aquesta nit fem un soparet ja que la meua estimada Txe -tothom li diu Meri- marxa a viure (i treballar) a Santiago de Compostela.
així es demostra lo dura que pot ésser la vida de qui vol treballar com a biòleg...
potser ara ja tinc l'excusa perfecta per fer el Camino de Santiago...
òbviament, és un fins aviat, un fins ara; però no deixa d'ésser una sensació ben estranya saber que una de les teves millors amigues marxa a viure una micona més lluny...
però seguirem junts, com sempre...
kisses & hugs
les fotos tenen entre sis i cinc anys... buf!!!
1 comentari:
per fi té cara aquesta dona! fa anys que sento a parlar d'ella i no sabia quina cara posar-li :)
Molta sort en aquesta nova etapa de la vida!
Ptons
Publica un comentari a l'entrada