Encara recordo les sensacions que vai' viure amb la caiguda del Mur de Berlín. Jo era un marrec de nou anyets de vida, però que ja començava a tenir inquietuts vitals, potser no gaire adequades per la seva edat. Emperò, recordo estar dinant a casa i veure les notícies i ésser conscient que allò era quelcom molt important. Supose que amb les disgressions que els especialistes devien estar fent i, amb simplement veure com reaccionaven a casa, era fàcil pensar que allò que la gent enderroqués aquell mur era un fet que podia canviar el món. Però sóc plenament conscient que sense acabar d'entendre ben bé que estava passant sabia que aquell era un moment històric. Jo no podria dir “vaig ser-hi”, però sí, “ho vaig viure”. Fou una època, poc després vindria la transformació de la URSS en la Rússia dins de la CEI, Maastrich, etc., de grans canvis; i, no puc oblidar la sensació d'ésser conscient que el món estava donant un gir molt important.
El fet que siguem animals polítics, com hereus dels conceptes clàssics de polis i civitas, ens fa viure en períodes, de temps indefinits i indeterminats, que cada cert temps es fracturen dramàticament. Hi ha qui té l'oportunitat de viure-ho i fins i tot de ser-hi present. Qui més qui menys ha somniat amb haver set en algun lloc precís de la història per haver-lo viscut. De vegades no som plenament conscient del que això implicaria; com de ben segur molts no ho saberen en el seu moment. El que és clar és que cal és saber valorar que no podem ésser elements estàtics i que tot i que el macrocosmos és el corrent que se'ns enduu, cal que visquem el nostre propi microcosmos com si fos sempre un moment històric irrepetible i que pot canviar el món.
2 comentaris:
Què deuria estar fent jo? Era tan petitona... No crec ni que tingués consciència de res!
En molts moments també he tingut la certesa que allò que vivia era un fet històric que els meus fills i néts estudiarien al cole...
Jo, que estava més crescudeta que vosaltres, puc donar fe de la gran catarsi que va suposar la caiguda del mur.
S’ha de recordar que la distància cronològica entre les últimes víctimes mortals i la caiguda del mur va ser ben curta. La situació era que si t’acostaves o l’intentaves creuar, els soldats tenien ordre de tirar a matar i així ho feien.
De sobte, un soldat va deixar d’obeir, després un altre, i un altre. La gent pujant al mur, creuant-lo, trencant-lo, i la resta del món veient les imatges a la tele d’una gran victòria de les persones, perquè van ser les persones les que van decidir ¡A la merda, la merda! No van ser els governs, no. Van ser les persones les que van decidir destruir aquell mur de la vergonya, de la crueltat, de la mort i de la barbaritat humana.
Salutacions!
Publica un comentari a l'entrada