ODERINT DUM METUANT. DA MIHI ANIMAS, CAETERA TOLLIS. UBI BENE, IBI PATRIA. SÓC MÉS LLUNY QUE ESTIMAR-TE. QUAN ELS CUCS FARAN UN SOPAR FRED AMB EL MEU COS TROBARAN UN REGUST DE TU.
dijous, de novembre 18, 2010
Patrimoni Immaterial de la Humanitat
El proppassat dimarts la UNESCO a Nariobi seleccionava les noves peces que entren a formar part del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Aquest reconeixement no és més i és tant com això: un reconeixement; un voler fer públic i notori que la humanitat és formada per diferentes cultures, però totes i cadascuna ens pertanyen a totes i cadascunes de les persones. I per això tohom ha d'ésser implicat en la seva salvaguarda i manteninment viu (que no sempre és fàcil, com la gent del foc hem viscut recentment amb l'exemple de la Patum). Per això és un notiu de joia aquests reconeixements, i un toc d'alerta per continuar lluitant per mantenir viva la cultura, totes les cultures.
Ma mare més d'una vegada ha explicat com mon pare i jo podríem perdre el sentit del temps quan durant les jornades castelleres de les festes de la Mercè ens ficàvem al mig de la plaça i ajudàvem ficant mans a la pinya en ésser demanades. L'amor pels castells, així com per la cultura popular i tradicional d'arrel catalana, em ve motivada especialment per mon pare. Un exemple és el record que mantinc del seu regal del llibre de Xavier Brotons, publicat per Lynx Edicions, Castells i Castellers (guia completa del món casteller) de l'any 1995.
De fet moltes vegades em vaig plantejar fer-me casteller, però per un o altre motiu sempre quedava ajornada aquesta decissió; i al final, vaig fer-me diable. Qualsevulla persona que es mogui en aquest món sap que molts són membres de diferents col·lectius. Ara bé, tinc la sort de conèixer bons companys castellers i també geganters (l'altre tradició pendent) així com trabucaires sense obviar el món del foc.
És això, el ésser un fet cultural del meu país el que encara m'omple més d'orgull en veure aquest reconeixement. Aquesta tradició popular basada en l'esforç conjunt i comunitàri, en l'esperit de superació i en el plaer de gaudir de la festa al carrer. En aquest esperit tan nostre de saber que potser demanem la lluna però volem tocar el cel.
Respecte el flamenc és quelcom que també em ve d'antuvi i per habitud. Com la copla, així com certs cantants, és part de la meva música d'infantesa: és la música que escoltava i cantava ma mare, com així ho havia fet la seva mare i el seu pare (qui ho feia per Farina i Pepe Pinto). I reconec que l'art flamenc és quelcom que des de ben petit m'ha atret i em continua sorprenent. Escoltar-lo i veure'l. El flamenc, aquest cant d'origen perdut a la nit dels temps i les migracions, que és ball i és poesia; que originàriament sols era veu i acompanyament rítmic de la mà a la fusta i que posteriorment tingué el magistral “toque” de la guitarra i que avui en dia es pot guarnir amb piano, violí, guitarres elèctriques o orquestres. Aquesta expressió del dolor, de la bellesa o de les arrels, com ho era la molt flamenca poesia de Lorca, mai millor que a la veu de Morente; aquesta representació de la vida total i absoluta en un ball que és com un big-bang. Tot això és el flamenc que ara es declara patrimoni.
En aquest breu comentari respecte el nou patrimoni cultural immaterial de la UNESCO no podíem deixar d'esmentar el mallorquí cant de la Sibil·la. És quelcom que crec que hauria de poder viure alguna vegada a la vida i que em sembla meravellòs que Mallorca l'hagi conservat viu durant tant de temps. Ara més que mai es posa de manifest la necessitat d'aquest reconeixement per part de la UNESCO com a representant de la humanitat. És corprenedor que durant la celebració religiosa de l'arribada de l'esperat mesies, el redemptor dels pecats i que ha de dur la promesa de la vida eterna es recordi, d'aquesta manera tan sublim el judici final.
I un últim esment a la Dieta Mediterrània. Él seu propi nom ho diu tot: Mediterrani, aquesta és la seva essència: les diferents expressions de la cultura nascuda a la seva riba. Aquesta mar ha sigut niu de diverses formes de viure i entendre el món; però sempre sempre des de la sapiència de gaudir de la natura. La dieta mediterrània és una cultura, no és sols el menjar, és com preparar-lo, ingerir-lo i gaudir-lo. És l'expressió d'un poble: la societat que evoluciona des de fa molt de temps bressolat per les seves onades.
Per això avui tanco amb aquesta cançó:
(mediterrànio serrat)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Sempre em sabré malalt/a d'amor pel meu país.
Raquel
El curiós el concepte "malalt d'amor"...
Publica un comentari a l'entrada