quan un treballa, desinterassadament, per allò en que creu fa molt de mal adonar-se que hi ha massa gent que sols pensa en els seus propis interessos. fa mal veure que la gent sols vol defensar els seus interessos i, que, tot i que digui que treballa pel col·lectiu només veu el seu objectiu i les possibles medalles.
som uns localistes que no sabem afrontar els problemes tal i com pertocaria; i si, ens deixem seduir per els xarlatans buits de continguts acaba passat que, com sempre, som en mans d'inútils i dels seus adlàters.
l'estutícia i la niciesa ens envolten i som incapaços de treure'ns la bena dels ulls; és encara més i pitjor, ens la fermem perquè no caigui, i així la història ens cau al costat i no podem fer que segueixi el curs que fóra natural i no les desviacions antinaturals que aquests líders inútils fan que prengui.
amb tant venut als seus propis objectius tractant de guiar el col·lectiu, no pdrem fer que els fantasmes de la veritat recorrin la nostra terra per salvar la nostra cultura...
(si voleu llegir més, en versió text poètic aquí)
us deixo dues versions d'una cançó que serviria com a corol·lari d'aquestes idees i dels sentiments que li queden a un quan s'ha de reunir amb segons qui...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada