Premi Ciutat de Barcelona Cultura Popular i Tradicional a Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona

 Ahir, vigília de la diada de la Candelera, es donaren a conèixer els guardonats amb els Premis Ciutat de Barcelona; a més a més, enguany hi havia una categoria nova, la de Cultura Popular i Tradicional.

Les bases determinen que

Aquest premi s’atorgarà a una obra de creació, recerca, publicació, producció, esdeveniment o projecte col·lectiu en el àmbit de la cultura popular i tradicional realitzat, estrenat, publicat, editat o presentat a Barcelona per una persona, grup, col·lectiu, entitat o coordinadora o federació d’entitats durant l’any 2011. L'import del premi correspondrà al creador o entitat creadora o organitzadora de l’obra, esdeveniment o projecte premiat.

i el guardó fou per la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona per, segons ens informa la nostra presidenta:

"Per l'assoliment del projecte d'apatació, durant l'any 2011, de tots els col.lectius de diables de la ciutat a la nova normativa sobre els espectacles de foc amb pirotècnia, tot coincidint amb la celebració del seu 25é aniversari, del qual es vol destacar la realització definitiva de l'estructura i de l'espectacle La porta de l'infern com inici consolidat dels correfocs de la ciutat"

Que el primer guardó d'aquesta categoria sigui per la nostra entitat és un motiu d'orgull i satisfacció per a tot el món de la cultura del foc. De fet, ja és una gran avenç que, per fi!, existeixi el guardó en la categoria de Cultura Popular i Tradicional (CPTB).

Aquest és un guardó que, a més a més coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari de l'entitat, reconeix tota la tasca feta des de fa molts i molts anys, des d'abans de la creació d'aquella primigènia Coordinadora de Diables de Barcelona, per recuperar, renéixer i enfortir aquesta vessant de la nostra cultura com a poble. Aquest guardó hauria d'ésser a totes les sales de les cases de les persones que alguna vegada a la seva vida han treballat i gaudit amb el món del diable i les bèsties, hauria d'ésser present a tots els local de les colles, vives o extintes, que han fet possible que avui en dia encara siguem un element clau i bàsic de la imatgeria del nostre país i en concret de la ciutat de Barcelona, bressol de la paraula i concepte correfoc.

Ara bé, cal ésser crítics, cal fer-ho des de dins, i valorar que la situació interna de l'entitat no és, casualment, la millor que podria ésser. Estem immersos en un procés que ens ha de dur a determinar, novament, els nostres objectius i el marc de la nostra pròpia existència. Vivim un dels moments més difícils a nivell administratiu i a més a més, la nostra nau no sembla dur un rumb clar, o si més no, podríem dir que la sensació de revolta i quasi motí és palesa i evident. Això significa que cal que reflexionem tots plegats i tractem de treballar, d'una maleïda vegada, per redreçar la demora d'aquest vaixell. Nogensmenys, la celebració de l'aniversari fou molt criticada tant des de dins com des de fora de l'entitat, i l'adequació a la nova normativa era condició si ne quan non per mantenir la pervivència, i respecte la consolidació de la Porta de l'Infern i l'espectacle per l'inici del Correfoc (de la Mercè), al igual que amb els altres temes, són aspectes heretats des de fa anys.

Resto mèrits a l'entitat o a la seva comandància? En absolut. Simplement, intento obrir l'objectiu i mostrar la nostra panoràmica perquè totes les entitats, i per extensió, les persones, que en formem part de la Coordinadora valorem en la justa mesura aquest guardó i reconeixement.

És un motiu de joia rebre aquest guardó, i ens ha de permetre enfortir-nos perquè, per molt que s'intenti dir el mateix, la nostra situació no és una bassa d'oli, les aigües que solquem encara són perilloses. El nostre és un navegar de baleners, sempre voltant i no ens podem obcecar en encalçar una balena blanca. Som el foc que aviva la festa, però aquest guardó no ens ha de mutar en arrauxats, més enllà del que és un diable, i oblidar tenir cura de la llar de foc que podria provocar una desgràcia o permetre que morís la foguera. Prenguem cura: mantenir viu un foc és una feina constant!

Enhorabona Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona!

P.S.: Saps on jeu el diable? Als peus de Sant Miquel!

FRACÀS #janotocacopa

FRACÀS

Fracàs, vergonya i oportunitat desaprofitada. Així es pot resumir el que el partit d'ahir a Anduva suposa per el RCDE.

 

Els somnis del #tocacopa resten esmicolats a Miranda de Ebro, però aquesta guerra de la copa no s'ha perdut només en aquest partit, ha estat una llarga travessa massa a prop del penya-segat, i ja se sap que quan mires de fit a fit l'abisme, l'abisme també et mira a tu. Semblava que tothom, des dels jugadors i l'estament tècnic, passant per tota la massa social i, cal suposar, que la massa dirigent del club, estàvem molt il·lusionats amb la copa aquesta vegada. No podem obviar que veníem de la gran decepció, i esmicolada de somnis, que fou la segona volta de la temporada anterior; tot i això, i la, malauradament tradicional, sagnia de jugadors, l'equip es torna a vestir de curt i demostra que sap jugar a futbol i mica en mica ha assolit un nivell molt bo, tot i les moltes limitacions, i la situació en lliga així ho demostra. Però des del sorteig de la copa, vèiem una gran opció per arribar a assolir un somni novament, però ha esdevingut un mal son del qual tocarà despertar el més aviat possible per poder seguir la bona senda a la lliga que ara és l'únic camí vers Europa.

Ahir vàrem perdre al camp d'un segona divisió (no és ni la primera ni la segona vegada que succeeix), i a més a més ens eliminaren, però, la derrota es començà a gestar a Cornellà-ElPrat: si a casa nostra haguéssim treballat i jugat com aquest equip sap, hauríem arribat a terres castellanes amb l'eliminatòria molt encarrilada. Però no era la primera vegada que succeïa. A Vigo vàrem fer un partit dolent, i resolguérem a casa sense gaires coets. A Còrdova tampoc férem un partit rodó, tot i certa dosi de mala sort. A la tornada vàrem jugar 45 minuts, trenta cinc a la primera part i els últims deu, fent una exhibició; però vàrem solcar les aigües del naufragi durant molt estona. I arribàrem a l'enfrontament davant el Mirandés. Un desencert rere un altre. S'han classificat merescudament, perquè ho han fet millor, perquè nosaltres no hem fet el que sabem i hauríem d'haver fet. Si haguéssim jugat la primera part a Conerllà-ElPRat com davant el Córdoba, per no citar altres partits de lliga com a exemple, a la mitja part la història ja hagués canviat; no dic que ho tinguéssim resolt, però sí encarrilat. Els dos partits han estat, exceptuant els minuts finals boigs de Cornellà-ElPrat el que ells somniaven. Sí hem anat a jugar a Anduva com a ells millor els hi anava! Però insisteixo, el fet problemàtic fou arribar a Miranda de Ebro sense haver resolt l'eliminatòria.

Només de pensar en la possibilitat perduda de jugar una semifinal de copa contra l'Athletic (o tal vegada el Mallorca) em tornen a entrar ganes d'estomacar portes, parets i tot allò que es posi pel davant. Un gol més i estaríem a dos partits de jugar una altra final... Però tot s'ha anat en orris. Em fa recordar una piulada del gran Xabier Azkargorta que qualificava l'Espanyol com l'equip “quasi”: quasi juga meravellosament bé, quasi marca, quasi guanya, quasi és un gran...

A més a més de la sensació de derrota, amb la cara d'imbècil que ens durarà uns dies, t'adones que hem perdut una oportunitat de mantenir i fidelitzar la mainada, la nostra massa social futura, que no som una afició gaire acostumada als èxits. Ara bé, si les circumstàncies ens permeten mantenir tot el que sigui possible d'aquest equip, en un futur no gaire llunyà, arribaren els èxits. N'estic convençut. En absolut m'agradaria que aquest escrit semblés una crítica ferotge als tècnics i jugadors. Hi ha coses que no s'han fet bé, i ens han de servir per aprendre i fer-ho millor les properes vegades; però cal que aquesta afició tornem a demostrar la nostra grandesa donant ànims al RCDE aquest dissabte a Cornellà-ElPrat. Malauradament, affairs laborals m'impediran ser-hi físicament, però de cor i esperit tots els pericos cal que aplaudim els nostre jugadors perquè entenguin que volem tornar a somniar aviat: aquesta mateixa temporada amb la lliga.

Somniem, aquest any sí, toca classificar-se per jugar a Europa, novament, l'any vinent. Així que tornem a donar la confiança al Sheriff que tantes coses bones ha fet amb la nostra plantilla i sobretot als nostre jugadors, jovent que si els mantenim i els tractem bé, seran el nostre futur d'èxit; emperò, aprenguem també, que millor jugar sempre al futbol mantenint el nostre estil i deixant “los huevos” només pels moments finals quan la resta de plans no han funcionat, tal vegada ens anirà millor.

Els somnis del #tocacopa resten esmicolats a Miranda de Ebro; però cal recordar que els ferits són perillosos perquè saben que poden sobreviure, i crec que la nostra història ens demostra que sabem aixecar-nos i continuar, i aquesta vegada cal saber tenir cura de les ferides i agafar el somni europeu de la copa i mantenir aquesta gran cinquena posició en la que hem acabat la primera volta de la lliga.

Avui n'hauries fet 72

D'anuncis, escudelles i rentades de cervell

El proppassat dilluns la companyia cervesera Damm estrenava el seu nou anunci, i afortunadament per a ells, no ha deixat indiferents; bé, si més no, a un sector de la població, i això per a la companyia és bo, perquè fa que es parli d'ella, emperò, aquesta gent que en parla (parlem) era el target de l'anunci? Ho siguem o no, està clar que tothom té el dret d'opinar, i més en aquest món on cada dia és més fàcil i més d'habitud de xerrar de tot i de res, amb o sense coneixement de causa, i essent o no el destinatari del missatge.

L'anunci, si no l'heu vist i voleu fer-ho el podeu trobar aquí, personalment, em sembla dolent. No culés, encara no és el moment d'atacar-me: em sembla dolent com anunci, més enllà de voler promocionar una cervesa, una moto, una visita a un jardí o qualssevol dels productes que els publicistes puguin tractar d'encolomar-nos. És lent, poc atractiu i contradictori amb ell mateix.

Ara bé, aquest anunci està destinat als consumidors de Damm, als culés, als culés consumidors de Damm o als cuiners d'escudella? Crec que el target de l'anunci són la segona i tercera categoria de les que he citat, per això m'exclou del grup de persones a les que es destina l'anunci; a mi, i a la resta de pericos. M'ofèn? No. Per què hauria de fer-ho? Si realment l'objectiu fossin tots els consumidors de Damm, sí que m'hauria de sentir molest per part del contingut de l'anunci, perquè podria esdevenir part d'una campanya quasi de ministeri de propaganda; però tampoc comet aquella errada, quasi delicte ideològic, de confondre Barça i Catalunya (que alguna ocasió anterior sí han volgut cometre). Consegüentment, l'anunci, que ja he dit que no m'agrada com a tal, em pot molestar com qualsevol anunci; si me'l trobo a la tele, canvio de canal i prou.

Sé que molta gent, especialment pericos, no ho veuen de la mateixa forma que un servidor, però cadascú controla el seu sistema visual i entén allò que vol entendre: ni sóc la veritat, ni el seu portador, només puc tenir la meva pròpia veritat. Potser aquesta vegada, i vés a saber per què, no l'he trobat ofensiu ni vers la meva persona ni vers els meus col·lectius; tal vegada, qui sap!, duia una sobredosi de proteïna perica hidratant la meva pell i no la tenia especialment fina vers l'estultícia o els intents ministeripropagandístics d'instaurar un pensament únic. O, simplement, de forma real no hi hauria motiu perquè m'afectés. Això sí, continuaré canviant de canal, com quan veig tot allò que no m'agrada. Ara bé, qui vulgui deixar de prendre determinada beguda lliure és de fer-ho, com de criticar aquest escrit o considerar-se denigrat pel tracte sofert des de certes institucions o empreses.

Així que al respecte de la relació de Damm i el RCDEspanyol podem recordar que alguna campanya essent nosaltres el target ja l'hem tinguda i pensar, com diu el company Òscar Julià en el seu blog, que potser fóra millor tractar de crear sinergies entre l'empresa i la pericada.

Espero que haurem après la lliçó

Tots sabíem que no seria fàcil, però crec que ningú ens esperàvem el que vam veure i viure ahir. Si al final tot acaba essent positiu i a més a més, s'aprèn una mica d'humilitat, haurà estat positiu.

Els primers minuts de l'equip foren bons, si més no s'arribà a l'àrea rival, però ràpidament el partit fou possessió del Mirandés. Deia el seu entrenador, tot un veritable senyor a la roda de premsa, no com d'altres, a la prèvia que al seu equip no el podríem guanyar en motivació (al respecte jo pensava: un equip tan jove com el nostre davant la possibilitat de jugar unes semifinals de copa hauria de sortir igual o més motivat). I va demostrar, que com en molts d'altres aspectes, encertà. El seu equip sortí amb les idees clares i disputà un molt bon partit de futbol sabent quines eren les seves capacitats i esprement-les fins a obtenir un resultat satisfactori. Aquest equip jugà molt millor que molts equips de primera divisió, per exemple, molt millor que no pas l'Espanyol ahir. Ah, i per si algú està esperant un comentari al respecte: l'àrbitre fou, en la trista línia del col·lectiu, un incompetent; el més vistós foren els dos penals no assenyalats, però la resta de la seva actuació fou una sèrie de despropòsits concatenant errades.

Era incomprensible per a l'afició perica veure com el seu equip era una marioneta a les mans del seu rival. De fet, menys aquells minuts inicials, algun apropament a finals de la primera part i a principi de la segona, l'equip vagarejava pel camp a la recerca d'una taula de flotació: semblaven els romans en mans dels gals irreductibles, fins l'arribada d'un final de pel·lícula on semblava que ara fossin ells qui havien rebut la poció màgica.

Però crec que el més important és valorar diferents aspectes que no podem obviar per l'esdevenidor de l'equip:

• Humilitat Aquest bany amb aigua freda hauria de servir per rebre una dosi i creure fermament que si no es juga al 100% és impossible assolir cap objectiu es tingui el rival que es tingui.
• Joventut El nostre equip és el més jove de primera, ens vanagloriem (tot i ésser conscients que les circumstàncies obliguen) d'apostar fermament per la cantera; però això també comporta riscs: la manca d'experiència pot comportar no saber fer front davant certes circumstàncies. També és cert que només viure certes experiències forja el caràcter. Per això cal saber posar ordre i no culpabilitzar ningú per les errades d'ahir, sinó prendre nota per evitar-les en el futur.
• “Efecte Álvaro” Aquesta temporada ja havíem viscut la consecució de punts en els darrers minuts del matx, però el viscut a Cornellà-El Prat aquests deu dies quasi és inexplicable sinó és per una motivació extraordinària i una confiança desfermada, i aquesta, s'assoleix a mesura que els victòries arriben i es veuen els fruits de la bona feina. Per tant, es veu que la senda que es transita és bona, però cal mantenir-se dins la senda de les llambordes grogues o caurem al precipici.
• Risc d'una plantilla curta Pot ésser molt bo a nivell de mantenir una pressió elevada respecte els jugadors perquè sempre veuen l'opció de jugar com a possible, a més a més, sabem que podem comptar amb els jugadors del filial quan les necessitats així ho requereixin, però la situació es complica quan la mala fortuna cau en forma de lesions en el tram de lliga que et jugues els somnis de futur. Què farà ara la secretaria tècnica?
• La força d'un sentiment Ahir, tot i anar maldades i que un sector de la graderia marxés o fins i tot xiulés (jo no comparteixo aquestes actituds però cadascú és lliure de manifestar-se com creu convenient), majoritàriament es mantingué, tot i el malestar generat pel pèssim joc de l'equip l'esperança que quelcom positiu podia passar; o si més no, el somni, perquè #tocacopa (fet que hauria provocat unes queixes més ingents avui). Possiblement, aquest alè de la graderia fou imprescindible perquè el miracle tornés a produir-se.

Dimarts vinent visitarem Miranda d'Ebro i cal anar amb la mentalitat realista i guanyadora, el partit a Anduva no serà gens fàcil, i si ahir, en el nostre terreny de joc ens feren el que ens varen fer, com no estiguem centrats durant els noranta minuts, d'allà no sortim vius. L'eliminatòria encara està oberta, i no és moment per convertir un somni en malson com gairebé succeeix ahir; i també fóra bo per la salut de l'aficionat no convertir cada partit en una ruleta russa.

El partit d'ahir ens ha de servir per aprendre, i molt, de tota una sèrie d'errades i així poder continuar conreant el somni que #tocacopa.

Avui ens toca contra el Mirandés

Ara fa uns dies retuitejava un article publicat a CronicaPerica referent als vídeos “motivadors” que davant certs esdeveniments broten com bolets en una bona tardor.

Avui vull agafar aquella idea respecte la necessitat, o no, de caldre certa dosi de motivació extra per encarar determinats encontres i pensar que no haurien de caldre.

Aquesta nit ens enfrontem al C.D. Mirandés. A priori no sembla el partit més atractiu per desplaçar-se fins a Cornellà – El Prat una nit intersetmanal, a més a més, qui més qui menys, té altres circumstàncies vitals més enllà del #RCDE. Fins aquí, res a objectar; emperò, tots els pericos ens hem imbuït del somni de #tocacopa, i això significa afrontar cada partit del torneig com una final, una partida a tot o res que ens apropa a l'objectiu final.

I sí, ho escric jo mateix, que la setmana passada no vaig poder assistir a la final de vuitens contra el Córdoba; però, i això no entra en contradicció amb el paràgraf anterior, l'assistència o no a #cornellaHELLprat no dóna carnets de bons o dolents seguidors pericos, el que ens fa especial com a afició és la nostra capacitat de transportar l'equip en les situacions més doloroses i adverses fins a la fita. I això ho hem de tornar a demostrar avui: avui cal oblidar que davant tenim un rival teòricament inferior i permetre que això ens relaxi; ans al contrari, avui he de sortir concentrats per derrotar el rival com si fos l'enemic, cal demostrar al terreny de joc tot el bon joc que últimament l'equip desplega i fer-ho aconseguint la màxima renda de gols a favor i mantenint la nostra porteria a zero.

Aquests partits “trampa” ho són perquè es té molt a perdre i aparentment molt poc a guanyar, però no podem caure en el parany: sí tenim molt a guanyar: l'opció de jugar unes semifinals de copa del rei; per això, amb humilitat i creient en les pròpies capacitats cal sortir al terreny de joc a jugar i guanyar aquest partit.

Per aquests motius, no crec que calgui cap vídeo motivador per afrontar el matx d'aquesta nit; només crec que calgui sentir el Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona i llavors sabrem què fer per ajudar els nostres jugadors a assolir el repte.

#tocaMirandés #tocaCopa

Brindem! (ara que ha mort Fraga)

Quan era petit m'ensenyaren que no s'havia de desitjar la mort a ningú, i al llarg de la vida he tractat de seguir ferm dins d'aquesta màxima, tot i que reconec que no sempre ho he aconseguit. Ara bé, també vaig llegir, tot i que potser no tan petit, que el cadàver d'un enemic sempre fa bona olor; així que no crec que sigui cap acte recriminable celebrar la mort d'un ésser indesitjable.

Sí, òbviament, estic parlant de Fraga. Avui molts han glosat la biografia de “Don Manuel”, i hem pogut llegir dos grans aspectes: el del ministre franquista i el de pare de la constitució; al final, sembla ésser, segons es deprendria de gran part de comentaris, que caldria agrair-li (sic), i molt!, el trànsit a la democràcia que ens portà l'estat del benestar -aquest que ara s'entesten a carregar-se-, i que caldria perdonar el seu passat de membre de l'staff criminal i assassí que dirigí l'estat espanyol després d'aixecar-se contra la legitimitat i que es perllongà en els quaranta anys de dictadura. Bé, de fet, es perllongà molt més: la tan defensada per alguns democràcia actual és l'hereva d'aquella dictadura, la filla que modelaren i tutelaren els franquistes i militars, gent (gentussa?) com el finat.

Considerant les pàgines de negra història que escriví i que féu patir ens demostra que caldria una revisió urgent del tan vanagloriat procés de transició espanyol, i començar, d'una vegada, a passar comptes i dir les veritats.

Aquells que avui glosen les seves magnificències em llençarien a la cara, si llegissin això i creguessin que és digne de resposta, que cal saber valorar la seva capacitat de canvi i adaptació i seva important aportació per la salvaguarda de la democràcia: que potser treballà per la democràcia quan encara era un cadàver sota el seu ídol i salvador de la pàtria? Que potser no és un altre ésser que ha fet la seva glòria sobre brases personals i adaptant-se al vent que bufava cada moment? Un altre membre de la classe política que al final només pensa en la salvaguarda de l'statu quo que el permet viure mentre la resta sobreviu. I estaré disposat a acceptar les seves possibles virtuts en època democràtica, però la seva persona quan treballava per la democràcia era una panerola sobrevivint a la catàstrofe tacada de sang; i formà part de l'elit que intentà mantenir-se aferrada al poder al preu que fóra necessari.

Brindem perquè avui resta un menys, però guardem un silenci respectuós per aquelles persones de bé que no pogueren morir al seu llit com a aquest còmplice i criminal sí se li ha permès.

P.S.: I per si voleu una biografia d'ell, us en deixo un enllaç on la trobareu en cinc cançons.