dijous, de setembre 29, 2011

Valoració crítica dels actes de foc de la Mercè 2011

Valoració crítica dels actes de foc de la Mercè 2011


Aquest any, els actes de foc de la Mercè començaren el dia de la nostra Diada Nacional. Aquella vesprada es féu, per primera vegada, la presentació conjunta dels actes de Cultura Popular i Tradicional Barcelonina al Pati Manning de la Casa de la Caritat. Aquesta acció, duta a terme per gairebé una quinzena d'entitats, i filla de cinc boigs, és un intent per aconseguir aglutinar per enfortir i anar més lluny. Perquè aquell conte tràgic que s'explicà no s'esdevingui mai realitat, perquè cada vegada siguem millors.


El següent acte fou el Toc d'Inici. De vegades tinc la sensació que la massa de gent del món del foc no entén la importància d'aquest acte i com fou una gran passa per la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona poder accedir a formar part d'ell.

Val a dir que aquest any fou un Toc d'Inici deslluït, quasi ni el podem considerar com a tal, ja que a Sant Jaume no hi havia cap manifestació; com si no hi hagués motius!

Centrant-nos en els aspecte referents al món dels diables, aquest any, coincident amb el vint-i-cinquè aniversari de la coordinadora, era especial per l'estrena de les noves figures. Amb el tret de sortida per la festa descobrírem aquestes. El Mascle Cabró ha guanyat mobilitat i agilitat; tot i que no sé si per les vegades que he jugat amb l'anterior, la gàrgola tenia una presència més diabòlica. Trobo que al rostre li manca certa malignitat. Potser només és la manca de costum, no varia tant del projecte aprovat; però m'esperava quelcom “diferent” pel rostre, tot i que, siguem sincers, aquest s'adiu més al rostre d'un mascle cabró. Ara bé, on són els logotips de les colles que havia de lluir a les solapes? Si aquests al final no hi seran, seran substituïts per quelcom? Tindrà algun tipus de maça, bàcul o tirs? Sembla ésser que l'idea original sí duia les insígnies, però els problemes no resolts (i això fou amb la meva junta) respecte el projecte i la seva versió definitiva els poden haver fet caure del disseny final. També havia de dur maça, la que es veié a l'espectacle?

Respecte el Llucifer i la Diablessa, la primera pregunta és: quan i qui procedí a dissenyar-los i a la seva votació? Són aquests el motiu dels 8*103 € que ballaven del projecte? Aquestes figures no acabaren de convèncer-me del tot. El Llucifer el trobo els menys reeixit, el trobo sonso i amb poca capacitat de lluïment. La Diablessa, dependrà molt, com els altres dos, de qui el balli; però trobo una errada terrible la màscara que duia. També la trobo excessivament sòbria. És cert que també ho eren els precedents; potser és que amb l'edat em canvien els gustos i les percepcions.


Referent a l'actuació, és lògic i necessari que la música que duen sigui tradicional; però potser es podria mirar de variar la peça durant el recorregut. Hi hagué més d'un diable que ho comentà durant la passejada; així que aquesta, proposta és una idea per tenir present. Un nou intent de millorar en la senda en la que anem fent passes endavant.


Si hi havia una novetat esperada era, emperò, el ball a l'escenari. Hem de tenir present que sempre se'ns ha criticat la nostra actuació, amb cert grau de raó, però sense oblidar que el foc pirotècnic barceloní, mare i pare del correfoc, és un concepte caòtic i anàrquic. Personalment em semblava una bona idea tractar de, per fi!, organitzar una mica què es feia damunt l'escenari de la Plaça Sant Jaume.

La primera crítica és envers el passadís que fan els diables, per què no es fa amb les torxes enceses? Crec que quedaria molt més lluit, tot i l'excés de llum de la plaça. Una vegada a l'escenari, comprovar que allò era coreografiat es podia veure en algun moment i si n'eres conscient prèviament que així seria. Majoritàriament es mantingué la imatge externa d'un caos, teòricament organitzat, més clar perquè hi havia menys gent. Potser s'hauria agraït alguna acció de les figues, que la pirotècnia d'entrada fos fixa.

I aquest ball barceloní de diables, per què hauria d'ésser un ball d'esbart? El ball de diables no ha sét mai una coreografia d'esbart. Podríem cercar en representar un ball tradicional diables o si volem seguir per aquesta nova via oberta, pensar en aprofitar la durada de la peça del Jaume Vendrell perquè es vegin diferents figures i amb entrades i sortides d'escena. Fet que permetria que totes les colles fossin representades a l'escenari, tal i com diu el Protocol Festiu de Barcelona, d'obligat compliment, per si algú no ho recorda:

al Toc d'Inici “hi participa tot el Seguici Popular de Barcelona i el ball de diables barceloní format per un representant de cada colla de diables de BCN amb el seu vestit i estri de foc distintiu.” Quan parla de la successió de balls a l'escenari diu: “el Ball de Diables Barceloní amb un representant de cada colla de diables de Barcelona amb el seu vestit i estri de foc distintius -que ho fa amb pirotècnia encesa-.”


El següent acte fou l'esmorzar de les entitats de Cultura Popular i Tradicional de Barcelona el matí de la Mare de Déu de la Mercè. Tot i la pluja, era obvi que amb aquest acte aparegueren les Llàgrimes de Santa Eulàlia, es féu, tot just acabades les matinades. El cert és que hi hagué una bona participació de gent. Llàstima que la resta d'actes del matí quedaren suspesos fins la Cavalcada de la tarda.


I arribem al diumenge vint-i-cinc com a dia dels actes de foc. Fou una veritable llàstima, podríem dir que una vergonya, que el dia nasqués tenyit amb tanta tensió i mala maror provocada per un mas ús i poc afortunades paraules a les xarxes socials. No podem obviar que allò que succeí la tarda prèvia només és la part eixida de l'iceberg, que és una problemàtica llastada des de fa massa temps, especialment des de fa un any i mig; que no és només una queixa per l'actuació referent al Correfoc (de la Mercè), que ho és al global de l'acció de govern i gestió de l'actual junta. Nogensmenys, alguns dels comentaris versats al perfil de facebook de la Coordinadora foren molt desafortunats; especialment, alguns de la Queta, tant a nivell de formes, com a vegades de contingut, així com les respostes de la Montse Paco i l'Oriol José, amb l'atenuant d'ésser membres de la junta. (Suposo que no vaig poder llegir tots els comentaris que circularen per la internet i per això desconec tot l'abast que va poder agafar la situació més enllà del mer espectador preocupat). Aquestes accions només fan que desprestigiar el món dels diables. Podem tenir divergències, que si volguéssim aprofitar podrien ésser beneficioses; però així només ens dediquem a crear un món de famílies i tensions irresoltes constants que duran a un abisme. El fet que s'arribés a suposades amenaces em sembla greu, molt greu; però encara més que es cregués en la possibilitat que diables poguessin atemptar contra diables, en les seves persones o en les seves estructures físiques. Cal que tothom recapaciti i pensem què ens ha dut fins aquesta situació.

Segons m'havia arribat a oïdes la presidenta féu una breu reunió de caps de colla on essent molt succinta en els aspectes tècnics només recomanà prudència a les colles davant la possibilitat d'una acció reivindicativa. Si tota la informació que posseïa era aquesta em sembla una forma molt correcte de dur-la a terme; ara bé, si era coneixedora de quin acte es duria a terme (fet que desconec), em sembla d'una irresponsabilitat conscient no haver-ne informat i haver donat pàbul a certs rumors infundats que només feien que generar malestar als diables i afegir sal a la nafra de la ferida oberta a la nostra entitat.


El primer gran acte del dia era la Tabalada. Es canviava el recorregut, fet que ens permetria, tot i perdre un camí mantingut en l'habitud, assolir certes demandes de la percussió. Considerant a més que és el primer any de la vocalia de percussió i que s'estrenaria tema conjunt era un dia molt especial per la Tabalada. Crec que les valoracions són positives i em sembla un encert poder fer el tema conjunt La Catedral a les escales de la mateixa.


El correfoc dels petits diables manté el seu camí de consolidar-se cada vegada més, fet que ens ha d'omplir de joia a tot el món del foc barceloní i de la coordinadora.


Per cert, m'heu de permetre que faci un comentari respecte el Polvorí de grans. Com sempre la tasca allà és entretinguda i distesa i el bon rotllo (gràcies Pere, Tòfol i Manel) impera entre nosaltres. El que és indigne, incomprensible i il·lògic és que encara ens arribin carros de colles on no pot entrar tota la pirotècnia pel correfoc! Reaccioneu, collons, reaccioneu!


El correfoc d'enguany permetia poder gaudir per primera vegada de la Porta de l'Infern íntegre. Malauradament, no fou en el seu emplaçament natural: la façana de l'Ajuntament, on en el 2004 fou l'última vegada que es gaudí; caldrà continuar pressionant amb les recomanacions del Protocol. Aquest és un gran motiu de joia per a l'ens. Sabem que gent digué allò de “me l'imaginava més gran”; però és la nostra porta i finalment ja la tenim sencera i aquí.


Aquest any vaig poder tornar, després de molts anys, a participar amb LaMevaNena a la ceptrotada. La frase de la Raquel dient que havia vist els estels ho resumeix tot, quina joia! Només per aquest moment ja paguen la pena tots els esforços. Un orgasme de foc màgic. Ceptrotada que era la part final de l'espectacle del Mascle Cabró.


Al haver d'ésser darrere la porta m'impedí viure en directe l'espectacle del Mascle Cabró que escenificaren els companys de la Colla de Diables Sant Llorenç de Terrassa. És aquest un espectacle que any rere any és re-inventa i això fa que sense tenir una continuïtat temàtica en el temps, suposi un repte per a qui el vol dur a terme com una intriga pel públic. He de reconèixer que encara no l'he pogut observar amb deteniment gràcies a les noves tecnologies; emperò, a primer cop d'ull podem dir que sembla bastant reeixit, i això que últimament el nivell era alt; que es pogué veure bastant de foc i moviment. Lamento no poder afegir gaire més en aquest moment, excepte, la meva felicitació al companys que el varen dissenyar, treballar i dur a terme. Ara que hem pogut fer alguna que visió dels pocs vídeos que he trobat, farem un comentari més extens. Sempre, amb esperit crític constructiu.

Crec que un dels problemes més greus que tingué fou la dificultat que tothom el gaudís. El fet de tenir molt element (para)teatral a nivell de carrer podia provocar que gran part del públic es perdés aquests detalls. És aquest un problema amb el que diria que totes les colles que han fet front a aquest repte s'han trobat. Nogensmenys, crec que aquesta part, especialment en els moment d'actuació del Mascle semblen força reeixits. S'observa un treball considerable en tractar de coreografiar allò que esdevindrà a l'espai i no deixar-ho al lliure albir. Però situem-nos més a l'inici. L'aparició, molt musical de les figures és poderosa, visualment parlant, ajudada per la música, però potser podia feixe-se una mica massa llarga (tal vegada si ho hagués viscut in situ no diria el mateix). A més, dóna la sensació que és la part més fluixa de l'actuació. Com si s'hagués hagut de canviar la idea original i no haguessin reeixit en re-idear-la. Tot i això, la utilització de les plataformes permetia lluir les figures. A nivell del text, tot un guany poder-ho tenir gravat, em sembla força original. Tot i que és una recurs d'habitud fer la invocació de les criatures filles de l'Infern, la forma em sembla tot un encert. En aquesta quadre de l'espectacle és on es veu millor la part coreografiada que deia més amunt; tot i que també és cert, que és difícil dramatitzar, com a figura en alt, el que el text diu. I, no pot oblidar-se, crec que fou encert la selecció musical triada.

En línies generals un espectacle molt correcte i molt ben treballat. Només puc agrair els companys de Diables de Sant Llorenç per l'esforç i la feina feta.

La part d'encesa de la Porta, tasca tradicional de Pirotècnia Igual, tornà a ésser molt bona. Crec que sí lluï la porta definitivament a nivell de foc. Això sí, sense tornar al seu lloc natural mai tornarà a ésser la meravella que pot esdevenir. Sí, la seva última gran encesa fou la Mercè de l'any 2004.


Gràcies. Aprofito, també, per felicitar els Tabalers de la Colla del Prat per la seva actuació a l'escenari, prèvia al correfoc, i com a premi a la victòria en el Concurs de Percussió de Barcelona.


El correfoc fou una gran festa, plena de públic, molt de guiri però també molt de local sabent què es pot fer i què no (tot i que per salvar els imprudents del Guardià de Les Corts vaig patir un esquinç al peu esquerre. Com, malauradament, succeeix d'antuvi, potser amb l'excepció dels últims anys del 2004, ens manca un final digne de l'acte.


Tot i que s'afirmava que no succeí res i molta gent no s'assabentà, per estar fent el correfoc, sí hi hagué un acte reivindicatiu. Un acte amb el contingut del qual es pot estar d'acord o no: la crítica a la mala gestió de la Coordinadora i que ha desembocat en la reestructuració de la columna de foc del Correfoc. Un acte, emperò, del que no es pot criticar el continent; la forma, travessar la Porta de l'Infern de forma conjunta en un punt del recorregut on hi havia colles afins a la protesta i després permetre el correcte desenvolupament de l'acte simplement no fent foc i repartint pamflets durant el recorregut demostra savoir faire; que no sé si tothom pot dir el mateix.


Avui dijous la Coordinadora farà la seva valoració (també amb la vista posada en l'acte del XXVè anivervari -figues d'un altre paner- que es celebrarà aquest dissabte) i seria un bon moment perquè parléssim tots plegats sense benes als ulls, amb sinceritat i amb el desig de millorar la nostra entitat. Barcelona, la Mercè i la ciutadania es mereixen i necessiten una Coordinadora digne i potent.


Salut, foc i tabals!



P.S.: tant aviat com pugui, afegiré tots els links per accedir a les imatges.



A veure si així els culés deixen de tocar-me els collons amb el partit del diumenge

És futbol, estúpids, és futbol. El futbol, originàriament, era un esport, tot i que des de fa un temps ha esdevingut un negoci més, com ha succeït amb el cinema o temps ha ho féu amb el circ.

Aquest entrada al blog naix perquè aquest diumenge el RCD Espanyol de Barcelona juguem a casa contra els merengues, i, és clar, haurem d'aguantar des d'avui i fins el diumenge, si obtenim un bon resultat, fins el proper partit si no l'aconseguim, sentir la típica cantarella culer respecte l'actitud perica envers l'equip blanc. Aquesta cantarella, sentida des de i fins l'eternitat més exasperant es basa en una colla, infundada, de tòpics estúpids. És a dir, no són sinó un conjunt de mentides. Ara bé, és conegut per les ciències antropològiques el fet que un seguidor d'una secta no pot ni vol veure la certitud de les coses, simplement, creu i veu allò que el gurú afirma; now you do/say what they tell you. Vivint en un món de la propaganda i on sortir-se de la norma és gairebé un delicte i en un país on l'esport nacional és allò del “difama que algo queda”, la màxima goebbelsiana demostra la seva realitat i per tant, una mentida repetida mil vegades esdevé una veritat; al més pur estil del ministeri de la veritat orwellià.

Una mostra la trobem en el programa d'ahir nit La porteria de BTV. La pregunta que feien era si els pericos seríem capaços de vèncer els merengues. Alguns dels comentaris al facebook o twitter que es sobreimpressionaven adduïen motius esportius per afirmar una resposta en un o altre sentit. Això sí, quan arribà l'hora de fer el recopilatori final foren majoritaris els que queien, volitivament, en les recurrents mentides forjades d'antuvi. Potser, no ho dubtaria pas, eren les respostes majoritàries. Des del sucursalisme, que si som madridistes disfressats, que si la intensitat, que si el nostre objectiu és simplement fotre els blaugrana, etc.

Com les mentalitats inferiors són poc dotades a l'abstracció ho il·lustrarem amb un exemple, que sempre és més fàcil, tal i com es fa, exempli gratia, a les classes de matemàtiques. I marxarem cap a les illes britàniques, que poden ensenyar moltes coses a nivell futbolístic. En les hores més baixes dels Blues (l'Everton de la ciutat de Liverpool, per tots aquells que no ho saben) ningú hagués demanat que tinguessin més esma a guanyar un victoriós Man U, un odiós, però enfortit Arsenal, o uns milionaris, ara poderosos, del Chelsea; el partit més important per guanyar a Goodison Park per part dels Blues és contra els Reds, és el Merseyside derby. És com demanar que els lillywhites desitgin guanyar a White Hart Lane qualsevol altre equip que no siguin els gooners! És futbol, estúpids, és futbol! Cal que viatgem a altres llocs? Ho obviarem per no fer l'escrit excessivament feixuc.

La grada de Cornellà-El Prat sempre desitjarà guanyar més el FCB que no pas al RM per un motiu molt lògic i obvi: és el rival ciutadà. L'altre és sols un gran equip. Òbviament, contra el RM els jugadors voldran fer un bon partit i guanyar-lo, com qualsevol altre, a excepció feta del derby (per impuls de l'afició) o d'un partit de resultat vital.

Això els culers no ho podran, perquè no volen, entendre mai, perquè com som diferents no compartim les seves mateixes fílies i fòbies ens denigren per no voler ésser com ells. En el fons, ho podrien entendre molt fàcilment: per ells seria el mateix jugar una final contra els merengues o contra qualsevol altra dels equips que enguany juguen la Champions league? No hi ha més cec que aquell qui no vol veure.

L'odi que la grada blanc-i-blava sent envers l'equip de Chamartín és per l'odiós que el propi equip és; per voler convertir-nos en amics quan els seus veritables amics, interessos i accions així ho demostren, són els culers; perquè aquells dels seus aficionats que accedeixen al camp ja fa molt de temps que del senyoriu que presumeixen no en tenen (ni es cosa de Mou ni en tenen altres que ara intenten presumir, tot i que no abandonen el seu victimisme tradicional). Més enllà d'això, ells no són els que porten anys intoxicant ni cercant la nostra desaparició; aquests són uns altres, i, a aquests, com a rivals ciutadans són l'enemic.

A qui tot això no el convenci, que cerqui les estadístiques, les dades fredes però reals, la història numèrica de la lliga, i comprovarà, oh sorpresa!, que el RCDE ha guanyat més punts davant de l'equip blanc que no pas del blaugrana. Abans de contestar, cerqueu a l'hemeroteca dels vostres aparells del ministeri de la propaganda què heu de dir

Així que si voleu continuar participant del mainstream forjat a base de mentides que us han fet empassar com a veritats, féu-ho, però oblideu-nos, nosaltres estem farts d'haver de viure el futbol ple de mentides; nosaltres creiem en la força d'un sentiment.

dijous, de setembre 15, 2011

El llac dels cignes



Des del passat dia 7 i només fins el proper diumenge 18 de setembre es pot adeleitar-se a Barcelona de El lago de los cisnes en la versió del Ballet Nacional de Cuba.

La mateixa nit del dia 7 la Raquel i un servidor vàrem poder gaudir de l'obra. Era la primera vegada, tot i que pugui semblar mentida considerant les ganes, que ella anava a veure ballet en viu i en directe; jo ja havia gaudit de la peça també per la companyia de la gran Alicia Alonso.



Qui ja l'ha vista sap que aquesta és una adaptació de la versió original, canvia el quart acte per un epíleg on el final deixa d'ésser traumàtic per trobar un final feliç; però, la màgia de certes escenes, de certs quadres, és tan sublim, tan meravellosa, que et sembla que l'obra, des de la seva concepció havia d'ésser així.



La trista història d'Odette rescatada pel príncep Siegfried esdevé aquí una perfecta història romàntica on el Bé torna a guanyar, per una vegada, el Mal. Hi ha qui veurà una versió naïf i ja demodée de l'obra, del mite, però crec que sota les mans de la direcció d'Alicia Alonso és d'una perfecció sublim.

Hi ha tantes escenes captivadores... És una succeció de sensacions corprenedores...

Podria parlar de la subtilesa de Viengsay Valdés o de la força de Virelles, però quan hom gaudeix d'aquest espectacle no es poden fer crítiques, només dibuixar un somrís de satisfacció.

Especialment quan s'ha sentit l'emoció de poder aplaudir dempeus, amb el vell ruboritzat, a Alicia Alonso saludant a l'escenari.



Corol·lari, espero que la famosa pel·lícula Black Swan (castellà) hagi fet un gran favor a la dansa.

P.S.: en aquest enllaç podeu començar a veure tot l'obra en una altra adaptació.

dimecres, de setembre 14, 2011

El conte-manifest de la Cultura Popular i Tradicional de Barcelona

El passat diumenge, Diada Nacional de Catalunya, fou un dia important en la història de la cultura popular i tradicional d'arrel barcelonina. Les entitats que conformen aquesta peça fonamental de la nostra cultura donaven de forma conjuunta el tret de sortida de les Festes de la Mercè 2011.

Per primera vegada això esdevenia d'aquesta manera. Gràcies a la llavor plantada per "cinc boigs amics" una vella senda torna a ésser un objectiu per ésser caminada.

Aprofitant el desè concert de música tradicional que acompanya la plantada de gegants, aquesta vegada amenitzada per Safolk, es procedí a l'acte conjunt simbolitzat amb la rúbrica d'un pilar de quatre aixecat pels Castellers de Barcelona i el ball dels Gegants de la Ciutat. A més, es procedí a llegir un manifest en forma, gairebé exclusiva, de conte (ulteriorment, esperem, veurà la llum el conte íntegre). Arran de la idea de les cinc persones que hem exercit de catalitzadors, Josep Maria Blanes, Toni Lucena, Toni Mendieta, Jordi Ullate i un servidor, vaig tenir l'honor de redactar, i poder llegir el manifest, del que us deixo còpia:

Temps era temps la ciutat de Barcelona havia estat la capital del món, si més no, de la Mediterrània, i, com tota gran ciutat, havia generat la seva cultura i les seves tradicions...” Així diu la inscripció d'entrada al Museu Popular Barceloní. Davant les seves portes una gernació espera per descobrir quin és el seu passat i quina se suposa que era la seva cultura.

Al travessar el llindar i després d'uns instants de foscor se sent un “Que comenci la festa!” seguit d'un audiovisual d'un castell de focs artificials. “Filleta,” diu l'ancià “així s'encetaven les Festes de la Mercè, quan encara es podien fer festes al carrer”. Seguint el recorregut per l'exposició els visitants del museu podran (re)descobrir músiques i cançons, danses i balls, així com els diferents elements que conformaven la tradició; d’aquesta manera recordaran com la ciutadania gaudia i vibrava essent partícip de la creació de la festa i les activitats culturals. Tal i com aquest ancià li ho explica a la seva néta, totes aquelles persones que visqueren aquells dies i nits de glòria de la ciutat comtal, recordaran quan la cultura era a les mans de la gent.

Molts texts, imatges i sons il·lustren com era aquell passat no tan llunyà. Fins i tot al final del recorregut, en els jardins de l'edifici, podran veure un tast mitjançant la recreació de les diferents activitats que es duien a terme.

Avui, Diada Nacional de Catalunya, ens trobem a la Casa de la Caritat ciutadans i ciutadanes que estimem la nostra cultura popular i tradicional d'arrel barcelonina, davant de les festes majors d'estiu de la ciutat, per mostrar com els diferents àmbits d'aquesta cultura podem treballar plegats. Perquè creiem que són més els motius que ens uneixen que no pas els que ens separen. Tots plegats som el cor de la festa i la celebració. Perquè units podem fer el camí i podem arribar allà on ens proposem.

Aquest projecte cerca la unitat perquè només amb i des d’ella aconseguirem que aquest conte continuï essent ficció i que no esdevingui realitat que ens condemnin a una reserva fictícia en un parc temàtic.


Som escola. Som cultura!


Som la cultura popular i tradicional de Barcelona.