El gran Vujadin Boskov digué –o si més no la llegenda amb lletres daurades de l’esport així ho afirma- futbol és futbol ; i possiblement aquesta sigui una de les més grans veritats mai dites –tot i que sembli una obvietat-.
Ahir a L’Stadio Olimpico de Roma s’enfrontaven el campió defensant el títol aconseguit en la final que ha acabat més tard de la història, a Moscou, i un ferm candidat, qualificat per molts com el millor equip del món. [Al respecte d’aquest títol honorífic caldria plantejar-se la seva periodicitat]. Per un costat, un Manchester United amb un segell propi –són molts els anys que Sir Alex Fergusson porta treballant l’esperit del ManU de fa 50 anys (aquell equip de somni –el millor equip del món del moment- arrabassat per un tràgic accident aeri); un híbrid entre la verticalitat britànica i les essències més “mediterrànies” (aquí caldria fer una gran mediterrània, més o menys com els somnis “europeus” de concòrdia d’aquest antic mar romà) del joc més de toc. A l’altra mà un Barça cada vegada més agradat amb el seu estil de toc i toc fins trobar el forat per on permetre la genialitat de les seves figures; un joc propi del seu entrenador, Sr Pep Guardiola, com a digne hereu d’aquell “dream team” cruyffista.
Abans de fer una breu anàlisi del que succeí, una breu nota respecte l’state of art del futbol europeu en aquest moment. A més d’aquests dos equips, a semifinals concorregueren altres dos equips anglesos. Cap italià –tampoc a quarts de finals-, cap alemany –dos a seminifinals de la UEFA Cup-, cap sorpresa –aquestes últimes cada vegada més impossibles dins del món del futbol del gran capital-. Dels que hi havia, el subcampió –aquella relliscada de l’únic jugador de cantera del Chelsea (millor jugador de la seva lliga, aquest any succeït per Vidic, un altre central, ahir present, fet que dóna molt a pensar)- que dirigit per un Hiddink que no volgué jugar a futbol i no guanyà (sols la “rivalitat” amb Benítez i el “seu” Liverpool); i el subcampió del 2006 –caient davant d’un dels contendents ahir; fet que parla de l’endogàmia actual del futbol, encara pitjor que la tradicional-, que fa molts anys que tracta d’apropar el futbol britànic a l’europeu, però sense acabar de recollir els fruits que desitjarien. En global, tot això ens demostra que el futbol continua essent aquell esport on juguen onze contra onze i sempre guanya Alemanya.
Ahir el ManU sortí implorant el cel que Cristiano Ronaldo fes, definitivament, quelcom gran en un moment gran. I durant deu minuts, semblà que podia fer-ho i anar més enllà... però les essències del futbol diu que no es pot perdonar i que si la pilota no vol entrar... i fou en aquest moment quan un Barça que no s’havia tret encara la son de les orelles que es trobà de cop davant en el marcador. Després d’això el ManU sols podia tractar de fer el seu joc vertical i cercar un Crisitiano Ronaldo que volia ésser el salvador, oblidant que sol no es guanya un torneig d’aquesta importància, mentre el Barça es podia dedicar a tocar i tocar la pilota. A la segona part, les tornes canviaren, però quan l’equip anglès posava tota l’artilleria al camp el Barça aconseguí matar definitivament el partit; especialment, perquè el seu rival considerà que ja no podia aixecar l’encontre.
no em sembla encertada la decissió de considerar Messi com l'home del match.
Sols un apunt personal, m’agradaria poder veure Pep Guardiola com a seleccionador nacional català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada