Alliberem-nos, companys, de les mentides d’aquells que no saben governar la nau

A furore Normannorum libera nos Domine

Diuen que després del saqueig del monestir de Sant Cubert a Lindisfarne el 793 dC aquesta lletania esdevingué clam de la població a les illes britàniques i irlandeses (les Oileáin Iarthair Eorpa).  Més enllà de plantejar-nos si aquesta apòcrifa cita hauria d’ésser furore o furare , avui en dia allò que ens hauria de fer-nos cercar la millor protecció com si haguéssim de fer front als (suposats) berserkers, són aquells que es creuen posseïdors de la veritat absoluta com a heralds divins.

Hi ha persones que s’arroguen de la realitat des de la seva pròpia interpretació i pretenen que tothom combregui amb la seva pseudologia fantàstica. El problema social d’aquest fet es produeix quan aquests éssers esdevenen lul·lianes Na Renards. Aquestes bèsties no admeten ni toleren ni la crítica ni el diàleg, sols entenen el posicionament marcial en el seu dogma; ergo, si et trobes situat en la discordànça se t’hauria d’aplicar, des de llur òptica, la mort a la intel·lectualitat traïdora.

Per aquest motiu, només queda un posicionament objectivament acceptable: si no hi ha justícia per al poble, no que no n’hi hagi pel govern. No hem d’obviar que You can fool all the people some of the time, and some of the people all the time, but you cannot fool all the people all the time. Per això, o ens mantenim ferms en la nostra resistència o al final ens trobarem que Als sie mich holten, / gab es keinen mehr, der protestieren konnte.

Alliberem-nos, companys, de les mentides d’aquells que no saben governar la nau.

Barcelona a 30/V/2018

Felicitats i gràcies! Salut, Foc i Tabals

Avui, 20 de maig de 2016, Diables de Les Corts, la meva colla, compleix vint-i-dos anys. Tal vegada no sembla una efemèride important; hi ha moltes colles amb molts més anys a llurs esquenes, som només una altra colla dins del món de la cultura popular i tradicional d'arrel catalana, etc., però per mi sí pot ser un aniversari especial, com el vinent.

La meva relació amb la colla es remunta a l'estiu de l'any 2000 i, no patiu no és pas ara ni el moment ni el lloc de (tornar a) explicar la història d'amor, rebusqueu pel blog i la trobareu, des de llavors els anys no han passat de forma baldí ni per la colla ni per un servidor. La visualització més òbvia és el fet d'haver esdevingut, ara sí, una vieja glòria real i no de facto, les meves presències són puntuals i testimonials envoltat de cares inconegudes; nogensmenys, continuo sentint-me-la meva (o jo membre de la colla) tot i que com en tota història d'amor, si més no en les més purament químiques, i tal vegada novel·lades, l'enamorament és un foc que passa per diferents fases.

Sigui com vulgui és un orgull veure com aquesta entitat continua sumant anys amb un vigor ple i exultant i sentir-se part de llur història. Una història en què demà serà un nova vetllada per introduir en els seus annals: l'hora dels cigalons i les copes d'anís veurà un nou carro i la nit veurà il·luminar-se el cel de la nostra plaça com mai abans, i jornades èpiques ha viscudes, s'ha vist.

No obstant si Diables de Les Corts m'ha donat quelcom no és pas moments inoblidables, que també, sinó amb qui viure'ls: a la colla vaig conèixer la Raquel. I, nosaltres, tal i com fa la colla, també farem un canvi de carro i veurem el cel il·luminar-se. Diuen que esperem pel 10 de juny. Això significa que si la biologia segueix el seu curs, el vint-i-tresè aniversari de Diables de Les Corts ens hauria de veure essent ja un trio amb l'Otger.

Qui sap si aquest fet palesa millor que cap altre les passes enrere que cal fer i la necessitat del (re)canvi generacional; per això, sé que sigui qui sigui qui demà enarbori el nostre estendard podreu continuar responent com sabem...

Qui són els millors?!

Salut, Foc i Tabals

Natxo Barrau i Salguero

Barcelona 20/V/2016

Ni presionar Baños, ni la CUP: deixem que parlin!

 Ahir la nit veia a les xarxes socials una imatge associada a un corre-e per enviar a l'Antonio Baños per demanar que la CUP investeixi l'Artur Mas com a President de la Generalitat. Però, què coi és això? La passa important en tot el procés que estem vivint camí de la República Catalana és investir una persona concreta com a president? No pas!

En Mas, ens agradi o no, no és pas imprescindible per assolir l'objectiu de la independència de Catalunya. Hi ha moltes persones vàlides per presidir i dirigir aquest govern que ens ha de dur fins el nou estatus polític. Sincerament, l'important no és qui sinó el què; per això és important que com a societat permetem que JuntsXSí i les CUP puguin parlar, negociar i pactar: deixem que cerquin els punts comuns, molt més important ara per ara que les diferències, per a que puguin bastir la construcció del nou estat. I en aquesta senda hem vist florir la declaració entrada al Parlament i els annexos que ara broten.

Alguns diran que el candidat de la candidatura més votada és en Mas i per tant mereix que se li respecti aquesta possibilitat. És cert, però no hi ha majoria absoluta i, consegüentment, ara entra en joc la capacitat de diàleg i entesa. I l'objectiu és molt més important que qualsevol nom o persona. O és que sense en Mas no hi ha procés? Essent així el sector “unionista” ho tindria molt fàcil: masnicidi i llestos. No fotem! D'acord, el President Mas posà les urnes del nou9N (“responsable moral però no vaig fer res”), ha acceptat la voluntat popular (del poble) de voler caminar devers una superació de l'autonomisme; però també té un passat greu vers la ciutadania: pactar un Estatut cepillado i, entre d'altres, mantenir el puta-i-ramonetisme en molts casos associat a la dreta. Per què, parlem clar!, per què coi havia d'anar com a número quatre a la llista i ser el candidat?

