A principis de temporada
es produí un cert enrenou a les xarxes socials, baròmetre d'opinió
actual, en referència a la mala salut de la lliga
espanyola de futbol, una gran mostra fou a twitter sota el
hashtag #ligademierda
(per cert, en català, # s'anomena “diesi” o “sostingut”).
Crec
que l'afirmació és totalment certa: sí, la Liga és una lliga de
merda, fa temps que ho és i ho continuarà essent durant força
temps; és salvarà mai?
No
cal que ens enganyem o intentem creure els cants de sirena que des de
les seccions de propaganda dels implicats (organismes oficials que
gestionen l'invent i tots els mitjans de comunicació adscrits a
cadascun dels dos bàndols hegemònics) ens ofereixen constantment:
la Liga és i es vol que continuï essent-ho cosa de dos.
De
fet, els humans no són bons “triadors”, ens costa saber
discernir entre les opcions (podeu preguntar-li, exempli
gratia a Barry
Shwartz), per això, tal vegada sempre es cerca en tots els
aspectes socials la polaritat dual, el bipartidisme. Només cal fer
una ullada a la nostra història i a la nostra realitat quotidiana
per comprendre que aquesta existència absoluta del mètode dicotòmic
no és gens positiva.
S'han
argüit i esgrimit moltes consideracions per justificar la situació
actual tractant de salvaguardar els dos clubs que representen
l'actual situació oncològica per al futbol a Espanya. Hom se les
pot creure, especialment si s'és seguidor d'una de les dues
faccions, com si ens parlés Kennedy o Khrusxov de la Crisi
d'Octubre; però quan ens ho mirem amb ulls crítics veurem que la
realitat és una altra molt diferent.
En
els meus trenta-un anys d'existència “he vist” cinc dels nou
campions de la Liga. De fet, al nàixer l'any vuitanta, el primer
campió fou el Real Madrid, tot i que la primera lliga sencera que
vaig “viure” fou la primera de les quatre seguides de domini
basc. Després d'aquelles, quatre edicions han escapat del domini
merengue-culé, domini que s'ha exercit en el 65% del global de les
edicions. Ara és el moment en que les hordes del poder m'ataquen de
tergiversador per obviar els diferents clubs, setze, que han quedat
en segona o tercera posició durant aquests anys (incloent el meu).
Sí, d'acord, però el monopoli en tots els sentits ja sabem qui els
gestiona. I tal monopoli només es pot mantenir amb connivències
poderoses.
De
fet es parla molt adduint que la gran gallina dels ous d'or són els
drets televisius. És una part important del pastís, sense obviar
certes gestions catastròfiques (això culpa certs equips de la seva
situació, no exonera ningú d'altres delictes) i la connivència i
màniga ample que es manté amb el poder bicèfal com si fos un
concordat atàvic. Amb tots els poders i en tot moment històric,
abans, ara i sempre; no us deixeu enganyar.
Tot i
el comentari de dos paràgrafs superiors no serà aquest escrit un
compendi de dades referents al repartiment televisiu i la seva
iniquitat, ni dels títols de cada dominador imperial en comparació
amb les altres lligues del continent o fins i tot amb les
sud-americanes, tampoc vull fer ara una apologia de la història
social espanyola i la seva incidència en la història del futbol de
la seva lliga, si algú és mínimament intel·ligent i vol exercir
la capacitat intel·lectual serà capaç d'adonar-se per què
s'arriba a aquesta situació.
Una
situació on dos equips de futbol, els diners del qual els permet
tergiversar altres competicions esportives com si d'un procés
metastàsic es tractés, aquests dos equips, més bessons que enemics
reals es converteixen en l'opi, imposat, d'un poble. Anar
contracorrent és anar contra el poder imperant, no pots no voler
sortir del camí i tampoc t'ho permeten. Has de pertànyer a una
d'ambdues faccions, no pots decidir tenir una altra ideologia o
declarar-te ateu futbolístic: intentar-ho és pitjor que acceptar
anar a un llatzeret voluntàriament en plena època medieval. Avui en
dia o ets culé o ets merengue, no existeix altre possibilitat. No ho
volen. No els interessa. Només existeixen ells, els altres són
menystinguts sistemàticament. El seu únic motiu d'existència
hauria d'ésser afiliar-se a un dels seus bàndols i servir
d'sparrings per a les seves competicions privades.
Arribarà
un dia, esperem que la bombolla del futbol esclatarà i potser serà
tan destructiva com una guerra de trinxeres; tal vegada, abans, a la
lliga espanyola la plebs s'aixecarà contra la tirania. L'alba
llostrejarà un dia que els equips s'hauran cansat d'ésser meres
comparses per aquests falsos heralds que afirmen constantment ésser
els millors quan només són com les grans institucions bancàries
que amassen fortunes de crisi en crisi. El futbol era un esport que
avui en dia només es negoci per a grans corporacions amb les mans
tacades.
Potser
la solució comença perquè tots els altres divuit equips juguin els
partits ja siguin en el Bernabéu o en el Camp Nou, i plantejar-se si
fer-ho o no en les seves visites. Cal recordar-ho: ni sou tan bons,
ni ens agradeu i no volem acceptar les vostres mentides. Mentre tot
continuï igual aquesta lliga espanyola continuarà essent una
#lligademerda.
P.S.:
Com sembla que us agrada, continuarem parlant al respecte,
malauradament.
P.S.II:
Potser és cert que el futbol serà perfecte el dia que en un partit
RM-FCB (o a l'inversa) perdin els dos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada