dimecres, de juny 10, 2009

de l'aigua



L’existència de la nostra vida es basa en el carboni i l’aigua; tant és així que, qui més qui menys, ha escoltat alguna vegada que som, majoritàriament, aigua –com el nostre planeta, al que li vam posar un nom molt curiós.

Una altra frase que la gran majoria hem sentit és allò que digué Einstein : “No sé amb quines armes es lluitarà a la tercera guerra mundial, però sí amb quines es farà a la quarta: pals i pedres.” Habitualment la gent quan pensa en una nova guerra mundial ho fa al respecte dels fanatismes religiosos i polítics i amb la por de l’armament nuclear i bacteriològic. El que potser poques vegades hem pensat és el fet que el gran motiu de guerra és l’aigua.

Aquest és un bé que cada vegada es converteix en més escàs; o si més no, des que és gestionat per la humanitat, o part d’aquesta ha decidit que som els propietaris de tot, és cada vegada, pitjor distribuït. En el nostre ambient més proper hem vist els exemples de terres que demanen aigua, suposadament per evitar sequeres mentre es continua l’ascens de la totxana i del camp de golf. Però si mirem una miqueta, no gaire, més lluny de les nostres fronteres ens trobarem amb multitud de gent que no té, o gairebé no en té, o molt lluny i/o contaminada ni tan sols per beure. Aquest fet no va dissociat de la resta de problemàtiques socials que això comporta; fet que esdevé en el caldo de cultiu “perfecte” per a ésser el lloc de les properes revolucions globals contra un poder tecnocràtic en monocràcia.

La meva reflexió va lligada al fet alarmant que les grans reserves hídriques d’aquest planeta són en mans d’un grup d’empreses. El bé més important de tots i és gestionat a nivell mundial per uns oligarques capitalistes. No sé si és per la meva visió marxista de certs aspectes de la política, emperò , crec que aquesta ha sigut la gran derrota de la nostra societat. Les privatitzacions realitzades per governs liberals (no sols de dretes) ens han dut a que es desmembressin les estructures estatals; però, certes necessitats bàsiques, crec, no haurien d’ésser únicament gestionades per empreses privades.

P.S. (casolana): ja es parlarà quan la ciutat amb l’aigua més cara –degut a la molt diferent taxa i nombre d’impostos- de l’estat espanyol, Barcelona, torni a patir una pujada del preu de l’aigua degut a la nova desalinitzadora.

Reflexió externa: algú sap que succeirà aquest any en que es compleixen els 50 anys de durada del Tractat Antàrtic?

imatge: La font; Jean-Auguste Dominique Ingres; Museé d'Orsay. París. França.