a la terra de Saint Patrick

avui és 17 de març, festivitat de Sant Patrici, patró de l'Irlanda. Diuen que només hi ha dues coses per les que realment el nord i el sud de l'illa de Tara siguin realment unides: la Guinness i el rugbi (respecte a aquest últim tema reconec que espero que perdin aqueste dissabte, de no fer-ho s'emporten el Grand Slam del Six Nations; però si són derrotats la victòria del torneig és per Gal·les).



Al respecte de Sant Patrici, a qui la llegenda atribueix l'eradicació de les seps de l'illa, entre altres miracles; val a dir que cal relacionar-lo amb Sant David (patró del País de Gal·les), Taliesin, i molts d'altres personatges importants de la història de les illes britàniques...



però avui no voldria parlar de la seva figura, vida o miracles... sinó de la imatge de la seva terra des de la distància.



desgraciadament, ara fa pocs dies vàrem tornar a ésser consternats per un parell d'atemptats per alguna escissió de grups paramilitars que tracten de mantenir viva la lluita armada com a via per aconseguir els objectius polítics. i ara ja no hi crec en aquests mètodes. Possiblement, no n'he cregut mai; però cada vegada ho tinc més clar. Potser quan era més jove, i la sang sembla que bull encara més, el romanticisme pannacionalista em feia sentir-me relativament proper a certs moviments político-militars ja que hi creia en els seus objectius. Emperò, fa temps que vai' veure que no era la via. Per sort, els mítics acords del Divendres Sant de 1998. Si algún polític, cosa molt rara avui en dia, em féu obrir els ulls fou John Hume (galardonat amb el Premi Nobel de la Pau 1998; Premi Gandhi per la Pau 2001; Premi Martin Luther King), qui considerà que calia fer els esforços necessaris per aconseguir la pau; parlant amb qui posseïa les armes. No fou l'únic, però fou una peça imprescindible.
la relació amb la illa d'Irlanda -em té enamorat sense encara haver-hi set des de fa molts anys-; recorde un llibre que em regalaren de petit: Pájaro rojo de Irlanda; feia que un entengués moltes coses al respecte d'un poble orpimit i maltractat.
un altre record terrible fou el de l'atemptat d'Omagh -quan eren els acords signats i semblava que la llum brillava al final del túnel i que no era gaire lluny...-.
amb molts alts i baixos, sempre hi ha hagut qui creia en el fet que els troubles serien sol·lucionats; per desgràcia queden uns pocs reductes que volen acabar amb aquestes esperances.

continuarem desitjant la pacificació total i efectiva de la illa d'Irlanda; on puguin prendre's les decisions polítiques que s'esdevinguin en pau. on fer un llibre de fotografies dels murals d'ambdós bàndols no sigui remoure el passat...

brindarem per la llibertat i la vida!!!