La
situació en el món de la cultura popular i tradicional no era pas
la millor tot i que tampoc podíem dir que fos una posició
traumàtica. Afortunadament, l'interès de la ciutadania per mantenir
viva la nostra cultura ancestral és un foc que mai decau més que
fins unes brases que serveixen per renàixer després de les
situacions més complicades.
Ara
resulta que posarem a prova, una vegada més, la capacitat de
resistència d'aquest col·lectiu. Vista la situació ambivalent,
quasi de rostre de Janus, de la nostra cultura mostrada en les
últimes dates per la consecució del reconeixement
com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat del món casteller
així com el
perill de desaparició, que fou real, o de confinament en una reserva
de parc temàtic que patí el món del foc (pirotècnic) esperem
que serem capaços d'afrontar i sobreviure al nou atemptat que contra
nosaltres se'ns llença des d'unes institucions governamentals que
tornen a demostrar, una vegada més, la seva incapacitat per comptar
amb els actors involucrats en les perpetracions dels seus desvaris
grangermanians.
La
nova
amenaça es diu Decret
82/2010, de 29 de juny, pel qual s'aprova el catàleg
d'activitats i centres obligats a adoptar mesures d'autoprotecció i
es fixa el contingut d'aquestes mesures.
I
tornarem a utilitzar molts dels arguments que contra la Directiva
2007/23/CE el món del foc utilitzà: no ens neguem pas a una
regulació de la nostra activitat, ans al contrari, sempre hem estat
els primers a voler-ho fer, però amb unes condicions adequades.
Novament, emperò, es fa una normativa d'una transversalitat ingent
que acaba provocant situacions surrealistes, que podrien ésser
dignes d'un esquetx dels Monty Python si no fos perquè el risc de
desaparició de moltes activitats esdevé real. I, òbviament, no em
serveix aquesta mentalitat tan, aparentment, mediterrània de “feta
la llei, feta la trampa”. Aquí ens juguem molt, massa, perquè no
calia arribar a aquests extrems.
Tenim
la imatge que moltes de les actuacions de cultura popular i
tradicional d'arrel catalana que es produeixen arreu del nostre
territori natural són sufragades per les institucions,
majoritàriament, municipals; però n'hi ha moltes que tenen altres
organitzadors. I tot i que no existís aquesta dualitat organitzativa
crec que una llei que imposarà, de fet, ho podria realitzar en
aquest precís moment, ja que és plenament vigent, unes quotes
econòmiques desorbitades per a realitzar la mateixa actuació és
condemnar a la desaparició moltes d'aquestes actuacions i fins i tot
entitats.
Algú
amb dos dits de front, i amb la voluntat d'utilitzar-los acuradament,
pot entendre que per qualsevulla actuació de carrer, ja sigui un
cercavila, un correfoc, una diada castellera, un concert, etc. calgui
gestionar un Pla d'autoprotecció que significaria una despesa
d'aproximadament, i fent un primer càlcul ràpid, uns 3000€? Per a
qui no estigui familiaritzat amb certs tipus de pressupostos, aquesta
quantitat supera, i amb escreix, moltes de les activitats que es
realitzen al llarg del nostre territori nacional. Volem mantenir
privilegis en època, i en època de crisi? Ans al contrari. Volem
que fer qualssevol dels actes que d'habitud es realitzen als nostres
carrers i places, espai públic que pertany a la ciutadania, es pugui
continuar realitzant i que no suposi una despesa afegida per les
butxaques públiques; no ja per les entitats, ens sense ànims de
lucre formades per persones que destinen part del seu temps d'oci a
mantenir viva la cultura del país, sinó directament per les arques
públiques. Sí, aquesta normativa també afectaria a la caixa
comuna, ja que els ajuntaments són directament organitzadors en
molts dels esdeveniments que arreu del territori nacional es
realitzen, i per a tots aquests també caldrà aquest pla
d'autoprotecció; i, òbviament, caldria pagar-lo.
Essent
la situació normativa actual la que és hauríem de començar a
preparar-nos perquè ens ploguin pedres; però, bé, hauríem d'estar
acostumats a que se'ns pixin al damunt i ens diguin que plou. Ja se
sap: si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol, i sembla
que cada vegada es fa més fosc pels actes de cultura popular i
tradicional.
Imatges:
- Mort i Vida, Gustav Klimt, Col·lecció del Dr. Rudolf Leopold, Wien.
- Camille en el seu llit de mort, Claude Monet, Musée Orsay, París.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada