Cert
que per a tota decisió cal prendre consciència des de la,
teòricament cega, balança dels pros i els contres; però, en
referència a la seva destitució no es poden obviar aspectes com
l'annus horribilis que el
2012 és, esportivament parlant, pel RCDE i que en una institució
esportiva com una SAD és més fàcil escapçar la direcció
esportiva tot esperant que una nova gestió pugui obtenir millors
fruits de les mateixes, o quasi, condicions; sense oblidar que cal
tractar de calmar la massa abans no es revolti en excés.
Quan
mor un rei, se'n posa un altre, però aquesta gran afició comença a
sentir-se orfe de referents, i calen llums que ens il·luminin el
camí, o, si més no, que serveixin per no sentir por a la foscor.
Amb la marxa de Pochettino sembla marxar l'últim gran referent de la
pericada; pot ésser
cert, però no seria la nostra primera travessa del desert, i, cal
confiar que en sorgiran de nous i, aquesta és una de les complicades
tasques de la nova junta, esperem que no hagin de marxar de casa
massa aviat.
És
aquesta descomposició de la plantilla un mal que quasi sembla
endèmic des de fa, com a mínim, vint-i-cinc anys, després
d'aquella competició històrica de la UEFA. Aquesta mutilació
constant és una sagnia que només agreuja la malaltia del club quan
les coses esportivament no rutllen com haurien. Ara bé, caldria
d'una vegada per totes obrir la caixa dels trons: sí, em refereixo a
permetre eixir de l'àmfora pandoriana
tota la malasang
interna del vestidor. Cert és que els draps bruts es renten a casa i
no cal esbombar certes patologies, però ja fa massa temps que la
infecció dura i les septicèmies podria esdevenir mortals. Per tant,
fóra bo, encara que ja tard per solucionar-les, llevar el vel de les
males marors al vestidor que del cert han acabat pervertint l'equip;
perquè mentre hi hagi virus latents sempre podran recidivar i
reiniciar el procés patològic.
Per a mi, Mauricio Pochettino és i serà un gran defensa que ens
donà molt al RCDE. Un d'aquells jugadors que et feia sentir orgullós
que lluïs la nostra estimada samarreta. Un dels molts que hagué
d'eixir foragitat pels calés que la institució clama com a mannà i
que tornà com a fill pròdig a una d'aquelles clames de salvació
que a la nostra història han convertit tragèdies en epopeies.
Tancada la trajectòria com a jugador per la porta del darrere, com
massa d'altres, tornares com el petit i imprescindible heroi que ha
de salvar el poble. I ho feres. Ho férem.
Des de llavors, glòries i desgràcies. La bipolaritat del nostre
esdevenir on la mania i la depressió s'alternen com els compassats
moviments de les onades ens ha dut a viure grans classificacions amb
bon partits i hecatombes terribles amb abúlia futbolística. Segur
que no sou ni l'únic heroi ni l'únic vilà d'aquests quatre anys a
la banqueta del RCDE, com tampoc podrem dubtar del vostre sentiment
perico. Nogensmenys, la situació sembla de difícil solució i
l'afició perica no sols hem vist els ullals del llop, els hem sentit
acaronant la nostra pell mentre salivaven; per això, i per la
deriva, més aviat sense rumb del futbol dels nostres jugadors calia
tractar de dotar d'un nou cap a la nostra anatomia.
Us desitjo el millor futur possible, com així també al nostre
Espanyol, on segurament hi tornareu qui sap a quin futur.
Salut i força RCDE!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada