit m'ha atret i em continua sorprenent. Escoltar-lo i veure'l. El flamenc, aquest cant d'origen perdut a la nit dels temps i les migracions, que és ball i és poesia; que originàriament sols era veu i acompanyament rítmic de la mà a la fusta i que posteriorment tingué el magistral “toque” de la guitarra i que avui en dia es pot guarnir amb piano, violí, guitarres elèctriques o orquestres. Aquesta expressió del dolor, de la bellesa o de les arrels, com ho era la molt flamenca poesia de Lorca, mai millor que a la veu de Morente; aquesta representació de la vida total i absoluta en un ball que és com un big-bang. Tot això és el flamenc que ara es declara patrimoni.



En aquest breu comentari respecte el nou patrimoni cultural immaterial de la UNESCO no podíem deixar d'esmentar el mallorquí cant de la Sibil·la. És quelcom que crec que hauria de poder viure alguna vegada a la vida i que em sembla meravellòs que Mallorca l'hagi conservat viu durant tant de temps. Ara més que mai es posa de manifest la necessitat d'aquest reconeixement per part de la UNESCO com a representant de la humanitat. És corprenedor que durant la celebració religiosa de l'arribada de l'esperat mesies, el redemptor dels pecats i que ha de dur la promesa de la vida eterna es recordi, d'aquesta manera tan sublim el judici final.



I un últim esment a la Dieta Mediterrània. Él seu propi nom ho diu tot: Mediterrani, aquesta és la seva essència: les diferents expressions de la cultura nascuda a la seva riba. Aquesta mar ha sigut niu de diverses formes de viure i entendre el món; però sempre sempre des de la sapiència de gaudir de la natura. La dieta mediterrània és una cultura, no és sols el menjar, és com preparar-lo, ingerir-lo i gaudir-lo. És l'expressió d'un poble: la societat que evoluciona des de fa molt de temps bressolat per les seves onades.

Per això avui tanco amb aquesta cançó:




(mediterrànio serrat)

moltes felicitats (i moltes gràcies) 50 anyets!!!

Ahir 29 d'octubre Astèrix el gal cumplia 50 anyets. Bé, de fet, Obèlix també, ja que nasqueren el mateix dia.

El 29 d'octubre de 1959 es publicava a Pilote la primera tira còmica d'Astèrix i... la resta és història, mai millor dit.

Fa 22, dels meus 29 anys, que el guerrer gal de la indòmita aldea i els seus boigs amics em fan companyia; i n'és un plaer, descobrir de noves aventures i rellegir les antigues. Sempre hi ha alguna vinyeta, per moltes vegades que les hagis llegit, que et fa com a mínim somriure sinó riure. D'acord que des de que morí Gosciny no és lo mateix, els guions que ha fet Uderzo no arriben al mateix; però hi ha coses amb les que un perd l'objectivitat...



pàgina

*

MALA DIGESTIÓN

aquesta nit, finalment!, MALA DIGESTIÓN debuta actuant a Salamandra 2. (info)

és el festival sonoestil -la sala on assagen- i servirà per poder presentar els temes propis de la banda.

no sóc gaire objectiu, són els meus amics i "sóc el mànager": són collunuts: Rock Dur i Metal del bo. Amb decibels i quirats!

Així que ja ho sabeu si voleu passar una bona vetllada en bona companyia i amb bona música, veniu aquesta nit a la sala Salamandra 2, us hi esperem. I a més a més, l'entrada és gratuïta.

per contactar amb la banda: maladigestion@gmail.com (o cerqueu-nos pel facebook).



*

Qui no té deessa és perquè no vol...

Des que la humanitat és tal, ha viscut astorada davant certes preguntes de pes; i fou per això que es veié empés a la "descoberta" de les divinitats. Des de ben antuvi amb el començament dels ritus funeraris ja apareix el concepte diví i, com tot té dues cares, com a mínim, òbviament no podia faltar al culte a la vida, representat en la seva més màgica expressió: la fertilitat. Són ben conegudes les figures de les anomenades venus prehistòriques, amb la Venus de Willendorf com a màxim exponent

Mica en mica la mitologia fou un jardí que gràcies a moltes i sanitoses cures creixia i s'expandia com el propi univers. Tota religió té les seus mites; així que tothom que ho vulgui, pot tenir la seva deesaa, mite o advocació en la que creure.

Avui us apropo l'Afrodita calipigia.



