anidando liendres

Els que em coneixeu sabreu de la meua fanàtica fascinació per Héroes del Silencio y la carrera ulterior de Bunbury. Avui -ja que ahir vàrem posar cançonetes- us deixo una de les meues preferides; tant és així que la vai' llegir en la lectura poètica de Sant Jordi de ja fa un cert temps -algú en té fotos d'allò?-



Per què possar-la avui? Doncs perquè sí; o, per què no?

Penseu que ara que s'apropa el nou setembre, l'època dels inicis, és el moment de dedicar-se a la vida rutinària -si se'n té d'això-; però, per sort, ara, la meua vida rutinària té nom femení. Cal cercar una nova rutina, pèrò aquesta acaba arribant, per molt lluny que tractis de marxar... L'important és poder copaginar-la amb el paradís; perquè tots i cadascun de noltros tenim un paradís terrenal -en el seu sentit més literal- que "només" cal cercar i trobar...

No deixeu tota la vostra vida en mans de la Srta Ciència; deixeu que per la nit la Srta. Rock'n'Roll bressoli els vostres somnis perquè així algun dia, potser, es farien realitats... Hi ha uns peus que caminen dalt de les aigües del mar per cercar el seu hortizó que pot ésser el vostre cos amagant la vostra ànima... potser aquest quadre que heu pintat sempre amb les mateixes pincellades ara podria canviar... tot és canvi, l'evolució... i no hi ha teleologies, sols l'existència; així que gaudim-la, que és l'únic plaer que ens haurien deixat els déus...

Dediqueu-vos al plaer... I SIGUEU DOLENTS!!!

Anidando liendres

Comienza el espectáculo, imaginando
las partes más privadas de tu anatomía,
rogando ofertas a los dioses de rodillas.
Continúas con miradas asesinas
de felina ofendida,
encantada de conocerte,
elevando la frente.

La química en peligro
y el vestido, de pecadora profesional.
De puta o de beata,
encantadoras ambas.
Dime con quien andas,
te diré con quién acabas

Anidando liendres,
Anidando liendres.

Te entregas a los dioses.
A los hombres no los nombres.
Al menos esta noche,
perderás la intimidad.

La discreción es una gran cualidad
que escasea en estos días
de amores de revista de papel cuché.
La oferta y la demanda, es la que manda,
y tal como anda la santa madre,
más vale tarde que mañana.
Que no se te vaya la gana
ni el murmullo del ron,
que podemos hacer tanto amor estando juntos

anidando liendres, anidando liendres.

Sería absurdo, tal como está el mundo,
desperdiciarnos así,
que para la guerra tenemos a Bush.
Para la paz estamos los voluntarios,
misioneros del pubis y el brasier,
peregrinos de princesas sin castillo,
caballeros del santo grial
y de la gran cruzada,
siempre inacabada de tu causa.
No seas falsa, que no lo eres,
y entrégate a los placeres,
que no son sólo míos,

anidando liendres, anidando liendres, anidando liendres, anidando liendres.

per a qui torna avui...

******************************************************************

Que yo no lo sabía,
quién me lo iba a decir,
que solo con tu sonreír
inundarías todo mi ser de alegría.
Y yo no lo sabía,
que me podía encontrar
algo tan dulce como tú.
Eres lo más bonito que he visto en mi vida.
Y yo no lo sabía,
y si me vuelvo loco es al sentir
que hay tantas cosas que vivir,
y yo sin ti no lo sabia.
Por la calle no hago mas que sonreír.
Y es que todo el tiempo estoy pensando en ti.
¿que le voy a hacer?
Es curioso como hay días en los que
todo es magia, todo es arte y ya lo ves,
no puedo callar,
ni dejar de ser el loco que esta
rendido aquí a tus pies.
Y yo no lo sabía....
Aunque hable la gente solo oigo tu voz.
Completamente borracho por tu amor,
¡Que pesado estoy!
Pero es que tampoco me quiero callar.
Mas bien al contrario, yo quiero gritar
que soy muy feliz si estas junto a mi.
Te quiero a morir. Estoy loco por ti.

__________________________________________________________________

My tea's gone cold, I'm wondering why
I got out of bed at all
The morning rain clouds up my window
and I can't see at all
And even if I could it'd all be grey,
but your picture on my wall
It reminds me that it's not so bad,
it's not so bad

I drank too much last night, got bills to pay,
my head just feels in pain
I missed the bus and there'll be hell today,
I'm late for work again
And even if I'm there, they'll all imply
that I might not last the day
And then you call me and it's not so bad,
it's not so bad and

I want to thank you
for giving me the best day of my life
Oh just to be with you
is having the best day of my life

Push the door, I'm home at last
and I'm soaking through and through
Then you hand me a towel
and all I see is you
And even if my house falls down,
I wouldn't have a clue
Because you're near me and

I want to thank you
for giving me the best day of my life
Oh just to be with you
is having the best day of my life :)

diablessamariken

Avui vull dedicar-li el blog a la Diablessa Mariken... (ja que el dia 12 -dia del seu aniversari- ja marxava a voltar per Europa, fem-ho ara que ja ha tornat).

El motiu és simple... és una de les persones més importants de la meua vida; una persona màgica a qui estimo moltíssim i que necessito a prop molt sovint...

perquè nits com les d'ahir, com tu mateixes dius, cal repetir-les més sovint... perquè és una perfecta degustadora d'art i una persona perfecte per ésser acompanyant en qualsevol moment i lloc... perquè, sí, perquè així ho vull.

mercès per tot. continua essent igual...

perquè no oblidem que:

• te quiero no por quien eres sino por quien soy cuando estoy contigo. (Gabo Márquez)
• Una amisat noble és una obra mestra a duo. (Paul Bourget)
• Un amic és qualcú que ho sap tot de tu i tot iaixò t'estima. (Elbert Hubbard)
• Una amic és una persona amb la que es pot pensar en veu alta. (Ralph Waldo Emerson)
• Un amic fidel és una ànima en dos cossos. (Aritstòtil)

shakespeare & co

de la por a les lesions...

ahir parlàvem dels JJOO, i si hi ha quelcom que faci por els esportistes són les lesions... són les seves ombres sempre amagades...

la dolorosa demostració per Araceli Navarro aquí

doncs bé, sense desig de comparació; quan hom ha patit alguna lesió, especialment en el genoll en le meu cas, qualsevulla sensació negativa `relacionada fa molta por...

ahir era al Macondo i ajudant en Dani, vai' fer un mal gest, supose, i vai' sentir el meu mal de genoll... creia al principi que me l'havia tornat a kardar... però no.

per sort sembla que sols és una gonalgia inespecífica amb possible parameniscitis medial...

hi ha hagut sort!!!

BEIJING 2008

Han sigut uns jocs veritablement excepcionals" concluí Jacques Rogge. Sí, crec que seria una bona forma de dir-ho.

Més enllà dels 39 rècords del món i 85 olímpics; de les gestes de Phelps i Bolt; de la bellesa asiàtica de les seves cerimònies; els JJOO continuen sent la gran festa de l'esport, el desig de mantenir el Civius, altius fortius; i amb ell la nostra capacitat d'emocionar-nos i sentir, d'esforçar-nos i gaudir del que la natura pot fer mitjançant els nostres cossos.

M'agrada gaudir dels dies de JJOO. Aprofito per veure aquells esports que habitualment no es poden veure per la tele -només en canals de satèlit (bé, ara potser algun per tdt)-. He pogut gaudir del handbol -brutal la final femenina!-, el voleibol -impresionat la "repetició" de la final d'Atenes a quarts entre Rússia i Xina, femení-, l'hockei, el waterpolo, la sincro (per fi arriben les merescudes medalles; i es manté l'exhibió russa), la gimnàsia -tant artítica com rítmica-... i un continua gaudint del bàsket, i veu més atletisme i natació i ciclisme que mai...

Hi ha events, els JJOO, mundials i eurocopes i finals europees de futbol, 6 i 3 nations i mundials de rugbi, el tour, que hom no pot deixar perdre's...

L'olimpíada és aquest període de quatre anys en que els esportistes es preparen per una gran nit... és un reflex de la vida però des de la bellesa de l'esport...

+ info: aquí

Com a reflexió social -o diguem-li política, si voleu-, la Reública Popular Xina ha arribat a dalt de tot del medaller per quedar-s'hi com a reflex de la seva evolució com a país. Aquests JJOO han sigut" en una potència emergent que no és sota el control del USA" com digué el Wall Street Journal -l'òrgan "neocon"-; recordant que només els jocs de Moscou'80 foren, des de la 2ª Guerra Mundial en un país no "prooccidental" o neutral... i que ningú oblidi que foren boicotejats per USA i adlàters... (pobre Misha -i Natsha-!)

I, ara, que molts -si hi hagués molta gent llegint això; ;p- us llençaríeu sobre la jugular recordant totes les errades comeses en el passat i en el present per el govern del país; el primer que us preguntaria és vareu fer el mateix per Atlanta'96? Ho faríeu per un possible Chicago'16? Massa hipocresia; perquè ningú hauria d'oblidar que el govern xinès reconeix les seves errades en tot allò que occident li critica -i que ningú dubti que seran millorades, per a la seva velocitat i a la seva manera, ja que la democràcia occidental mai serà solució de res imposada a la força-; mentre que moltres democràcies alliçonadores són carregades de crims dins i fora de les seves fronteres... Que Xina ens és presentada per alguns com la "Superpotència del segle XXI" per generar un nou fantasma de por, una vegada mort el Pacte de Varsòvia...

I si no, demaneu-li al gran Rafael Poch, que d'això, i moltes altres coses, en sap moltíssim...

Xina serà gran i serà al seu ritme... i l'esperit olímpic sempre serà una flama eterna...

La Massacre de la Saint-Barthélemy

El 24 d'agost, festivitat de Sant Bartomeu, de 1572 cassaren a Paris el bearnès Enric III de Navarra -futur Enric IV de França, com a primer rei Borbó francès (també l'anomernarien Henri le Grand o Le bon roi Henri)- amb Margarida de Valois -la coneguda com a Reina Margot-.

Aquelles foren unes noces sagnants... La catòlica França aprofità l'arribada del calvinista per assassinar sis mil hugnots als carrers de la seva capital. Matança que el papa Gregori XIII -reformador del calendari- beneï amb Tedeum i medalla commemorativa.

La tradició afirma que la sang arribà fins el llit de la fascinant Reina Margot mentre contemplava la massacre des de les seves estances del Louvre. (per a més informació podeu llegir la coneguda novel·la d'Alexandre Dumas -i l'adaptació cinematogràfica dirigida per Patrice Chéreu-, la biografia escrita pel gran Néstor Luján o l'obra sobre la massacre escrita per Philippe Erlanger; entre moltes altres-.

No puc negar l'atractiu que sempre crearen en la meua persona tant la Reina Margot com Enric IV de França. Dues persones de creències diferents obligades a cassar-se, ambdós mantigueren infintat d'amants -ell arribà a repudiar-la-; les guerres religioses que se succeïren en el país -i a tota Europa-, no oblidem que en un acte de realisme polític ell pronuncià el 25 de juliol de 1593 la cèlebre frase: «Paris vaut bien une messe» per poder obtenir i mantenir el poder... Ella era filla de Caterina de Mèdici (Madame Serpente) i Enric II; la sang l'envoltà tota la vida...

Però avui sols volia fer esment del fet que es compleixen 436 anys d'una de les moltes matances en nom de Déu de la història... i que per desgràcia continuen succeint-se...

imatge: François Dubois (1529-1584) Reproduction of La Saint-Barthélemy, ca. 1572-84 Oil on wood, 94 x 154 cm, Musée cantonal des Beaux-Arts de Lausanne Photo: J.C. Ducret, Musée cantonal des Beaux-Arts de Lausanne

P.S.: s'afirma que en les nits de Sant Bartomeu per tota Europa es poden trobar fantasmes dels hugonots que no moriren en terra francessa i aconseguiren escapar via marítima fins altres terres, des d'Itàlia fins Irlanda, i aquesta nit vagaregen mostren les ferides de la intransigència religiosa...

ISAKO...22!!!

Ahir dia 21 el meu estimat "tete" feia 22 anyets i per primera vegada ho podíem celebrar junts!!! en els nostres 5 anys de relació d'amistat mai havíem coincidit per poder celebrar-ho. Aquest any, emperò, hem pogut passar un meravellós dia conjuntament amn Miguelito i Luisamen...

Amb la base rítmica de la banda -serem Mala Digestión, Niebla Negra, o qué?- cap a les 10 -una micona més tard perquè "mi hermano del metal" s'havia adormit- hem fet camí cap a Sant Feliu de Guíxols. Cal remarcar el fet que el viatge ha sigut molt entertingut gràcies a la companyia sonora dels "reis" GIGATRÓN (myspace aquí)

Una vegada arribats i saludatda la family (eren la mare, Sandra y Carlos "el cuñao" i l'àvia) fèrem cap a S'Agaró per fer el camí de ronda cap a cala conca.

Fou una passejada molt maca -és curteta- i d'on fijo que en Luisamen ha tret unes "peasofotix" brutals.
A la platja, la veritat és que molt maca i perfecte: fonda i amb aigua clara i freda (algú digué que massa: "tengo los pezones para pulir diamanantes!" -sí, sols Burricástor podia dir-ho...) descansàrem i gaudirem del moment.

De tornada fèrem la foto per recordar que ens manca encara una gira per Grècia... (i descobrir on es rodava Tres Estrelles) i Miguelito hagué d'aturar el cotxe perquè decidí que després de tot un matí escoltant comentaris sobre si en Natxo tenia "nòvia" potser era veritat... i a caseta ens rebé una macarronada brutal.

Acabats, i comprovats que els blanquets seguíem sense cremar-nos, camí cap al Núria a fer un cafè i un pacharán. Arribats a la platja tocava el moment pugem en un patí, i després d'una sortida accidentada demostràrem les nostres grans habilitats. Una visita a l'ermita de St. Elm.

I cap a casa. Allà després de berenar, una visita a l'hort del colega i tornar a casa per preparar el foc per el sopar... im-pezionante.

Una micona més de clareta del porró, cubata, cava rossat, "ferols" i cap a la platja. Una mica de futbol, xerrameca, birres i banyet per acabar la sessió. Uns cafès a casa perquè Miguel es despertés i amb Medina Azahara tornar...

GRANDÍSSIM DIA!!! SOU GENIALS!!!

totes les fotos aquí

Banyoles 2008

El passat divendres la secció tabalera de Diables de Les Corts feia una escapadeta cap a Banyoles -terra molt estimada, i cada vegada més, per noltros, ja que les Gàrgoles de Foc de Banyoles ens convidaven a participar amb ells de les festes d'estiu de la localitat.



Degut a problemes de salut Raquel i jo no vàrem poder pujar, però sí el dissabte a la tarda. Arribàrem que eren acabant de dinar i aprofitàrem noltros per fer-ho també.

Desrpés d'un petit descans, els tabalers (i tabaleres) continuaren amb els assaigs conjunts per al final de festa.



Mentre es produia l'assaig, altres què fèiem? el que va ressumir l'Èlia: ens passem el dia esperant i al final són ells qui ens han d'esperar a noltros...



Després arribaria el temps per 'nar a sopar i preparar-nos per 'nar a fer l'actuació. Val a dir que algunes de les persones que érem allà, no som tabalers, tot i que anàvem per fer de "suport tècnic" (i també per la festa; perquè, no ens enganyem, com diu l'Aleix, la festa a Banyoles és Festassa!!!), vàrem rebre la bona nova que es podria cremar... tot i això, Muntsa i un servidor -per problemes de salut i convencioment- fèrem de suport tècnic dels tabalers:



Cal pensar que fer de suport tècnic implica: dur les baquetes per quan siguin necessàries bescanviar-les, dur la bóta, dur les ampolles per reomplir la bóta, tractar d'ajudar a col·locar el tabal o a collar-lo, controlar les espurnes que poden caure o el dible eixelebrat i perdut, trepitjar barricades, evitar ruixades d'aigua, conrolar el ritme i dir quan caminem o parem, sentir-se perdut i torbar el camí, etc... però per damunt de tot, implica: PASSAR-HO DE CONYA ACOMPANYATS DE BONA MÚSICA I D'UNES PERSONES GENIALS!!! -merci, sou absolutament els millors i sobradament collonuts!-

Per anar cap a l'inici utilitzàrem un molt interessant vehicle descapotable -totes hem decidit que volem un així per la colla (el que arribaríem a fer!)-. Una vegada allà, comença l'espectacle.



i gaudir de la festa:



després d'això -un correfoc llarg, brutal per carrers estrets, ple de gent, un espectacle final amb molta piro i castell de foc (com si fos poc)- ens anàrem a gaudir del concert dels Dr. Calypso... (amb ball inclós)



després, tornàrem a caseta a gaudir de la companyia i dormir al terra de la cuina...

al dia següent després de recollir el pis, un dinaret, i cap a l'etany a fer un banyet. Alguns jugaren al jungle speed (el mechero de tota la vida). I tornar cap a caseta a acomiadar qui marxa 12 dies de campaments a treure's el títol de monitora (ens veiem en breu, carinyo).



quasi oblido comentar que tot allò succeí mentre durava l'eclipsi de lluna... podia fer-se sota millors condicions? (la foto: la lluna i júpiter des d'un terrat de BCN -foto "mangada" a la Raquel)



+ info: bloc Gàrgoles

per cert, l'Aleix en la seva línia habitual deixà alguna frase: "passe'm les dents..."

Carmeta, com acabà el teu dit després de la croqueta assassina?

ESCAMPADA 2008

El passat dia 9 secció Tabalera de Diables de Les Corts fèrem cap a Sant Boi del Llucçanès per participar en la X edició de l'Escampada.

La veritat és que fou un GRANDÍSSIM cap de setmana. La companyia, com havia d'ésser, si no?, fou excel·lent...

La veritat és que una vegada distribuits en els cotxes es formaren dos grups: el ràpid i el lent. En aquest últim hi anàvem dos vehicles: el de la Carmeta -amb en Lluís, la Raquel i jo- i el de l'Ori -amb la Irene-. Com ell, lògicament, no volia passar de 80, i no ho feu, marxàrem xino-xano... Val a dir que el cotxe de la Carmeta és mooooooolt còmode... i que en cas de dubte "tira recte!" (tot i que t'ho digui un tio amb cabells de lleó acabat de despertar i que era amagat). Arribàrem cap a la segona birra; organitzàrem el que s'havia de fer i cap al bosc!




Allà un soparet, una micona de xerrameca i a vore si veiem alguna estrella... i la veritat és que sí... que vai trobar l'estrella més bonica i més meravellosa de l'univers...




Després vindria la priemra de les actuacions de tabalers -que implicava també, l'estrena de la Raquel com a tabalera-. Destacar els 10€ que en Moi deixà en carregar-se la maça; i lo divertit que és fer de suport tècnic...




Una mica de descans i després tornaríem a actuar.



Hi hagué jocs amb la maça trencada, paraules i balls; i tota la festa que DDCC portem allà on anem... alguns, emperò, es retiraren més d'horeta.



Al matí següent (sí Joan, somrient) la família de'n Moi ens regalà un àpat d'aquells que fan història... déu n'hi do!!! encara no he pogut menjar, gairebé!

Després de reposar una mica, fèrem el camí de tornada. En Pau tenia raó, les vistes per la carretera de la trona són molt maques. I per quarta vegada, en quatre cotxes diferents, en quatre dies, tornàrem a escoltar Dusminguet...



Sols puc concloure-ho dient que ha sigut un cap de setmana meravellós... màgic.. genial...

+ infos:
Raquel
Joan

Girona i l'Estartit

Ahir L'Anna, L'Astrid, L'Èlia, la Raquel, l'Aleix i un servidor, vàrem fer camí cap a terres de la Catalunya Vella.

La nostra primera parada era Girona, tot i que primerament ens aturarem en un àrea de servei per vore'ns tots i fer camí junts. Allà, a l'hora de marxar vàrem haver de rescatar un pardalet que s'havia inserit dins la roda de recanvi del cotxe que duia l'Astrid.

Una vegada a Girona -sí, Èlia, vàrem arribar-; fèrem ràpidament camí fins la seu de la Fundació Caixa Girona -sort de la bona orientació de l'Èlia; jo vai' comprovar en silenci que recorde poc de la ciutat-.

Vàrem tenir molt poc temps, però tot i això gaudírem de la (segona) part de l'expo dedicada al (moilt interessant) artista Olafur Eliasson. [ja penjaré una crònica més tard a SEMIREA; per la primera part: aquí]

Després caminàrem una micona vagarejuant pel preciós centre històric de la vila, fins acabar al König; just al costat de la lleona de Girona. (per la seva llegenda: aquí) ´L'Anna, l'Aleix i la Raquel hagueren de pessar el tràmit de fer-li el petó al cul de la lleona.

Una vegada assaborida la ciutat; fèrem camí cap a l'Estartit,

parada final pèr a l'Astrid i l'Anna que farien cap de setmana allà per retrobar-se amb les "seves" banyolines i on tots gaudiríem d'una meravellosa tarda de platja i piscina -on descobrírem el personal estil de l'Anna per llençar-se a la piscina; i on l'Aleix es convertí en padrí de vida de la Raquel-.

Ulteriorment 'niríem a sopar i després els la resta tornaríem cap a la Ciutat Comtal. [per què en aquest país a nivell de carreteres tot és tan malament indicat?]

Desitjaria destacar de la jornada d'ahir:

• el haver gaudit d'una genial companyia.


• haver gaudit d'una expo molt interessant.


• haver descobert el gran plaer que pot ésser la platja, i fins i tot la piscina.


• sentir-me en el paradís...

Caldria recordar que:

Quina pregunta cal fer-se per salvar-se si ets tancat en una sala on hi ha dues portes, una duu a la salvació i l'altra a la mort (l'objectiu és salvar-se), i hi ha dos guardians un que sempre diu la veritat i l'altre que sempre en diu mentida; qiuna és la pregunta que ens duu a la salvació (per què?)

[algunes de les fotos, la majoria són de la Raquel; podeu llegir la seva crònica al seu flog]

I per a tu, sols per a tu:

que ha sigut meravellòs gaudir amb tu de la platja i de la piscina; sentir el teu gust salat, (re)descobrir el somrís preciós que tens, les teves mirades, les teves paraules a cau d'orella, la calildesa de la teva pell i les teves abraçades... superb sentir-te en mi mentre dormies de tornada... fada, angelet, o dimoni, saps que tu m'has dut al paradís... gràcies.

QUÉ BONITO ES EL AMOR!!! QUÉ BONITO ES EL AMOR!!! QUÉ BONITO ES EL AMOR!!!

El passat divendres 18 de juliol -no farem comentaris de la data; sols la camisa del Nyllu, juas juas juas- em llevava relativament d'hora amb un somrís ingent al rostre. Havia quedat a les 10am a la floristeria Ros per recollir un ram i unes floretes amb aqeust home:

Havia arribat el dia del seu casori amb la Muntsa; i, òbivmanent, com sempre ens havíem dit, l'un seria el padrí de l'altre.

Així que després d'esperar el Ferran i la Lluna, vàrem fer cap a Vilanova i la Geltrú. Tot i el que havia dit qu ell no era nerviós, va desaparèixer ràpid, símptoma inequívoc que els nervis arribaven... Quina emoció!

Una vegada arribats a Vilanova, em trobo que gairebé tota la seua família i amics són per allà... glups! crec que això de llegir el vers serà més complicat del que em pensava. Ni lectures poètiques ni res; això fou complicat; però el fet de vore com li somreia i deia qui li havia agradat em féu sentir-me que havia superat la prova... -d'això encara no tinc fotos-.

Ara tots cap a la Geltrú per l'acte...

Allà, la Peke em donà els anells -també em toca portar-los?; pensava que ho faria en Manelet...-

L'acte fou molt senzillet -bodes modernes per lo civil...!- Destacar el fet que entraren sonant -escollida per la Muntsa-:

després de les lectures i discursets, de la impossició d'anells -això va de veritat nanos!- i de signar (per cert, algú endevina qui s'equivocà signant... Els meus estimats Nyllu i la Marta ja em feren testimoni i hauria d'haver apres però...)

i sortiren per celebrar-ho i la sessió de fotos amb -aquesta l'esull en Gorka-:

sí, els ocellets en llibertat ja s'han casat!!! VISCA ELS NUVIS!!!

i com calia celebrar-ho; com millor sabem fer-ho: piro!!! i molta festa!!!

tots noltros:

les dues parelles casades -ja karda dos anys de la del Nyllu i la Marta!-

nuvis, madrina i padrí:

gaudint de La Cucanya, el lloc on dinaríem... i després començaríem la festa...

al acabar el dinar em tocà dir unes paraules... ara a sobre improvitsant... i la Núria que s'emociona... que em faràs plorar!

i després vàrem sortir els tios a besar el nuvi... i que la festa s'animés.. fins que s'acab´s la barra lliure -crec que és simptomatic que ràidament el cambrer sabés què volia; el dia següent a la boda del meu cosí em passà el mateix...-. Llavors aniríem a la platja -on ens vàrem banyar de nit en pilotes... i un breu sopar al passeig...

i ells marxarien cap a Sardegna al cap d'una setmana -el diumenge varen descobrir que algú havia visitat La Gàbia -ca seu-...

VISCA ELS NUVIS!!!

els propers, oi que tenen motius?: