Ahir la Raquel i jo vàrem poder gaudir d'una visita a la Barcelona de Mercè Rodoreda. Recorre alguns dels carrers per on transità la seva vida i, més tard, les seves novel•les. La visita, ofertada per cultura fou molt interessant; tot i que era fàcil seduir-nos, especialment a la Raquel (devota absoluta d'una de les millors plomes no sols de la nostre literatura sinó de les lletres en general). La ruta, emperò, deparava una sorpresa: la visita de la galeria que es conserva del refugi que hi ha sota la gracienca plaça de la Revolució de 1968. Avui en dia només resta, teòricament, el refugi de la plaça del Diamant -és visitable (quan organitzem la visita?)-; però a la quarta planta del pàrquing es conserva un fragment de la nostra història més colvulsa i tràgica. És esfereidor la sensació que un copsa quan entra allà dins i s'imagina la por, que ha esdevingut companya, durant els llargs anys de la guerra. Aquells refugis construits amb les mans que restaven a la ciutat en les condicions en que fou possible; i que conjuntament amb el metro podia arribar a donar protecció a dues centes cinquanta mil persones, una quarta part de la població de la ciutat llavors.Per què encara no som capaços d'enfrontar-nos socialment des de l'educació al s fantasmes de la sublevació militar contra la República?
Ha coincidit que ara sóc llegint La maternitat d'Elna, d'Assumpta Montellà; i recullo dos fragments:
Avui tothom sap el significat de la palabra terrorisme, però tothom hauria de saber i prendre consciència que el primer terrorisme modern va ser practicat a la Guerra Civil Espanyola. Gernika, Barcelona i altres bombardeigs són testimonis.
S'ha de saber que els avions nacionals bombardejaven escoles i hospitals, (...)
[Rubén Oliva]
A més, potser havíem perdut la guerra, però moralment ens sentíem vencedors perquè ningú no ens havia pres els ideals i sabíem que el triomf de Franco havia estat un error de la Història. La raó la tenien els republicans...
[Felipe Sáez]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada