Aquest
havia d'ésser, i de fet ho és, el tercer Conte de la Cultura
Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina (CPTB). Com a tal, hauria
d'haver vist la llum, tal i com succeí amb els dos anteriors, en la
presentació conjunta dels actes de la CPTB que es fa per les festes
de la Mercè. Emperò, l'any 2013 aquells projectes amb què Els
5 Bojos de la CPTB havien aconseguit engrescar
les entitats, per diferents motius, no es pogueren o volgueren dur a
terme. Això, coadjuvat amb les vicissituds d'un projecte conjunt per
commemorar el Tricentenari del 1714, ha fet retardar la seva aparició
fins la diada de la nostra altra copatrona, Santa Eulàlia.
La
Laia es sentia feliç, tot i que cansada, en preparar-se per
allitar-se. S'havia passat tot el dia passejant de la mà de l'avi
per la seva estimada ciutat de Barcelona. Després de les vacances
d'estiu allunyada del brogit de l'urbs, s'havia sentit transportada
gràcies a les paraules; com si les hagués viscudes, l'avi, li havia
narrat les històries d'aquella Barcelona que resistí a l'invasor
ara feia 300 anys. Cadascuna de les senyeres i estelades que penjava
a les balconades havia fet imaginar a la Laia un somrís en el rostre
d'aquells ciutadans que lluitaven sota la consigna “Mort
o els nostres privilegis mantinguts”.
Un
ingent estrèpit provocat per tres canonades desvetlla la Laia. Tres
salves de funesta premonició desperten la ciutat. Encara és negra
nit, però el tanyat corprenedor de les campanes des dels senys fins
les dríngoles trenca la matinada. La Laia es treu la son de les
orelles i s'adona que davant els seus ulls la Tomasa, L'Honorata i la
resta de campanes criden a sometent mentre els trabucaires es
dispersen des de la Seu per a convocar tothom als seus llocs de
defensa. La ciutadania reprèn la lluita per mantenir la llibertat al
so dels tabals i les gralles tocades amb honor i orgull.
La
Laia atemorida inicia una cursa damunt el fangar que són els carrers
de la ciutat després de tants dies de pluja. No sap cap a on es
dirigeix, només veu ciutadans i ciutadanes preparats per a l'última
defensa. Sense saber-ho ha corregut fins el Castell de Montjuïc.
L'esclat de la lluita és eixordador. Els seus ulls són negats en
llàgrimes. Desitjant fugir del malson, nota quelcom eixugant-li el
rostre. En alçar la mirada veu l'Àliga de Barcelona que li somriu.
La Laia parpelleja diverses vegades; no és pas possible que l'ésser
mitològic del Seguici estigui ballant per a ella. En finalitzar el
ball, l'Àliga entoma la senyera negra i inicia el descens per
encapçalar la defensa de la seva ciutat.
Barcelona
és recorreguda per un fervorós cant coral de creença en la
victòria que silencia l'esclat guerrer. Mentre al Saló de Cent
s'ultimen les estratègies de defensa, el penó de Sant Eulàlia surt
de l'Ajuntament portat pels Gegants de la Ciutat. Sota el seu
guiatge, gegants i bèsties fogueres eixiran per formar part dels
diferents batallons que conformen la Coronela i permetre resistir els
atacs en els baluards.
Cavalcant
el Lleó de la ciutat, la Laia podrà observar com les hores avancen
i la ciutat es manté ferma en la seva defensa. Com si a cada ferit
el substituís l'esperit dels caiguts en el Fossar de les Moreres, la
ciutadania rebutja l'ofensiva de l'invasor. Les crides patriòtiques
es succeeixen per mantenir l'ànim ferm.
La
nit s'apropa i la ciutat s'ha salvat de caure derrotada. La Laia ha
vist com totes i tots, plegats, han resistit i han impedit la caiguda
de la ciutat. L'enemic marxa cap al seu campament derrotat; però una
força tel·lúrica fa que els barcelonins i les barcelonines els
persegueixin com diables enfollits pel foc. La creença en ells
mateixos i les seves llibertats els porta a escometre contra
l'opressor.
Finalment,
tota la ciutadania es pot refugiar dins les muralles sabent-se
vencedors. Els balls es succeiran a les places ara enfollides sota
l'estrèpit dels petards festius. Al Portal de Mar, s'alçarà una
castell humà coronat per la senyera en símbol de victòria.
Ha
estat un dia molt llarg i els ulls de la Laia es clouen. L'única
rendició a signar és deixar-se vèncer per la son i obrir les
muralles als somnis.
Natxo Barrau i Salguero
Els 5 Bojos de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina
Gràcies
a la Raquel per
l'edició del text.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada