...i els anys cauen...

en el fons és meravellós veure com cauen els anys en tots noltros... això significa que continuem en la lluita i cap endavant...

làstima no haver pogut passar la nit de dissabte amb la gent que celebrava els 30 del Rulo; però un honor ser-hi diumenge per vore com plorava...

felicitats!!!




saps que se t'estima Puta Perraca Calva!!!

ens ho mereixíem...

les llàgrimes de Mauricio Pochettino al acabar el partit a Almería -on va començar la mala ratxa d'un any i mig, gairebé- certifiquen la força d'aquest sentiment; de tot allò que els pericos hem somiat al llarg d'aquesta difícil temporada.

som un equip modest, les nostres victòries són les que són: però sempre serem orgullosos d'ésser pericos. Sí, podrem inaugurar el nostre terreny de futbol allà on ens pertoca per història: a la primera divisió de la Lliga.

No ens havíem de rendir, i aquesta és la demostració:

afició de primera: equip de primera.

tens set?

Ahir ens arribava el mail intern del Director de Comunicació d'IDIBELL on se'ns informava que en breu rebríem la tassa d'IDIBELL per poder beure tot allò que dessitgéssim.

Avui a la sala de predocs o becaris, coneguda com a sala de precaris algú ja havia penjat un full amb un lema com el de la foto: no calen més paraules...

New SpringWidget

Get this widget!

Suïssa

fa dos anys, durant un dinar a la SSHES de la Universitat de Bangor sorgí la pregunta: ¿què coneix/sap la gent al respecte de Bèlgica? Afortunadament, l'Anna Massallé, gran coneixedora del tema, d'aquest i d'altres, em solucionà el "misteri".

Ara el plantejo en referència a Suïssa? Què coneix i/o sap la gent al respecte de Suïssa?

com per exemple Heidi; un, dos, tres, responda otra vez...

podrien sorgir: Heidi, els Alps, la xocolata, la neutralitat, els bancs, les fondues, els rellotges (puntualitat britànica, exactitut suïssa), els cantons, la cooficialitat de quatre llengües, els llacs, la guàrdia suïssa... què més?

i jo són 15 anys cremats!!!

ahir Diables de Les Corts vàre celebrar el nostre quinzè anviersari.



durant la tarda vai' estar a Sarrià (el vint-i-deu aniversari) amb motiu de la Trobada Infantil. la veritat és que fou molt bé -si exceptuem a la f**a de p**a que va estar molestant a la sortida. Una vegada acabada i fetes unes braves amb gent del servei d'ordre (passant davant del Tomás com no fer-ho? -sorpresa de trobar-me amb el Tote allà- vam fer camí cap a les corts.

jo pensava que arribaria ja pel sopar, però encara vai' poder cremar dues carrutxes amb els companys de Gàrgoles i vore l'entrada a plaça.

serví per retrobaments, alguns tant inesperats com veure allà l'Eric. quant de temps!!! desrpés de tantes i tantes nits de birres... I per retrobar a dos dels fundadors de la nostra entitat.



després: sopar de germanor i les actuacions de Henry Dark (aquest any sí) i MasturBand.

De la nit em quedo amb la sensació que transmet aquesta entitat quan som tots plegats, que és el que ens permet cridar el que cridem. Sou collunuts.



Aquesta és la nostra cultura i mai no ens podran apagar la flama!!!

I per descomptat amb la nostra celebració privada de l'any d'uan efemèride molt especial. gràcies Vida per donar-te'm (i per aguantar les meves xerrameques a les nits com ahir...)

15 anys de Diables de Les Corts

calen més paraules?

QUI SÓN ELS MILLORS???!!!
QUI SÓN ELS MILLORS TABALERS???!!!
QUÈ VOLEM???!!!
QUÈ VOLEM???!!!

QUI SÓN ELS MILLORS???!!!

gran part de la meva vida ha sigut, i el que és més important és i serà, és gràcies a Diables de Les Corts

una antaiga carta oberta (aquí)
les paraules de la presi (aquí)

conchita

aquesta nit a la sala Bikini actua Conchita (preu entrada 18€). per si algú s'ho està preguntant, no aniré, però podria, la vai' vore en la presentació -que no concert- que féu del primer disc a la tardor del 2007.

vai' descobrir aquesta cantant una nit al New York, li feien una entrevista per la tele -el so no estava posat-. En Jordi em preguntà si la trobava maca; jo li digué que sí, tenia una cara molt bufona -semblava una mica massa prima (com és veritat)-. Ell em digué que si més no, ja érem dos, perquè a qui li havia preguntat li havia dit que no. També afirmà, i és cert, que se la veia més maca que al videoclip -cosa rara, oi?- que per cert no volia escoltar,perquè deia que segur que trencava la imatge i no li agradaria saber què cantava.



però a mi sí em picà la curiositat al cap d'un dies. i cercant al youtube va resultar que tenia una sèrie de cançonetes naïfs que m'agradaren. de fet, m'acompanyà el seu disc al País de Gal·les -amb molts d'altres, no cal dir-ho-. I al poc de tornar d'allà vingué a fer la presentació al Corte Inglés (a més em vai' emportar un altre sotagot per la colecció).



tant és així que havia llegit una de les seves cançons en els bisos de l'última, per ara, lectura poètica que he fet.

crec que té cançonetes maques.

hi ha molta gent que no sap gaudir de la vida

sembla ésser, segons algunes enquestes, que la durada mitja -si fos la mitjana també seria per espantar-se- d'una relació sexual completa es situa en el quart d'hora. COM???!!! QUÈ???!!!

Recorde que quan Paulo Coelho publicà la seva novel·la Onze minuts, digué que l'havia intitulada així perquè era el que es deia que durava una relació sexual... No m'ho puc creure... és impossible. No ho vull creure.

De fet, sembla ésser que en un article publicat a la revista Journal of Sexual Medicine (dirigida per l'inventor de la viagra) s'afirma que el temps d'una relació sexual (aquí només parlen del sexe vaginal -i la resta què???!!!- hauria de situar-se per ésser "correcte" en un intèrval entre 3 i 13 minuts...

amb lo meravellós que és el bon sexe...

que no os la den con queso

hi ha una molt llustrada expressió que no os la den con queso i avui m'ha vingut d'explicar el seu origen; per això us deixo un text de

LA CATA DE VINOS
(Guía completa para conocer y degustar los vinos)
Lluís Manel Barba

La expresión que no te la den con queso para advertir de un engaño proviene del mundo del vino. Su origen lo encontramos cuando la gente iba a comprar a las bodegas el vino para su consumo diario. En esos tiempos, los vinos tenían que ser sua ves y agradables para la comida. Los vinos astringentes no estaban bien valorados. A fin de que todos los vinos fueran sedosos, lod bodegueros ponían un plato con queso para degustar. Sabemos actualmente que la sensación astringente es debida a la sequedad que se produce en la boca al combinarse los taninos (polifenoles de los vinos) y la mucina, proteína de la saliva. Si comemos queso, la caseína (protreína de la leche) se combina con los taninos. En la boca siempre tenemos saliva, de modo que el vino siempre lo encotramos suave. Aparte de la picaresca, el maridaje de vinos y quesos es uno de los mejores.

com que parla de maridatge algunes notes al respecte del mateix llibre:

La relación entre vino y comida no puede ser estudiada por una ciencia exacta. Los vinos escogidos en los lisados de maridajes realzan y complementan organolépticamente los platos. El listado que presentamos a continuación es genérico, no aparecen en él nombres comcretos de bodegas ni marcas de vinos. Ayudado por esta tablña de referencia, donde se fijan los mínimos, deberá preguntar en su tienda de confianza por un vino que teúna las características apuntadas.

Apertivio Blancos ligeros, espumosos, tintos ligeros
Marisco Vinos blancos ligeros frescos
Pescado poco condimentado Blancos ligeros
Pescado en salsa Blancos con cuerpo
Charcutería Rosados, blancos, blancos con estructura
Ahumados Blancos fermetnados o criados en bota
Foie Blancos dulces, blancos con cuerpo, espumosos brut con crianza
Consomé Vinos generosos
Sopa de pescado Blancos ligeros
Cremas espesas Blancos aromáticos con cuerpo
Cremas de pollo o champiñones Blanco ácidos aromáticos
Caviar Espumosos brut o nature
Carnes blancas Tintos aromáticos no muy corpulentos, blancos fermentados en barrica
Arroces con carne Tintos aromáticos no muy corpulentos, blancos fermentados en barrica, rosados modernos
Arroces con pescado Blancos con cuerpo, rosados
Callos, caracoles Blancos, rosados y tintos corrientes, ya que acostumbran a ser picantes
Carnes rojas Tintos con cuerpo estructurados
Asados Tintos muy corpulentos
Carnes estofadas Tintos potentes
Pastas con salsas de pescado Blancos secos
Pastas con salsas de carne Tintos con cuerpo medio
Caza de pluma Tintos aromáticos, con fuerza
Caza de pelo Tintos con mucho cuerpo
Platos especiados Blancos o tintos ligeros
Quesos frescos y suaves Blancos ligeros y aromáticos
Quesos semi-secos Tintos con mucho cuerpo
Quesos secos Tintos con cuerpo
Quesos picantes Vinos dulces
Quesos grasos Tintos con mucho grado alcohólico
Quesos azules Tintos estructurados y consistentes
Chocolate Vinos dulces
Postres dulces Vinos dulces, licorosos y espumosos semisecos


imatge: la jove amb la copa de vi; Jan Vermeer de Delft; Herzog Anton Ulrich Museum. Brunsswick.

com es pronuncia això?

Fa unes vesprades, la Raquel i jo passejàvem per la nostra estimada ciutat -activitat que ens agrada especialment realitzar-. Resultà que casualment ens vàrem fixar que a la confluència dels carrers Ausiàs Marc amb Roger de Flor (costat Llobregat-montanya) hi ha aquesta placa:



més enllà de la dificultat de pronúncia, com ens podem permetre el luxe de tenir això penjat a la nostra ciutat?

refugi de Revolució

Ahir la Raquel i jo vàrem poder gaudir d'una visita a la Barcelona de Mercè Rodoreda. Recorre alguns dels carrers per on transità la seva vida i, més tard, les seves novel•les. La visita, ofertada per cultura fou molt interessant; tot i que era fàcil seduir-nos, especialment a la Raquel (devota absoluta d'una de les millors plomes no sols de la nostre literatura sinó de les lletres en general). La ruta, emperò, deparava una sorpresa: la visita de la galeria que es conserva del refugi que hi ha sota la gracienca plaça de la Revolució de 1968. Avui en dia només resta, teòricament, el refugi de la plaça del Diamant -és visitable (quan organitzem la visita?)-; però a la quarta planta del pàrquing es conserva un fragment de la nostra història més colvulsa i tràgica. És esfereidor la sensació que un copsa quan entra allà dins i s'imagina la por, que ha esdevingut companya, durant els llargs anys de la guerra. Aquells refugis construits amb les mans que restaven a la ciutat en les condicions en que fou possible; i que conjuntament amb el metro podia arribar a donar protecció a dues centes cinquanta mil persones, una quarta part de la població de la ciutat llavors.Per què encara no som capaços d'enfrontar-nos socialment des de l'educació al s fantasmes de la sublevació militar contra la República?



Ha coincidit que ara sóc llegint La maternitat d'Elna, d'Assumpta Montellà; i recullo dos fragments:

Avui tothom sap el significat de la palabra terrorisme, però tothom hauria de saber i prendre consciència que el primer terrorisme modern va ser practicat a la Guerra Civil Espanyola. Gernika, Barcelona i altres bombardeigs són testimonis.
S'ha de saber que els avions nacionals bombardejaven escoles i hospitals, (...)
[Rubén Oliva]

A més, potser havíem perdut la guerra, però moralment ens sentíem vencedors perquè ningú no ens havia pres els ideals i sabíem que el triomf de Franco havia estat un error de la Història. La raó la tenien els republicans...
[Felipe Sáez]

Mercè Rodoreda i Barcelona

CULTRUTA t’ofereix la literaruta de Mercè Rodoreda




Les protagonistes de les novel·les de Mercè Rodoreda són dones fràgils però que al mateix temps demostren una gran força interior. El mateix tracte reben elements habituals de l’obra de Rodoreda: les flors, les cases i la ciutat.



En totes les seves obres, però molt especialment a La plaça del diamant, l’autora catalana fa una radiografia de la societat que visqué, dels espais que conegué, i de les cases que habità i els seus jardins.



I ho fa sempre amb el seu estil assequible i directe al sentiment del lector, incorporant-nos en la ficció realista de les seves novel·les, fent gairebé possible olorar les flors, acariciar les parets en ruïnes, i sentir el trànsit dels carrers.

Recorrent els espais de les novel·les amb l’itinerari de cultruta ens serà encara més fàcil participar en la genialitat de Mercè Rodoreda.

Horari habitual:

Diumenge, 17.00h

Punt de sortida:

Bosque Multicines

Preu estàndard:

16 €/persona



Localitzaràs el guia davant una cartellera del cinema. Duu una gorra blanca. I té moltes ganes de parlar-te de Gràcia i Rodoreda...

anomalies cromosòmiques associades a retard mental

ara mateix estem en el moment que podríem anomenar de les galerades.

després de molt de temps, el treball per citogenètica clínica ja està (gairebé) -de fet, demà cal enviar-lo, o siguique tampoc podríem modificar-lo gaire-.

(restarà un altre similar sobre cav-1 i RMS per fer, però podrem descansar uns dies)

i no oblidem la tesina... uf; sort que m'agrada treballar sota stress...

Imaatge 1: Ideograma del cromosoma X amb la posició dels 82 XLMR gens coneguts. Els gens escrits en negre són causals de síndromes, els escrits en gris precedits d'un “+” causen desordres neuromusculars, i els ecrits en gris precedits per un “*” són involucrats en RM no síndrómic. [de Chiurazzi 2007]

de la història del futbol (un dels millors equips de la història)

Avui he rebut el següent text via mail gràcies a mon germà gran. És una història del futbol, del de veritat. D'aquelles històries que et sangglacen i et fan reflexionar. Si més no; caldria que guardessim un respectuós silenci.

fai gairebé meves, o em permetro parafrasejar, la reflexió incial de mon germà:

Ara que tothom parla del millor equip del món (podríem discutir molt al respecte dels gran equips de la història), que ha d'enfrontar-se q un altre equip que aptí el més similar a això que llegireu. Crec que ara és el moment, de fet el dilluns passat es cumpliren 60 anys, de donar a conèixer aquesta història mitjançant aquest relat d'Enric González (peridista a El País); a tota persona que estimi el futbol li agradarà, parla d'un aconteixement de canvià la història del futbol.
Per aquells que coneixeu la història potser mai heu reflexionat sobre les possibles conseqüències que ens plantegen en el primer paràgraf; aquells que no la coneixíeu, tan sols un comentari, llegiu el nom del xaval que s'atreviren a rebutjar per no donar el nivell...





EL DÍA QUE CAMBIÓ LA HISTORIA por Enric González



El 4 de mayo de 1949, hace hoy 60 años, cambió la historia del fútbol. No hablamos sólo del calcio, que se hundió en su noche más negra, sino de cualquier fútbol imaginable: ese 4 de mayo, a las 17.03, terminó un relato y comenzó otro. Si el trimotor Fiat que transportaba al mejor equipo del planeta, el Gran Torino, no se hubiera estrellado contra los cimientos de la basílica de Superga, a apenas 20 kilómetros de casa, es muy probable que no hubieran existido ni el maracanazo del Mundial de 1950 ni la posterior hegemonía brasileña. Tal vez Italia habría sido la primera selección tricampeona, con tres títulos consecutivos. Tal vez el Juventus de Turín sería hoy una institución menor, peleando en las divisiones inferiores. Tal vez desconociéramos la palabra catenaccio y el calcio simbolizara el fútbol ofensivo. Tal vez.

El Gran Torino nunca fue llamado Torino a secas. El principal club de Turín (la familia Agnelli no había adquirido aún el Juventus) proponía algo más que un fútbol maravillosamente ofensivo: encarnó, junto a los ciclistas Coppi y Bartali, el fin de la pesadilla del fascismo y la guerra. El presidente, Ferruccio Novo, ex jugador y ex entrenador, empezó a construir una formación legendaria en 1942, en plena guerra, con el fichaje de las dos estrellas del Venecia, Mazzola y Loik. Esa temporada, 1942-1943, ganó el scudetto. El campeonato, sin embargo, no se jugó la temporada siguiente. Italia se sumergió en una terrible mezcla de doble invasión (los aliados por el sur, los nazis por el norte), de guerra civil (fascistas contra partisanos) y de vacío de poder. No hubo competición hasta 1945. Para entonces, el Gran Torino ya era irresistible.

El equipo grana jugaba con una absoluta furia ofensiva. Había sido diseñado por el director técnico Ernst Ebstein, un húngaro de origen judío que, a causa de las leyes raciales, había tenido que trabajar en la clandestinidad y, pese a todo, acabó en un campo de concentración, del que pudo huir de forma casi milagrosa. Ebstein no quería defensas. De hecho, el Gran Torino jugaba con dos centrales muy técnicos, Ballarin y Maroso, y los cinco centrocampistas típicos del sistema inglés, dirigidos por Valentino Mazzola. Su leyenda se hizo sólida en la temporada 1947-1948 con 125 goles en 40 partidos. Hubo uno especialmente asombroso, contra el Roma. El equipo visitante, el Gran Torino, llegó al descanso perdiendo por 1-0. En el vestuario, los granas decidieron dar una lección a los romanos: volvieron al césped y marcaron siete tantos en 20 minutos. Ése era el Gran Torino de las cinco Ligas consecutivas.

Vittorio Pozzo, el seleccionador que ganó para Italia los Mundiales de 1934 y 1938 (con la inestimable ayuda de Mussolini y de los árbitros), había asesorado a Novo y Ebstein en su política de fichajes. Después de la guerra, montar una selección le resultó sencillo: ocho miembros del Gran Torino (Bacigalupo, Ballarin, Castigliano, Loik, Maroso, Mazzola, Menti y Rigamonti) eran titulares indiscutibles; en ocasiones, como en su victoria contra la mítica Hungría, la nazionale azzurra alineaba a diez jugadores granas. Italia se perfilaba como la gran favorita para el Mundial de 1950, en Brasil.

El 3 de mayo de 1949, el Gran Torino viajó a Lisboa para disputar un partido amistoso contra el Benfica. Mazzola, el gran capitán grana, había exigido participar en la despedida de su amigo Francisco Ferreira, capitán del equipo lisboeta y de la selección portuguesa. Tras el encuentro, concluido con victoria del Benfica por 4-3, la expedición embarcó en un avión rumbo a Barcelona. En Italia se habían quedado el presidente Novo, acatarrado, y un chavalín húngaro inmensamente triste porque el Gran Torino, tras varios partidos de prueba, había rechazado su fichaje. El chaval se llamaba Laszlo Kubala. Desde Barcelona, el Gran Torino siguió su viaje hacia Turín. El avión estaba a menos de cinco kilómetros del aeropuerto cuando, entre una espesa niebla, se estrelló contra la basílica de Superga, donde la familia real italiana enterraba a sus difuntos. Los 31 ocupantes del trimotor murieron en el acto.



Los funerales por el mejor equipo que ha visto Italia y uno de los mejores que ha visto el mundo congregaron a un millón de personas en Turín. En ese momento, a falta de cuatro jornadas, el Gran Torino llevaba cuatro puntos de ventaja al Inter. Los demás equipos decidieron alinear a los juveniles, como se vio obligado a hacer el Torino, el resto de la temporada. Ése fue el scudetto póstumo.

Sabemos lo que ocurrió después. Gianni Agnelli, el fundador de la Fiat, había comprado el Juventus en 1947 y aprovechó el inmenso vacío abierto en Superga para crear un equipo campeón. La temporada siguiente, la que había de convertirse en Vecchia Signora ganó el scudetto y empezó a forjar su propia historia. Ya era otro fútbol. El seleccionador Pozzo tuvo que viajar al Mundial de Brasil (en barco) con una alineación de circunstancias y un sistema ultradefensivo, que caracterizó al calcio en las décadas siguientes.

La historia de la tragedia tuvo un hermoso corolario en 1960. Sandrino Mazzola, el hijo de Valentino, que tenía seis años cuando murió el Gran Torino, acababa de fichar por el Inter. Era un chico de 18 años. Y le tocó enfrentarse al Real Madrid, campeón de Europa. Ganó el Madrid. Tras el partido, Puskas se acercó a Mazzola, le dio la mano y le dijo unas palabras: "Yo conocí a tu padre y jugué contra él. Creo que eres digno de ser su hijo". Mazzola, como es lógico, se echó a llorar.



VÍCTIMES

JUGADORS
Valerio Bacigalupo
Aldo Ballarin
Dino Ballarin
Milo Bongiorni
Eusebio Castigliano
Rubens Fadini
Guglielmo Gabetto
Ruggero Grava
Giuseppe Grezar
Ezio Loik
Virgilio Maroso
Danilo Martelli
Valentino Mazzola
Romeo Menti
Piero Operto
Franco Ossola
Mario Rigamonti
Julius Schubert

COS TÈCNIC
Arnaldo Agnisetta, manager
Ippolito Civalleri, manager
Egri Erbstein, assistent
Leslie Lievesley, assistent
Ottavio Corina, masatjista

PERIODISTES
Renato Casalbore, (fundador de Tuttosport)
Luigi Cavallero, (La Stampa)
Renato Tosatti, (Gazzetta del Popolo)

TRIPULACIÓ
Pierluigi Meroni, capitán
Antonio Pangrazi
Celestino D'Inca
Cesare Biancardi

ALTRES
Andrea Bonaiuti, organitzador



una pàgina amb articles d'Enric Gonzàlez: aquí

aquest és e link de l'escrit

lehendakari López

supose que arribà un moment en que hom accepta que, possiblement, la democràcia -o això que avui entenem avui en dia- és el menys dolents dels sistemes polítics inventats fins ara (si Stalin no ens hagués fotut enlaire el gran experiment...)

òbviament, les coses poden esdevenir com un desitja i/o imagina ó tot lo contrari; tot i que també ni l'una cosa ni l'altra. és a dir; que un acabi creient que el sistema pot funcionar però acabi en mans poc hàbils (o dignes) -com aquell concepte bacannià de que la Ciència mai no és dolenta, sinó les mans en les que pot caure-. I, per damunt de tot, no oblidem que mai, foràniamet, es pot imposar cap sistema -quelcom que els USA encara no han volgut entendre-.

Tot aquest preàmbul és perquè ara que Euskadi s'ha convertit en la última comunitat autònoma on el PSOE -o les seves federacions (quina gran feina feta o atemptat, segons es miri, feu Guerra després del 82)- ha set en el poder des de la recuperació de la democràcia (sigui això el que sigui i hagi comportat el que hagi comportat). El fet en si (com una mena de lo apeiron anaximàndric) no és dolent per se; més tenint present que sempre és bona una renovació ideològica i un recanvi en els estaments de poder.

Emperò... no acaba d'ésser del tot satisfactori, per algú com un servidor que no viu a Euskal Herria i s'ho mira tot des de la barrera, aquest canvi. Possiblement, el fet greu és el pacte produit per aquesta investidura, quelcom que sembla gairebé més anacrònic que aquella "famosa" pinza d'IU i PP en el tombant dels vuitanta i noranta. Val a dir que PNV-EAJ mai fou sant de la meva devoció -ho sento, avantposso, com en el cas de CiU que siguin de centredreta a nacionalisme; potser perquè la meva postura política roman a l'esquerra-, de fet en el tripartit basc hi havia dues de les tres forces polítiques basques que em donaven certa credibilitat (EA, IB-EB i mancaria Aralar).

Patxi López arriba amb un discurs, com no podia ésser de cap altra forma i tothom esperava; però no oblidem que existeix una, com a mínim molt discutible, llei de partits que ha deixat fora de l'arc parlamentari una ideologia que en les anteriors elecccions obtingué 9 dels 75 escons. (i per si algú no ho té clar: no comulgo ja amb la lluita armada. potser en els setanta ho hagués fet, com quan era molt i molt jove i això de la política començava a interessar-me ho vai' fer. ja no. la violència no pot ésser legítima quan encara resten formen polítiques pacífiques).

Si més no; ara s'obre un nou camí polític a Euskadi, i caldrà veure -ens agradi o no haurà de formar govern i haurem de donar-li cent dies de gràcia- com evoluciona tot.


foto: EFE/David Aguilar (font www.lavanguardia.es)

comentaris de llibres

a l'altre meu bloc he penjat algun comentari sobre algun dels llibres que he anat llegint en el que portem d'any (la resta de comentaris ja aniran arribant)ç

Amb ulls de nena

Cent cops de raspall abans d'anar a dormir

Últimas tardes con Teresa

Solitud

i recordeu que sempre podeu fer una ullada per l'altre món del Natxo -i dels seus escrits- a SEMIREA

covers

dins del món de la música els covers formen part innerent; i de vegades, la versió pot superar l'original...

aquí us deixo algun link a youtube dels Ten Masked Men -ara fa poc havia recuperat un mail que tenia amb un llistat de les seves versions-.

link myspace









covers (entre d'altres):

1 A View to a Kill Ten Masked Men 2000 Originally by Duran Duran

2 Ain't Nobody Ten Masked Men 2000 Originally by Rufus and Chaka Khan

3 Baby, One More Time Ten Masked Men 2000 Originally by Britney Spears

4 Beat it Ten Masked Men 1999 Originally by Michael Jackson

5 Black Coffee Ten Masked Men 2003 Originally by All Saints

6 Blue (Da Ba Dee) Ten Masked Men 2000 Originally by Eiffel 65

7 Candy Ten Masked Men 2003 Originally by Ash

8 Cry me a River Ten Masked Men 2003 Originally by Justin Timberlake

9 Deeper Underground Ten Masked Men 1999 Originally by Jamiroquai

10 Diamonds are forever Ten Masked Men 1999 Originally by Shirley Bassey

11 Disco Inferno Ten Masked Men 2000 Originally by The Trammps

12 Don't you want me Ten Masked Men 2003 Originally by The Human League

13 Fallin' Ten Masked Men 2003 Originally by Alicia Keys

14 Genie in a Bottle Ten Masked Men 2003 Originally by Christina Aguilera

15 Gold Ten Masked Men 1999 Originally by Spandau Ballet

16 Goldfinger Ten Masked Men 2003 Originally by Shirley Bassey

17 Hot Stuff Ten Masked Men 2003 Originally by Donna Summer

18 I get around Ten Masked Men 2003 Originally by The Beach Boys

19 Independent Women Part I Ten Masked Men 2003 Originally by Destiny's Child

20 Into the Groove Ten Masked Men 1999 Originally by Madonna

21 Living la vida loca Ten Masked Men 2000 Originally by Ricky Martin

22 Message in a Bottle Ten Masked Men 1999 Originally by The Police

23 New York, New York Ten Masked Men 2003 Originally by Liza Minnelli

24 Papa Don't Preach Ten Masked Men 1999 Originally by Madonna

25 Play that Funky Music Ten Masked Men 2000 Originally by Wild Cherry

26 Push it Ten Masked Men 2000 Originally by Salt 'n' Pepa

27 Sex Bomb Ten Masked Men 2003 Originally by Tom Jones

28 Sledgehammer Ten Masked Men 2003 Originally by Peter Gabriel

29 Smooth Operator Ten Masked Men 1999 Originally by Sade

30 Stayin' Alive Ten Masked Men 1999 Originally by Bee Gees

31 Sweet like Chocolate Ten Masked Men 1999 Originally by Shanks & Bigfoot

32 The Living Daylight Ten Masked Men 1999 Originally by A-Ha

33 The Look of Love Ten Masked Men 1999 Originally by ABC

34 The Man With the Golden Gun Ten Masked Men 1999 Originally by Lulu

35 Thriller Ten Masked Men 2000 Originally by Michael Jackson

36 When will I be Famous Ten Masked Men 2003 Originally by Bros

37 White Wedding Ten Masked Men 1999 Originally by Billy Idol

38 Wonderwall Ten Masked Men 1999 Originally by Oasis

39 You spin me round Ten Masked Men 2000 Originally by Dead or Alive

1r de Maig de 2009

en un dia com avui, i pensant que he hagut de venir al laboratori -com algunes companyes i company més- (fet que m'impedí de gaudir de tota la nit de festa d'ahir amb les companyes del màster); i essent com tots conscient del món i les circumstàncies en les que vivim sols puc dir:



crec recordar que havia escoltat de qui ho havia vist com a pancarta i/o pintada a l'Argentina durant el "corralito"; tot i que sembla quelcom força extés per Mesoamèrica.

P.S.: quanta veritat diu aquest lema...

miscel·lània de pensaments

La buguenvíl·lea sempre ha sigut una flor que m'ha agradat especialment; i em transporta fins a certs records...

De fet, tot i que no gaudís gaire de l'assignatura de Botànica, i del meu poc olfacte, trobe que el món de les flors és intrigant i màgic.

Pensant en tot això m'ha vingut a la memòria una llegenda -n'hi ha tantes vincul·lades a flors!- islàmica. Conta que davant la porta del Paradís hi havia un àngel assegut plorant. Al·là -lloat sigui el seu nom- l'en havia fet fora perquè l`'àngel estimava una dona mortal, i només li atorgaria el perdó quan hagués plantat arreu del món la flor del miosotis (el "no-m'oblidis"). Quan l¡'àngel va explicar a la seva estimada aquella condició que li semblava impossible de complir, la dona l'encoratjà, dispossada a posar-se amb ell a la feina. El seu amor i sacrifici ca commoure el Senyor dels 99 noms, tant, que va concidir-li a ella la immortalitat i va permetre que tots dos entressin al jardí de l'Edèn.

mentre pensava en tot això m'ha viungut al cap que avui han concedir el premi Mies van der Rohe: concedit a l'estudi norueg Snoheta per l'òpera d'Oslo (i seu del ballet nacional de Noruega):

info aquí

imatges aquí

(info dels anteriors aquí)

i per què com deien els goliards:

Més àvid de voluptuositat que de salvació eterna,
mori l'ànima, sols em preocupa la carn.

Ahir em digueren que era la primera final de la segona edició de Fama ¡a bailar! -aquest any no l'he pogut seguir- i em va fer recordar això:

la nova joguineta

dos dies i arribarà a casa:


PORTATIL HP 6730S IC2DUO T5870/4GB/320/W15.4´´ TFT/ INTEL GMA 4500MHD/W VISTA BA

característiques:

- Descripción del producto: HP Compaq Business Notebook
6730s - Core 2 Duo T5870 2 GHz - 15.4'' TFT
- Dimensiones (Ancho x Profundidad x Altura): 35.8 cm x
26.7 cm x 3.2 cm
- Peso: 2.5 kg
- Dispositivos incorporados: Altavoces estéreo, antena LAN
inalámbrica, antena Bluetooth
- Procesador: Intel Core 2 Duo T5870 / 2 GHz ( Dual-Core )
- Memoria caché: 2 MB - L2
- Memoria RAM: 4 GB (instalados) / 8 GB (máx.) - DDR2
SDRAM - 800 MHz
- Lector de tarjetas
- Disco duro: 320 GB - Serial ATA-300 - 5400 rpm
- Almacenamiento óptico: DVD±RW (+R doble capa) /
DVD-RAM - integrado con LightScribe Technology
- Display: 15.4'' TFT 1280 x 800 ( WXGA )
- Controlador gráfico: Intel GMA 4500MHD
- Tecnología de asignación de memoria: Dynamic Video
Memory Technology 5.0
- Audio salida: Tarjeta de sonido
- Telecom: Fax / módem - MDC - 56 Kbps
- Conexión de redes: Adaptador de red - Ethernet, Fast
Ethernet, IEEE 802.11b, IEEE 802.11a, IEEE 802.11g,
IEEE 802.11n (draft), Bluetooth 2.0 EDR
- NIC inalámbrico: Intel WiFi Link 5100
- Cámara de portátil: Integrada
- Dispositivo de entrada: Teclado, touchpad
- Alimentación: CA 120/230 V ( 50/60 Hz )
- Batería: Ion de litio
- Duración (hasta): 4.5 hora(s)
- Sistemas operativos: Microsoft Windows Vista Home Basic
- Estándares medioambientales: EPA Energy Star
- Interfaces: 1 x pantalla / vídeo - VGA - HD D-Sub de 15
espigas (HD-15)
-1 x micrófono - entrada - mini-conexión telefónica estéreo
3,5 mm
-1 x audio - salida de línea/auriculares - mini-conexión
telefónica estéreo 3,5 mm
-1 x módem - línea telefónica - RJ-11
-1 x red - Ethernet 10Base-T/100Base-TX - RJ-45
-4 x Hi-Speed USB - 4 PIN USB tipo A

Astèrix (al país dels helvecis)

des de fa molts anys Astèrix és el meu personatge de còmics. Gràcies a aquest meravellós Sant Jordi per fi tenia Astèrix al país dels helvecis -i el podia relelgir-; recordo haver-ho fet més d'una ocasió a casa de ma cosina. És cert que em faltarien el llibre de la peli de les 12 proves -la resta de pelis està inspirada en llibres ja editats prèviament-, així com El cel ens cau al damunt i l'Astèrix mai vist. Després entraríem en el món de les coses més freaks... tot arribarà.

De fet, volia comentar lo molt que he tornat a riure rellegint-lo...

gràcies Raquel.

potser mai he sigut un gran lector de còmics -i ho tenia fàcil amb l'afició de mon germà mitjà- però reconec que hi ha coses molt i molt interessants en aquest univers...

un dia en parlem (Si el cel no ens cau al damunt!)

consell genètic?

avui hem fet la presentació d'un cas clínic al respecte d'un individu amb mar(12). La veritat és que ha sortit força bé. i val a dir que la resta han sigut força interesants.

però si un dubte podria sorgir en aquestes presentacions, i amb el final de la nostra jo l'he explicitat, eren els límits de la citogenètica i la seva implicació en el consell genètic.

la variabilitat interindividual, l'elevat grau de desconeixement que encara patim, les limitacions de les tècniques encara existent, fa que quan s'hagi de fer un consell genètic encara es plantegen tants dubtes -i no oblidem que mai pot ésser dirigit- en el que caldria dir (si voleu més info demaneu-li a la Núria) que un s'adona de lo lluny (per sort o per desgràcia?) que, encara, de la frontera divina.

