Sí, crec
que hi ha hagut una greu errada amb el peveter dels Jocs Olímpics de
London 2012. Però, anem a pams, i encetem la senda des del principi.
A mi sí em
va agradar la Cerimònia inaugural dels vint-i-setens Jocs Olímpics
de la era moderna, corresponents a la trentena Olimpíada. Crec que
fou un espectacle de quatre hores molt ben forjat per la glòria del
més gran esdeveniment esportiu de la humanitat, i que, tanmateix,
podria esdevenir quelcom que travessa les fronteres de l'esport i del
lema citius, altius, fortius.
És
molt fàcil, saben qui fou el creador, titllar-ho de cinematogràfic,
com si aquest epítet fos, intrínsecament, denigrant; i,
especialment per a nosaltres, tractar de fer comparances amb la
cerimònia de Barcelona'92, aquella flamarada, mai millor dit, que
canvià radicalment el concepte de les cerimònies. Però aquests
jocs són un cul-de-sac. Tanmateix, alguns dels creadors d'aquelles
cerimònies opinen que avui en dia aquests espectacles seran molt
diferents del nostre
però encara contindran part del seu material genètic.
Però tornem a la ciutat del Thames. L'inici, aquell viatge des del
naixement del riu fins la seva desembocadura era una forma orgullosa,
plenament i merescuda, de recordar que un país es fa, es crea i es
construeix en un territori; i no podem obviar que la seva fesomia
forjarà el caràcter. A continuació arribà el moment dels cants
nacionals. Aquesta celebració de la plurinacionalitat em semblà
d'una riquesa esfereïdora i joiosament corprenedora: som qui som,
orgullosos de la nostra pluralitat, capaços de sentir-nos a pleret
en les nostres diferències comunes.
I
aquest era el punt de partida de la celebració: el territori comú.
La campanya britànica com a element natural on la història de les
nacions del UK s'ha desimbolt. La gran dansa para-teatral, amb
fragment de The Tempest dita
pel gran Kenneth Brannagh, que ens recordava la història
contemporània del país organitzador i la seva cabdal influència en
la història mundial fou un bell cant en favor de la importància de
la tasca conjunta i com la història ens ha de permetre saber traçar
els nous esdevenidors. Un esdevenidor gens afalagador si pensem en
els mostres que tractaven, a la segona part, d'atacar la literatura
infantil i la sanitat pública vetlladora no només dels infants.
Aquests pilars imprescindibles, cultura i sanitat pública, foren
delitosament tractats en la dolça La segona a la dreta i
tot recta fins el matí, i que
ens podia fer capir que aquells mostres negres són molt a prop
nostre brandant perilloses tisores amagats sota la presumpció del bé
comú.
No
podem obviar els necessaris tocs d'humor purament British
en les imatges de James
Bond
i Mr. Bean
(ara més famós que The
Black Adder o els
Monty
Python) amb homenatge
a la més olímpica pel·lícula de ficció. A aquesta vessant més
popular s'afegeix la
travessia per la música del segle XX, conjugada amb la realitat que
en forma part de l'habitud quotidiana conjuntament amb les “noves
tecnologies”. Aquesta fou potser, tot i ésser la més festiva, la
menys reeixida, tot i ser-ho força, part de l'espectacle.
Ben resolt el sempre difícil tràngol moment de la desfilada i la
part institucional. Gran feina dels músics voluntaris (no patiu, si
a un tabaler li doneu un instrument podrà morir d'inanició però no
tindrà problema per tocar i tocar) i maca la imatge de la recuperada
campanya per deixar les banderes dels estats participants en els
JJOO.
I
arribem al moment que tothom espera, possiblement més delitosament
des de la fletxa barcelonina. L'arribada en llanxa per aprofitar els
recuperats canals em semblà un gran trobada per finalitzar el
meravellós perible de la torxa olímpica pels territoris del UK. I
després de tantes voltes amb qui seria l'últim rellevista, resultà
que els candidats havien triat les opcions de futur. Aquest és el
llegat que aquests jocs volen deixar: un bri d'esperança pel jovent,
tant torturat pels monstres que hem citat més amunt. I ells i elles
encengueren aquell peveter situat allà on mai no s'havia
trobat. Un peveter magnífic i
ple de significats i d'una bellesa pura i primigènia de forma
absoluta.
Un peveter que, i aquest és el veritable motiu de recordar la
cerimònia, ha hagut d'ésser desplaçat. Tothom ens ho preguntàvem
en acabar l'acte: que en farien d'ell estant al bell mig de l'estadi
on les proves atlètiques han de desenvolupar-se? Avui ho hem sabut.
I no m'ha agradat la resposta.
El peveter no podia restar durant tots els Jocs al centre de
l'estadi, per molt que ho desitgéssim, havia de migrar vers una
altra ubicació; ara bé, fer-ho quasi d'amagatotis i com s'ha fet,
crec que és un desencert manifest. Apagar el peveter, tot i
mantenint el foc en una llàntia per, una vegada desplaçat fins
l'actual emplaçament tornar-ho a encendre, solució presa, podria
permetre inferir que s'entén el peveter simplement com un element
decoratiu i la cirereta de la joguina de la cerimònia i no com allò
que verament és: el foc sagrat d'Olímpia. Podrem o no, segons
voluntat, discutir les poc o molt encertades paraules de Lord Coe
respecte que el peveter no és un atractiu turístic, i per això
mateix, haurien d'haver previst com fer aquest desplaçament de
l'atuell més simbòlic de l'esport.
Ha estat aquesta una màcula que es podria haver evitat, crec, i
taca una gran cerimònia i els que esperem que siguin uns gran Jocs
Olímpics.
