CARTA OBERTA A DIABLES DE LES CORTS

Kabronasses i kabronassos;
encara recorde una nit d'estiu a la plaça del Diamant -una bona forma de començar una història, oi Mercè?- quan vai' decidir quedar amb els "amics de tota la vida" i els amics de la uni. Semblava que seria només una mervellosa nit de festa més; però les sorpreses ho són pel fet de no esperar-les.
Arran de l'insistència pel tema, la Núria aconseguí memoritzar el telèfon del Gorka; i així poc abans de les festes de la Mercè de l'any 2000 els meus colegues eren cridats per si volien participar. De fet, jo només 'nava per acompanyar-los. "-Tu no vols apuntar-te com a diable? -No, m'agrada el món del foc; però no crec que tant. -I com a tabaler? -Jo, de músic? (calia ofendre'ls fent-me l'oferiment?)"
Així que acabí d'acompanyant dels nouvinguts a Diables de Les Corts. I clar, ja sabeu què suposa participar en una Mercè. Amb els meus amics i la gent que en breu seria les primeres, i autèntiques, "viejas glorias" començà la festa. Una festa que durà moltes hores. Una vegada s'apropava l'inici -amb ceptrotada a Sant Jaume i sortida de foc des de Catedral- el gran Pedre em demanà que fos el seu "suport tècnic" amb el Ceptrot -que més tard seria La Meva Nena-. Cap al final, el Pedre "m'obligà" a sortir amb ell a cremar... Era la millor forma posible d'acabar aquella nit de festa.
Després d'allò, i les "actuacions antològiques" dels meus amics, jo també vai' decidir formar part de la família qui temps després tindrien com, molt encertat, crit "Qui són els millors?!"
La següent actuació de la colla ja gaudí del plaer de cremar una forca; i per fer-ho encara millor, l'ulterior se'm demanà que cremés el Ceptrot.
La colla es convertí en quelcom més o menys important en les nostres vides. Però arribà un dia -o, millor, una nit-, en què definitivament les coses no podien quedar-se igual. I com si fos un particular 14 d'abril de mil nou-cents trenta-u, les coses canviaren. Fou un somni d'un grup d'amics que fruïen de la colla i del seu món què decidiren que allò no es podia marcir; i si ho havia de fer, batallaríem per intentar que no fos així.
En aquell vaixell que semblava més a prop d'enfonsar-se que de solcar les mars devers l'horitzó no hi havia patrons ni mariners; era una comuna on tothom tractava d'aportar el seu granet per aconseguir el que desitjàvem. Érem un grup d'amics que més enllà de compartir una vida més o menys comuna, cada cert temps ens trobàvem en el nostre paganisme devot envers el foc.
I no naufragà... I semblava que el vent també desitjava que solqués la mar... Els afers inters mica en mica i amb d'esforç començaren a 'nar millorant.
I arribaren noves persones. Nous móns per descobrir; noves amistats amb qui gaudir de la nit... I la història s'escrivia ella tota sola; perquè un col·lectiu de persones es trobaven i fruïen de forma conjunta.

Es fa difícil seleccionar records; sembla que no, però comença a haver-hi molts. Tot i això, hi ha alguns que mereixen menció especial. Des de la primera actuació éssent sols noltros per organitzadors; des d'un "aixecament" de la plaça Sant Miquel; des de la primera reunió d'una comissió d'espectacles -encara queda pendent aconseguir l'adaptació el Tenorio-; des de la celebració del desè aniversari de la colla; els molt gaudits correbars; la recuperació -una nit- de la Porta de l'Infern (i les vegades que queden per jugar amb ella) per al seu lloc original; el somni que no poguerem fer realitat a Nijmegen; fins la que sempre recordarem com la millor Trobada de la història.
De la nostra Trobada m'agrada recordar el moment quan totes les colles eren dins el gimnàs perquè la pluja, aquella nit no jugava del nostre bàndol; alguns de noltros ploraven, altri tractava de solventar problemes que hi havia "pendents", i jo em vai' trobar davant d'aqeulla gernació. I els vaig parlar. No recorde el discurs -sols algunes paraules: la trobda dels diables pels diables-; però sí recordo -amb l amateixa humida emoció del moment- la vibrant resposta de totes aquelles persones. I sempre he sabut que allò fou així perquè agraien i reconexien la meravellosa feina de Diables de Les Corts...
Perquè això és el que fa gran a l'entitat; i el que ens permet cridar-nos com ens diem: elsmillors... les persones que formen Diables de Les Corts són els seu tresor.

Per això, en aquest moment en què alguns tornem al lloc on la Núria diu que sempre hauríem hagut d'ésser: a la base, allà on són les revolucions; m'agradaria agrair a totes i cadascuna de les persones -sabeu perfectament qui sou- què heu fet que aquests anys "d'exercici institucional" a la colla hagin sigut un plaer.

SALUT, FOC I TABALS!!!

QUI SÓN ELS MILLORS???!!!