supose que arribà un moment en que hom accepta que, possiblement, la democràcia -o això que avui entenem avui en dia- és el menys dolents dels sistemes polítics inventats fins ara (si Stalin no ens hagués fotut enlaire el gran experiment...)
òbviament, les coses poden esdevenir com un desitja i/o imagina ó tot lo contrari; tot i que també ni l'una cosa ni l'altra. és a dir; que un acabi creient que el sistema pot funcionar però acabi en mans poc hàbils (o dignes) -com aquell concepte bacannià de que la Ciència mai no és dolenta, sinó les mans en les que pot caure-. I, per damunt de tot, no oblidem que mai, foràniamet, es pot imposar cap sistema -quelcom que els USA encara no han volgut entendre-.
Tot aquest preàmbul és perquè ara que Euskadi s'ha convertit en la última comunitat autònoma on el PSOE -o les seves federacions (quina gran feina feta o atemptat, segons es miri, feu Guerra després del 82)- ha set en el poder des de la recuperació de la democràcia (sigui això el que sigui i hagi comportat el que hagi comportat). El fet en si (com una mena de lo apeiron anaximàndric) no és dolent per se; més tenint present que sempre és bona una renovació ideològica i un recanvi en els estaments de poder.
Emperò... no acaba d'ésser del tot satisfactori, per algú com un servidor que no viu a Euskal Herria i s'ho mira tot des de la barrera, aquest canvi. Possiblement, el fet greu és el pacte produit per aquesta investidura, quelcom que sembla gairebé més anacrònic que aquella "famosa" pinza d'IU i PP en el tombant dels vuitanta i noranta. Val a dir que PNV-EAJ mai fou sant de la meva devoció -ho sento, avantposso, com en el cas de CiU que siguin de centredreta a nacionalisme; potser perquè la meva postura política roman a l'esquerra-, de fet en el tripartit basc hi havia dues de les tres forces polítiques basques que em donaven certa credibilitat (EA, IB-EB i mancaria Aralar).
Patxi López arriba amb un discurs, com no podia ésser de cap altra forma i tothom esperava; però no oblidem que existeix una, com a mínim molt discutible, llei de partits que ha deixat fora de l'arc parlamentari una ideologia que en les anteriors elecccions obtingué 9 dels 75 escons. (i per si algú no ho té clar: no comulgo ja amb la lluita armada. potser en els setanta ho hagués fet, com quan era molt i molt jove i això de la política començava a interessar-me ho vai' fer. ja no. la violència no pot ésser legítima quan encara resten formen polítiques pacífiques).
Si més no; ara s'obre un nou camí polític a Euskadi, i caldrà veure -ens agradi o no haurà de formar govern i haurem de donar-li cent dies de gràcia- com evoluciona tot.
foto: EFE/David Aguilar (font www.lavanguardia.es)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada