Ahir al matí la Raquel i un servidor vàrem fer cap a la Capella de Santa Àgata, al conjunt monumental de la Plaça del Rei per veure l'exposició Imatges i Memòria de Mauthausen.
Prèviament vull comentar que em sembla molt poc correcte el fet que havent enviat un mail el divendres, dins de l'horari, per apuntar-nos a la visita guiada que es feia dissabte per la tarda, no contestessin; i que el mateix dissabte al matí es necessitessin dues trucades perquè ens diguessin que allò estava tancat i que si no ens havien contestat hauríem de suposar que no estàvem inscrits. ¿Que potser és molt complicat i costós enviar un mail de resposta dient que aquella activiat és plena i no es pot participar?
Fou per aquest motiu, i per poder gaudir d'una tarda amb les meves nebodes que vàrem anar ahir al matí.
L'exposició consta d'una sèrie de plafons on amb correctes explicacions ens mostren fotografies del que fou Mauthausen. Ens mostra com es construí, la imatge que el nacionalsocialisme tractà de vendre, la vida i mort quotidiana, i el seu alliberament.
Com no pot ésser de cap altra forma, hom surt d'allà afectat; els límits de la barbàrie humana, encara que siguin amb efectes coneguts, no deixarà mai, malauradament de sorprendre'ns. És inconcebible que això formi part de la nostra història, encara més que ho sigui del nostre present en molts llocs del planeta. Hom surt reafirmat en les seves conviccions; i també, que mai aquestes, o siguin les que siguin, haurien d'ésser excusa per a tal tipus d'atrocitats. Emperò, hom també torna a adonar-se que la fe i la creença en un món millor és més forta que qualsevulla inhumana activitat i sempre tractar de torna a renéixer com un au fènix. La inhumana capacitat humana per infringir dolor i mort sense cap tipus de motiu -perquè no hi ha excuses per accions con les que suposa, en la seva particularitat i en el seu global, Mauthausen- topa amb la natural capacitat d'estimació devers la vida per enfrontar-sei deixar constància dels fets i així poder mostrar que un altre món és possible.
És una visita interessant, per realitzar amb silenci i amb un nus a l'ànima. Crec que una visita obligada per a les escoles/insituts. Cal tenir molt present que no ens podem permetre el luxe d'oblidar o pensar que allò succeí fa massa (sic) temps perquè ens estaríem apropant a un nou abisme.
A la nit, a casa, vai' trobar-me amb el següent text -coincidència?- que trobo que pot il·lustrar algunes de les idees:
aquí us deixo el link vers Semirea.
més info: aquí
3 comentaris:
Una exposició molt necessària i dura i crua. Les fotos et feien tenir un nus a la gola constant i els ulls mullats.
Em va sorprendre molt que després de tota la barbàrie que van haver de patir, encara els quedés forces per organitzar-se allà mateix al sentir-se alliberats. Està clar que mai ningú ni res podrà acabar amb els ideals d'una persona. La podrà matxacar fins la mort, però les idees no s'esborren.
I no oblidem que si disposem d'aquestes fotos i d'informació és perquè moltes de les persones d'allà dins van lluitar jugant-se la vida perquè tot això sortís a la llum i el món sencer veiés què passava realment.
Però mai mai ningú que no ho visqués, sabrà mai què suposà realment per aquelles persones el fet de ser en un camp de concentració.
Exposicions d'aquesta mena, com llibres de la història real i tan propera haurien de ser obligatoris a les escoles. Jo encara espero que m'expliquin la Guerra Civil, però és clar, només van ser afortunats dos alumnes, aquells que s'examinaven d'història a la sele. Es veu que si no és per aprovar un examen aquests temes no et serveixen de res...
No podem deixar que tot això sigui silenciat i tapat per poder tirar endavant. Endavant? Si no sabem la nostra història no podem entendre el present i així es fa difícil seguir endavant...
Veus, ja em foto de mala llet!
no he vist l'exposició, ni tan sols sabia que la feien, però sí que he estat a Mauthaussen i la mescla de sentiments que em produí inclouen la vergonya de pertànyer a l'espècie humana, al costat de l'orgull de pertànyer a la mateixa espècie humana. Tot depèn d'a qui observis.
Me l'apuntaré per treure-hi el nas, perquè si a més em dius que és a la Plaça del Rei, només per la plaça ja val la pena.
Ptons
Hola amics,
Jo no he estat a l'expossició i tampoc a cap dels camps d'extermini però un cop vaig entrar en una sala, part d'una exposició, en la que es reproduia la foscor, les pareds tancades d'una càmara de gas... Nomès entrar allà, en aquell espai gris fosc i tenebròs, l'ànima s'encongia i pensaves en tots els homes, dones, nens, ancians que van entrar allà per no sortir.
També penso que tot això és necessari, no es pot oblidar aquell horror i pensar que són coses passades.
Gràcies Natxo.
Publica un comentari a l'entrada