I tampoc hem d'oblidar que el consell genètic és a la vora, caldria plantejar-se si aconsegeuxi no ficar els peus a l'aigua des de la sorra, de l'eugenèsia -afirmar això en públic seria motiu de lapidació, no ens enganyem (això seria una mica de despotisme)-. I a més hi ha una altra dada, que espero -i suposo!- que en la realitat no s'oblida, però sempre es parla com a consell de fer el diagnòstic genètic pre-implantacional i/o pre-natal; però, i l'opció de l'adopció?

la relfexió seria -llàstima que avui sigui un escrit massa breu- però ens encaminem cada vegada més cap els futurs planificats que novel·les i pel·lícules de ciència ficció ens han mostrat?

platejeu-vos el fet que us diuen en un sessió de consell genètic que la vostra criatura té un 75% de presentar una síndrome amb alteracions greus? què faríeu? ó, una altra opció: us diuen que degut a la poca literatura al respecte no us poden dir quines serien les possibles afectacions perquè les opcions van des de la (gairebé) normalitat (què és la normalitat sinó un fet estadístic esbiaixat per les consideracions socials?) fins alteracions greus?

sort que la ciència avança... (però, i les nostres capacitats i habilitats socials?) i la pròpia societat?

Sant Jordi 2009

aquest matí he rebut la diada de Sant Jordi, amb els seus raigs de sol que arribaven, de la millor manera possible: despertant al costat de Raquel...

després ens hem regalat els llibres (a mí m'han "caigut" l'Astèrix al país dels helvecis -per fi!!!- i un llibre de poemes de Salvat-Papasseït) (a ella La voz dormida i La maternitat d'Elna).

després hem gaudit de passejar per les rambles i per el centre de Barcelona, hem dinat junts, ens hem regalat les roses i hem continuat gaudint dels nostres somriures sabent que la diada és per nosaltres cada instant...

GRÀCIES!!!



P.S.: per saber més coses de Sant Jordi aquí

P.S.II: notícia científica al voltant de Sant Jordi aquí

imatge 1: Sant jordi lluitant amb el drac; Paolo di Dono Uccello; National Gallery. London. England.

imatge 2: Sant Jordi; Wassily Kandinsky; Collection Professor W. Löffler Zürich, Switzerland.

un link sobre Sant Jordi a Semirea aquí

felicitacions versions Gene:

a)
b)

up the irons!!! FLIGHT 666

ahir vai' gaudir del privilegi de veure al cinema FLIGHT 666 en la bona companyia del meu tete Isako!



què voleu que us digui... jo vai' passar-ho genial!!! òbviament; no podia ésser d'altra manera (l'únic punt negatiu fou recordar el fet que aquesta brutal gira no la vàrem poder veure per una maleïda pluja a Saragossa...).

potser alguns discutiran que aporta poquetes coses noves; però el sol fet de permetre'ns veure com s'ho feien per poder fer una gira anant allà on sempre es diu que no es pot arribar perquè és massa car, i decideixen montar-se un avió que pilota Bruce "air ride siren", i com la gent continua adorant la banda més gran de la història del Heavy Metal; és justificació suficient per poder gaudir de dues hores de documental, i bona música...

UP THE IRONS!!!

on anem a sopar?

doncs si teniu dubtes ja ha sortit la llista dels millors restaurants de l'any 2009:



+ info aquí

síntesi cuina de El Bulli aquí

són sols unes idees...

el Guardià de Les Corts

doncs el Guardià pren vida... t'ho perdràs? jo, òbviament, no.

Dissabte, des de les 19 hores a Plaça Comes, Les Corts.

(i demà dissabte a SEMIREA més info...

la felicitat

possiblement la gran cerca de la filosofia i la metafísica ha sigut al llarg de la història, més enllà fins i tot d'allò del "qui som? d'on venim? on anem?", la cerca de la felicitat; o si més no, trobar què és...

doncs la felicitat se la troba i construeix cadascú... per sort, jo he trobat amb qui i aquesta persona sent quelcom recíproc...

aquesta imatge és el resum del cap de setmana (pau, joia, felicitat i amor...)

TERT

TERT

GRÀCIES vidameva per regalar-me aquest cap de setmana màgic amb tu...

gràcies vida per donar-te'm...

gràcies per fer possible donar-nos-nos...

TERT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Dijous Sant'09 (ó Riells-Viabrea 1.1)

aquest dijous sant en el que ningú viatja en metro camí de la feina i allà gairebé no hi ha ningú, la Raquel i jo -quan un servidor acabi de comptar cel·luletes- marxarem fins a Riells-Viabrea per a gaudir d'unes estones de relax -i en la pau poder ésser més profitosos amb les feines pendents-.

espero que totes i tots pogueu gaudir d'uns dies meravellosos i que SIGUEU DOLENTS!!!

link

un altre

ens veiem a la tornada!!!

dubtes...

perdut com una vaixell abandonat a la seva sort entre les aigües d'una tempesta... aquesta és ara mateix la meva sensació. porto dues setmanes en les que una errada segueix una altra al laboratori; i clar, òbviament, els resultats, no surten, i hom comença a tenir la sensació d'entrar en una espiral de dubtes cada vegada més gran. I fins i tot, el que pot ésser pitjor, els que t'envolten comencen a tenir-ne dubtes al respecte i per tant por enfosquir el futur...

sí, potser, l'únic que em caldria és descansar durant les vacances i deixar de tenir mal de caps amb altres històries... el problema és que ara, les vacances les veig com una obligació i carregades de feina... si més no, i per una grandissíma sort, seran en la millor companyia possible...

són tantes les preguntes que aran ballen i es barallen en el meu cervell: serveixo per això? és una pèrdua de temps el que estic fent? és sols una petita mala ratxa? i si això tira endavant? i si no? dubtes, dubtes i més dubtes...

a vegades (o "de vegades" també ho accepta el "dlc") sento que tot seria molt més fàcil si no hagués tingut certs somnis i hagués tractat de cercar-los i obtenir-los... potser, tal vegada, caldria deixar de somniar i fotre'ns d'hòsties contre la realitat...

quadre: Falua perduda; Carlos de Haes; Depositado en Barcelona. M.N.A.C. Museo de Arte Moderno.

la puta de dios!!!

doncs resulta que més enllà de certs problemes els últims dies per preparar els gels dels westerns blots; ara resulta que una de les quatre línies cel·lulars amb les que treballava s'ha contaminat... amb lo qual la feina feta amb ella no serveix; i les transfeccions que havíem utilitzat tampoc han sortit bé...

queden cent dies per entregar la (maleïda) tesina i les dades o no arriben, o es perden o no surten...

haurem de seguir mirant endavant respirant amb calma i pensant que cap mal no és etern...

P.S.: sort que des de dijous marxem de "vacances" (cert grau de descans en perfecte companyia i una gran quantitat de feina pendent).

de col·leccions que deixen d'ésser-ho

durant molts i molts anys em vai' dedicar a cercar, retallar i guardar -fins i tot penjar a les parets de l'habitació- fotografies que m'agradessin o, simplement, que fossin de dones maques. En el fons, quelcom que gairebé tothom ha fet; com tenir penar els pòsters dels seus ídols -majoritàriament musicals-, així com les de les seves pel·lícules...

doncs bé, durant molts anys anaren emmagatzemant-se i collint pols, al temps que ocupaven un espai necessari per quelcom més útil... fins avui. Aquest matí he decidit fer dissabte, d'una altra part de la meva vida, i acabo d'acomiadar-me de tot allò (ben bé de tot no, han quedat unes petites restes, que qui sap fins quan duraran...)

és com qui porta molt de temps vivint amb la seva vida en una maleta o dins de capses i decideix que toca endreçar-se... doncs això és més o menys el que porto molt i molt de temps tractant de fer; potser no sóc gaire amic de segons quins tipus de canvis...

i mentre ho feia, acompanyat per versions de Leonard Cohen i el meu caparró marxava submergint-se en una idea de relat nascuda en les converses de confessions i coneixença eterna, al acabar m'ha vingut al cap una cançó que crec que podria il·lustrar allò que feu nàixer aquella compilació:

no dispareu el pianisa, la culpa fou del percuta (Bar Tomas)

imagineu-vos una persona poc dotada pel ball i encara menys per la música, o a l'inrevès, tant és!, essent l'encarregat de tocar l'ou (l'instrument musical es diu així? per què llavors 'nar a preguntar: "perdone, cómo suenan sus huevos?" podria ser divertit); l'altre opció que fos simbombista era plantejable, però dóna més joc veure'l moure's destarotadament amb l'ou a la mà (sí, seguim amb els jocs fàcils de paraules...). Doncs bé, també podria ésser tocador d'ampolles d'anís el mono; però li agrada massa tocar-les per buidar-les i després ja no veu si és o no el tocador de senyores... Algú creu que té un passat com a trianglista; però una nit, després de jugar amb l'ampolla d'anís, quan els cellos i contrabaixos feien un crescendo de por i els violis gairebé feien baixar els bombarders, els tocà el triagle com si fos una festa reggae i ell tot emporrat viatjant a recerca d'una truja fantàsticament verda... Doncs aquest gran tocador d'ou és més o menys malabarista a la banda mentre toca; així anima al públic i el fa embogir de riure amb els seus balls (he vist l'original del "daddy cool" que Boney M tractava d'imitar?); ì, òbviament, va fent conyes amb la secció de vents, que té a la seva esquerra, que al perdre bufera és om si la tramontana els afectés. Emperò, en un desafortunament moment, el percuta, a la seva dreta li diu quelcom, ell canvia l'ou de mà, el passa a l'esquerra, i seguint el ball, al girar-ho tot, especularment -i si voleu, també, espectacularment- li entafora l'ou a la trompeta... el qual òbviament, comenÇa a tenir problemes per a tocar, respirar és secundari "The show must go on"...

tota aquesta bogeria, i molt més!, ha donat de sí un meravellós dia per celebrar que demà fem 8 mesos. Només? Ja? I entre celebracions molt (uf com definir-les?) màgiques em acabat anat a que la Raquel tastés les braves del Tomàs:

on? aquí

clar que si voleu monòlegs, ja sabeu que no és lo meu, sóc callat i la vis comica no em fou donada... com a molt, si voleu, us xerro de poesia i aquestes coses de marietes... (algunes/alguns ja sabeu per on vai'... jejeje)

(Crec que el trombonista -gairebé sembla un insult- al donar-li un cop a l'esquena al de la trompeta ha fet que l'ou, de l'altre, s'enclatés a la cara d'un membre -no podia ésser una altra paraula- del púbic, dic públic...)

una cançó?



ull a la lletra!!! però per a lletra aquesta:

viernes dolores?

si no recordo malament la tradició anomenava al divendres previ a divendres sant "viernes dolores" (en català seria divendres de dolors?)... això significa que per a moltes persones avui, tal vegada ja, és època de vacances... unes vacances que, com totes, es feien curtes; però, siguem sincers, s'agraïen infinitament... emperò, per la majoria dels mortals, com a molt, són quatre dies (i benviguts seran!; us ho garantitzo... tot i que serviran per fer molta feina).

bé, si més no, és divendres tarda... toca sortir de la feina i, si som capaços, no pensar gaire... o si més no, sols lo estrictament necessari...

gaudiu del cap de setmana... jo entre d'altres plaers em quedaré amb la lectura, com indica la imatge (extreta de: Nuclear Factor-KB in Development, Prevention, and
Therapy of Cancer; Carter Van Waes; 2007; CLinical Cancer Researh)

la vida en un western blot

doncs a cercar coses com aquestes; però que quedin més maques em dedico aquesta setmana i la vinent i resten molts W.B. encara per fer...

si més no, els resultats que donaren les més de 13 hores de feina final del divendres -és tota una setmana de feina darrera- sembla que donen allò que esperàvem...

a veure si la sort continua de la nostra banda...