Aviam, la CUP està acceptant que ens mantindrem a la UE, o voldrem intentar-ho, per posar un exemple de “claudicació” (tot i que la paraula és molt poc encertada); esperonem, sense presses (que no ens enganyin els mass-media, ni els unionistes ni els convergents, el temps no s'acaba pas demà 9 de novembre), les converses entre els partits dipositaris de la majoria social que demana un canvi de situació política a Catalunya. I aquest canvi està, ha d'estar, per damunt de noms personals. Sincerament, què hem votat: Catalunya independent o Mas president?

Deixam parlar, negociar i arribar a acords les formacions polítiques i no les pressionem en cap sentit. L'objectiu és gran no fem descarrilar el tren de la llibertat per estupideses sense importància.

P.S.: continuo essent votant d'ERC, per si algú pensava que aquest escrit el signa un votant de les CUP.

"Recuperant l'esperit" Valoració de la Trobada de la Coordinadora de Diables de Barcelona a Sant Adrià

Recuperant l'esperit. Aquest seria el millor resum, i la millor notícia, de la Trobada de diables de Barcelona i Barcelonès de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona celebrada el proppassat dissabte vint-i-dos a Sant Adrià de Besòs. I només l'esperit de la Trobada, sinó, l'esperit de l'entitat; i això és molt més important.

Fa molt de temps que molta gent defensem que la Trobada, com a acte propi i per les característiques que ha de tenir, és, o hauria d'ésser, l'acte més important de la nostra entitat. Aquí cal obrir un obligat parèntesi respecte aquells que s'omplien la boca afirmant-lo però que després només han fet batalla per les seves idees centrades en Mercè i la por. Afortunadament, un acte com el de dissabte torna a demostrar qui teníem la raó. Ja se sap, de les errades i les fissures s'aprèn: allò que no ens mata ens fa més forts. Així que ara toca celebració perquè la Trobada fou un èxit.

Fent un balanç general, cal valorar-la molt positivament; ara bé, com en tota activitat humana, sempre hi ha aspectes a millorar, però és una victòria saber que totes les valoracions que faran les entitats seran crítiques constructives dites des del respecte.

Un matí amb xerrades sempre és necessari i útil, i les xerrades estigueren ben triades. La primera d'elles, centrada en la famosa i maleïda normativa dels PAU, tot i que a priori podia semblar que acabaria esdevenint feixuga, fou força útil. El problema d'aquesta xerrada fou la limitació de temps; potser caldria plantejar-se si cal fer-ne alguna altra xerrada centrada en aquest punt. La segona, centrada en els elements pirotècnics, quedà una mica deslluïda per la possible imminència de possibles nous canvis en l'etiquetatge (aquella famosa escletxa legal de la normativa europea). Tal vegada, unes nocions bàsiques de què i com és realment la pirotècnia, i que sembla no voler tractar-se per afigurar-se que podria ésser poc atractiu, no aniria gens malament a molta gent de les entitats per entendre el funcionament de la pirotècnia i fins i tot normatives. La tercera de les xerrades, emergències i primers auxilis, fou, des del meu punt de vista, la menys reeixida i és una veritable llàstima. Dels quaranta cinc minuts disponibles s'invertiren massa en recordar allò que es pot fer i que no es pot fer durant un correfoc, i la seva preparació (quelcom que mai és negligible), però massa poc temps (un màxim de deu minuts, si arriba comptant els vídeos finals) a explicar allò que hauria d'haver estat el nucli de xerrada: com prevenir i actuar en cas d'accident i quin tipus de primers auxilis cal aplicar i quins no en cada situació essent una mica més descriptiu. L'última xerrada, referent a la història de la festa amb foc pirotècnic, fou didàctica i entretinguda (quelcom que no sempre s'assoleix). Tot i que també li faltà una mica de temps, la llàstima és que l'organització, a diferència de les altres xerrades, no pogués facilitar la documentació emprada pels ponents als assistents perquè en Pep Enric, president de la Federació de Diables i Dimonis de Catalunya, no se la facilità.

 Amb el bon esperit que ja es respirava a la sala de conferències de la Biblioteca Municipal de Sant Adrià del Besós marxàrem cap a la plaça de la vila a gaudir del dinar de germanor i l'estona de sobretaula, on sempre sorgeixen les millors converses d'aquestes vetllades. A mitja tarda arribà el moment de fruir veient la plaça plena de gent participant activament en els diferents tallers: percussió corporal, malabars de foc i escopir foc. Aquí és on rau l'essència vital de Coordinadora: ser-ne útil per a millorar les colles i integrar-les per un millor món del foc.

La diada continuà amb la tradicional tabalada per acabar d'animar tothom a gaudir de la festa del món dels diables per a enllaçar amb el cor de la celebració: les cremades (correfoc estàtic a la plaça) tant d'adults com d'infantils amb el reeixit model de l'anterior trobada al Carmel. A qualsevol diables el fet d'olorar i cremar pólvora ja el fa ésser la criatura més feliç de l'Infern. Les cares de joia mentre es corria envoltats per les espurnes comunals i quan ens col·locàvem per fer les conjuntes finals, tots barrejats, justifiquen aquest tipus de trobades.

I per tancar: sopar i concert de festa.

Perquè a més de celebrar la joia de la festa volem ésser constructius, una vegada vist el resum, i per tant vistes les parts positives (el format i l'esperit), cal citar alguns aspectes a millorar: l'absència de lavabos, que la cremada d'adults s'iniciés abans d'hora (la meva colla encara ens estàvem canviant a la plaça i si s'hagués iniciat deu minuts després, és a dir, a l'hora prevista hauríem pogut cremar tota l'estona; si s'anuncià, no es va sentir res), la sensació de poca pirotècnia per a poder cremar i, suposo que ens ho vàrem perdre per la manca de potència de la megafonia, la mostra de material pirotècnic que s'havia de realitzar.

Ara bé, cal felicitar l'organització, tant a la nostra junta de Coordinadora com, i especialment, a la gent de Tronada de Sant Adrià per l'acte. Crec que realment fou una Trobada tal i com la gran entitat del món del foc que és Coordinadora ha de fer i la que ha d'apostar; aquella idea que Diables de Les Corts vàrem fer lema en la nostra Trobada: la festa dels diables pels diables.

Coordinadora estem recuperant el nostre esperit i el camí.

Enhorabona i felicitats!

Salut i Foc!!!

P.S.: La fotografia és de Javi Prieto. Al facebook de Coordinadora podeu trobar-ne més.

Sí i Sí (La Consulta entrega I)

Sí sí ja tenim consulta. #Síisí, ja tenim consulta (que ara sembla que hem de donar dues vegades les respostes per ésser entesos).

Després de molt parlar en referència a la pregunta i la data, ja ha sigut donada la resposta: el 9 de novembre de 2014 hauríem de poder respondre a:

Voleu que Catalunya sigui un estat?

En cas afirmatiu, voleu que Catalunya sigui un estat independent?

(Ho sento però continuo considerant molt més nostrat el tractament de vós que no pas el de vostè.)

I ahir es parlà molt, com si no s'hagués fet abans!

Personalment, trobo que era molt més fàcil plantejar una única pregunta, tal i com es farà el setembre del mateix any a la ciutadania d'Alba. Ah, clar, calia integrar altres sensibilitats no estrictament independentistes però que volen manifestar la seva queixa vers l'statu quo actual. I, tal vegada, palesar, quan el Gobierno de España, com ja va fer ahir, es mostri immobilista i sord qualsevol petició, que hi ha una majoria que potser no essent independentista vol un canvi del tracte que rep Catalunya des de l'administració central. I això ens porta a un dels punts centrals: i quina interpretació, i encara més important, quina reacció provocarà ulteriorment el resultat de la consulta? Tant el no com el sí i sí impliquen dues respostes clares: no volem que res canviï i volem esdevenir un estat independent. L'opció del sí i no implica la cerca d'una relació d'estat federal, confederal, lliure associat o exactament què? Aquest què, ¿el tindrà clar la ciutadania quan voti, cas que pugui votar? ¿Tindrem clar quines seran les passes que donaran els estaments governamentals implicats segons quin sigui el veredicte popular?

Semblen massa preguntes per a poder dur a terme la consulta d'una pregunta... però la veritable pregunta és si realment és factible poder preguntar o no la ciutadania. Molt engrescats estem aquells que sempre hem volgut poder esdevenir independents així com aquells que volen poder tenir el dret a decidir si volem ser-ho o no; però, també semblen tenir consolidada la seva posició de negativa força l'altre interlocutor. Així que uns veuen possible realitzar la consulta i d'altres consideren que és una il·legalitat inviable. És a dir, ens mantenim amb el mateix problema que teníem ahir abans que es fes pública la data i la pregunta: podrem dur a terme la consulta?

Ahir un company, mentre comentàvem la situació, plantejava que ara per ara el factor sorpresa ja l'hem perdut i considerant que els poders de l'estat no permetran sota cap concepte que es realitzi la consulta, l'única sortida era la declaració unilateral d'independència i esperar l'empara de la comunitat internacional (i que no esdevingués un conflicte armat, on no hi ha opció de no derrota). Esperem, sincerament, no haver d'arribar a aquest escenari; però molt em temo que si la situació no canvia radicalment, anem, indefectiblement, cap aquest escenari on per a realitzar la DUI potser es plantejaran realitzar les mal anomenades eleccions plebiscitàries.

Ara per ara, i mentre alguns esgrimeixin com a arma el constitucionalisme enfront de la democràcia, com si encara ens haguéssim de barallar entre partidaris de les nomoi i de les thesmoi, continuaré tenint molta enveja d'Escòcia. Sí sí! Perquè amb voluntat política tot és possible, sí sí! Però cal voler dialogar; és a dir, parlar i escoltar i fins i tot tenir certa predisposició a poder voler una entesa. Sí sí! Les constitucions no són eternes i inamovibles com una paraula rebel·lada, afortunadament! Sí sí. Potser si ens deixen consultar a la població ens succeiria com al Quebec, però res millor que saber quins estatus polític vol realment la ciutadania. Sí sí!

L'Ajuntament incompleix el Protocol Festiu de la ciutat de Barcelona

L'aprovació del Protocol Festiu de la ciutat de Barcelona fou una passa important per a la protecció, salvaguarda i manteniment de la vitalitat de la cultura popular i tradicional de la nostra ciutat.

No fou una feina d'un dia per l'altre ni cap esbojarrada idea d'un il·luminat, sinó la feina d'anys de molta gent i institucions que des de les entitats i l'estima vers la ciutat consideraren, amb el beneplàcit de l'Ajuntament, que era la forma de palesar com era i és la nostra festa per mantenir-la i salvaguardar-la.

Aquest protocol, aprovat en comissió i després en ple municipal esdevenia la norma que calia complir per tots els estaments; però, malauradament, i com sembla que esdevé tradició en les nostres latituds, no fer-lo complir o directament incomplir-lo acaba succeint sense que ningú aixequi la veu.

Que potser allò escrit no és pas modificable? I tant, de fet, el propi protocol presenta les formes per vetllar pel seu compliment i, si s'escau, la seva possible modificació. Ara bé, una altra cosa és obviar-lo, amb peregrines justificacions o ni tant sols això, segons els interessos.

Per segon any consecutiu i incomplint la tradició i la paraula del Protocol, el Correfoc (no hauria de caldre afegir “de la Mercè”, ja que el mot i el concepte naix en aquesta festivitat) no es celebrarà dissabte nit sinó en diumenge. Aquest canvi de data només s'hauria de produir quan el dissabte fos el dia de la Mare de Déu de la Mercè. I per què aquest canvi? Bé, la versió oficial parla d'un acord entre comerciants i la casa gran fet que esdevé de facto en imposició de la Guàrdia Urbana, qui via CCORP, obliga al canvi de data argüint, a més a més, els problemes que l'acte suposa per al trànsit rodat de la ciutat. Ah, molt bé! I m'expliqueu per què collons es varen invertir tants esforços en redactar un Protocol Festiu de la Ciutat de Barcelona si després el convertim en paper mullat? Un moment, és veritat, l'any passat “s'acordà” amb les entitats de foc que així seria. Primerament, no és procediment que s'hauria de seguir. En segon terme, no es pot obviar que el món del foc, si més no en la vessant diables -aquí no es veuen afectades les bèsties- eren en plena travessa del desert i, ara em llenço pedres a la meva pròpia teulada, les persones que hi eren possiblement no coneixien la literalitat del Protocol, quelcom que no es pot adduir en defensa de l'administració. I en tercer, i no per últim menys important lloc, ans al contrari, qui alguna vegada ha estat present en aquest tipus de reunions sap del pes i, consegüentment de la immobilitat de certes postures.

Així que aquell Protocol promogut des de les entitats que aglutinen la base en consonància amb l'Ajuntament que de la forma més correcte i acurada se'l féu seu, ara es compleix quan interessa i quan no, no passa d'ésser paper mullat.

Algú podria afirmar que és un cas aïllat i per tant no caldria magnificar-lo. És una forma de veure-ho, però comences no fent cas de les teves pròpies normes per salvaguardar la teva cultura i aviat esdevé quelcom a mostrar en un parc temàtic. I des del món del foc, som plenament conscients, que encara no hem oblidat les angoixes passades pel Decret 2007/23/CE que quasi les anihila per la incapacitat de saber els nostres eurodiputats que a casa en tenim de festes amb pirotècnia. Doncs bé, a més a més, no és l'únic cas on no es manté la norma que dicta el Protocol. I allò que em sembla més greu, i que ningú oblidi que aquesta és una opinió personal, és que aquest fet no sols no és aïllat sinó que els interessos personals, qui sap si de vegades coincidents entre qui hauria de vetllar pel compliment des de comissió o ICUB, faran que es faci la vista grossa. Ja ho sabem Qui custodiet ipsos custodes?

I si voleu un altre exemple, us heu plantejat per què, i en aquest cas era només una recomanació i no una norma del Protocol, el Correfoc no tornarà a iniciar-se a la plaça Sant Jaume? Són espectaculars les projeccions a la façana de l'Ajuntament, oi? I que consti que les veig la nit del Toc d'Inici (i aquest són figues d'un altre paner); però clar, tenen un cost que potser no es pot veure alterat per fotre allà al mig a Porta de l'Infern del Correfoc. Estructura aquesta la propietat de la qual ens discutia la casa gran fins que fou destrossada en dependències municipals.

Continuarem essent la imatge de la festa a la ciutat, mireu els cartells de les festes majors d'hivern i d'estiu, i, potser no a tota la cultura popular i tradicional d'arrel barcelonina per a cada acte, però sempre cridaran alguns representants per lluir i exportar la ciutat, però mantindran la seva tradició de maltractar-nos... I nosaltres, mantindrem la de suportar-ho tot a qualsevol preu?

Natxo Barrau i Salguero

barceloní i amant de la Cultura Popular i Tradicional

P.S.: Ai, si alguns hagueren fet cas dels bojos...!

#totsdesquenes? No pas!

Avui hi ha derbi barceloní al camp de Cornellà-El Prat. Fa dues setmanes semblava que s'originaria un nou debat en referència a si els pericos havíem de fer passadís als culés, però la ràpida resposta de la directiva del RCDE trencava tota possibilitat; ara bé, semblava que la massa social blanc-i-blava no estava d'acord amb la decisió, i tant és així que ha sorgit, via manifest de la FCPE i La Curva la proposta de restar d'esquenes mentre es realitzi.

Si em pregunten si em sembla encertada aquesta proposta del #todosdeespaldas (#totsdesquenes) diré que no pas; jo personalment, hagués optat, i així ho faré, considerant que el club ha decidit fer el passadís, per no entrar al camp fins que s'hagi realitzat. No ho penso veure. De fet, ja vaig manifestar des de la consecució del títol de lliga per part dels blaugrana que no volia que els féssim el passadís, i ja llavors vaig rebre comentaris respecte una suposada manca d'esportivitat. Ara bé, em sembla una manca de seny, per no utilitzar altres paraules més grolleres, tot i que tal vegada més descriptives, la utilització del vocable “esportivitat” en aquestes circumstàncies.

Fer-li el passadís al FCB o al RM en camp propi em sembla una errada, més especialment en el primer cas degut a les condicions d'ésser clubs del mateix territori. Fer-los-el és la submissió de l'esclau a l'amo. No podem parlar d'esportivitat quan la LFP i les seves competicions ja només semblen ésser qualsevol cosa menys un esport. Que tal vegada és la Liga una competició que es disputa amb esportivitat? És un competició creada per a què la puguin guanyar dos, i només aquests dos, equips. I aquests demanen esportivitat? Aquells mateixos que han desvirtuat la competició, no ja només amb el conegut i tolerat repartiment injust dels drets televisius, sinó responsables de la il·lògica distribució d'horaris dels partits; responsables, com a màxims exponents d'una demagògia absolutista, d'unes institucions que només vetllen pels seus interessos i que qualsevol ull extern podria veure com a qualsevol cosa menys neutral.

Un passadís es fa per cortesia no per obligació. Curiós veure molts comentaris ahir acabada la final de la UCL preguntant-se si en la tan ansiada pels mass-media de les espanyes (alguns negant fins i tot al qualitat de la viscuda) s'hagués pogut veure, tot i l'obligació, el passadís. Un passadís sincer, segur que no. El passadís que es veurà aquesta vesprada és una representació gràfica d'aquella màxima que assevera que ésser proletari i de dretes és com ésser sodomitzat i demanar perdó per donar l'esquena. Fer un reconeixement a qui s'omple la boca de “valors” i “humilitat” des de la demagògia del poder autoritari és una errada, és reconèixer que no podem desfer-nos del jou.

A més a més, en el nostre cas, no podem obviar que la institució a qui es vol retre homenatge és aquella que durant tot l'any tracta no ja de desfer-se de nosaltres sinó d'anorrear tot l'esport català. Amb el seu intent d'exercir la representativitat d'un poble, quelcom concedit per un tergiversació del “pensament” que podríem anomenar nacionalculeranisme i que atempta contra la intel·ligència i la moral. Perquè és des d'aquesta visió que es vol imposar un pensament únic en la perversió moderna del panem et circensis. Aquest pensament únic que “obliga” a justificar-te com a membre de qualsevol institució esportiva que no sigui la d'ells, i que per aquest fet ja passis a ésser sospitós d'ésser mal ciutadà. Aquesta tergiversació de la realitat social que vol permetre que el seu himne s'aprengui a les escoles i si algú presenta queixa té la pell molt fina, perquè es vol trobar normal que el professorat pugui impartir classes vestint els seus colors, però si jo em presento amb el meus se'm titllaria de proselitista i podria acabar tenint conseqüències pitjors. Perquè es poden fer tot tipus “d'excepcionalitats” per aquesta empresa esportiva que porta anys tractant, amb el beneplàcit de totes les institucions des de fa més de mig segle, d'acabar amb tota manifestació esportiva catalana.

I podríem seguir a bastament justificant el posicionament. Perquè, i amb això tanco l'escrit, qui falta reiteradament al respecte no pot demanar que se li tingui respecte.

D'esquenes i amb xiulada no. Jo els rebria amb el camp buit. Qui menyprea acaba rebent el merescut menyspreu.

"Medio pan y un libro"

En aquests dies tràgics i incerts que ens ha tocat viure on ens volen fer creure que la cultura és luxe i que els nostres drets, aconseguits amb la sang de la lluita són privilegis prescindibles, cal mantenir-se ferms; per això, tot i el dolor que provoca saber que aquestes paraules tenen més de vuitanta anys, cal recordar aquesta al·locució que Federico García Lorca dirigí al poble de FuerteVaqueros, Granada, el setembre de 1931:

“Cuando alguien va al teatro, a un concierto o a una fiesta de cualquier índole que sea, si la fiesta es de su agrado, recuerda inmediatamente y lamenta que las personas que él quiere no se encuentren allí.

«Lo que le gustaría esto a mi hermana, a mi padre», piensa, y no goza ya del espectáculo sino a través de una leve melancolía.
Ésta es la melancolía que yo siento, no por la gente de mi casa, que sería pequeño y ruin, sino por todas las criaturas que por falta de medios y por desgracia suya no gozan del supremo bien de la belleza que es vida y es bondad y es serenidad y es pasión.
“Por eso no tengo nunca un libro, porque regalo cuantos compro, que son infinitos, y por eso estoy aquí honrado y contento de inaugurar esta biblioteca del pueblo, la primera seguramente en toda la provincia de Granada.
“No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro. Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales que es lo que los pueblos piden a gritos.
Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social.
“Yo tengo mucha más lástima de un hombre que quiere saber y no puede, que de un hambriento. Porque un hambriento puede calmar su hambre fácilmente con un pedazo de pan o con unas frutas, pero un hombre que tiene ansia de saber y no tiene medios, sufre una terrible agonía porque son libros, libros, muchos libros los que necesita y ¿dónde están esos libros?
¡Libros! ¡Libros! Hace aquí una palabra mágica que equivale a decir: «amor, amor», y que debían los pueblos pedir como piden pan o como anhelan la lluvia para sus sementeras.
Cuando el insigne escritor ruso Fedor Dostoyevsky, padre de la revolución rusa mucho más que Lenin, estaba prisionero en la Siberia, alejado del mundo, entre cuatro paredes y cercado por desoladas llanuras de nieve infinita; y pedía socorro en carta a su lejana familia, sólo decía: «¡Enviadme libros, libros, muchos libros para que mi alma no muera!».
Tenía frío y no pedía fuego, tenía terrible sed y no pedía agua: pedía libros, es decir, horizontes, es decir, escaleras para subir la cumbre del espíritu y del corazón. Porque la agonía física, biológica, natural, de un cuerpo por hambre, sed o frío, dura poco, muy poco, pero la agonía del alma insatisfecha dura toda la vida.
“Ya ha dicho el gran Menéndez Pidal, uno de los sabios más verdaderos de Europa, que el lema de la República debe ser: «Cultura». Cultura porque sólo a través de ella se pueden resolver los problemas en que hoy se debate el pueblo lleno de fe, pero falto de luz“.

Gràcies Mauricio Pochettino

Ara per ara sortir a agrair-li quelcom sembla més un acte de voler anar contracorrent perquè sí o d'una nostàlgia empedreïda; potser, tal vegada, ni una cosa ni l'altra, sinó, simplement, que una cosa no lleva l'altra.

Cert que per a tota decisió cal prendre consciència des de la, teòricament cega, balança dels pros i els contres; però, en referència a la seva destitució no es poden obviar aspectes com l'annus horribilis que el 2012 és, esportivament parlant, pel RCDE i que en una institució esportiva com una SAD és més fàcil escapçar la direcció esportiva tot esperant que una nova gestió pugui obtenir millors fruits de les mateixes, o quasi, condicions; sense oblidar que cal tractar de calmar la massa abans no es revolti en excés.

Quan mor un rei, se'n posa un altre, però aquesta gran afició comença a sentir-se orfe de referents, i calen llums que ens il·luminin el camí, o, si més no, que serveixin per no sentir por a la foscor. Amb la marxa de Pochettino sembla marxar l'últim gran referent de la pericada; pot ésser cert, però no seria la nostra primera travessa del desert, i, cal confiar que en sorgiran de nous i, aquesta és una de les complicades tasques de la nova junta, esperem que no hagin de marxar de casa massa aviat.

És aquesta descomposició de la plantilla un mal que quasi sembla endèmic des de fa, com a mínim, vint-i-cinc anys, després d'aquella competició històrica de la UEFA. Aquesta mutilació constant és una sagnia que només agreuja la malaltia del club quan les coses esportivament no rutllen com haurien. Ara bé, caldria d'una vegada per totes obrir la caixa dels trons: sí, em refereixo a permetre eixir de l'àmfora pandoriana tota la malasang interna del vestidor. Cert és que els draps bruts es renten a casa i no cal esbombar certes patologies, però ja fa massa temps que la infecció dura i les septicèmies podria esdevenir mortals. Per tant, fóra bo, encara que ja tard per solucionar-les, llevar el vel de les males marors al vestidor que del cert han acabat pervertint l'equip; perquè mentre hi hagi virus latents sempre podran recidivar i reiniciar el procés patològic.

Per a mi, Mauricio Pochettino és i serà un gran defensa que ens donà molt al RCDE. Un d'aquells jugadors que et feia sentir orgullós que lluïs la nostra estimada samarreta. Un dels molts que hagué d'eixir foragitat pels calés que la institució clama com a mannà i que tornà com a fill pròdig a una d'aquelles clames de salvació que a la nostra història han convertit tragèdies en epopeies. Tancada la trajectòria com a jugador per la porta del darrere, com massa d'altres, tornares com el petit i imprescindible heroi que ha de salvar el poble. I ho feres. Ho férem.

Des de llavors, glòries i desgràcies. La bipolaritat del nostre esdevenir on la mania i la depressió s'alternen com els compassats moviments de les onades ens ha dut a viure grans classificacions amb bon partits i hecatombes terribles amb abúlia futbolística. Segur que no sou ni l'únic heroi ni l'únic vilà d'aquests quatre anys a la banqueta del RCDE, com tampoc podrem dubtar del vostre sentiment perico. Nogensmenys, la situació sembla de difícil solució i l'afició perica no sols hem vist els ullals del llop, els hem sentit acaronant la nostra pell mentre salivaven; per això, i per la deriva, més aviat sense rumb del futbol dels nostres jugadors calia tractar de dotar d'un nou cap a la nostra anatomia.

Us desitjo el millor futur possible, com així també al nostre Espanyol, on segurament hi tornareu qui sap a quin futur.

Salut i força RCDE!

Preguntes... sense resposta? La #Independència I

Preguntes... sense resposta? La #Independència I

Des que l'ànim popular vers la necessitat d'expressar la nostra veu com a poble i reclamar la possibilitat d'esdevenir un estat ha ultrapassat les nostres pròpies reclamacions a peu de carrer i ha arribat no ja sols a les nostres institucions sinó arreu, es forgen moltes preguntes que sembla podrien restar sense resposta. És per aquest motiu que vull expressar-les de viva veu tot esperant que alguna ànima caritativa i amb coneixença tracti de respondre-les.

 

Pregunta primera

Diuen des de certes esferes del poder, actual o passat a l'estat espanyol, que no es pot entendre Espanya sense Catalunya ni viceversa, i a més a més, o tal vegada només, ho fan mostrant un desaforat amor des de la l'altiplà central, escassament vist per no dir moltes vegades de nova floració, envers les perifèries. Un amor tal que hom acaba pensant que, vista la situació real i el tracte que les institucions espanyoles donen a Catalunya i a tot allò que significa, no erràvem quan parlàvem d'un matrimoni on una de les parts ha acabat tergiversant el seu comportament resultant un cas de maltractament. Passada aquesta fase de recordatori de l'amor que segons ells hauria d'ésser mutu, ens recorden que cas d'independitzar-nos (al respecte hi ha una pregunta més endavant) acabaríem fora de la Unió Europea, i clar, caldria engegar el procés d'admissió on caldria la unanimitat dels membres; i, deixen entreveure que, cas de marxar, Catalunya no hauria d'esperar que Espanya acceptés la seva possible entrada a la UE.

I la pregunta és: això és amor? Això em sona a “o mía o de nadie” que acaba esdevenint “la maté porqué era mía” que, no ho oblidem, és una perversió malaltissa de l'amor. Són les amenaces de revenja durant un procés de separació matrimonial sense gaire acord. No diuen que s'estimen tant Catalunya i la seva gent? Llavors, si se l'estimen, perquè els volen posar traves al seu propi esdevenidor? Per què impedirien la seva nova entrada, cas que fos necessària, a la Unió Europea?

Segona pregunta

Afirmen que les normatives europees no contemplen com actuar en cas de secessió d'un part d'un estat membre i que, consegüentment, pertocaria que aquest territori, cas d'independitzar-se, de forma automàtica restarà exclòs de la Unió i hauria d'encetar un nou procés d'admissió. Considerant que ara per ara qui primer planteja aquesta possibilitat és Escòcia en un horitzó de finals del 2014, bé podrien intentar les autoritats europees intentar tenir enllestit per llavors quelcom que permetés dirimir aquesta qüestió; però, no ens enganyem, les coses de palau poden anar molt a poc a poc, que sempre seran molt veloces comparades amb la celeritat de les institucions europees.

Bé, sigui com vulgui, és un marc legal que caldrà resoldre el més aviat possible, mentrestant donarà per a molts comentaris i algunes preguntes. Per què, si Escòcia, territori i ciutadania que, no ho obviem, actualment forma part de la UE, esdevé un estat independent simultàniament es veu obligada a marxar de la UE perquè no va passar cap procés d'adhesió, no ho hauria de fer també el nou estat que sorgirà com a hereu del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord? De fet, no crec que es pugui dir igual, tal vegada passarà a ésser Regne Unit d'Anglaterra, País de Gal·les i Irlanda del Nord. I si filéssim molt prim, fins i tot el Regne d'Espanya que entrà a la UE no seria el mateix que restaria a la UE si Catalunya (sense coma) o Euskadi acabés esdevenint un nou estat en el sí de l'anomenat vell continent.

I encara filant més prim, els hi recomanaria que posessin fil a l'agulla, perquè per tots és conegut que hi ha d'altres regions sense estat a Europa que aspiren a canviar el seu estatus legal; i si Flandes aconseguís esdevenir un nou estat, adéu-siau a Bèlgica, ja que en sorgiria a més a més de l'estat flamenc el de Valònia, i si tots dos han de demanar l'adhesió, m'agradaria veure com s'ho faria la UE sense Brussel·les en el seu sí.

Tercera pregunta

La legalitat vigent és d'obligat compliment afirmen i recorden, o millor dit, amenacen amb la seva literalitat, des dels fronts unitaris espanyols. Bé, aquesta és una afirmació d'una veracitat inqüestionable, ara bé, també és cert que la legalitat, o millor dit, les legalitats, no són sempre unes doctrines perfectes. De fet, si ho fossin, no hi hauria una catèrvola de legalitats escampades pel món i hauríem arribat a un punt de la línia temporal on no caldria modificar-les. Però no és el cas. De fet, aquells que esgrimeixen la constitució espanyola com si aquesta fos la paraula revelada, més verídica encara que els tres llibres de les religions monoteistes, podrien tractar de fer-la complir amb la mateixa aparent vehemència en aspectes com la igualtat davant la llei, el dret a l'habitatge, etcètera.

I si ens posem una mica historicistes, comprovarem que gran part dels avenços socials s'han fet contra una legalitat vigent d'obligat compliment i que en molts casos una majoria volia encara mantenir com a privilegis heretats. A més a més, si no recordo malament, la traducció del mot democràcia (no estic parlant de la democràcia grega quan es creà el mot, si allò no ho haguérem canviat, legalitat vigent d'obligat compliment aleshores) significa poder del poble; per tant, donem-li el poder al poble, que aquest s'expressi lliurement i s'accepta la seva decisió. És a dir, per què no es fa un referèndum? Ara bé, si al final es realitza el referèndum que sigui en condicions, no com d'altres vegades ha succeït a l'estat espanyol.

Sigui com vulgui continuo sense entendre per què no volen que es pugui fer un referèndum, més enllà de les suspicàcies que tenen por al resultat. Només hi ha una manera de saber què opina la gent: preguntem-li-ho.

M'insultes dient que t'he insultat sense demostrar-ho

  Aquest escrit originàriament es pensà com una piulada; ara bé, vaig creure que podria ésser més entenedor si es desenvolupava una mica més abastament i així tractàvem d'evitar possibles interpretacions errònies involuntàries.

    La piulada hagués estat: “La meva perfecció és ésser jo amb totes les meves imperfeccions. Qui afirmi que l'he insultat i no ho provi, m'està insultant a mi.” De fet, ho serà per enllaçar el text.

    No he tractat, ni ho faré ara, d'enganyar ningú amb les meves idees, són les que són perquè sóc qui sóc; i, afirmin o hagi semblat que afirmava per un excés de zel en tractar d'esdevenir políticament correcte en les formes per tractar d'evitar ferides “innecessàries”, que em moc en certes ambigüitats degut a cert ús de la llengua, qui realment em coneix sap de la meva franquesa i de la meva visió clara i directa de els coses.

    Aquesta forma d'actuar i pensar, conjuntament amb l'obertura i ús de les xarxes socials pot fer, i fa, que les idees que hom expressa no arribin sempre a destinació, o si més no a la pretesa i en d'altres, i sembla que amb possibilitat de força habitud, amb tergiversació, amb volició o no, del contingut.

    Tot i això, no crec que es pugui afirmar de la meva persona que em dedico a les xarxes socials a insultar a tort i a dret a tota aquella persona que no pensa igual a mi. Reconec que certs aspectes o temàtiques em fan bullir la sang i certes vegades he pogut perdre els estreps o fins i tot fer comentaris poc afortunats, ara bé, d'aquí arribar a creure que estic insultant a col·lectius sencers em sembla fer marrada.

    Per això, crec que qui consideri que últimament he faltat al respecte de certes persones o col·lectius amb els meus comentaris i a més a més es dediqui a comentar-ho amb persones properes a mi sense el meu coneixement, i encara més greu, sense aportar cap prova fefaent, o no em vol conèixer o directament m'està faltant al respecte.

   

La importància dels Protocols

Ahir divendres 21 de setembre es donava el tret de sortida a les Festes de la Mercè 2012. Em plau que el pregoner fos un científic, en Lluís Torner, que a més a més recordà la importància de la Ciència per a la vida de les persones. Seguint la tradició, mentre es feia lectura del pregó el Seguici Inaugural feia camí vers la Plaça Sant Jaume, plena de gom a gom i amb les seves reivindicacions. Tot seguit venia el Toc d'Inici. I aquí, trobem el primer problema. El primer de tres problemes que voldria comentar.

Com tothom sap des de fa uns anys la ciutat compta amb uns Protocols Festius, uns protocols redactats des de la pròpia Cultura Popular i Tradicional Barcelonina (CPTB) i que aprovats en ple d'Ajuntament esdevenen normativa (fet que ens era una immensa joia). Aquest protocol ens ha de permetre vetllar i salvaguardar la nostra cultura i les seves forces dotant-la de la viva força de la nostra societat que és qui la crea; això siginifica que si el món cultural es mou, tal vegada caldrà modificar els Protocols, regulada està la forma per fer-ho, emperò, hauríem de tractar de mantenir la literalitat d'allò escrit negre sobre blanc.

I aquest fet, no sempre s'està produint. Ahir tinguérem una mostra. Durant el Toc d'Inici, i per segon any consecutiu, el Ball de Diables Barceloní no era la representació que ha d'ésser. Que consti que no critico, ans al contrari, els esforços per "dignificar" l'actuació de foc que clou els balls a l'escenari, però la norma que entre tots vàrem redactar no s'està complint; i per segona vegada ho hem permés, i crec que és una greu errada. Si ha d'ésser modificat, que així sigui, però llavors, seguim les passes establertes per a fer-ho.

Aquesta última reflexió és perfectament aplicable al rebombori creat per una colla al voltant de les dues actuacions castelleres a les festes d'estiu del Cap i Casal del país. Entenc perfectament la postura que defensa que s'ha de cercar una millora pel bé de la CPTB i del públic que ens dóna vida, ara bé, les passes a seguir són les passes a seguir (i sabent que hi ha hagut un procés per a tractar de resoldre el suposat problema) actuar tal i com s'ha decidit, una decisió molt respectable, potser, no és la millor vers els objectius cercats.

Ara bé, si alguna cosa trobo realment problemàtica com a incompliment del Protocol Festiu és el canvi de data, sense cap argumentatiu vàlid, del Correfoc. Vers l'acte de foc que ha donat nom als cercaviles de foc a Catalunya hi ha incompliments de les recomanacions de forma sistemàtica des de l'ICUB per obra i gràcia del "perquè no pot ser d'una altra manera", és a dir, perquè ho dic jo. Aquesta última gran afrenta al col·lectiu de foc és el canvi, i proposta per fer-ho sistemàtic, de la seva data pròpia d'actuació: canviar el dissabte pel diumenge. Això que només ha d'ocórrer quan la Mare de Déu de la Mercè cau en dissabte ara es vol fer a l'inversa. I per què? Perquè algun il·luminat així ho creu més oportú. Trobo que és una greu errada i una afrenta a tota la CPTB. Haurem d'accepar que aquest any ha d'ésser així degut a certes viscissituds en el món de la cultura del foc, però ha d'ésser intolerable que aquesta anomalia passi a ésser norma.

Potser algú em titllaria d'integrista de la literalitat sensu estrictu de les nostres normatives, i s'equivocaria. Si tota constitució és sempre modificable, encara més uns protocols festius; ara bé, cal fer-ho adequadament i seguint unes normes. Igual que vàrem reclamar que érem nosaltres qui els havia de redactar ja que en som qui els dóna forma i vida, nosaltres som qui els ha de modificar. Crec que la Taula del Consell de Cultura Popular i Tradicional té feina, i com més aviat la fem, millor. I si em permeteu una frivolitat, fóra un bon moment perquè aquella iniciativa engegada pels ja coneguts com "Els 5 Bojos" de la CPTB s'enlairi definitivament. Seria una opció per recuperar l'esperit fundacional d'allò que fou anomenat "El Senat de les Tradicions de la Mercè" amb unes noves forces i objectius.

És ara el moment de reclamar allò que és nostre: la Festa. Ja fa massa temps que hem deixat la festa ens mans de l'administració, però ara la situació és encara més greu, ja no són només els tècnics a qui la qualitat i la capacitat se li suposa, ara rau en les forces de l'ordre; feu el símil amb el govern de la societat i veureu que no és aquesta la via.

Carta al MH President Mas

MH President Mas,

Em dirigeixo a vós com a ciutadà català que ahir va sortir als carrers de Barcelona a manifestar-se en favor de la Independència del nostre país. Aquest text, que sé que no arribarà, malauradament, a les seves mans, ha estat modificat després de la seva compareixença aquest matí.

La Diada d'ahir fou una jornada històrica i una baula més en el camí cap a la consecució de l'objectiu nacional d'esdevenir estat. Si el lema de la mítica manifestació de l'any 1977 era “Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia”, la del 10-J del 2010 fou “Som una nació. Nosaltres decidim” el d'ahir era prou clar: Catalunya nou estat d'Europa”. I això es resumeix en una única paraula, la més pronunciada ahir. Independència. Paraula, per cert, que ens hagués agradat sentir avui en la seva veu; si més no, per a fer referència a les demandes que els convocants li feren arribar.

Avui esperem de vós que encapçali i lideri el nostre vaixell, Catalunya, vers el port d'esdevenir nou estat a Europa. Tots som conscients que no és una senda fàcil, però després de trenta anys de “reconstrucció nacional”, la “transició nacional” vers el nostre estat propi ha d'ésser molt més veloç, altrament perquè el poble no sols ho demana cada vegada més, sinó que ho necessita cada vegada més. És per això que cal que a gratcient iniciï aquest procés ara mateix a nivell de totes les vies possibles. No cal que s'erigeixi en un Casanova, Moragues o Villarroel perquè, afortunadament, no estem ara per ara, lluitant a peu de carrer en un guerra armada; però sí com ells, o com Wallace i Bruce o Glyndwr en els seus pobles, cal que com a estendard timonegeu el país fins l'objectiu final.

Sr. President, què espera obtenir respecte les demandes del poble de Catalunya el dia 20 amb l'entrevista del president del govern de l'estat que ens escanya i es nega fins i tot el dret a convocar un referèndum per decidir què volem ésser? Quines paraules ens adreçarà ulteriorment a la mateixa? Ahir li recordaren en l'acte institucional de la nostra Diada Nacional les paraules que l'ínclit Joan Sales li adreçà a la gran Mercè Rodoreda el 4 d'octubre de l'any seixanta-dos: “Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.” Potser ja va sent hora que realment ens fem dignes de les persones com les que jauen sota el Fossar de les Moreres.

Ahir, camí de la manifestació la meva neboda de sis anys exclamà “Ningú no es vol perdre la festa!”. Son pare li respongué “La festa és per vosaltres...”. M'agradaria que si algun dia em naixen l'Ermessenda i en Guerau ho puguin fer en una Catalunya lliure, o si més no, en tinc trenta-dos, d'anys, que puguin viure la independència essent ben petits.

MH President de la Generalitat de Catalunya, pensi en les paraules que ahir el President Rigol digué a la televisió: “Veient què succeeix avui crec que podria arribar a veure esdevenir Catalunya un estat sobirà”. El poble de Catalunya estem a les vostres mans, no volem ésser decebuts novament.

Atentament,

Natxo Barrau i Salguero