dimarts, de gener 16, 2007

CARTA OBERTA A DIABLES DE LES CORTS

Kabronasses i kabronassos;
encara recorde una nit d'estiu a la plaça del Diamant -una bona forma de començar una història, oi Mercè?- quan vai' decidir quedar amb els "amics de tota la vida" i els amics de la uni. Semblava que seria només una mervellosa nit de festa més; però les sorpreses ho són pel fet de no esperar-les.
Arran de l'insistència pel tema, la Núria aconseguí memoritzar el telèfon del Gorka; i així poc abans de les festes de la Mercè de l'any 2000 els meus colegues eren cridats per si volien participar. De fet, jo només 'nava per acompanyar-los. "-Tu no vols apuntar-te com a diable? -No, m'agrada el món del foc; però no crec que tant. -I com a tabaler? -Jo, de músic? (calia ofendre'ls fent-me l'oferiment?)"
Així que acabí d'acompanyant dels nouvinguts a Diables de Les Corts. I clar, ja sabeu què suposa participar en una Mercè. Amb els meus amics i la gent que en breu seria les primeres, i autèntiques, "viejas glorias" començà la festa. Una festa que durà moltes hores. Una vegada s'apropava l'inici -amb ceptrotada a Sant Jaume i sortida de foc des de Catedral- el gran Pedre em demanà que fos el seu "suport tècnic" amb el Ceptrot -que més tard seria La Meva Nena-. Cap al final, el Pedre "m'obligà" a sortir amb ell a cremar... Era la millor forma posible d'acabar aquella nit de festa.
Després d'allò, i les "actuacions antològiques" dels meus amics, jo també vai' decidir formar part de la família qui temps després tindrien com, molt encertat, crit "Qui són els millors?!"
La següent actuació de la colla ja gaudí del plaer de cremar una forca; i per fer-ho encara millor, l'ulterior se'm demanà que cremés el Ceptrot.

La colla es convertí en quelcom més o menys important en les nostres vides. Però arribà un dia -o, millor, una nit-, en què definitivament les coses no podien quedar-se igual. I com si fos un particular 14 d'abril de mil nou-cents trenta-u, les coses canviaren. Fou un somni d'un grup d'amics que fruïen de la colla i del seu món què decidiren que allò no es podia marcir; i si ho havia de fer, batallaríem per intentar que no fos així.
En aquell vaixell que semblava més a prop d'enfonsar-se que de solcar les mars devers l'horitzó no hi havia patrons ni mariners; era una comuna on tothom tractava d'aportar el seu granet per aconseguir el que desitjàvem. Érem un grup d'amics que més enllà de compartir una vida més o menys comuna, cada cert temps ens trobàvem en el nostre paganisme devot envers el foc.
I no naufragà... I semblava que el vent també desitjava que solqués la mar... Els afers inters mica en mica i amb d'esforç començaren a 'nar millorant.
I arribaren noves persones. Nous móns per descobrir; noves amistats amb qui gaudir de la nit... I la història s'escrivia ella tota sola; perquè un col·lectiu de persones es trobaven i fruïen de forma conjunta.

Es fa difícil seleccionar records; sembla que no, però comença a haver-hi molts. Tot i això, hi ha alguns que mereixen menció especial. Des de la primera actuació éssent sols noltros per organitzadors; des d'un "aixecament" de la plaça Sant Miquel; des de la primera reunió d'una comissió d'espectacles -encara queda pendent aconseguir l'adaptació el Tenorio-; des de la celebració del desè aniversari de la colla; els molt gaudits correbars; la recuperació -una nit- de la Porta de l'Infern (i les vegades que queden per jugar amb ella) per al seu lloc original; el somni que no poguerem fer realitat a Nijmegen; fins la que sempre recordarem com la millor Trobada de la història.
De la nostra Trobada m'agrada recordar el moment quan totes les colles eren dins el gimnàs perquè la pluja, aquella nit no jugava del nostre bàndol; alguns de noltros ploraven, altri tractava de solventar problemes que hi havia "pendents", i jo em vai' trobar davant d'aqeulla gernació. I els vaig parlar. No recorde el discurs -sols algunes paraules: la trobda dels diables pels diables-; però sí recordo -amb l amateixa humida emoció del moment- la vibrant resposta de totes aquelles persones. I sempre he sabut que allò fou així perquè agraien i reconexien la meravellosa feina de Diables de Les Corts...
Perquè això és el que fa gran a l'entitat; i el que ens permet cridar-nos com ens diem: elsmillors... les persones que formen Diables de Les Corts són els seu tresor.

Per això, en aquest moment en què alguns tornem al lloc on la Núria diu que sempre hauríem hagut d'ésser: a la base, allà on són les revolucions; m'agradaria agrair a totes i cadascuna de les persones -sabeu perfectament qui sou- què heu fet que aquests anys "d'exercici institucional" a la colla hagin sigut un plaer.

SALUT, FOC I TABALS!!!

QUI SÓN ELS MILLORS???!!!

5 comentaris:

diablessamariken ha dit...

M'ha fet molta il·lusió passar avui pel teu blog i trovar-me que l'última actualització és un text sobre la història de la colla que m'ha fet descobrir els meus grans amics i que m'ha fet despertar passions, ideals arraulits a la ment, energia i força per fer coses que no hagués imaginat mai. Però sempre amb vosaltres al meu costat, sense vosaltres no havia fet, no ho faig, ni ho faré.

Gràcies per tot!

Ptons

ah per cert! DIABLES DE LES COOOOORTS!!!!

espurnes ha dit...

pell de gallina en algun fragment.

Jo també vaig entrar en aquest món de forma casual. Les visites reiterades als correfocs per veure un gran tabaler i millor amic van anar encenent l'espurna del foc. Primer envolcallant-me de noves amistats, festes i birra i finalment donant-me un generós tast de foc a una Mercé, la del 2005. Aquesta espurna, un cop encesa dificilment s'apaga. Cap a dins i ben endins!

Des dels teus inicis que -segons la història de la colla- ereu 4 gats fins ara, que es poden comtpar prop de 40 membres han passat no pocs anys, però heu aconseguit la fita que us proposaveu, revifar la colla.

i no continuo pq ja m'emerdo massa.

petons, tot un plaer ser membre de Diables de Les Corts, elsmillors.

MrTorture ha dit...

la il·lusió és meua de vore com aquesta petita carta us ha pogut fer emocionar; a les persones que heu anat arribant i fent encara més gran aquest somni.
gràcies per permetre que la nau continui solcant les mars.

Anònim ha dit...

És curiosa la vida,
avui arribo a casa amb una nostalgia d'aquella tonta. Aburrida de tant parlar durant el dia descobreixo que el silenci i la millor de les companyies, és l'alegria de la meva vida. Miro el correu i descobreixo, que tot continua igual, ja el miro per inercia cada vegada que faig feinetes, si si, fins hi tot jo ja sóc com la majoria,jejejejeje. Així que pá seguir con mi nostalgia em poso grandes ecsitos de extremoduro, i com no, m'enrecordo de diables. I la tafanejo i sona salir y beber, i m'enrecordo de tu. i tafanejo el teu blog.
Gràcies. Enhorabona, em penso que has estat l'únic que ha sapigut narrar el que molts sentim i que som impossibles d'explicar. Ese es el don del artista! Jo solo sé trabajar con mis manos.
Ets un sol, guapillo!!!
Ah! Per cert, soc la peke!que no sabia que posar, perque em demanava contrasenyas i pagines mail, ai! No sé que diuen aquests bitxos!
Un petoonas!

MrTorture ha dit...

gràcies Peke per lo d'artista. TÚ SÍ QUE HO ETS!!!

però si per un moment ho he sigut escrivint això, haurà sigut perquè com tot artista hi havia muses: les millors: les meravelloses persones de diables que puc considerar amistats i que m'han fet, em fan i emf aran gaudir de la vida.

ptons!

P.S.: no sé perquè Salir d'Extremodura t'hauria de fer pensar en mi...