dijous, de setembre 03, 2009

Qui no té deessa és perquè no vol...

Des que la humanitat és tal, ha viscut astorada davant certes preguntes de pes; i fou per això que es veié empés a la "descoberta" de les divinitats. Des de ben antuvi amb el començament dels ritus funeraris ja apareix el concepte diví i, com tot té dues cares, com a mínim, òbviament no podia faltar al culte a la vida, representat en la seva més màgica expressió: la fertilitat. Són ben conegudes les figures de les anomenades venus prehistòriques, amb la Venus de Willendorf com a màxim exponent

Mica en mica la mitologia fou un jardí que gràcies a moltes i sanitoses cures creixia i s'expandia com el propi univers. Tota religió té les seus mites; així que tothom que ho vulgui, pot tenir la seva deesaa, mite o advocació en la que creure.

Avui us apropo l'Afrodita calipigia.



Aquesta deessa [Ἀφροδίτη Καλλίπυγος Aphrodite Kallipygos] rebé culte a diferents llocs, entre ells a Siracusa. Les representacions, hel·lístiques, i modernes seguint l'estil, es representen sempre vestides però amb una acció que premet que s'aixequi el seu livià peple (la túnica) de tal forma que les seves caderes, natges i cames quedessin al descobert; conjuntament, ella feia una torsió del seu cap per poder contemplar per damunt de la seva espatlla dreta i delir-se en la contemplació de la seva pròpia bellesa. Turbadora bellesa del seu cos.

Ah! No ho havíem dit, calipígia significa de les belles natges...

Si ja ho han dit moltes vegades: aquests grecs en sabien de tot i molt bé... allò que no sabessin els grecs no existia... I com dèiem al principi: es pot ésser ateu, però amb certa ginefília, qui no té deessa és perquè no vol...

P.S.: avui es conserva una calipigia trobada a Roma al Museu arqueològic NAcional a Napoli, n'hi ha de François Barois al Louvre -que havia set a les Tulleries-, sembla que també a l'Hermitage...

P.S.II: Calipigia/Calipigi de kalós maco, formós; i pygé natges.

2 comentaris:

Olivia Güel ha dit...

Impressionant entrada sobre deeses. Molt interesant, si senyor.

Per cert, jo tinc un petit relat amb una deesa molt particular:

http://paginasfreneticas.blogspot.com/2009/05/caprice-de-dieux.html

Salutacions!

Magda ha dit...

Força interessant, no coneixia aquest tipus de representacions.