La greu errada del peveter de London 2012

 

Sí, crec que hi ha hagut una greu errada amb el peveter dels Jocs Olímpics de London 2012. Però, anem a pams, i encetem la senda des del principi.

A mi sí em va agradar la Cerimònia inaugural dels vint-i-setens Jocs Olímpics de la era moderna, corresponents a la trentena Olimpíada. Crec que fou un espectacle de quatre hores molt ben forjat per la glòria del més gran esdeveniment esportiu de la humanitat, i que, tanmateix, podria esdevenir quelcom que travessa les fronteres de l'esport i del lema citius, altius, fortius.

És molt fàcil, saben qui fou el creador, titllar-ho de cinematogràfic, com si aquest epítet fos, intrínsecament, denigrant; i, especialment per a nosaltres, tractar de fer comparances amb la cerimònia de Barcelona'92, aquella flamarada, mai millor dit, que canvià radicalment el concepte de les cerimònies. Però aquests jocs són un cul-de-sac. Tanmateix, alguns dels creadors d'aquelles cerimònies opinen que avui en dia aquests espectacles seran molt diferents del nostre però encara contindran part del seu material genètic.

Però tornem a la ciutat del Thames. L'inici, aquell viatge des del naixement del riu fins la seva desembocadura era una forma orgullosa, plenament i merescuda, de recordar que un país es fa, es crea i es construeix en un territori; i no podem obviar que la seva fesomia forjarà el caràcter. A continuació arribà el moment dels cants nacionals. Aquesta celebració de la plurinacionalitat em semblà d'una riquesa esfereïdora i joiosament corprenedora: som qui som, orgullosos de la nostra pluralitat, capaços de sentir-nos a pleret en les nostres diferències comunes.

I aquest era el punt de partida de la celebració: el territori comú. La campanya britànica com a element natural on la història de les nacions del UK s'ha desimbolt. La gran dansa para-teatral, amb fragment de The Tempest dita pel gran Kenneth Brannagh, que ens recordava la història contemporània del país organitzador i la seva cabdal influència en la història mundial fou un bell cant en favor de la importància de la tasca conjunta i com la història ens ha de permetre saber traçar els nous esdevenidors. Un esdevenidor gens afalagador si pensem en els mostres que tractaven, a la segona part, d'atacar la literatura infantil i la sanitat pública vetlladora no només dels infants. Aquests pilars imprescindibles, cultura i sanitat pública, foren delitosament tractats en la dolça La segona a la dreta i tot recta fins el matí, i que ens podia fer capir que aquells mostres negres són molt a prop nostre brandant perilloses tisores amagats sota la presumpció del bé comú.

No podem obviar els necessaris tocs d'humor purament British en les imatges de James Bond i Mr. Bean (ara més famós que The Black Adder o els Monty Python) amb homenatge a la més olímpica pel·lícula de ficció. A aquesta vessant més popular s'afegeix la travessia per la música del segle XX, conjugada amb la realitat que en forma part de l'habitud quotidiana conjuntament amb les “noves tecnologies”. Aquesta fou potser, tot i ésser la més festiva, la menys reeixida, tot i ser-ho força, part de l'espectacle.

Ben resolt el sempre difícil tràngol moment de la desfilada i la part institucional. Gran feina dels músics voluntaris (no patiu, si a un tabaler li doneu un instrument podrà morir d'inanició però no tindrà problema per tocar i tocar) i maca la imatge de la recuperada campanya per deixar les banderes dels estats participants en els JJOO.

I arribem al moment que tothom espera, possiblement més delitosament des de la fletxa barcelonina. L'arribada en llanxa per aprofitar els recuperats canals em semblà un gran trobada per finalitzar el meravellós perible de la torxa olímpica pels territoris del UK. I després de tantes voltes amb qui seria l'últim rellevista, resultà que els candidats havien triat les opcions de futur. Aquest és el llegat que aquests jocs volen deixar: un bri d'esperança pel jovent, tant torturat pels monstres que hem citat més amunt. I ells i elles encengueren aquell peveter situat allà on mai no s'havia trobat. Un peveter magnífic i ple de significats i d'una bellesa pura i primigènia de forma absoluta.

Un peveter que, i aquest és el veritable motiu de recordar la cerimònia, ha hagut d'ésser desplaçat. Tothom ens ho preguntàvem en acabar l'acte: que en farien d'ell estant al bell mig de l'estadi on les proves atlètiques han de desenvolupar-se? Avui ho hem sabut. I no m'ha agradat la resposta.

El peveter no podia restar durant tots els Jocs al centre de l'estadi, per molt que ho desitgéssim, havia de migrar vers una altra ubicació; ara bé, fer-ho quasi d'amagatotis i com s'ha fet, crec que és un desencert manifest. Apagar el peveter, tot i mantenint el foc en una llàntia per, una vegada desplaçat fins l'actual emplaçament tornar-ho a encendre, solució presa, podria permetre inferir que s'entén el peveter simplement com un element decoratiu i la cirereta de la joguina de la cerimònia i no com allò que verament és: el foc sagrat d'Olímpia. Podrem o no, segons voluntat, discutir les poc o molt encertades paraules de Lord Coe respecte que el peveter no és un atractiu turístic, i per això mateix, haurien d'haver previst com fer aquest desplaçament de l'atuell més simbòlic de l'esport.

Ha estat aquesta una màcula que es podria haver evitat, crec, i taca una gran cerimònia i els que esperem que siguin uns gran Jocs Olímpics.