Avui tinc ganes de parlar
de futbol. Avui parlaré del derbi disputat ahir a l'Estadi RCDE a
Cornellà – El Prat.
Sí, estic content amb
que succeí ahir. Sembla que, tot i l'abismal diferència
d'interessos, si més no a #cornellaHELLprat estem aconseguint
recuperar l'esperit d'antuvi que tingueren els derbi RCDE-FCB, el
derbi ciutadà per antonomàsia de la lliga espanyola, sí, sí,
l'actual #ligademierda.
La tornada a casa, tot i
els horaris indignes, es feia amb un gaudi fefaent i palès en els
rostres. No havia estat fàcil, no era la fruïció màxima, però
era un bon orgasme. És cert que encara no he vist el meu equip
guanyar l'altre equip de la ciutat a la nostra nova llar, ho vaig
viure tant a Sarrià com a Montjuïc, però tot arribarà, segur.
Ara bé, mentre redacto
aquestes línies, ja hem d'estar pensant que #tocacopa i el dimecres
#tocaCórdoba. Tot i això, dediquem unes paraules al partit d'ahir.
Em sento satisfet per com
el meu equip, el Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona SAD,
l'afrontà. L'equip més jove de la competició va sortir fidel al
seu estil de joc i amb les ganes de mostrar davant del seu públic la
seva millor cara, i tot això, davant de l'equip més guardonat dels
últims anys. Tant és així que... No, no farem un resum ni un
comentari tàctic del matx d'ahir; qui el va veure ja sap què
succeí, i qui no, doncs, mala sort.
M'agradà l'entrega dels
jugadors vers un objectiu, portats per una afició fidel a uns colors
i que ahir es conjurà, més que mai, per tornar a enfrontar-se al
rival, a l'enemic; i tot i partir com a nans, plantaren cara i
doblegaren els gegants. Sí, el doblegaren, perquè sense aconseguir
la victòria a nivell de resultat, l'empat d'ahir és molt més que
un empat. És un nou atemptat perpetrat amb èxit per la resistència,
via guerra de guerrilles, contra l'imperi del pensament únic; perquè
és un nou bri de llum per recordar que tots els imperis han caigut.
L'empat d'ahir és una satisfacció perquè és un directe a la
mandíbula de tots aquells que avui han omplert els carrers de
Barcelona, i de la resta de Catalunya de rabiosa bilis escumejada;
perquè l'empat d'ahir és tornar a cridar ben fort que Catalunya és
més que un club.
No és gens fàcil ésser
perico a Catalunya, i menys quan l'enemic es troba en un dels seus
moments més àlgids, per això, l'empat d'ahir gairebé té un
regust de victòria, com a revenja per tantes afrontes patides durant
cent-onze anys d'història.
No era el Barça el que
volia donar lliçons dient que el futbol et torna allò que li
dones? Potser tenien raó: el
partit d'ahir i les reaccions ulteriors són una mostra: la supèrbia
acaba generant l'odi del trepitjat envers el tirà.
Així
que l'empat d'ahir, un valuós empat per seguir la cursa camí del
somni de tornar a Europa, ara que es compleixen cinquanta anys de la
nostra primera participació, ha de servir a més a més per agafar
més confiança i fermar i consolidar un projecte que ens ha de dur a
gaudir de grans vetllades de futbol.
Deixarem
molts comentaris al tinter per no enterbolir més els rius, però
serà fàcil trobar qui ja ho ha dit amb més clarividència que jo,
us deixaré uns enllaços al final del text. Ara bé, qualssevol dels
pensaments que us generi aquest escrit serà ben rebut i si els
deixeu a la secció dels comentaris podrem fer petar la xerrada.
Gràcies
RCDE per fer-nos gaudir amb el vostre joc, el vostre esperit i la
vostra entrega de
LA FORÇA D'UN SENTIMENT!!!
Altres paraules al respecte:
- Ho hem tornat a fer per Òscar Julià
- El Espanyol vence al miedo en un duelo estelar per Manel Lucas
- Por todos aquellos que claudicaron per Jaime Blanco
- Les forces rebels aturen l'Imperi per Cristian Segura
- Victòria i punt per Francesc Via
- Felicidad perica per la redacció de Crónica Perica
P.S.: Si un cas, demà en parlem més...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada