Fart de la mentida de l'adoctrinament

Sóc docent. I no, no sóc pas cap adoctrinador.

L’únic ensenyament que sempre he tractat de transmetre, des del meu àmbit educatiu, les ciències, és l’esperit crític i l’amor per les veritats transitòries de la Ciència; perquè hem d’assumir que l’acceptació  de  la  teoria  sempre  és provisional. El refús de la teoria pot ser concloent. Així que sí, he lluitat contra pseudociències i falàcies; en cap, he tractat d’influir en la visió política del jovent.

És insultant i vergonyós que tota una corrua de patògens socials, aquells que sí desitjarien un adorctrinament escolar recuperant la FEN (formación del espíritu nacional) dels seu passat on l’escola catalana no lluïa reconeguda internacionalment, es dediquin a escampar totes aquestes mentides interessades.

Siguem seriosos, algú pot creure que havent de gestionar tot el que hem de gestionar a l’aula em qeuda temps i esma per dedicar-me a adocrtinar l’alumnat per transmetre’ls la meva ideologia?

A més a més, si el suposat adoctrinament existís hauríem de confessar que som força poc eficients: tantes fornades d’alumnes sotmesos al rentat de cervell i hores d’ara només tenim 2,2 milions de votants (que s’han atrevit a anar a votar i els han comptat els vots) a favor de la independència. Per què, segons el raonament (sic) d’aquells que defensen l’existència de l’adoctrinament, en plena dictadura els “quatre arreplegats” que somniaven amb una Catalunya independent van decidir que es dedicarien a assolir estudis superiors per a poder exercir com a docents per poder evangelitzar en el catalanisme i així ampliar les files i poder mantenir la dinàmica fins aconseguir-ho. Algú pot empassar-se una falòrnia tal?

No maregem la perdiu: un dels pilars de la societat catalana i de l’èxit de la millora d’aquesta és l’educació, és a dir: l’escola catalana. Una escola aplaudida internacionalment, que ha permès i permet un alumnat bilingüe (encaminat vers el trilingüisme, si pensem en l’anglès) on no hi ha ningú que sigui monolingüe en català (sí, n’hi ha, però, en castellà); integradora fins ésser motor de l’ascensor social.

És per tots aquests motius que cert col·lectiu vol acabar amb l’escola catalana i amb tots els triomfs socials que representa.

No ens toqueu l’educació!

Així hem adoctrinat avui

Pel lector que arriba com un passavolant a aquest blog deixar constància que des de fa anys exerceixo com a docent d’ESO i batxillerat en assignatures d’àmbit científic. Ahir al matí, tot veient les esfereïdores imatges dels criminals assalts dels col·legis electorals del pavelló de Sant Julià de Ramis i l’escola Ramon Llull barcelonina, vaig fer una piulada afirmant que “Demà a les escoles tornarem a no adoctrinar nens: explicarem q Espanya no ens vol deixar votar i llur forces d'ocupació trenquen escoles.”

Com suposo que hom pot suposar, avui ha estat dels dies més difícil, si no el que més, per fer classe; però ésser docent ha d’anar més enllà del currículum. Si volem construir la societat crítica del futur, això només es pot fer mitjançant l’educació, quelcom que s’enceta en l’àmbit familiar i que s’incrementa en l’àmbit acadèmic i es referma en la societat. És per això que calia fer el cor fort and the show must go on.

El col·lectiu de l’ensenyament ens hem afegit a l’aturada convocada pel govern català al migdia per a condemnar les agressions salvatges perpetrades pels cossos policials i militaritzats perquè com a ens educatius hem d’estar contra tot tipus de violència. A més a més hi ha l’afegit que gran part d’aquesta injustificada violència nascuda de l’odi es va cometre impunement en recintes escolars. Això implicava aturar les classes i fer alguna dinàmica perquè la mainada, com més quitxalla més necessari, pogués copsar què va succeir: com fer-lo entendre que els cossos que suposadament ens han de defensar es van dedicar a atacar-nos com en un conjunt de ràtzies per impedir l’acte més noble de la democràcia, votar? Com fer-los entendre que aquests cossos armats havien atacat i fet malbé escoles, que havien colpejat i ferit 900 persones de tota condició?

Un col·lega, membre de la junta de l’AMPA de l’escola de llur fill, em responia al facebook al meu comentari que havien rebut queixes d’alguna família per aquesta manipulació i adoctrinament de la canalla. Manipulació? Adoctrinament? Insistir en explicar els nanos que la violència mai és solució ni camí de res, que no pot haver-hi cap justificació per a la violència no pot ésser eina per res. Aquí no se’ls ha de parlar de referèndums, autodeterminació o independència; se’ls ha de parlar de respecte i de no violència, casualment en el seu dia internacional.

Una addenda final: aquesta tarda, part del nostre alumnat ha segut davant l’escola i corejaven consignes que es podien haver sentit a les concentracions i manifetacions dels últims dies i, alguns onejaven estelades. El professorat els hem fet entrar en silenci i sense poder mostrar les banderes. Han d’aprendre que tot ha de tenir el seu espai i moment i que cal respectar certs espais comuns, tal i com hem fet pemetent que qui no vulgués participar de l’aturada matinal així ho hagués fet. Tot molt adoctrinador.

Precintar escoles i la nostra resposta

Una de les últimes bajanades del Gobierno del Reino de España i els seus lacais, i es continuaren superant, és demanar els Mossos d’Esquadra que des d’avui divendres precintin, de forma efectiva fins la nit de diumenge, els col·legis electorals per impedir, o si més no, tractar-ho, que es pugui votar i dur a terme el Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya.

És només un nou graó en la seva perversa escala de degradació de la democràcia. Pot existir una imatge més lesiva per a qualsevol societat que la impossibilitat d’accedir als col·legis electorals? Les escoles, les institucions on s’han de començar a forjar la ciutadania del futur, persones formades i crítiques, tancades i barrades, sense accés possible: pot palesar-se més fefaentment que no volen permetre un futur millor per aquesta societat? Clarament manifesten que per ells és preferible fer el negatiu de la sentència de Víctor Hugo: Qui obre la porta d’una escola, tanca la d’una presó.

Afortunadament, el poble català ha tornat a mostrar una fermesa i una convicció en els seus democràtics anhels de llibertat que torna a donar, novament, una lliçó al món: el moviment escoles obertes: organització de mares, pares, alumnes, veïnat, per fer tot d’activitats lúdiques, tallers, etc. per mantenir-les obertes i evitar que les puguin precintar. Fins la victòria, sempre!

Han tancat, i tancaran o ho manaran fer, pàgines web pel fet d’ésser part de l’estructura, informar o donar servei al referèndum; ens han amenaçat amb les seves vils forces d’ocupació; ens han insultat i vexat, quelcom que fa segles que els ruboritza de malsà parafílic plaer; s’han saltat totes les lleis, internacionals i pròpies, per perseguir qui vol posar unes urnes per permetre el poble expressar-se; estan esperant que la nostra paciència fermada en la il·lusió i l’esperança forjada en mil somrisos, s’esquerdi, però no ho aconseguiran i treballen i treballaran per aconseguir-ho fent tot allò que calgui, i si això significa inventar-se o generar ells mateixos la violència ho faran.

I el que és encara pitjor: si aconseguim, tot i les seves feixistoides traves, dur a terme el referèndum, la seva repressió beurà del seu enyorat passat novaplantí i no s’aturaran fins fer cremar Troia. Però aquí ens trobaran. Donec perficiam!

Cap geperut no es veu la gepa

Molt sovint la vida et mostra com el refranyer és un pou de saviesa inesgotable. Últimament he pogut tornar a comprovar la veracitat d'allò que diem en català veure la palla en els ulls dels altres i no veure la biga en els seus.

Que habitual és, per part de certes persones, demanar a una altra que hauria d'haver fet quelcom que precisament qui ho demana tampoc està fent. Més o menys com es podia acusar al Sanedrí de Jerusalem quan Jesús arribà al Temple; és a dir: fes el que jo digui però no el que jo faci.

Em sembla vergonyós que una persona pugui acabar acusant a una altra de no haver volgut parlar amb ella primer abans d'atacar-la públicament i en la seva absència quan aquesta persona està fent exactament el mateix, i resulta que totes les seves acusacions són falses. És indigne i immoral basar-se en paraules d'altri per acusar una persona i atacar-la de no voler xerrar per comprovar i saber les coses i no fer res d'allò que si li demana.

Potser abans de donar classes de moral ens hauríem d'aturar per comprovar si ens hem banyat en les aigües que ens permeten considerar-nos tant indemnes de culpa com per fer-ho.

La imatge és La calúmnia d'Apel·les de Sandro Botticelli que es troba a la Galleria degli Uffizi i que em sembla representa perfectament el que es diu al text.

El conte-manifest de la Cultura Popular i Tradicional de Barcelona

El passat diumenge, Diada Nacional de Catalunya, fou un dia important en la història de la cultura popular i tradicional d'arrel barcelonina. Les entitats que conformen aquesta peça fonamental de la nostra cultura donaven de forma conjuunta el tret de sortida de les Festes de la Mercè 2011.

Per primera vegada això esdevenia d'aquesta manera. Gràcies a la llavor plantada per "cinc boigs amics" una vella senda torna a ésser un objectiu per ésser caminada.

Aprofitant el desè concert de música tradicional que acompanya la plantada de gegants, aquesta vegada amenitzada per Safolk, es procedí a l'acte conjunt simbolitzat amb la rúbrica d'un pilar de quatre aixecat pels Castellers de Barcelona i el ball dels Gegants de la Ciutat. A més, es procedí a llegir un manifest en forma, gairebé exclusiva, de conte (ulteriorment, esperem, veurà la llum el conte íntegre). Arran de la idea de les cinc persones que hem exercit de catalitzadors, Josep Maria Blanes, Toni Lucena, Toni Mendieta, Jordi Ullate i un servidor, vaig tenir l'honor de redactar, i poder llegir el manifest, del que us deixo còpia:

“Temps era temps la ciutat de Barcelona havia estat la capital del món, si més no, de la Mediterrània, i, com tota gran ciutat, havia generat la seva cultura i les seves tradicions...” Així diu la inscripció d'entrada al Museu Popular Barceloní. Davant les seves portes una gernació espera per descobrir quin és el seu passat i quina se suposa que era la seva cultura.

Al travessar el llindar i després d'uns instants de foscor se sent un “Que comenci la festa!” seguit d'un audiovisual d'un castell de focs artificials. “Filleta,” diu l'ancià “així s'encetaven les Festes de la Mercè, quan encara es podien fer festes al carrer”. Seguint el recorregut per l'exposició els visitants del museu podran (re)descobrir músiques i cançons, danses i balls, així com els diferents elements que conformaven la tradició; d’aquesta manera recordaran com la ciutadania gaudia i vibrava essent partícip de la creació de la festa i les activitats culturals. Tal i com aquest ancià li ho explica a la seva néta, totes aquelles persones que visqueren aquells dies i nits de glòria de la ciutat comtal, recordaran quan la cultura era a les mans de la gent.

Molts texts, imatges i sons il·lustren com era aquell passat no tan llunyà. Fins i tot al final del recorregut, en els jardins de l'edifici, podran veure un tast mitjançant la recreació de les diferents activitats que es duien a terme.

Avui, Diada Nacional de Catalunya, ens trobem a la Casa de la Caritat ciutadans i ciutadanes que estimem la nostra cultura popular i tradicional d'arrel barcelonina, davant de les festes majors d'estiu de la ciutat, per mostrar com els diferents àmbits d'aquesta cultura podem treballar plegats. Perquè creiem que són més els motius que ens uneixen que no pas els que ens separen. Tots plegats som el cor de la festa i la celebració. Perquè units podem fer el camí i podem arribar allà on ens proposem.

Aquest projecte cerca la unitat perquè només amb i des d’ella aconseguirem que aquest conte continuï essent ficció i que no esdevingui realitat que ens condemnin a una reserva fictícia en un parc temàtic.

Som escola. Som cultura!

Som la cultura popular i tradicional de Barcelona.

És tan difícil avisar de l'hora de tancament?

El passat dijous 27 de gener érem de visita a Montserrat.

La veritat és que havia sigut un dia formidable: tots dos feia temps que volíem regalar-nos una passejada pels terrenys de la patrona de Catalunya. Essent un dia laborable d'hivern, núvol i amb previsió de fred, hi havia poca gent, fet que també ajudava a gaudir millor de l'abadia i del seu privilegiat entorn.

Durant el matí vàrem visitar el recinte principal de l'abadia (amb la seva bona dosi de fotografia) i vàrem fer el passeig del Via Crucis així com la passejada fins la Mirada de Fra Garí per retornar i escoltar l'actuació de l'Escolania. En havent dinat i després de prendre un té calentó vàrem fer camí envers la Santa Cova.

Vàrem decidir tornar per fer una visita a la botiga (aquí teniu la versió virtual) per tenir algun record físic del nostre primer dia junts a Montserrat. I aquí ve la història que volia explicar-vos.

A les 17:10 hores, com a molt tard, entràvem a la botiga. Al fer-ho no vàrem veure cap indicador de les hores d'obertura i tancament. Vàrem anar fent una volta per les tres parts de la botiga comparant preus i fent comentaris d'allò que podíem regalar a diferents persones i anàvem agafat aquells productes que ja havíem decidit que compraríem. Mentrestant, a la botiga

pràcticament no hi havia cap altra comprador però les dependentes mantenien alegres converses. Al cap d'una estona, quan ja estàvem a punt de donar de tancada la nostra "visita" a la botiga, l'home de seguretat, des d'una de les portes ens espetega: "Está cerrado!" El primer pensament podria ser pensar que li diu a alguna persona que vol entrar, però al aixecar el cap comprovem que ens ho diu a nosaltres. "Está cerrado. Ya no se puede comprar." Ens mirem estupefactes i només articulem un "A quina hora tanqueu?" "A las cinco y media" Mires el rellotge i veus que són les 17:33. "Las cajeras ya están haciendo caja y no pueden cobrar."

La cara de babaus que vàrem fer demostrava la frustració interna. No ens podien haver avisat? Les caixeres davant de les que passàrem al deixar al gènere al seu lloc (suposo que el sentir-te tan derrotat o deixes caure les coses -tens educació i no les llences- o les duus a la seva posició original) apartaven la vista com si no ens veiessin.

Fou tal el desànim que no vàrem caure ni a demanar un full de reclamacions, sols ho pensàrem quan la oficina d'informació ja era tancada, uns deu minuts més tard.

El fet que realment ens molesta no és la impossibilitat de comprar unes figures, alguna postal, alguna menja o algun altre record; és la desídia total i absoluta de vàries persones que foren incapaces, per abúlia total, d'avisar que eren a punt de tancar i que féssim les compres que volguéssim ràpidament.

És una trista forma de tancar una visita que havia sigut meravellosa. Afortunadament som capaços de gaudir dels bons records

(tot i que veient quina educació reben algunes persones, no ens hauria d'estranyar segons quins comportaments).

font de les imatges: Viquipèdia

Si eduquem així...

L'Educació és procés continuat i que es perllonga al llarg del temps. Ara bé, l'educació no és únicament la formació acadèmica, és més, aquesta és un afegit social, si volem definir-la així, l'Educació comença amb les habilitats per comportar-se socialment. I aquestes aptituds provenen de la nostra condició d'ésser viu i social, perquè qualsevol comunitat animal té els seus costums, les seves normes. És per això que l'Educació comença des del moment del naixement en l'ambient en que creixem; és a dir, comença en l'àmbit familiar i, ulteriorment, tot i que cada vegada a edats més primerenques, el conjunt del grup, la societat, continua.

Aquesta reflexió inicial serveix per il·lustrar la situació que ahir, dijous 27 de gener de 2011, vàrem viure la Raquel i un servidor al Monestir de Montserrat. Poc abans de les 13:00 hores ens trobàvem a la basílica per poder gaudir de la interpretació del Salve i el Virolai per part de l'Escolania. Érem asseguts a la primera fila de seients, al costat esquerre mirant l'altar major, quan un grup de nanos d'institut arribaren fent el rebombori que pressuposem arquetípic (tot i que hom té el record que abans les coses en feien amb més silenci i respecte -però això podríem considerar que són apreciacions subjectives i esbiaixades pel temps-). Tractaren de seure el més endavant possible, dos nois al meu costat i la resta començaren a seure als espais buits que hi ha havia pel darrere. Val a dir que en aquell moment a la Basílica estaven ocupades, i no totalment, les primeres sis files a ambdós costats. Fou just en aquell moment quan es produí l'acte lesiu que origina aquest escrit:

El professor que anava amb ells els diu que es col·loquin davant dels reclinatoris (òbviament no feu servit aquest mot) del primera fila asseguts a terra procedint ell mateix a aixecar la cinta que tancava l'accés a aquest espai. De fet, no tots pogueren o decidiren passar.

Quina mena d'educació es pot transmetre, o és més, s'espera transmetre, quan no es mostra cap mena de respecte per les normes socials que se suposa que en tot moment un docent ha de mostrar i demostrar. Un docent no és una persona que ensenya només la seva assignatura i no només a l'aula. Un docent és una persona que hauria de tractar la consciència i les habilitats socials així com els coneixements al nostre jovent; i, això en tot moment.

És cert que en aquell moment no vaig comentar-li res, vaig preferir, si acabava considerant oportú fer-ho, que seria més adequat fer-ho després de la interpretació de l'Escolania. Emperò, desaparegué tan ràpid el professor que fou impossible.

