dilluns, de juliol 19, 2010

del 18 de juliol i avui en dia

Quan hom pensa en el segle XX una de les primeres reflexions que poden venir-nos al cap seria que és un dels més “polititzats” períodes de l'història. O que tal vegada sí fou, com ja s'havia dit molt temps abans, el moment en que la política ho fou tot. És plenament hereu, en aquest sentit, òbviament, de tota la història prèvia, però molt especialment, com és lògic de tots els processos engegats arran de la revolució industrial i tota la filosofia política vuitcentista.


Ara bé, aquest principi de segle i mil·lenni sembla sols centrat en les situacions econòmiques i en com la situació que havia de fer replantejar tant el capitalisme com la social democràcia passarà i permetrà que cada vegada més allò que s'havia anat aconseguint, “desllunyant”(si em permeten l'invenció verbal, si no fos el cas llegeixen “apropant”) la distància entre classes, reverteixi cap a la situació primigènia.


Però tornarem al camp de les idees. I si ens ho volem mirar des d'un petit punt del mapa veurem que tal vegada no és que no fessin falta les alforges per aquest viatge, és que no ens hem desplaçat. Tradicionalment es situa la tríada del 17 al 19 de juliol del 1939 com a inici de la guerra (in)civil espanyola, aquell assaig del que succeiria a Europa, i ulteriorment a nivell mundial. Però hi ha qui considera que l'inici real de l'atac i sublevació contra la legitimitat del poble s'inicià en l'atac radical-cedista contra la revolució 1934 tant contra Astúries com contra Catalunya. Durant tot aquell període que s'havia originat després del gloriós 14 d'abril de 1931 s'imaginaren grans somnis. Alguns d'ells es corporificaren, altres foren truncats i a d'altres no se'ls concedí temps. Mentrestant, Catalunya tractava de recuperar el seu lloc al món. Aconseguí un Estatut per fer una passa endavant. La història, emperò, com sabem fou cruel i deixà caure la mort en forma de feixisme a gran part d'Europa, i Espanya s'emportà una de les pitjors parts. La defunció del nacionalcatolicisme no és la transició. Aquesta fou un intent d'evitar una nova confrontació. D'acord, podem acceptar-la com un encert. Ara bé. Cal acceptar tots els seus paràmetres com axiomes, o millor dit, dogmes de fe? Rotundament no.


I és contra aquesta estultícia religiosament dogmàtica que caldria lluitar. Contra aquesta mesquinesa que fa que ara mateix, setanta-quatre anys després de l'aixecament en armes dels militars feixistes contra la II República Espanyola i trenta-tres anys i mig de la mort del seu dictador no haguem avançat, i fins i tot retrocedit en la situació de l'encaix català a l'estat espanyol o dins de la UE.


P.S.: no cal dir, emperò, que l'enemic no sols és davant nostre, dins les nostres files també tenim aquells que no saben entendre què som i què hem d'esdevenir per al nostre bé com a poble.


dilluns, de juliol 12, 2010

SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM



Aquest passat dissabte 10 de juliol de 2010 ha esdevingut una altra efemèride a la història de Catalunya.

Un milió i mig de persones varen congregar-se als carrers de Barcelona sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. Més enllà del fet que aquesta dada representa que el 21% de la població del país era manifestant-se, el fet important és com la població civil va respondre per sortir als carrers cívicament per reclamar els seus drets com a poble després de la crida d'una de les més importants institucions culturals del país.

Persones de totes les edats, condició social, diferenets sensibilitats polítiques, etc. recorregueren els carrers plegats envoltats de senyeres i sota el cant del nostre himne nacional: Els segadors.

Tal vegada l'altre juny ja ha arribat i ara és el moment d'exigir plenament tots els nostres drets, tal i com es digué en la lectura final de la marxa:

Bon vespre, Catalunya.
Avui hem sortit al carrer centenars de milers de persones per dir ben fort "Som una nació, nosaltres decidim". En nom de l'organització, gràcies a tots i a totes per la vostra presència i gràcies a les més de 1.500 entitats i organitzacions del país que s'hi han adherit i han fet possible aquesta mobilització massiva. Aquesta manifestació és una resposta massiva que aplega diferents entitats de la societat civil, institucions, opcions polítiques, sindicats... Tenim visions diferents sobre l'autogovern i l'Estatut aprovat el setembre del 2005, però ens hem unit davant d'una demanda legítima i compartida: el nostre dret a decidir com a poble.
La retallada d'aquest Tribunal Constitucional a l'Estatut de Catalunya, després que aquest hagi estat avalat per la sobirania del poble català mitjançant referèndum, no és democràticament admissible. És un atac a la sobirania del poble de Catalunya i a la democràcia. Per això fem aquesta manifestació en defensa dels valors democràtics, per reclamar el respecte a la voluntat del poble expressada en referèndum. Catalunya, com tota nació, té el dret -inalienable per cap constitució- de decidir lliurement el seu futur i aspirar, si vol, a la plena sobirania.


És curiós el fet que trenta-tres anys després d'aquella històrica manifestació a Sant Boi sota el lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia”encara reclamem gairebé el mateix i amb els mateixos lemes. Potser és simptomàtic que el procés transcional ja ha esdevingut sobrepassat i és arribat el moment de tornar a replantejar-ho tot.

I aquest plantejament es pot fer des del mític text de Maragall

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.
On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!



Si voleu saber més podeu seguir l'enllaç cap a la pàgina de la manifestació:

http://www.somunanacio.cat/ca/noticia/omnium-dona-les-gracies-al-milio-i-mig-de-participants-a-la-manifestacio-del-10-de-juliol-4288.html

o la pàgina d'Òmnium Cultural:

http://www.omnium.cat/www/omnium/ca/



fotografia by Òmnium Cultural.