També per segon any vaig tenir l'honor d'ésser el membre dels "Cinc Bojos" d'escriure i llegir el Conte de la Cultura Popular i Tracional. No fou una continuació del primer, així que sembla que aquest "cuentista" (com el digué el company Blanes) tindrà feina escrivint cada any un conte diferent.
Ara toca Mercè, ara toca gaudir de la Cultura Popular i Tradicional de Barcelona.
Un petit llum il·lumina l’habitació per
evitar que sigui la foscor qui porti la Mercè vers el món dels somnis on la seva
discapacitat desapareix i pot viure totes les aventures que llegeix en els
contes. Quan acluca els ulls i sembla que la realitat es difumina li sembla
veure una ombra saltironejant per les parets de l’estança. Es regira en el seu
llit i creu descobrir una criatura volant al seu voltant. Podria ésser cert que
una fada voleia per la seva habitació? La fada somriu i fa que sí amb el cap...
“Sóc la teva fada i he vingut a cercar-te per dur-te a viure els teus somnis.”
Guiada per la seva fada, la Mercè abandona volant la
seva habitació per anar a descobrir aquell món on la màgia esdevé realitat. Des
del cel descobreix una ciutat on la tradició i la modernitat es donen la mà. I
de cop i volta li sembla apreciar uns gegants com torres dansant entre la gent,
i al baixar a peu de carrer contempla que també hi ha nans i capgrossos que
constantment somriuen a les criatures. I tota la ciutadania viu en joiosa
gaubança festiva, tal i com ella sempre havia somniat que haurien d’ésser els
diumenges per a tothom. El so d’uns rítmics cops de bastó desvien la seva
atenció, i descobreix més gent ballant, aquesta vegada envoltada d’un brancat
de fustes amb fruites com picarols que sembla portar la joia del camp fins la
ciutat. Una ciutat on a cada carrer hi ha gent ballant diferents danses i on la
gent treballadora s’agrupa en cors per cantar i exaltar la seva felicitat.
Enmig d’aquella riuada de gent que
s’atura i es saluda i xala de la seva existència festiva descobreix una
guimbada de criatures fantàstiques com només en els contes es poden veure, al
so de les seves músiques, provinents qui-sap-lo lluny en el temps, fent-se seus
els carrers. I allà al fons, a les places, descobreix la màgia del treball
col·lectiu, agrupacions d’homes, dones i nens construeixen castells que semblen
acaronar el cel per on voleia la imaginació.
I al caure la nit, la gent no marxa a
les seves cases, resta passejant pels carrers fins que reapareix la música,
sons de sàbats de la nit dels temps, i apareixen bèsties i diables amb foc que
fan ballar les persones sota les espurnes.
El somrís a la cara de la Mercè per la satisfacció de veure els somnis
realitzats s’ha anat dibuixant durant tot el dia i ara la seva fada ja creu que
pot ésser etern... La Mercè
ha descobert la ciutat on vol viure per sempre més!
Aquesta màgica ciutat per fer realitat
els somnis de la Mercè
és Barcelona, la Barcelona
de la seva Cultura Popular i Tradicional, la ciutat que entre tots nosaltres
construïm i hem de seguir construint. Potser serà cert, no ho sé, que les fades
no existeixen però crec que no hi ha moment més màgic que el somrís de les
persones que gaudeixen gràcies a nosaltres durant les festes; per això, si tots
plegats treballem conjuntament, podrem seguir, durant molt de temps, escrivint
els contes de la
Cultura Popular i Tradicional d’Arrel Barcelonina...
Que comenci la Festa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada