dimecres, d’agost 01, 2007

per aquelles persona que han fet o han decidit fer el gran salt...

El temps va passant i un a vegades no n'és del tot conscient; però d'altres comença a adonar-se que realment la vida ens canvia, o bàsicament, som un procés de canvi: d'evolució. Així, òbviament, també els nostres anhels i els nostres desigs; així com les nostres esperances i la visió del temps que, "teòricament" ens queda per gaudir -i aquesta és la paraula important- en aquest petit racó d'Univers, essent aquest tan gran com nosaltres mateixos desitgem -o ens deixin- fer.

Per això, avui us deixo un escrit diferent; potser algunes persones es sentiren al·ludides, peró "ande yo caliente, ríase la gente.

¿Cuantas veces habré cultivado el desgarrado dolor del amor? No creo que puedan existir tantas posibilidades como para contarlas; por eso el día de hoy es especialmente feliz. Omnia vincit amor. ¿No es lo más maravilloso que puede sucederle a alguien en la vida que una persona especialmente querida descubra con quien desea transcurrir el infinito? Y en el instante en que lo hace público, los fuegos artificiales llenan el espacio de sonrisas eternas, las lágrimas de felicidad brillan con la irisada refulgencia de las caricias sudorosas tras el trabajo del amor. Por eso un anillo se convierte en la única declaración donde parasiempre obtiene sentido y significado. Así podremos dejar la chimenea encendida, sabiendo que las estrellas cuidarán de ellas y dejar que los cuerpos dancen... Quizá nunca logre entender del todo las mareas, o simplemente sea que me maravillan tanto que me niego a querer entenderlas; pero lo que siempre celebraré como la mayor y única victoria es el triunfo del amor, cuando una persona descubre a quién quiere dejarse pertenecer... o mejor dicho, con quién quiere pertenecer juntos a la vida y al amor...

N.B.S.
6/VII/07 Bangor (Gwynedd) -Cymru-



Voy a buscarte a la salida del trabajo,
a Madrid le faltan caricias y abrazos.
Se los daremos ahora.

"¿Cómo ha ido todo? ¿Me has echado de menos?
¿Sabes,? anoche apareciste en mis sueños,
llevabas menos ropa".

"Hoy he encontrado en el Segunda Mano
un piso modesto, céntrico, barato,
en el paraíso apenas a unos minutos,
si vamos en Metro, del resto del mundo".

Sueño con ello mientras mi calor te espera.
Impaciente, inexperto, yo quemo la cena.
Llegas tarde a casa.

"¿Dónde te has metido? Te creía perdida".
Me besas y aguantas mis bellas mentiras.
Traes por fin la calma.

Un día de estos te doy un susto y te pido,
seria y formalmente, que te cases conmigo.
Ay, mi vida, un día el susto te lo doy yo a ti,
y si me preguntas, te respondo que "sí".

Pequeña criatura, la esencia más pura
va en frasco pequeño.
Amor mío, ya lo sé, el mismo recipiente también
encierra veneno.

Asumo el riesgo, te miro y planeo
una vida contigo cargada de sueños.
Y si no se cumplen cuando despertemos,
con la luz del día ya veremos lo que hacemos.

Pequeña criatura, la esencia más pura
va en frasco pequeño.
Amor mío, ya lo sé, el mismo recipiente también
encierra veneno.

Asumo el riesgo, te miro y planeo.
Si te falta una almohada, yo te presto mi pecho.
Y si no te amoldas a sus recovecos,
con la luz del día ya veremos que hacemos.

Ismael Serrano




6 comentaris:

Anònim ha dit...

muito obrigada

Natxo ha dit...

un plaer.
crec que a les persones que descobreixen quelcom tant important com això, tot i que no fa falta que ningú els ho digui, se'ls ha de reconèixer el gran pas que fa...
tot i que féu que alguns ens adonem que ja som massa tard per fer de Peter Pan i que el rol de Wendy és molt més difícil, però també més real.

molt petonets

Anna ha dit...

M'ha agradat veure el post... M'agrada Ismael Serrano. Sé que el post no va d'això, però crec que té una manera tan especial de retratar les situacions...

Sí és un gran pas, però suposo que deu ser fàcil de donar quan és real, quan pots dir "un día de estos te doy un susto y te pido...".

PD: en un altre bloc (teu, crec) el poema del Cavafis m'ha tornat a reconfortar... i fa dies que esdevinc conscient que viatjo cap a Ítaca. Gràcies pels dos posts.

Natxo ha dit...

moltes gràcies per la visita, i el comentari.

potser sí és fàcil, realment, donar el pas quan tens amb qui donar-lo; de fet no ho sé, perquè ni l'he donat ni he trobat, encara, amb qui podria arribar a plantejar-m'ho.
però supose que tot i havent descobert aquesta persona, a vegades, les estranyes pors que nien a la nostra ànima poden fer que no ho volem vore.

Respecte al gran Ismael, si ja el coneixes poc puc afegir, més enllà de lo "enamorat" que estic d'ell. Per algun motiu li crido a cada concert que vaig que vull un fill seu, jejeje. Per cert, espero que la meua eterna acompanyant als seus concerts aconsegueixi entrades per al proper.

el poema de Kavafis -sí, l'altre bloc també és meu-, és una autèntica meravella. Reflecteix, perfectament, el que hauria d'ésser l'esperit vital.
Si has descobert que viatges cap a Ítaca, gran i important descobriment, recorda el més important: gaudeix del viatge...

Anna ha dit...

Respecte el pas... jo me'n refio de les certeses internes. No, ni l'he donat ni he trobat amb qui donar-lo, però sé que és perquè no he conegut una persona que m'hagi realment inspirat fins aquest punt. És difícil, el tema dels amors i les parelles, i sovint el compliquem més confonent els sentiments: la por a la solitud amb la voluntat d'acompanyants, i aquesta voluntat amb l'amor... o bé ens perdem en la por a la pèrdua de llibertat. Potser sóc simple, però sempre he pensat que l'amor que es viu com a "sacrifici" no és amor real (per molt que tot amor comporti cert sacrifici... també el dels pares i el dels amics). Igual que tampoc hi ha amor on no hi ha llibertat per mostrar-lo i sentir-lo. Però quan es dóna l'estranya confluència de totes aquestes coses, donar el pas no només deu ser fàcil: deu fer il·lusió i tot.
Perdona la parrafada, però he sentit l'impuls de respondre.

Pel que fa a Kavafis... crec que tinc una Ítaca, però del què estic més segura és de trepitjar el camí. Si algun dia no ho faig... DESPERTEU-ME!

Gràcies pel post i felicitats pels blocs en general.

Natxo ha dit...

gràcies Anna per seguir visitant aquesta petita illa.

et dono la raó, clar que deu fer il·lusió fer aquesta passa; peró cal haver tingut la ocasió de trobar aquesta persona -i haver ésser conscient que la teníem al davant-.

clar que l'amor cal poder expressar-ho; amor és llibertat: és la llibertat personal per decidir qui no sols entra en el nostre espai més íntim sinó que el matisa.

Peró també cal tenir presents que hi ha diferents tipus d'amors, i aquí aprofito per tornar a dir quelcom que ja m'han escoltat moltes vegades: ens manquen paraules per les coses importants.

Saber que es trepitja el camí és una veritat tan fonda i tan sublim com el mític "sols sé que no sé de res" socràtic. Ulisses trigà déu anys a tornar a la seva Ítaca: Penèlope.

I per últim, cal despertar per fer realitat els somnis...