Carta al fill de puta que decideix els horaris del futbol

Al fill de la grandíssima puta que pertoqui,

Per a vostés el futbol és només una aspecte més de la seva forma de generar-se riquesa, i, tot i que sigui cert que socialment deixà d'ésser un esport, o si més no, no només un esport i esdevingué un potent mercat econòmic, les seves decisions són vergonyants.

Només a aquells ésser indignes que embruten el concepte de persona que només es mouen per la cobdícia i l'afany de lucre propi  podrien perpetrar un quadre d'horaris com el que es patirà a la LFP enguany. Si l'any passat era un crim, aquest gairebé seria qualificable de lesa humanitat si no fos que parlem d'un mer entreteniment.

Donada la importància d'aquest circ (per allò del panem et circenses) i considerant la seva història i el seu funcionament és condemnar les persones que, moltes vegades sacrificant altres aspectes vitals, volen gaudir de la seva passió esportiva.

El passat dijous, de fet, divendres de matinada, els vostres poderosos amics ja us criticaren , vistes les conseqüències dels vostres horaris, però dubto que els pateixin gaire. La resta, la plebe, com sempre, haurem de patir les vostres desafortunades decisions: partits de futbol a les 23 hores dissabtes, diumenges i dilluns! Està clar que la vostra vida disoluta no es veurà afectada per aquests horaris de merda (com la vostra pròpia persona, vist què decidiu), però la resta de la gent sí els patirà. Encara hi ha gent que treballa en aquest país, encara hi ha gent que vol gaudir de les seves aficions i no penseu que així afavorireu el consum en l'hosteleria! Si voleu putejar, aneu a cercar els serveis de les professionals del sexe.

Continueu així i no sols aconseguireu que els infants no vagin als camps a veure futbol, acabareu matant la vostra gallina dels ous d'or.

Cert que en el fons això és només un aspecte intrascendent de l'existència vista la situació actual, però com diu l'adagi televisiu, perdoneu però algú ho havia de dir!

Els horaris del futbol

El futbol és un esport que es juga diumenges a la cinc de la tarda i es veu dempeus.

L'afirmació superior ha passat a millor vida, de fet, ha anat modificant-se amb el pas del temps, però la mentida més gran que ara mateix sosté és afirmar que el futbol és un esport. Ara per ara és un negoci. Un negoci pensat i orquestrat per beneficiar i enriquir només uns pocs.

El futbol, quan només era un esport, era una passió que es transmetia familliarment, avui en dia, això cada vegada és més difícil: els mass-media ofereixen una visió totalment esbiaixada i quasi monotemàtica i a més a més, el negoci de la televisió no està pensat pels socis.

Com la majoria de lectors d'aquest blog sabeu sóc perico. Ho sóc per herència familiar, i fa molts anys que en sóc soci, i molts més que hi vaig al camp a veure futbol. I com a tal, i al igual que la majoria de seguidors d'equips "modestos" cada vegada veiem més oblidat allò dels partits els diumenges a les 17 hores, o a les 19 en horari d'estiu: la televisió imposa horaris.

Una televisió que després distribueix el pastís injustament, així que a la majoria ens toca ésser cornuts i pagar el beure. Amb aquestes propostes, aconsegueixen que més gent pugui veure els partits al sofà de casa, però cada vegada hi ha menys gent a molts camps de futbol, a totes les categories.

Cada vegada estic més fart d'haver de patir partits en horari nocturn, fins i tot més tard en inici que obres teatrals o concerts; sabent que a més a més de l'horari de vermut, possiblement tindrem l'horari de la migdiada aviat. Així és difícil aconseguir transmetre aquesta passió a la jovenalla, o difícil mantenir-la essent una persona gran, i compaginar-la amb segons quins horaris laborals (aquesta última presima és una batalla perduda quan el 'prime-time' ha passat a ésser quarts d'onze!). Cada vegada és més evident que demanar seny en aquest país és com demanar una pluja monsònica a Atacama.

Així que només puc acabar aquest escrit dedicant-li al Sr. Roures una frase d'un bon amic:

"No me cago en tu padre para no darte pista, hijo de puta!"

P.S.: demanem disculpes a les putes i a qui no conegui el seu pare.

D'anuncis, escudelles i rentades de cervell

El proppassat dilluns la companyia cervesera Damm estrenava el seu nou anunci, i afortunadament per a ells, no ha deixat indiferents; bé, si més no, a un sector de la població, i això per a la companyia és bo, perquè fa que es parli d'ella, emperò, aquesta gent que en parla (parlem) era el target de l'anunci? Ho siguem o no, està clar que tothom té el dret d'opinar, i més en aquest món on cada dia és més fàcil i més d'habitud de xerrar de tot i de res, amb o sense coneixement de causa, i essent o no el destinatari del missatge.

L'anunci, si no l'heu vist i voleu fer-ho el podeu trobar aquí, personalment, em sembla dolent. No culés, encara no és el moment d'atacar-me: em sembla dolent com anunci, més enllà de voler promocionar una cervesa, una moto, una visita a un jardí o qualssevol dels productes que els publicistes puguin tractar d'encolomar-nos. És lent, poc atractiu i contradictori amb ell mateix.

Ara bé, aquest anunci està destinat als consumidors de Damm, als culés, als culés consumidors de Damm o als cuiners d'escudella? Crec que el target de l'anunci són la segona i tercera categoria de les que he citat, per això m'exclou del grup de persones a les que es destina l'anunci; a mi, i a la resta de pericos. M'ofèn? No. Per què hauria de fer-ho? Si realment l'objectiu fossin tots els consumidors de Damm, sí que m'hauria de sentir molest per part del contingut de l'anunci, perquè podria esdevenir part d'una campanya quasi de ministeri de propaganda; però tampoc comet aquella errada, quasi delicte ideològic, de confondre Barça i Catalunya (que alguna ocasió anterior sí han volgut cometre). Consegüentment, l'anunci, que ja he dit que no m'agrada com a tal, em pot molestar com qualsevol anunci; si me'l trobo a la tele, canvio de canal i prou.

Sé que molta gent, especialment pericos, no ho veuen de la mateixa forma que un servidor, però cadascú controla el seu sistema visual i entén allò que vol entendre: ni sóc la veritat, ni el seu portador, només puc tenir la meva pròpia veritat. Potser aquesta vegada, i vés a saber per què, no l'he trobat ofensiu ni vers la meva persona ni vers els meus col·lectius; tal vegada, qui sap!, duia una sobredosi de proteïna perica hidratant la meva pell i no la tenia especialment fina vers l'estultícia o els intents ministeripropagandístics d'instaurar un pensament únic. O, simplement, de forma real no hi hauria motiu perquè m'afectés. Això sí, continuaré canviant de canal, com quan veig tot allò que no m'agrada. Ara bé, qui vulgui deixar de prendre determinada beguda lliure és de fer-ho, com de criticar aquest escrit o considerar-se denigrat pel tracte sofert des de certes institucions o empreses.

Així que al respecte de la relació de Damm i el RCDEspanyol podem recordar que alguna campanya essent nosaltres el target ja l'hem tinguda i pensar, com diu el company Òscar Julià en el seu blog, que potser fóra millor tractar de crear sinergies entre l'empresa i la pericada.

La lliga espanyola de futbol és una #ligademierda (Avui és un dia per tornar a dir-ho)

A principis de temporada es produí un cert enrenou a les xarxes socials, baròmetre d'opinió actual, en referència a la mala salut de la lliga espanyola de futbol, una gran mostra fou a twitter sota el hashtag #ligademierda (per cert, en català, # s'anomena “diesi” o “sostingut”).

Crec que l'afirmació és totalment certa: sí, la Liga és una lliga de merda, fa temps que ho és i ho continuarà essent durant força temps; és salvarà mai?

No cal que ens enganyem o intentem creure els cants de sirena que des de les seccions de propaganda dels implicats (organismes oficials que gestionen l'invent i tots els mitjans de comunicació adscrits a cadascun dels dos bàndols hegemònics) ens ofereixen constantment: la Liga és i es vol que continuï essent-ho cosa de dos.

De fet, els humans no són bons “triadors”, ens costa saber discernir entre les opcions (podeu preguntar-li, exempli gratia a Barry Shwartz), per això, tal vegada sempre es cerca en tots els aspectes socials la polaritat dual, el bipartidisme. Només cal fer una ullada a la nostra història i a la nostra realitat quotidiana per comprendre que aquesta existència absoluta del mètode dicotòmic no és gens positiva.

S'han argüit i esgrimit moltes consideracions per justificar la situació actual tractant de salvaguardar els dos clubs que representen l'actual situació oncològica per al futbol a Espanya. Hom se les pot creure, especialment si s'és seguidor d'una de les dues faccions, com si ens parlés Kennedy o Khrusxov de la Crisi d'Octubre; però quan ens ho mirem amb ulls crítics veurem que la realitat és una altra molt diferent.

En els meus trenta-un anys d'existència “he vist” cinc dels nou campions de la Liga. De fet, al nàixer l'any vuitanta, el primer campió fou el Real Madrid, tot i que la primera lliga sencera que vaig “viure” fou la primera de les quatre seguides de domini basc. Després d'aquelles, quatre edicions han escapat del domini merengue-culé, domini que s'ha exercit en el 65% del global de les edicions. Ara és el moment en que les hordes del poder m'ataquen de tergiversador per obviar els diferents clubs, setze, que han quedat en segona o tercera posició durant aquests anys (incloent el meu). Sí, d'acord, però el monopoli en tots els sentits ja sabem qui els gestiona. I tal monopoli només es pot mantenir amb connivències poderoses.

De fet es parla molt adduint que la gran gallina dels ous d'or són els drets televisius. És una part important del pastís, sense obviar certes gestions catastròfiques (això culpa certs equips de la seva situació, no exonera ningú d'altres delictes) i la connivència i màniga ample que es manté amb el poder bicèfal com si fos un concordat atàvic. Amb tots els poders i en tot moment històric, abans, ara i sempre; no us deixeu enganyar.

Tot i el comentari de dos paràgrafs superiors no serà aquest escrit un compendi de dades referents al repartiment televisiu i la seva iniquitat, ni dels títols de cada dominador imperial en comparació amb les altres lligues del continent o fins i tot amb les sud-americanes, tampoc vull fer ara una apologia de la història social espanyola i la seva incidència en la història del futbol de la seva lliga, si algú és mínimament intel·ligent i vol exercir la capacitat intel·lectual serà capaç d'adonar-se per què s'arriba a aquesta situació.

Una situació on dos equips de futbol, els diners del qual els permet tergiversar altres competicions esportives com si d'un procés metastàsic es tractés, aquests dos equips, més bessons que enemics reals es converteixen en l'opi, imposat, d'un poble. Anar contracorrent és anar contra el poder imperant, no pots no voler sortir del camí i tampoc t'ho permeten. Has de pertànyer a una d'ambdues faccions, no pots decidir tenir una altra ideologia o declarar-te ateu futbolístic: intentar-ho és pitjor que acceptar anar a un llatzeret voluntàriament en plena època medieval. Avui en dia o ets culé o ets merengue, no existeix altre possibilitat. No ho volen. No els interessa. Només existeixen ells, els altres són menystinguts sistemàticament. El seu únic motiu d'existència hauria d'ésser afiliar-se a un dels seus bàndols i servir d'sparrings per a les seves competicions privades.

Arribarà un dia, esperem que la bombolla del futbol esclatarà i potser serà tan destructiva com una guerra de trinxeres; tal vegada, abans, a la lliga espanyola la plebs s'aixecarà contra la tirania. L'alba llostrejarà un dia que els equips s'hauran cansat d'ésser meres comparses per aquests falsos heralds que afirmen constantment ésser els millors quan només són com les grans institucions bancàries que amassen fortunes de crisi en crisi. El futbol era un esport que avui en dia només es negoci per a grans corporacions amb les mans tacades.

Potser la solució comença perquè tots els altres divuit equips juguin els partits ja siguin en el Bernabéu o en el Camp Nou, i plantejar-se si fer-ho o no en les seves visites. Cal recordar-ho: ni sou tan bons, ni ens agradeu i no volem acceptar les vostres mentides. Mentre tot continuï igual aquesta lliga espanyola continuarà essent una #lligademerda.

P.S.: Com sembla que us agrada, continuarem parlant al respecte, malauradament.

P.S.II: Potser és cert que el futbol serà perfecte el dia que en un partit RM-FCB (o a l'inversa) perdin els dos.

¿Com va la vida?

S'havia publicitat força el programa ¿Com va la vida?

Si us el vau perdre, aquí podeu veure el primer dels dos capítols.

Vist el primer capítol s'observa que el que semblava important era el retorn d'Andreu Buenafuente a TVC, fes el que fes, importava recuperar el fill pròdig. Consegüentment, el programa era un mer objecte lúdic, la importància residia en fer passar una estona el més entretinguda possible, les possibilitats educatives no eren el leitmotiv del programa, crec que no arribaven ni a macguffin.

El programa fou entretingut, això no es pot negar, ara bé, si volem vendre un projecte d'una entrevista no utilitzem a una persona que (#algúhohaviadedir) no en sap fer-ne. Buenafuente pot ésser un bon humorista, però no és un entrevistador. Algú s'imagina què podrien haver fet amb en Eduard Punset uns Joaquín Soler Serrano, José Luis Balbín, i d'altres? Fou una sèrie de preguntes orquestrades perquè el divulgador Punset comentés "anècdotes científiques", però sense entrar en profunditat en cap moment (quelcom que sembla se s'estila molt últimament a la televisió pública catalana, si pensem, per exemple en Banda ampla).

Crec que fou una oportunitat perduda. Miraré, si puc, el segon programa, però dubto que em treguin la sensació que la idea podia haver donat per molt més.

I cal plantejar-se el cost que la productora externa haurà suposat per a TVC, és a dir, per a tots els contribuents catalans, que continuen veient com TVC és un forat negre per perdre diners. i això m'obre la via a un corol·lari final diré que sentir persones com el Sr. Buenafuente parlant respecte com estan de malament i les coses i les dificultats per arribar a final de mes tal i com ho feia, com si ell fos un perjudicat, em sembla com a mínim de molt mal gust.

Saber y Ganar (la meva participació)

Cal tenir present que el següent escrit fou redactat el dia després de la gravació del programa emès avui

Des de fa molt de temps, possiblement des dels seus inicis, he sigut seguidor del programa concurs Saber y Ganar que s'emet per La 2. Degut a les meves disposicions horàries (ja fossin estudiantils o laborals) l'he pogut veure molt menys del que hagués desitjat, tot i que ara, gràcies a les noves tecnologies, és més fàcil poder seguir-lo.

És un concurs amè i entretingut perfectament orquestrat i on per guanyar cal saber, cal tenir cultura i, com en tot concurs, de vegades cal una mica de sort. Això és el que ha permès que hagin sorgit “Magnífic@s” i “SuperMagnífic@s”, i el cert és que hom sempre les ha vist amb certa idolatria, com petits herois i heroïnes modernes. Els veies i t'agradava imaginar-te com devia ésser estar a la seva pell participant en el concurs.

Resulta que al final, i animat per tota una colla de persones importants del meu voltant, vaig decidir intentar participar. I ho vaig aconseguir. Vaig poder passar a formar part de la família de Saber y Ganar.

Si heu vist el programa d'avui ho haureu comprovat. També haureu comprovat que la meva estada haurà sigut breu, molt breu. Aquí ha jugat la sort i aquesta vegada no s'ha aliat amb mi. O no durant tot el programa. Les dues primeres proves han anat molt bé, però tant en “El duelo” com amb “El reto” no hem tingut la inspiració què sí hem tingut amb “La parte por el todo”. Què hi farem! Una llàstima. Desitjava -i molt!- poder haver estat molt de temps participant.

Desitjaria deixar constància d'un fet per mi molt important: ha sigut una experiència meravellosa; breu però màgica. He pogut descobrir com és l'interior del programa, com es fa i com es viu. I a més a més he comprovat la veracitat d'allò que diuen els concursants al marxar: et tracten de la millor manera possible, et sents a casa. És un goig ser-hi allà. Només tinc paraules d'agraïment a tot l'equip.

(Agraïment que vaig decidir mostrar a tot l'equip enviant-los un correu electrònic per manifestar-los-ho).

Sento, ho reconec, una mica de ràbia, de buidor interna per no haver pogut anar més enllà d'un únic programa. M'hagués agradat força més.

La meva última frase és d'ànims a Jero i Òscar perquè puguin arribar el més lluny possible; així com una forta abraçada a ambdós i a na Inma per l'afecte i estima mostrats.

Animeu-vos a participar o, si més no, a continuar gaudint d'un dels millors programes, no únicament concursos, de la televisió.

Moltes mercès.

P.S.: Demà, dia següent de l'emissió, podria aparèixer un nou text amb la visió que confereix el temps.

P.S.II: Crec que ha arribat el moment que em faci una samarreta amb el text escrit damunt la imatge on J.R. li diu a la seva dona: “Sue Ellen ets un pendó”.

*************************************************************

Debe tenerse en cuenta que el siguiente escrito fue redactado el día después de la grabación del programa emitido hoy.


Desde hace mucho tiempo, posiblemente desde sus inicios, he sido seguidor del programa concurso Saber y Ganar que se emite por La 2. Debido a mis disposiciones horarias (ya fuesen estudiantiles o laborales) lo he podido ver mucho menos de lo que hubiera deseado, pese a que ahora, gracias a las nuevas tecnologías, es mucho más fácil seguirlo.

Es un concurso ameno y entretenido perfectamente orquestado y donde para gabar se debe saber, se debe tener cultura y, como en todo concurso, a veces es necesario un poco de suerte. Esto es lo que ha permitido que hayan surgido "Magnífic@s" y "Supermagnífic@s", y lo cierto es que uno siempre los ha visto con cierta idolatría, como pequeños héroes y heroínas modernas. Los veías y te gustaba imaginarte como debia ser estar en su piel participando en el concurso.

Resulta que al final, y animado por todo un grupo de personas importantes de mi alrededor, decidí intentar participar. Y lo conseguí. Puede pasar a formar parte de la familia de Saber y Ganar.

Si habéis visto el programa de hoy lo habréis comprobado. También habréis comprobado que mi estancia ha sido breve, muy breve. Aquí ha jugado la suerte, y esta vez no se alió conmigo. O no durante todo el programa. Las dos primeras pruebas han ido muy bien, pero tanto en "El duelo" como en "El reto" no hemos tenido la inspiración que sí hemos tenido en "La parte por el todo". ¡Qué le vamos a hacer" Una lástima. Deseaba -¡y mucho!- poder haber estado mucho tiempo participando.

Desearía dejar constancia de un hecho para mí muy importante: ha sido una esperiencia maravillosa; breve pero mágica. He podido descubrir cómo es el interior del programa, como se hace y como se vive. Y además he comprobado la veracidad de eso que dicen los concursantes al irse: te tratan de la mejor manera posible, te sientes en casa. Es un placer estar allí. Sólo tengo palabras de agradecimiento a todo el equipo.

(Agradacimiento que decidí mostrar a todo el equipo enviándolos un correo electrónico para manifestárselo).

Siento, lo reconozco, un poco de rabia, un vacío interno por no haber podido ir más allá de un único programa. Me hubiese guestado mucho más.

Mi última frase es de ánimos a Jero y Òscar para que puedan llegar lo más lejos posible; así como un fuerte abrazo a ambos y a Inma por el cariño mostrado.

Os animo a participar, o, cuando menos, a continuar gozando de uno de los mejores programas, no únicamente concursos, de la televisión.

Muchas gracias.

P.S.: Mañana, día siguiente de la emisión, podría aparecer un nuevo texto con la visión que confiere el tiempo.

P.S.II: Creo que ha legado el momento de hacerme una camiseta con el texto escrito encuma de la imagen donde J.R. le dice a su mujer: "Sue Ellen eres un pendón".

La travessa dels Oscars 2011

Arriba la nit dels Premis de l'Acadèmia (quins records de les nits a casa la Carol!) i pertoca fer la travessa. Aquí us la deixo, demà sabrem si ens mantenim en el 50% o no. Què dieu vosaltres?

Millor pel·lícula: El discurs del rei

Millor director: David Fincher (La red social)

Millor actor: Colin Firth (El discurs del rei)

Millor actriu: Natalie Portman (Cisne negro)

Millor pel·lícula parla no anglesa: In a better wolrd (Dinamarca)

Millor actor secundari: Christian Bale (The fighter)

Millor actriu secundària: Jacki Weaver (Animal Kingdom)

Millor guió original: David Seidler (El discrus del rei)

Millor guió adaptat: Debra Granik i Anne Rosselini (Winter's bone)

Millor pel·lícula documental:Exit through the gift shop

Millor curtmetratge documental: The warriors of Qiugang

Millor banda sonora original: Hans Zimmer (Origen)

Millor cançó original: We belong togheter (Toy Story 3)

Millor muntatge: Tariq Anwar (El discurs del rei)

Millor fotografia: Matthew Libatique (Cisne negro)

Millor direcció artística: Robert Stromberg i Karen O'Hara (Alícia en el país de las maravillas)

Millor disseny de vestuari: Collen Atwood (Alícia en el país de las maravillas)

Millor maquillatge: Edouard F. Henriques, Gregory Founk iYolanda Toussieng (Camino a la libertad)

Millor so: Lora Hirschberg, Gary A. Rizzo i de Novick (Origen)

Millor muntatge de so: Richard King (Origen)

Millors efectes especials: Ken Ralston, David Schaub, Carey Villegas i Sean Phillips (Alícia en el país de las maravillas)

Millor pel·lícula l'animació: Toy Story 3

Millor curtmetratge de ficció: The confession

Millor curtmetratge d'animació: Día y noche

Premi honorífic: Jean-Luc Godard, Francis Ford Coppola, Elli Wallach.

l'any de la temporada final

perquè tota història, ens agradi o no, acaba tenint un final.

des del 2 de febrer de 2010 la sisena i final temporada de LOST ("Perdidos") s'acabarà de demostrar perquè és la millor sèrie de la història



pàgina oficial aquí

lostpedia aquí

sèries

la setmana vinent, el dijous, Cuatro, emet la premiere de la 6a temporada de House. Hi ha molta gent que critica la serie en base que els capítols són sempre iguals; i, de fet, quina sèrie en que les trames es tanquen a cada capítol no ho és. A més, House té un toc especial que fa que la segueixi. I que ningú oblidi que el final de la 4a temporada és de lo millor que s'ha fet mai a televisió (i també a nivell cinematogràfic).

mentrestant, podrem seguir, també a Cuatro, sèries com Lost -5a temporada, encara-, FlashForward -inici prometedor-, TrueBlood -primera temporada per aquells que no paguem per veure televisió o no les baixem sempre per internet-, Californication -ara que la tornen a emetre-.

Crec que són ara mateix les sèries que segueixo, de les que estan en emissió.

una pàgina interessant per mantenir-se informat seria: TodoSeries; per citar un exemple. Podeu dir-ne d'altres.