Ara bé, em deixà aquesta reflexió: quin respecte espera que mostrin els seus alumnes per les diferents barreres que es trobin?

Estimar una llengua és defensar-la i això implica fer-ne un bon ús

Molt he estimat i molt estimo encara escrivia Martí i Pol. L'amor, l'estimació, l'afecte es poden, i cal fer-ho, sentir per persones, ens i conceptes abstractes. Avui vull parlar de l'amor a la llengua. Tot i dir-ho en singular, en aquest cas em refereixo a la llengua que hom senti com a pròpia, em refereixo a totes les llengües parlades (ara, avui o demà).

Una llengua és un vehicle de comunicació, és un dels súmmums de l'evolució: la capacitat de transmetre informació, tant referent a conceptes reals com abstractes. Cada llengua pertany als seus parlants, al poble que en fa ús d'ella i del que és representant ja que una llengua és l'esquelet d'una cultura. Un poble pensa, parla, fa ciència i filosofa, crea art, ja sigui escrit, amb imatges o abstracte, cuina i simplement passa el temps en i amb aquest idioma. Ara bé, l'estima es demostra en l'ús, en el bon ús de la llengua. Perquè la llengua, quelcom plàstic i viu necessita d'una normativització.

Crec en la necessitat de normativitzar les llengües, no tancar-les amb clau i forrellat, però sí mantenir una estructura organitzada per a preservar-la en la millor de les condicions possibles; sense oblidar que les llengües evolucionen constantment.

Ara bé el cas de les llegües amb pocs parlants o aquelles llengües que es veuen sota la pressió de les llengües majoritàries per ésser un àmbit multi-lingüístic requereix una cura especial en la seva defensa i conservació que òbviament només pot fer-se des de l'estimació.

Com a persona nascuda a Barcelona, xarnego, tinc la sort d'ésser bilingüe de naixement. Des de ben petit em varen ensenyar que havia d'aprendre a la perfecció, si això és assolible, l'ús d'ambdues llengües (després apareixeria una tercera en el joc) i sempre he tractat de fer-ho. És per això que cada dia m'esforço en millorar el meu nivell en ambdós idiomes. Això sí, sento a llengua del meu país el català, i, considerant les vicissituds que ha hagut de patir, trobo que la seva defensa i lluita per un bon ús és encara més necessari.

I ens estimem el català perquè nosaltres som la llengua. Hi hagué qui digué que mai es podria fer física quàntica en català, avui tenim un sincrotró a Catalunya i moltes persones vinculades utilitzen el català. Hem patit prohibicions per parlar la nostra llengua, i tot i això la mantenim viva. Però no ens podem conformar amb que sobrevisqui, cal que tingui bona salut, i no una mala salut de ferro. Això significa que cal no simplement parlar el català, cal parlar-ho bé. I cal escriure'l, i cal escriure'l bé. No hi ha excusa possible.

I els fet demostren que és possible. Jo ho vaig viure a casa meva: mon pare, nascut l'any quaranta, rebé tota la seva educació en castellà (i era fill d'aragonesos) però ell aprengué el català al carrer i ja de gran es va preocupar d'aprendre a escriure correctament la seva llengua: perquè com a nascut a Barcelona ell sempre va pensar que la seva llengua era el català. Si preferiu exemples il·lustres, el pregoner de les proppassades festes majors de la capital catalana també recordava com havia rebut tota la seva educació en castellà, ara bé, avui en dia arquitecte i poeta en ambdós idiomes, català i castellà. I podríem citar el poeta i dramaturg Àngel Guimerà, nascut a Santa Cruz de Tenerife, tot i que educat a El Vendrell en castellà, llengua en la que s'inicià com a versificador. Emperò, acabà, per voluntat pròpia tenint el català com única llengua d'expressió i essent una de les més importants veus de la nostra dramatúrgia.

El que desitjaria transmetre amb aquest escrit és la idea que no trobo excusa per no tractar de fer un bon ús de la llengua, parlada i escrita, en tot moment i en tota situació.

Avui tenia intenció d'oferir-vos un escrit referent a l'amor a la llengua i de la necessitat de defensar-la i del bon ús, i així us l'he mostrat, però avui m'he trobat amb una reflexió del gran Gaziel, que he trobat com a il·lustració del mot d'avui de rodamots, que trobo molt relacionada:

De veritables filòlegs, la Secció Filològica [de l'Institut d'Estudis Catalans] no en tingué més que dos: un, que era pur instint i voluntat indomtable, però de formació anàrquica i tempestuosa, el mallorquí mossèn Antoni Maria Alcover; i l'altre, fred, precís, rigorós i científic, el barceloní Pompeu Fabra. Tots els altres d'aquell temps, poetes o escriptors eminents, eren, però, més fets per decorar una acadèmia de les que fan bonic i vesteixen un país, com la francesa i l'espanyola, que per posar en surada, com diuen els pescadors, i dotar de veles noves i fortes, que la portessin a navegar altre cop pel món culte, una llengua que feia aigües d'abandó per tots costats: la nostra llengua catalana.
• Gaziel, Tots els camins duen a Roma. Memòries (1893-1914), vol. II (Barcelona: Edicions 62, 1981)

Si no volem acceptar la necessitat d'aprendre cada dia a tractar acuradament la nostra llengua, si no ens esforcem per fer-ne un bon ús d'ella simplement serem com aquest acadèmics decoratius. I els elements decoratius no salven una cultura, cal art i ciència, que en aquest cas és parlar i escriure totes i tots correctament la nostra llengua. No hi ha excuses: si estimes Catalunya i el català has de voler parlar i escriure correctament la seva llengua.

La primera imatge és la molt literària Senyera que dissenyà Tàpies. La segona és una maca imatge trobada en un blog que il·lustrava la llachiana cançó del Viatge a Ítaca.

Dia de la Dona (història)

Avui 8 de març és el Dia Internacional de la Dona.

Per a saber com es decidí aquesta data us deixo un escrit de la ONU (aquesta és la font)



La idea de instituir un Día Internacional de la Mujer surgió por primera vez a finales del siglo XIX, época que, en el mundo industrializado, fue un período de expansión y desorden, crecimiento demográfico desorbitado y auge de ideologías radicales.

El 8 de marzo de 1857, las mujeres que trabajaban en la industria textil (llamadas "garment workers") de Nueva York, en los Estados Unidos, organizaron una protesta. Luchaban contra los salarios bajos y las inhumanas condiciones laborales. La policía cargó contra las manifestantes y las dispersó. Dos años más tarde, también en marzo, estas mujeres crearon su primer sindicato con el fin de protegerse y conseguir ciertos derechos laborales básicos.

El 8 de marzo de 1908, 15.000 mujeres se manifestaron por las calles de Nueva York para exigir un recorte del horario laboral, mejores salarios, el derecho al voto y el fin del trabajo infantil. El eslogan que eligieron fue "Pan y Rosas"; el pan simbolizaba la seguridad económica, y las rosas, una mejor calidad de vida. En mayo, el Partido Socialista de América señaló el último domingo de febrero como Día Nacional de la Mujer.

Tras la declaración del Partido Socialista de América, el primer Día Nacional de la Mujer de la historia se celebró en los Estados Unidos el 28 de febrero de 1909. Las mujeres continuaron celebrándolo el último domingo de ese mes hasta 1913.

Se celebró una conferencia internacional entre organizaciones socialistas del mundo en 1910 en Copenhage (Dinamarca). La conferencia de la Internacional Socialista propuso la creación de una Día de la Mujer de carácter internacional. La propuesta inicial partió de Clara Zetkin, una socialista alemana, que planteó la creación de un Día Internacional para conmemorar la huelga de las "garment workers" de los Estados Unidos. La propuesta se aprobó por unanimidad por la conferencia, que contaba con más de 100 mujeres pertenecientes a 17 países distintos, entre las que se encontraban las primeras tres mujeres elegidas al parlamento de Finlandia. El Día se instituyó para conmemorar el movimiento por los derechos de la mujer, incluyendo el derecho a voto (conocido como "sufragio"). En ese momento no se fijó ningún día en concreto para su celebración.

La declaración de la Internacional Socialista tuvo una gran repercusión. Al año siguiente, en 1911, el Día Internacional de la Mujer se proclamó por primera vez en Austria, Dinamarca, Alemania y Suiza. La fecha elegida fue el 19 de marzo; más de un millón de hombres y mujeres salieron a la calle en diversas manifestaciones. Además del derecho al voto y a ocupar cargos públicos, reivindicaban el derecho al trabajo y el fin de la discriminación laboral.

Algo después de una semana, el 25 de marzo, tuvo lugar el trágico Triángulo de Fuego en Nueva York. Alrededor de 140 trabajadoras, la mayoría jóvenes inmigrantes italianas y judías que trabajaban en la Triangle Shirtwaist Company, perdieron la vida debido a la falta de seguridad laboral. El sindicato Women's Trade Union League y el International Ladies' Garment Workers Union organizaron muchas de las protestas contra esta tragedia, que pudo haber sido evitada, entre las que destaca el desfile funerario silencioso, que reunió a una multitud de unas 100.000 personas. El Triángulo de Fuego tuvo una gran repercusión en la legislación laboral; las terribles condiciones laborales que provocaron este desastre fueron evocadas en posteriores celebraciones del Día Internacional de la Mujer.

Como parte del movimiento pacifista que se estaba gestando en vísperas de la I Guerra Mundial, las mujeres rusas celebraron por primera vez el Día Internacional de la Mujer el último domingo de febrero de 1913. En el resto de Europa, alrededor del 8 de marzo, las mujeres se manifestaron para protestar contra la guerra o para expresar su solidaridad con sus hermanas.

Tras la muerte de dos millones de soldados rusos en la guerra, las mujeres rusas eligieron el último domingo de febrero de 1917 para convocar una huelga bajo el lema "Pan y Paz". Los dirigentes políticos se opusieron a su celebración en ese día pero las mujeres siguieron adelante pese a todo.

El resto es historia: cuatro días más tarde, el Zar de Rusia se vio obligado a abdicar y el Gobierno provisional concedió a las mujeres el derecho al voto. Aquel histórico domingo era 23 de febrero según el calendario juliano, que entonces se utilizaba en Rusia; sin embargo, según el calendario gregoriano, utilizado en otros lugares, era 8 de marzo.

SDesde aquellos tempranos años, el Día Internacional de la Mujer ha adquirido una nueva dimensión mundial tanto entre las mujeres de los países desarrollados como entre las de los países en vías de desarrollo.

En diciembre de 1977, la Asamblea General de la ONU adoptó una resolución en la que se proclamaba la institución de un Día de las Naciones Unidas para los Derechos de la Mujer y la Paz Internacional. La celebración de cuatro conferencias mundiales de las Naciones Unidas sobre la mujer ha contribuido a convertir las reivindicaciones en pos de la consecución de los derechos de la mujer y su plena participación en la vida política y económica de la sociedad en una realidad cada vez más palpable.

En 1975, la ONU atrajo la atención de la comunidad internacional hacia la situación de los intereses de la mujer mediante la institución de un Año Internacional de la Mujer y la convocatoria de la primera conferencia sobre la mujer en Ciudad de México. En 1980 tuvo lugar otro congreso sobre este asunto en Copenhague (Dinamarca).

En 1985, la ONU convocó una tercera conferencia sobre la mujer en Nairobi (Kenya) con el fin de evaluar los progresos logrados tras toda una década.

En 1995, Beijing acogió la Cuarta Conferencia Mundial sobre la Mujer. Los representantes de 189 países distintos reconocieron que la desigualdad entre el hombre y la mujer tenía graves repercusiones para el bienestar de todos. La conferencia estableció un conjunto de objetivos con el fin de promover el desarrollo de la mujer en sectores como el político, el sanitario y el educativo. El documento final emitido por la conferencia (llamado "Plataforma de Acción") dice así: "El adelanto de la mujer y el logro de la igualdad entre la mujer y el hombre son una cuestión de derechos humanos y una condición para la justicia social y no deben encararse aisladamente como un problema de la mujer."

Cinco años más tarde, en el 23º período extraordinario de sesiones de la Asamblea General de las Naciones Unidas, "Mujer 2000: Igualdad entre los géneros, desarrollo y paz para el siglo XXI", se examinaron los progresos de la comunidad internacional en la consecución de los objetivos establecidos por la Conferencia de Beijing. Esta conferencia es conocida como la conferencia "Beijing +5". Los delegados encontraron tanto progresos como obstáculos pertinaces, y llegaron a nuevos acuerdos para seguir impulsando las iniciativas de la conferencia sobre la mujer de 1995.

Malauradament encara cal seguir lluitant, ho farem sempre que calgui; però esperem que aviat no faci falta enlloc.

font de les imatges:

http://www.jerc.cat/imat_noticies/osona/dona-641.JPG

http://ceiptrullas.files.wordpress.com/2009/03/treballadora.jpg

http://mariangomez.files.wordpress.com/2009/03/8-de-marzo-mujeres.jpg

de la imatge de Forges següent:

http://gatodiario.files.wordpress.com/2009/03/forges-dia-de-la-mujer.jpg

Ensenyar història d'Espanya...

