"el meu país"

Ahir a la nit la flama olímpica tornava a encendre's a Barcelona. El mític peveter de l'Estadi Olímpic cremava en homenatge els quinze anys d'aquell meravellós estiu. Jo recordo veure aquella cerimònia en una tele petita en blanc i negre a la platja a la costa gaditana. Si llavors ja m'emocionà, imagineu quan vai' vore-la després en colors. Us recordeu allò del Esperit Olímpic? Doncs més que això, jo us preguntaria: On és la Gran Barcelona? Ahir, gairebé a les fosques, com durant tres dies; i els responsables ara, com sempre, llençant-se la pilota a la teulada del altre: que si això ja ho havíem dit, que si això depèn de no sé qui... però com sempre el ciutadà, el treballador es qui pateix les conseqüències: sense un servei que després es veurà obligat a pagar. I aquesta és només una de les moltes coses que passen a la monarquia-bananera del Reino de Espana ; on la censura és encara molt poderosa; gairebé tant com l'església. Ara resulta que no es pot fer crítica respecte els problemes del país utilitzant la imatge dels vividors públics. Què dolents eren els "moros" quan la feien "massa grossa" per unes caricatures del Profeta i Missatger Mahoma! I llavors aquí? Publicar una vinyeta de la casa reial no és possible. Però d'això no en diran censura, sinó respecte. Aneu a cagar a la via quan passi el tren. Dir-vos això i dir res és el mateix perquè si us ha de fer mal l'AVE o les Rodalies a Catalunya... No és ja sols el fet que la monarquia fou re-instaurada per la dictadura que fins fa poc més de trenta anys regia l'estat, és que quan un pensa (una mica, només!) s'adona que és la cosa més inútil que es pot mantenir a nivell polític. Però és aquesta última paraula el problema: no la política, els polítics. Actualment són un estament tant menyspreable... Ni la dreta més a la dreta de la dreta podia somiar que ho aconseguisin tant fácil. I encara em pregunto per què em miren amb cara d'idiota quan parlo de la necessitat d'una Revolució?