Aquesta deessa [Ἀφροδίτη Καλλίπυγος Aphrodite Kallipygos] rebé culte a diferents llocs, entre ells a Siracusa. Les representacions, hel·lístiques, i modernes seguint l'estil, es representen sempre vestides però amb una acció que premet que s'aixequi el seu livià peple (la túnica) de tal forma que les seves caderes, natges i cames quedessin al descobert; conjuntament, ella feia una torsió del seu cap per poder contemplar per damunt de la seva espatlla dreta i delir-se en la contemplació de la seva pròpia bellesa. Turbadora bellesa del seu cos.

Ah! No ho havíem dit, calipígia significa de les belles natges...

Si ja ho han dit moltes vegades: aquests grecs en sabien de tot i molt bé... allò que no sabessin els grecs no existia... I com dèiem al principi: es pot ésser ateu, però amb certa ginefília, qui no té deessa és perquè no vol...

P.S.: avui es conserva una calipigia trobada a Roma al Museu arqueològic NAcional a Napoli, n'hi ha de François Barois al Louvre -que havia set a les Tulleries-, sembla que també a l'Hermitage...

P.S.II: Calipigia/Calipigi de kalós maco, formós; i pygé natges.

coses interessants a BCN

avui recopilem tota una sèrie de propostes per gaudir de la ciutat de BCN i fer una micona de cultura al mateix temps:

fins el 27 de setembre tenim al MNAC les exposicions Això és la guerra! Robert Capa en acció i Gerda Taro. Una visita molt interessant per "gaudir" del fotoperiodisme i refelxionar sobre la condició humana mentre es tenen, després, maques vistes de la ciutat.

parlant de fotoperiodisme i de la nostra ciutat, i cito textualment de l'agenda del Sàpiens 83: algunes de les fotografies més famoses d'Agustí Centelles de la Barcelona en guerra seran exposades al lloc exacte des d'on es van fer. (...) Es tracta d'una iniciativa de l'Associació Arqueologia del Punt de Vista i del fotògraf Ricard Martinez. A partir del 21 de setembre. Més info aquí



(aquesta mítica imatge de dos guàrdies d'assalt disparant el 19 de juliol del 1939 rere els cadàvers d'uns cavalls serà expossada al xamfrà dels carrers Diputació i Roger de Llúria.)

també en la línia historicista i de la guerra (in)civil tenim al MHC l'expossició Retallables de la Guerra Civil. (info aquí, aquí i aquí)

per cert, avui s'inaugura una expo a la Biblioteca de Catalunya al respecte de la setmana tràgica del 1909. aquí

i sempre tenim la possibilitat de fer una visita al Refugi 307 (+ info)

A la segona pàgina (full de la dreta) d'aquest link veureu que a l'octubre al Museu de Ciències Naturals de Barcelona hi haurà uns diàlegs que poden ésser molt interessants. Estan sota l'epígraf: L'abans i el després de Darwin. Evolució i societat. A més, l'ambient, al parc de la Ciutadella, permet abans i després fer passejades per profundes reflexions.

i parlant de Ciències, sempre ens quedarà una visita al CosmoCaixa -oi que sí, senyoretes?-

i si el que voleu es un bon soparet sota els estels, fins el dia 20 ho podeu fer a l'Observatori Fabra. Com? així

una altra opció és fer un "Picnic al Cel". Aquí us expliquen com.

i si el que voleu es estar informats, passejeu i observeu la ciutat. (O bé visiteu Canal Cultura BCN -aquí- o l'agenda de la ciutat a la seva plana web)

i si teniu calor:

icebarbcn

ens veiem?

P.S.: la foto és de la Raquel de quan anà en helicòpter.

360º Tour (walkaway, walkaway I will follow...)

hi ha experiències a la vida que no poden ésser descrites, ni dibuixades, ni tan sols enregistrades en cap suport perquè no poden transmetre la meravellosa màgia infinita que són... Ahir, l'inici de la nova gira dels U2 serví per demostrar que, com ja feren des de l'Achtung Baby, una vegada ja han demostrat que són la millor banda de Rock del planeta, sols els queda continuar demostrant-ho i fer-ho amb un espectacle cada vegada millor; aquest és el seu ofici, i això feren, de nou, ahir...

sense paraules... BRUTAL!!! INGENT!!!

hi hagué qui el qualificà d'exorcisme...



extret de la seva pàgina (aquí):


Barcelona, it's the first night of the new tour and here's what they played. Was it what you expected?

Breathe
No Line on the Horizon
Get On Your Boots
Magnificent
Beautiful DaY
I Still Haven't Found What I'm Looking For
Angel of Harlem
In A Little While
Unknown Caller
Unforgettable Fire
City of Blinding LIghts
Vertigo
I'll Go Crazy If I Don't Go Crazy Tonight
Sunday Bloody Sunday
Pride (In The Name of Love)
MLK
Walk On
Where The Streets Have No Name
One
-------
Ultraviolet
With Or Without You
Moment of Surrender.

les fotos són aquí



a LaVanguardia aquí

al 3 24 aquí

a El periódico aquí

a VilaWeb aquí

a El País aquí

al Irish Times aquí

a The Times aquí

a The Independent aquí

Gràcies Ismael

cada vegada més, aquest gran home, Ismael Serrano, em deixa sense paraules...



el d'ahir, tornà a ésser un grandíssim concert; una meravellosa nit màgica per deixar-se seduir gràcies a les seves paraules i la seva música i bressolats arribar a Peumayen on els somnis són posibles i si ho desitgem es faran realitat...

poques coses us puc dir del concert... sols que calia ser-hi per tornar a gaudir amb ell (tantes vegades i sempre és un nou viatge a Ítaca). Era un dels últims concerts de la gira de Sueños de un hombre despierto; per tant era el mateix escenari que el concert a l'Auditori del 18 de novembre de l'any passat (comentari aquí). Però les cançons foren conformades en un set list diferent.

Aparegueren a l'escenari i tot començà a agitar-se dins... i quan arribà la segona cançó (Amores imposibles) les aigës eres desfermades... al acabar-la el meu cor gairbé eixia del meu pit... Era tan conscient que no existeixen els amors impossibles; que l'única batalla perduda és aquella que no es lluita... que si ho desitgem i ho cerquem, els nostres somnis esdevindran realitats...

Hi hagué molts moments màgics; com la presentació de Recuerdo, que li respondria la noia la vegada que canviï tot... (jo ara sé que li diria que ha decidit oblidar la neteja de primavera -llàstima que no toqués Si Peter Pan viniera), i òbviament, la interpretació de la cançó; posiblement la meva seva preferida. Vine del norte ens transportà fins el Con Sud i les lluites encara no acabades o dignificades; i arribà Al bando vencido; i vai' tornar a plorar... [ploraré, però ho hauré de fer, i ho faré, el meu recital Palabras para la República].

Foren tants els moments... com els contes que ens narrava o quan ens feia volar cap a llocs i temps més enllà de la nostra localitat (a l'ultima filera a la cantonada).

Al acabar Duermes vai' tornar a demanar-li, com no -l'anterior vegada no li havia fet; potser en aquell tancament d'espiral cap endavant no tocava- un fill seu...

El set-list, sense ordre és el següent, deixat per elsolenlaluna al foro de la pàgina web:

Testamento vital - Amores imposibles - Ya ves - Km 0 - Duermes - Si se callase el ruido - Zamba del emigrante - Papá cuéntame otra vez - Recuerdo - Pequeña criatura - Últimamente - Tierna y dulce historia de amor - Vine del norte - Sesión continua - Sucede que a veces - El virus del miedo - Ya nada es lo que era - Qué andarás haciendo ahora - Vértigo - Al bando vencido - Ana - La extraña pareja + dos canciones que no sabría deciros el título, no recuerdo haberlas escuchado antes, una de ellas Hay que vivir (?) en honor al desaparecido Joan Baptista Humet (y una de nueva?)

Són tants moments... tantes sensacions, tants pensaments... i un adonar-se que les cançons varien, no ja sols per com ho fem nosaltres, a cada concert degut a les meravelloses bones arts per donar-li una sonoritat diferent.

Ya ves em fa pensar en algunes persones i en allò que no ens vàrem atrevir a fer; La extraña pareja en Núria, per tantes nits compartides amb Ismael Serrano; Pequeña criatura en els amics que es casen; Si se callase el ruido indefectiblement en Anna Massallé, hi eres?;Vértigo -si continuen veuran un video- en quan el vai' descobrir la primera vegada en concert (any 1999!) i em feu veure tota la meua vida des de la facultat fins fa uns mesos... i sí, el concert en sí, en la fortuna d'estimar i ésser estimat...

I una vegada acabat -fou estrany no escoltar A las madres de mayo ni Caperucita-, després de les seves tres hores amb Barcelona -segons Fredi Marugan la ciutat del món on més bisses es demanen- i tocar amb els llums encesos del Palau uns poquets decidírem esperar...

i així em tornà a signar l'entrada del concert i em feu una abraçada (ja teníem els dos petons) deprés de poder fer-me la foto amb ell...



només calia tornar gaudint passejant (i parlar amb una nova parella d'enamorats dels seus directes des de Terrasa) de Barcelona -i com un pelegrí passar davant dels nostres altars- forjant el record d'una altra màgica nit GRÀCIES A ISMAEL SERRANO.

links:
fotos
web
blog
foro

P.S.: quan era al País de Gal·les les seves foren unes de les que més m'acompanyaren; i no sols allà, m'han fet somriure, gaudir de l'amor o plorar... i sé que ho continuarem fent... NOS VEMOS EN LA PRÓXIMA qui s'apunta?

fou emocionant

ahir vàrem celebrar l'acte CONTACONTES CONTRA LA VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES al Casal de Les Corts.

fou un veritable èxit. La sala acabà plena; diverses persones -algunes que no pensaven que ho farien- pujaren a l'escenari per participar activament de l'acte. A totes vosaltres i a tothom que hi vingué, GRÀCIES per ser-hi. (Especialment, vull agraïr l'Astrid per deixar-me ser-hi amb ella en la coordinació de tot això).

fou una molt maca forma de fer palès la nostra visió de les coses. Sonaren cançons; es llegiren poemes, textos -alguns d'inèdits-i cartes; s'interpretaren contes (gràcies Janina per acabar explicant la formosa versió d'Eva i Adam); i es realitzà una performance final.

personalment vull destacar la possibilitat d'haver participat, d'haver deixat palès que com a home sols es pot estar en contra d'aquest terrorisme`.

em vai' emocionar especialment al sentir-me una nena petita llegint el text de la Raquel -gràcies per deixar-me ésser qui el llegís-.

continuarem lluitant mentre sigui necessari.

què bonic fou tot: començar amb el conte recollit per Rodari, Una tira de cuero perezosa; que la última cançó fos Ella de Bebe; que l'Anna fes l'esforç de venir a cantar les seves cançons i a fer els cors a l'Astrid a La Caterina -sonà genial!- [per cert, Anna, se m'oblidà felicitar-te pel recent premi Butaca!!!; I'm so sorry]; l'Ori, com sempre, demostrant que l'escenari és el seu medi, i ajudant a que tot pogués sonar bé; la Irene llegint-nos la "definició de dona" perquè meditéssim; que la Marta i l'Astrid Plantada llegissin dos poemes de l'àvia de l'Anna; que la Raquel llegís dos meravellosos poemes (llegir aquí); que les i els companyts del grup Empenta fessin la performance final; la Janina que ens donà unes lliçons de com explciar contes; qui pujà sense que fos previst a llegir un conte... (i que pogués ésser partícep)

i que hi hagués tanta gent...

gràcies a totes i tots els que vinguéreu.

QUIDAM (Cirquedusoleil)

El passat 16 de setembre vai' aconseguir fer realitat un somni... aconseguir vore en viu i en directe un espectacle de Cirque Du Soleil.

Vai' tenir la gran sort d'anar acompanyat esplèndidament... La Raquel havia fet una gran tria de les entrades així que estàvem molt ben situats per gaudir d'un espectacle brutal...

A la pàgina de la companyia diu:

Quidam: un transeúnte desconocido, una figura solitaria de pie en una esquina, una persona que pasa corriendo... Podría ser cualquiera, absolutamente cualquiera. Alguien que viene, que va, que vive en nuestra sociedad anónima. Alguien que forma parte de la multitud, que participa de la minoría silenciosa. Es quien grita, quien canta y quien sueña en cada uno de nosotros. Ése es el "quidam" que celebra Cirque du Soleil.

Una joven está rabiosa, ya ha visto todo lo que hay que ver, y su vida ha perdido todo el sentido. Su ira está destruyendo su pequeño mundo, y se encuentra en el universo de Quidam. Se une a ella un alegre compañero, además de otro personaje, más misterioso, que tratará de seducirla con lo maravilloso, lo perturbador y lo aterrador.

De fet, si no tinc malentès, "quidam" és qualcú que vagareja sol en llatí... Un bon nom per el que diuen espectacle conceptualment més fosc del CdS.

Dels números (aquí podeu saber quelcom més, aquí dels personatges)-brutal la partitura!!!- m'agradaria destacar:

• La "roda alemana"; el primer espectacle, la idea que els nostres somnis són com una roda màgica que ens poden dur a qualsevol lloc...


• La "contorsió aèria en seda"; perquè sempre m'han agradat aquest números... em semblen un espectacle absolutament fabulòs... la bellesa del cos humà -femení- suspés en meitat de la foscor d'un fragment de sedfa vermella... és l'art de la seducció fet somni (real o irreal?)


• L'espectacle "Vis-Versa"; per concebre com els cossos humans són bells i perfectes i des de la seva naixença estan destinats a trobar-se i poden crear art... cada moviment coordinat d'una parella en amor és un univers propi des d'un big bang fins un hortizó infinit on les ànimes es toquen corpòriament...


• el número "d'anelles aèries"; ens permet imaginar que conjuntament podem crear obres i peces úniques de bellesa subliminal, perquè compartint somnis fem el món millor...


• el número de "banquine"; perquè ens demonstra que tots plegats podem aconseguir un món, un altre món é sposible, molt millor... sabem estimar Gaia...


• les "diàbolos"; perquè la infantesa ens fa adonar que si som petits peterpans i alícies potser podrem gaudir de l'existència de la vida...

De fet, tota la història, cadascun dels números et feia somriure pensant què meravellòs és tot... i sentir que estàs abraçat a una persona màgica que et permet gaudir de l'existència d'aquest ingent univers ínfim d'ésser tu-i-jo junts...

Fou un espectacle brutal que recomano fervorosament a tothom que li agradi l'art, la bellesa i vulgui ésser seduit...

P.S.: al sortir ens vam trobar amb la Marteta i el Roger... quina sorpresa i quina il·lusió allò que ens digueren...

Perpinyà + Montpellier

el passat divendres al matí conjuntament amb l'Astrid iniciàrem la nostra excursioneta camí de Montpellier...

cap a les 10:30 passava per ca meu per recollir-me i iniciar el viatge; tot i que havíem de fer una breu escala a la UAB per un tema d'uns papers que necessito per les pre-inscripcions als màsters... merda de burrocràcia!!!

anàrem fent camí, xino-xano xerra que xerraràs, fins a la Jonquera on aprofitàrem per omplir el dipòsit -si aquí ja és cara la benzina a França uf!- i fer una aturada i esperar a l'Aleix i en Porres que inciaven el seu tour per Europa amb qui havíem quedat per dinar a Perpinyà.

Fou divertit comprovar com duien el cotxe absolutament ple fins a la bandera -coses de marxar un any a viure a Magdeburg...- Així que continuàrem el camí fins la ciutat de Perpinyà. Allà dinàrem en un parc al costat d'on havíem aparcat -molt a prop de l'oficina d'informació-. Destacar que no ens agrada la utilització de gespa artificial pels parcs. Però el gran tema foren els, moltes vegades incomprensibles, dibuixos del Verbots de l'Aleix -no l'insulto- i les, molt útils, guies idiomàtiques que duia.



Després de dianr els continuaren camí cap a la seva destinació per Europa... mentre que l'Astrid i i jo, que havíem decidit fer escala allà de camí cap a Montpellier per aprofitar i fer una ullada al Visa pour l'image en el seu últim cap de setmana.

De les nous seus poguèrem visitar tres; la Poudrière, Eglise des domicains i Couvent des Minimes. Considerant el poc temps que teníem i la nostra "velocitat" veient expos, batírem un rècrod personal. La del convent era la més gran i hi havia diverses exposicons. Hi veièrem coses molt interessants.



[quan sigui possible penjaré un comentari més detallat a SEMIREA]

Des d'allà ens dirigírem a Montpellier, al càmping Floreal. Allà, plantàrem la nostra tenda -una canadenca de les velles- en molt poc temps (recordava que es trigava menys) i ens preparàrem un soparet (sopa i tortellinis)per repossar i recobrar forces. Aprofitàrem per xerrar sobre el curset que vol prepara l'Astrid per la Fescat de l'any vinent.



Al matí següent, després de dutxar-nos i fer un gran esmorzar



-i algunes hagueren de barrallar-se amb el vent- vàrem fer cap a la ciutat per cercar el Musée Fabre i visitar la retrospectiva de Gustave Courbet que ens havia dut fins allà.



L'expo fou molt interessant. És un privilegi poder gaudir d'expos com aquestes, on la vida i obra d'un gran autor pot apreciar-se en conjunt. Sobre les peces ja parlarem -quan sigui posible- a SEMIREA. Sols uns breus comentaris:
*¿per què la traducció dels textos explicatius a l'anglès no era íntegra i sí en una lletra tan petita? -gràcies Astrid per ésser tan pacient i traduir del francès...-
*¿per què si es parla tan, degut a la seva importpancia en la història del pintor, de l'Enterrement à Ornans no n'hi ha una sola imatge?

Ulteriorment, i barallant-nos amb la fam gràcies a uns anacards, fem camí devers l'oficina de turisme per descobrir que l'altra expo que volíem visitar -sobre impressionistes- feia messos que havia acabat... (quina putada!)

Així que decidim visitar en Carles, un amic de l'Astrid que feia una setmana que s'havia instal·lat a Montpellier).



Ens convidà a dinar; i després fèrem una volteta visitant la ciutat:

(aquí es veu la bona companyia de la que gaudia)



(la place de la comedie, on l'Astrid aprofità per fer un dibuix)



(comprant formatge)

i al maco tramvia de la línea 2:



un soparet i cap a la tenda...

Al matí següent tornada cap a casa. Recordar de comprar les galetes "prince"; i per la tarda quedar amb la meua llum i voltar i xerrar...



+ fotos: aquí

Girona i l'Estartit

Ahir L'Anna, L'Astrid, L'Èlia, la Raquel, l'Aleix i un servidor, vàrem fer camí cap a terres de la Catalunya Vella.

La nostra primera parada era Girona, tot i que primerament ens aturarem en un àrea de servei per vore'ns tots i fer camí junts. Allà, a l'hora de marxar vàrem haver de rescatar un pardalet que s'havia inserit dins la roda de recanvi del cotxe que duia l'Astrid.

Una vegada a Girona -sí, Èlia, vàrem arribar-; fèrem ràpidament camí fins la seu de la Fundació Caixa Girona -sort de la bona orientació de l'Èlia; jo vai' comprovar en silenci que recorde poc de la ciutat-.

Vàrem tenir molt poc temps, però tot i això gaudírem de la (segona) part de l'expo dedicada al (moilt interessant) artista Olafur Eliasson. [ja penjaré una crònica més tard a SEMIREA; per la primera part: aquí]

Després caminàrem una micona vagarejuant pel preciós centre històric de la vila, fins acabar al König; just al costat de la lleona de Girona. (per la seva llegenda: aquí) ´L'Anna, l'Aleix i la Raquel hagueren de pessar el tràmit de fer-li el petó al cul de la lleona.

Una vegada assaborida la ciutat; fèrem camí cap a l'Estartit,

parada final pèr a l'Astrid i l'Anna que farien cap de setmana allà per retrobar-se amb les "seves" banyolines i on tots gaudiríem d'una meravellosa tarda de platja i piscina -on descobrírem el personal estil de l'Anna per llençar-se a la piscina; i on l'Aleix es convertí en padrí de vida de la Raquel-.

Ulteriorment 'niríem a sopar i després els la resta tornaríem cap a la Ciutat Comtal. [per què en aquest país a nivell de carreteres tot és tan malament indicat?]

Desitjaria destacar de la jornada d'ahir:

• el haver gaudit d'una genial companyia.


• haver gaudit d'una expo molt interessant.


• haver descobert el gran plaer que pot ésser la platja, i fins i tot la piscina.


• sentir-me en el paradís...

Caldria recordar que:

Quina pregunta cal fer-se per salvar-se si ets tancat en una sala on hi ha dues portes, una duu a la salvació i l'altra a la mort (l'objectiu és salvar-se), i hi ha dos guardians un que sempre diu la veritat i l'altre que sempre en diu mentida; qiuna és la pregunta que ens duu a la salvació (per què?)

[algunes de les fotos, la majoria són de la Raquel; podeu llegir la seva crònica al seu flog]

I per a tu, sols per a tu:

que ha sigut meravellòs gaudir amb tu de la platja i de la piscina; sentir el teu gust salat, (re)descobrir el somrís preciós que tens, les teves mirades, les teves paraules a cau d'orella, la calildesa de la teva pell i les teves abraçades... superb sentir-te en mi mentre dormies de tornada... fada, angelet, o dimoni, saps que tu m'has dut al paradís... gràcies.