Fent una micona de dissabte entre tot el que resta conservat en el meu espai he ensopegat amb aquest article d'opinió publicat al diari El País el 19 de desembre de 1997. Crec que demostra com (no) evoluciona (sic) la cultura i l'educació en aquest país... (i fa dotze anys!)

Enseñar historia de España
JOSEP FONTANA 19/12/1997


"Se necesita volver a escribir la historia de España para limpiarla de todas esas exageraciones con que se agiganta a los ojos del niño el valor y la virtud de la raza. Mala manera de preparar a la juventud al engrandecimiento de su patria es pintarle ésta como una nación de héroes, de sabios y de artistas insuperables". Así decía Santiago Ramón y Cajal pronto hará cien años, pero seguimos en las mismas. Volvemos a tener a nuestros gobernantes preocupados por el hecho de que los niños y los jóvenes tal vez no reciban la adecuada ración de adoctrinamiento patriótico.Enseñar historia de España. De acuerdo; pero ¿qué clase de historia y de qué España? Podría ser la historia que proponía en 1933 Daniel González Linacero, profesor de la normal de Palencia, en un libro en que pretendía desterrar el relato de sucesos, batallas y crímenes" para enseñar al niño que "la historia no la han hecho los personajes, sino el pueblo todo, y principalmente el pueblo trabajador, humilde y sufrido que, solidario y altruista, ha ido empujando la vida hacia horizontes más nobles, más justos, más humanos". (Por atreverse a tanto fue fusilado en Arévalo (Ávila), el 8 de agosto de 1936. Su partida de defunción dice explícitamente que falleció "a consecuencia del Movimiento Nacional existente").

Pero también podría ser la que propugnaban los que le fusilaron, que, en el Manual de historia de España publicado por el Instituto de España en 1939 para que sirviese "de texto oficial para las escuelas públicas de la nación", sólo hablan "de las guerras, de las hazañas extraordinarias, de las aventuras fantásticas", e insisten en que tanto los judíos como los rojos se dedicaban a martirizar "niños cristianos con horribles suplicios". Una historia que debía servir "como medio de cultivar el patriotismo", en una enseñanza acompañada por "cantos populares e himnos patrióticos" y por ejercicios de educación premilitar en la que se "adquieren hábitos de obediencia y respeto a la jerarquía". Con lo que se conseguiría, sin duda,borrar de los niños españoles lafunesta manía de discurrir, como sostenía un libro publicado en 1939, obra de un asesortécnico del Ministerio de Educación Nacional, de dondetomo esta afirmación reveladora: "Europa es el mundo ideal del 2 y 2 son 4", me dijo un día mi maestro. A lo que yo le respondí: "Y España es el mundo pasional del 2 y 2 son 5". Que va aderezada además con una referencia a Ganivet que habría dicho que a un pueblo que había conquistado el mundo no se le podía hacer perder el tiempo mirando por un microscopio (como hacía Santiago Ramón y Cajal, por ejemplo).

Hay que aclarar también de qué España se quiere enseñar la historia. Si de la de un puñado de reyes y gobernantes o de la de millones de campesinos. Si la del racismo de la censura casi perpetua de los libros y las ideas y de los dictadores militares dedicados a "subsanar las insuficiencias del orden constitucional establecido" previo exterminio de los disidentes, o de la de sus víctimas. Porque unos y otros (campesinos y reyes, víctimas y verdugos) tienen historias distintas que no conmemoran las mismas batallas.

Me sorprende que un Gobierno que se proclama liberal caiga en la tentación del control y del adoctrinamiento tras el fracaso de la experiencia franquista. Una experiencia que viví desde los dos lados del proceso docente: como estudiante soporté largos años de "Formación del Espíritu Nacional", que sólo sirvieron para hacerme aborrecer lo que se pretendía legitimar con aquella retórica; como profesor, enseñé siempre de acuerdo con mi conciencia y no con las directrices del ministerio.

Un Gobierno que se pretende liberal debería serlo también en el terreno de las ideas. Para mejorar la calidad de la enseñanza de la historia de España no sirve de nada controlar programas y libros de texto. Lo único que hay que hacer es poner los medios para que el profesorado, que es la pieza fundamental del proceso, pueda realizar mejor su trabajo. Lo demás es volver a la corneta y el tambor y a someter a los niños a ejercicios premilitares hasta que acaben entendiendo que en España "2 y 2 deben sumar 5".

Josep Fontana es catedrático de Historia de la Universitat Pompeu Fabra.

imatge: Rupes Tarpeia, extreta de la Wikipedia (aquí)