ODERINT DUM METUANT.
DA MIHI ANIMAS, CAETERA TOLLIS.
UBI BENE, IBI PATRIA.
SÓC MÉS LLUNY QUE ESTIMAR-TE. QUAN ELS CUCS FARAN UN SOPAR FRED AMB EL MEU COS TROBARAN UN REGUST DE TU.
Aquest matí la Raquel i jo hem gaudit d'un regalet cultural gràcies a CULTRUTA. Vàrem guanyar dos tickets per fer una ruta gratis; així que abans que expirés el termini vàrem decidir fer una de les que encara no havíem fet.
Aquesta vegada era centrada en la Barcelona Sòrdida: la (de vegades injusta) justícia humana i les seves vinculacions a la divina en l'àmbit de la ciutat de Barcelona. Com sempre, molt interessants -tot i que això d'escoltar el Joan en castellà era una mica estrany-.
Sigui com sigui hem tornat a aprendre coses; a més com són relacioandes amb la nostra ciutat, encara agraden més. I aquesta vegada hem pogut tornar a reflexionar sobre un aspecte que des de sempre em té fascinat: el costat fosc de la humanitat, la molt humana inhumna capacitat d'infringir-nos dolor...
Mai he cregut en la divisió Ciències/Lletres com dos móns antagónics, ans al contrari.
Sóc bilingue de naixament, tot i que durant un cert temps potser vai' utlitzar més la llengua castellana, ara la que més utilitzo és la llengua catalana; la que, tot sigui dit, considero com a llengua legítima de la meva terra. Fet, aquest, emperò, que no m'oposa a l'altre com molta gent tracta de vendre que fem a la nostra nació. És una sort que pel sol fet de nèixer on vaig aixer i quan ho vai' fer, vaig aprendre dues llengues.
Sigui com sigui sempre he tractat d'utilitzar lo més correctament qualsevulla llengua; i això també significa "descobrir" paraules que hom desconeixia, expressions, etc. I, una vegada les aprén, toca tractar de fer-les servir.
El problema rau quan davant té qui no vol fer servir acuradament la seva pròpia llengua, per desconeixement -o vés a saber quins motius-; o encara pitjor, qui tractar de corregir des de el posicionament erroni.
I ara us citaré uns exemples clars i catalans.
Durant el curs passat vaig realitzar un màster oficial en Biologia Cel·lular. Per a la superació calia, entre d'altres ítems acadèmics, la redacció i defensa de la tesina (treball de recerca). El meu director (cap del grup de recerca en el que estava), català de naixement i nacionalista, segons diu, no em permeté l'ús d'alguns mots com per exemple "qualsevulla" ja que al no ésser d'ús quotidià, si la persona del tribunal no era de català molt correcte podria considerar que allò era malament escrit. Com?! Em vaig quedar esmaperdut. Quan has escoltat gent opinar que redactar tesines, tesis o qualssevol dels documents de certa importància que les Ciències poden generar en una "llengua minoritària" (sic) com el català és una pèrdua de temps, i tens l'opció de poder fer escriure Ciència en la teva pròpia llengua, és gairebé humiliant que et donin aquestes argumentacions (per amagar desconeixements i pors pròpies).
Tota llengua és un bé cultural per a tota la humanitat.
Un altre exemple succeí aquesta setmana. El dimarts i com a conclusió d'unes pràctiques de la carrera, la Raquel havia de realitzar una exposició oral de les mateixes. Al acabar tot l'alumnat, la professora -qui sembla ésser que no ja sols cometia errades lingüístiques sinó conceptuals!- féu una sèries de correcions. Entre les que comentà: "No es pot utilitzar l'expressió "els llibres diuen" perquè els llibres no parlen, si un cas seria "en els llibres posa". Tal és si ens referim a llibres o la literatura (aquest últim mot, mereix un fil de conversa separat, ja que actualment en Ciència es fa un (mal)ús derivat de la llengua anglesa). Doncs resulta que en el DLC deixa clarament explicitat que els llibres diuen... (I si ho mirem en el DRAE també).
Resumint, que és molt frustrant no poder utilitzar correctament la pròpia llengua perquè persones que es considera (socialment, o perquè ho decideixen elles mateixes) que tenen un nivell cultural adequat no són conscients de les seves limitacions o no volen fer-ne un ús normativitzat i normalitzat de la llengua.
També relacionat amb la llengua, el dijous durant l'acte de Paraules contra la violència masclista, la Lara comentà la sensació que havia tingut temps enrere quan escoltà la frase "La natura per defecte orgina dones." Val a dir que la frase quan l'escoltes no és agradable. De fet recordo quan la vaig sentir i vaig pensar que era una errada parlar així; emperò, resulta que en castellà -diria que fou l'idioma en que servidor l'escoltà- l'expressió "por defecto":
loc. adv. Inform. Dicho de seleccionar una opción: Automáticamente si no se elige otra.
I, consegüentment, s'utilitza "de forma lingüísticament" correcte -si més no en castellà, no ho trobat al DLC-; però que podria tractar d'evitar-se per evitar certs possibles malentesos.
Tot això per dir que podem tractar entre totes i tots de parlar cada vegada millor l'idioma.
imatge: At the First Clear Word, Max Ernst, Kunstsammlung Nordrhein-Westfalen. Dusseldorf Mural from Paul Eluard's house in Eaubone. Later transferred to canvas.
Moltes gràcies a totes les persones que ahir varen apropar-se fins el Casal de Joves de Les Corts per assisitir i participar a Paraules Contra la Violència de Gènere.
Tornà a ésser una nit màgica. Plena de relfexions, paraules, imatges, cançons i, sobretot i més important, d'una comunió per avançar cap a un futur millor on totes les persones podrem conviure dignament.
Gràcies. No hi ha paraules per expressar el que una nit com la d'ahir representa.
Us deixo un text que vàrem trobar cercant-ne per la sessió d'ahir:
Vuelvo a ser un día de mayo un día que no sabía que era sobreviviendo
y mi asesino no me ha encontado
he devuelto mi ser a ser
y mi asesino aún planea su venganza
fui asesinada en cierto sentido
apenas sobreviví, per apenas es una diferencia fundamental en la que todo se juega
Avui és 25 de novembre, dia internacional de la lluita contra la violència masclista.
Malauradament és una ferida oberta en la humanitat i estesa per tota la superfície del planeta. És una malaltia que cal erradicar totalment; i per això no podem baixar la guàrdia. Cada dia és un dia de lluita per tractar d'aconseguir allò que és lògic i propi. I cada dia que passa és una taca més en l'expedient com a ésser viu que no es comporta com a tal.
Les circumstàncies són moltes: la violència masclista va molt enllà del mastegot. I les situacions van des de les horribles a les infames.
Per això cal que lluitem totes i tots, com a persones que som, plegades per acabar lo abans possible amb la pitjor malaltia de la història.
I recordeu que demà al Casal de Joves de Les Corts possarem el nostre granet de sorra. Us hi esperem! La informació aquí
Us deixo dos dels textos que trobareu a la taula preparada demà:
Las mujeres no hablamos de negocios, sobre todo con la lengua atravesada por alfileres al rojo, con los labios sellados con plomo derretido, con la cara hundida en una olla de margarina hirviente ni se nos ocurre hablar (de negocios) a las mujeres.
Ana María Shua
Vuelvo a ser un día de mayo un día que no sabía que era sobreviviendo
y mi asesino no me ha encontado
he devuelto mi ser a ser
y mi asesino aún planea su venganza
fui asesinada en cierto sentido
apenas sobreviví, per apenas es una diferencia fundamental en la que todo se juega
Malauradament encara és necessari tenir un dia internacional contra la violència masclista. Des del Casal de Joves de Les Corts aquesta setmana es duran a terme algunes accions, dimarts i dijous. Us convidem a participar.
Especialment us encoratjo a assitir el dijous 26 des de les 20 hores a Paraules Contra la Violència de Gènere. És la segona vegada que es fa (l'any passat intitulat ContaContes contra la violència de gènere). És un escenari obert a que tothom digui o faci la seva: llegir un text, propi o alié, explicar un conte, cantar una cançó, donar la seva opinió, el que cadascú consideri. (I si us manquen textos allà n'hi haurà de preparats). I si més no, sempre es pot assistir per estar tots plegats.
Ahir amb la Raquel vàrem 'nar al Centre d'Arts Santa Mònica per veure l'exposició fotogràfica amb imatfes d'Agustí Centelles del seu pas pel Camp de "refugiats" de Bram.
Aquí teniu la info:
Després de la caiguda de Barcelona, en els darrers mesos la Guerra Civil espanyola, juntament amb altres refugiats el fotoperiodista Agustí Centelles, va ser internat en el camp de concentració de Bram, en territori francès, on va romandre pres de l'1 de març al 13 de setembre de 1939. A partir de la sortida de Barcelona i durant l'estada i posterior sortida del camp de concentració de Bram, Centelles va escriure un diari que ara ha estat publicat. Així mateix va realitzar més de 600 imatges de caràcter documental de la vida al camp de concentració d'una força expressiva colpidora. Es tracta d'un testimoni únic i extraordinari de la vida en un camp de concentració en l'Europa del segle XX. L'exposició mostrarà una selecció de les més 600 imatges realitzades per Centelles a Bram, així com una selecció de textos del seu diari i documentació sobre el camp de concentració de Bram, el 1939.
Torna a ésser esgarrifós comprovar com el govern francès es va comportar.
Una altra visita obligada.
P.S.: demanó perdó per ésser tan breu però una tendinitis m'inutilitza una mà i és cansat fer-ho sols amb una ;p
Ahir al matí la Raquel i un servidor vàrem fer cap a la Capella de Santa Àgata, al conjunt monumental de la Plaça del Rei per veure l'exposició Imatges i Memòria de Mauthausen.
Prèviament vull comentar que em sembla molt poc correcte el fet que havent enviat un mail el divendres, dins de l'horari, per apuntar-nos a la visita guiada que es feia dissabte per la tarda, no contestessin; i que el mateix dissabte al matí es necessitessin dues trucades perquè ens diguessin que allò estava tancat i que si no ens havien contestat hauríem de suposar que no estàvem inscrits. ¿Que potser és molt complicat i costós enviar un mail de resposta dient que aquella activiat és plena i no es pot participar?
Fou per aquest motiu, i per poder gaudir d'una tarda amb les meves nebodes que vàrem anar ahir al matí.
L'exposició consta d'una sèrie de plafons on amb correctes explicacions ens mostren fotografies del que fou Mauthausen. Ens mostra com es construí, la imatge que el nacionalsocialisme tractà de vendre, la vida i mort quotidiana, i el seu alliberament.
Com no pot ésser de cap altra forma, hom surt d'allà afectat; els límits de la barbàrie humana, encara que siguin amb efectes coneguts, no deixarà mai, malauradament de sorprendre'ns. És inconcebible que això formi part de la nostra història, encara més que ho sigui del nostre present en molts llocs del planeta. Hom surt reafirmat en les seves conviccions; i també, que mai aquestes, o siguin les que siguin, haurien d'ésser excusa per a tal tipus d'atrocitats. Emperò, hom també torna a adonar-se que la fe i la creença en un món millor és més forta que qualsevulla inhumana activitat i sempre tractar de torna a renéixer com un au fènix. La inhumana capacitat humana per infringir dolor i mort sense cap tipus de motiu -perquè no hi ha excuses per accions con les que suposa, en la seva particularitat i en el seu global, Mauthausen- topa amb la natural capacitat d'estimació devers la vida per enfrontar-sei deixar constància dels fets i així poder mostrar que un altre món és possible.
És una visita interessant, per realitzar amb silenci i amb un nus a l'ànima. Crec que una visita obligada per a les escoles/insituts. Cal tenir molt present que no ens podem permetre el luxe d'oblidar o pensar que allò succeí fa massa (sic) temps perquè ens estaríem apropant a un nou abisme.
A la nit, a casa, vai' trobar-me amb el següent text -coincidència?- que trobo que pot il·lustrar algunes de les idees:
Hi haurà qui dirà que malparlar de l'església catòlica és molt fàcil; i té raó, cada vegada més, ja que cada vegada són més carpetovetònics. Tot i el meu ateisme recalcitrant hom pot entendre l'existència de la fe; o si més no, que la aquesta sorgeixi com a una necessitat evolutiva dins les societats humanes. Ara bé, el que ja costa més d'acceptar és l'existència de certes estructures jerarquitzades per gestionar aquesta fe. Val a dir que degut a les meves circumstàncies la que he viscut al meu voltant és el catolicisme. Si hi ha dues coses que són desagradables de la “transició” són: l'acceptació de la monarquia -necessitat obligava- i la signatura del Concordat amb la Santa Seu. I més d'una trentena d'anys després encara són acceptades i vigents. Ah? Que no voleu parlar d'història? Vaja, així no parlarem del naixement de l'Inquisició. Ni de totes les croades enfront diverses heretgies. Ni de l'evangelització feta a cop d'espasa i ja humiliats fer-los besar la creu... Així doncs, parlem de l'actualitat. Mentre el sínode de l'església protestant sueca accepta per àmplia majoria celebrar bodes homosexuals, a l'estat espanyol el clergat surt en manifestació de la maneta de la dreta més rància a favor de la família (sic) i ara a més amenacen (no em sembla gaire cristià això, eh!) amb excomunicar tots aquells parlamentaris que votin a favor de la llei d'avortament... Això és simplement inadmissible. No entraré en lo difícil i engorronidor que es demanar l'excomunicació; però em sembla vergonyós que aquesta colla de pòtols desconeixedors de la vida i la societat es dediquin a tractar d'aferrar-se a un poder que ja no tenen (per sort el nacionalcatolicisme caigué) i al que mai haurien d'apropar-se. Que diguin totes les bajanades que vulguin des dels seus púlpits, adequant-se a la llei terrenal estatal -no en volem saber res d'altri-. I si no que callin per sempre d'una maleïda vegada! Ja n'hi ha prou!
podeu llegir aquí un interessant article de la Maruja Torres (d'on he tret la imatge)
Ara que estem immersos en les celebracions del vintè aniversari d'una època de canvis pot ésser un bon moment per deixar anar certes reflexions.
Com bé deia na Patrícia en el comentari d'ahir, els grans canvis polítics que ara s'homenatgen foren, com pot esdevenir de cap altra manera, realitzats per la pròpia societat, és a dir, per les persones. Perquè foren les persones les que volgueren canviar el món en el 1789, i a qui després els nous poderosos oblidaren; foren les persones les que somiaren un nou ordre mundial en el 1917, i ulteriorment, foren violats els seus somnis per feixistes disfressats i foren les persones qui tornaren a tractar de recueprar la dignitat; i són les persones que tracten de lluitar per un altre món possible i a qui certa escòria poderosa tracta d'impedir-ho.
Ara bé, veient les imatges veiem com els polítics, d'ara i de llavors, s'omplen les boques amb les paraules de les grans meravelles avançades. I sense que això sembli una acció pannostàlgica-filopolítica vull deixar constància d'una sensació que fa molt de temps que tinc. Val a dir, prèviament, que sóc nascut l'any de les Olimpíades de Moscou, les de Misha i el boicot "imperialista yankee". Tot i això, des de molt petit em vai' sentir interessat per temes que "no eren per la meva edat". Sigui com sigui, i considerant que en molts casos la visió retrospectiva està, o pot estar-ho molt, distorsionada, hom creu que a nivell polític hem anat de "guatemala a guatepeor". No seré jo ara qui digui que lo d'abans era bo; però si més no, lo d'ara és molt pitjor. Simplement cal fer la (odiosa?) comparativa de líders entre els vuitanta i l'actualitat:
i podríem citar noms com els d'Olof Palme, Mário Soares, Lech Walesa, Vaclav Havel, etc... (Podríem preguntar-nos al respecte de si el canvi des de Reagan a Obama serà real)
És com si cada vegada més, malauradament, les "persones" que han d'encarregar-se de dirigir els (nostres) destins fossin mers tecnòcrates sense cap mena de pulsió política, com aquesta podria entendre's des del concepte hel·lènic de la "polis". No estic dient que aquells foren grans estadistes, potser les circumstàncies fan que apareguin polítics més adients, però la "talla" d'uns i d'altres és molt diferent.
Potser és sols una sensació del fet de mirar enrera per veure com es pot veure una llum mirant cap endavant. Sigui com sigui, no m'agradaria pensar que irremediablement tenim sols els polítics que ens mereixem, perquè em sentiria que cada vegada anem a pitjor com a col·lectiu. Potser és moment de recuperar allò del Proletaris del món uniu-vos!!!
Com a contrapunt vull deixar una cançó. Aquests dies ha tornat al meu cap i crec que cada "X" temps és necessari recuperar certs cantants i certs missatges:
Ay Señor la que armaron la que liaron con la salía de la masonería y la subversión la pelota, los toros, la lotería y las quinielas, el Seilla, las letras, el televisor
Do you speak english? el turismo sofico renta los alemanes bombas en Palomares vaya por Dios¡ y ahora con el destape de teta y trota los camuflajes las serpientes con traje de santurrón
Y es que la dentaura ya no están duras pa estas huesuras y llega la rotura y el personal que asentao endiquela como se jala, de carca a carca mientras cuecen la jaba suelta el cantar
María, coge las riendas de la Autonomía Marcelo, que los paraos quieren currelo Manuel, con el cacique que vas a hacer pues le vamos a dar con el tran, traca, tran, pico pala, chimpun y a currelar, para pa para pa para pa pa pa
Esto es la murga los currelantes que al respetable buenamente va a explicar el mecanismo tira palante de la manera más bonita, y popular sacabe el paro y haiga trabajo escuela gratis, medicina y hospital pan y alegría nunca nos falten que vuelvan pronto los emigrantes haiga cultura y prosperidad
Maroto, siembra la tierra que no es un coto Falote, que ya esta bien de chupar del bote Ramón, hay que acabar con tanto bribón pues le vamos a dar con el tran, traca, tran, pico pala, chimpun y a currelar, para pa para pa para pa pa pa
Esto es la murga de los currelantes que al respetable buenamente va a explicar el mecanismo tira palante de la manera más bonita, y popular sacabe el paro y haiga trabajo escuela gratis, medicina y hospital pan y alegría nunca nos falten que vuelvan pronto los emigrantes haiga cultura y prosperidad
Letra i música Carlos Cano
imatge: El quart estat. Giuseppe Pelizza da Volpedo 1901 - Milano, Civica Galleria d'Arte Moderna - Oli sobre tela, 293 x 545 cm.
Encara recordo les sensacions que vai' viure amb la caiguda del Mur de Berlín. Jo era un marrec de nou anyets de vida, però que ja començava a tenir inquietuts vitals, potser no gaire adequades per la seva edat. Emperò, recordo estar dinant a casa i veure les notícies i ésser conscient que allò era quelcom molt important. Supose que amb les disgressions que els especialistes devien estar fent i, amb simplement veure com reaccionaven a casa, era fàcil pensar que allò que la gent enderroqués aquell mur era un fet que podia canviar el món. Però sóc plenament conscient que sense acabar d'entendre ben bé que estava passant sabia que aquell era un moment històric. Jo no podria dir “vaig ser-hi”, però sí, “ho vaig viure”. Fou una època, poc després vindria la transformació de la URSS en la Rússia dins de la CEI, Maastrich, etc., de grans canvis; i, no puc oblidar la sensació d'ésser conscient que el món estava donant un gir molt important.
El fet que siguem animals polítics, com hereus dels conceptes clàssics de polis i civitas, ens fa viure en períodes, de temps indefinits i indeterminats, que cada cert temps es fracturen dramàticament. Hi ha qui té l'oportunitat de viure-ho i fins i tot de ser-hi present. Qui més qui menys ha somniat amb haver set en algun lloc precís de la història per haver-lo viscut. De vegades no som plenament conscient del que això implicaria; com de ben segur molts no ho saberen en el seu moment. El que és clar és que cal és saber valorar que no podem ésser elements estàtics i que tot i que el macrocosmos és el corrent que se'ns enduu, cal que visquem el nostre propi microcosmos com si fos sempre un moment històric irrepetible i que pot canviar el món.
aquest matí he assistit a la Jornada Professional al respecte de la "famosa"irectiva europea 2007/23/CE sobre pirotècnia. Res de nou per ara a l'hortizó...
ara marxem a descansar, i agafar forces, tot el cap de setmana...
En la nit d'ahir, Raquel, Luisamen i un servidor vàrem tenir ocasió de (re)veure THIS IS SPINAL TAP amb motiu del seu 25è aniversari al In-Edit.
Aquest rockumental ens narra la "història" de Spinal Tap. Amb un humor fàcil i relativament tonto es permet fer una crítica total i absoluta, i molt divertida, del món de la música i del rock en especial.
Si podeu, mireu-la en bona companyia i gaudiu d'una bona estona de riure i bona música amb moltes conyes musicals.
P.S.: hi ha cosetes interessants encara per veure al In-Edit(link aquí)
Vexatòria és l'actitud de certs elements, per no titllar-los del què realment penso que són, vinculats als partits polícics i al món de judicatura envers tota la societat per les seves declaracions respecte el tracte "denigrant" a que se sotmeté els detinguts de l'anomenat "cas Pretòria".
Què potser aquests elements possaren el crit al cel quan a d'altres detinguts se'ls porta a judici, i per tant també es troben sota la pressumpció d'innocència? No. Llavors la conclussió és que consideren aquests pressumtes delinqüents millors que la resta. És l'únic motiu que hom pot deduir. I per què pensen això? Doncs caldrà suposar que el motiu és perquè són iguals, col·legues de "professió". I segons ells, els mateixos que en moltes circumstàncies han promogut lleis que permeten la immunitat "política" veuen com poden ésser tractats com la plebe. De fet, si ens aturem a meditar un moment, aquests són encara molt pitjors fins i tot que els més vil dels delinqüents -quan es demostri que han comés el crim-: ja que en ells hem possat la nostra, com a societat, confiança.
Així que personalment trobo perfecament exemplificador que siguin tractats com el que són: pressumptes delinqüents. I el que cal és que tota aquesta escòria que es dedica al "crim de guant blanc" paguin amb molts anys de pressó, inhabilitació perpètua si és necessari i que tornin tot allò que s'han embutxacat!
Avui he recordat, ho cito a tall d'anècdota, que aquest any en una localitat nord-americana havien fet una "versió sui generis" de la "tomatina" de Bunyol. Allà era en una plaça pública i calia pagar per participar. El motiu de pagar era que allò que es recaptés era donat per la recerca oncològica. A més, si es pagava quelcom més podies llençar-li una tomàtiga a l'alcalde. (Us ho imagineu aquí?!) Doncs bé, avui pensava que a tota aquesta escòria de la que parlava abans, una vegada es demostra la culpabilitat abans de tornar-los a garjola perquè paguin les seves culpes se'ls podia oferir a l'escarni públic -sense necessitat de caure en la violència-: per exemple, que durant cinc minuts la gent tingués la possibilitat d'utilitzar-los com a blanca per a escopinades. (a més ara seria un perfecte moment...)
Tracte vexatori? A tots els que han sortit dient que això els sembla un tracte vexatori els faria entendre què és tracte vexatori per a les persones que els paguem un sou perquè ells juguin a fer-se els importants sense fer la seva feina...
imagte: font televisiva -copiada d'aquí- (dBalears)
Ahir nit l'espectacle de Nit d'Ànimes creat per Diables de Les Corts i realitzant conjuntament amb Bocs de Can Rosés fou el que havíem desitjat.
Ara fa nou anys els poquests que restàvem tractant de mantenir viva la que sentíem com a entitat nostre, Diables de Les Corts, vàrem fer el nostre "primer espectacle". Havíem patit una "batalla perduda" (el temps ens ha demostrat que podíem vèncer la guerra) enfront de la pluja en la que havia d'ésser l'estrena per Mostra d'Entitats.
Des d'aquell 2001 s'han creat diferents espectacles i versions d'aquests (i encara resten algunes idees per dur-se a terme i la gran "espina" clavada al cor de Diables de Les Corts). Potser les primeres vegades, ja fos la novetat i perquè eren els nostres i gairebé únics actes, foren relativament exitoses. A posteriori semblà com si les mantinguéssim perquè "tocava". Però ahir es tornà a veure a la plaça Concòrdia el perquè d'aquestes actuacions. Havíem decidit que tornés a ésser realment un espectacle, i la gent, les persones que l'havíem de dur a terme i realitzar-lo ens el vàrem creure. El vàrem assejar i vàrem tractar de donar el millor de nosaltres mateixos. I així fou.
Òbviament ara tenim un nou repte: tornar a superar-nos.
Una de les conclusions més positives de l'acte de la nit d'ahir és el fet que hi ha entintats al barri que sabem treballar conjuntament: hem treballat molt bé amb Bocs de Can Rosés. Així podem plantejar-nos noves accions conjuntes futures.
A més cal destacar la festa que organitzen tabalers al acabar l'acte. Acte que gaudí amb molt de públic!!! Sembla que per fi els actes de foc a Les Corts comencen a sentir-se com a propis dins del barri.
I després soparet conjunt al casal. Per una vegada fou realment un gran sopar de germanor de les diferents entitats. I com no podia ésser d'una altra manera, Krítik feu una queimada. I després vingueren les cantanyes -on eren els moniatos?- i la ratafia. I les llargues converses (i les batalletes, jejeje). I fins i tot les pelis de por. Mancaren, emperò, la sessió de contes.
El fet important fou que l'espectacle que Diables de Les Corts fa des del 2001 per Nit d'Ànimes i que posteriorment s'afegí el Casal, continua creixent i fent-nos gaudir.
Gràcies (i moltes!) a totes i tots.
imatge: extreta de lescortsinfo aquí. diria que és de la nit d'ànimes de 2007.
