...el retorn...

Massa temps per un retorn. Massa veus dient que “ja gairebé estàs aquí!”; però tu encara ets allà, que, en realitat, és el teu aquí. És aquest bittersweet feeling, qui tenalla totes les teves vísceres i és una mena de nus gordià envoltant la teua ànima, qui està fent que caminis i badis mirant el cel que pot variar del blau feliç al gris fosc de la gran tempesta. I així et sents. Tants anys escrivint un relat sobre l’etern retorn de la ventafocs, i ara resulta que és un mateix qui no sap retornar. Ara sembla que t’agradi la paraula rutina, aquesta la rutina dels últims tres mesos. I és com si no sabessis a què li tens por d’enfrontar-t’hi tot just a l’arribada. S’acaba, per ara, aquesta experiència; aquest capítol del llibre -¿és una novel·la, un assaig, una compilació de poemes, o sols experiments per a un paper?-, aquesta temporada de la sèrie, aquest acte... abaixarem el teló i potser ens anirem a albirar la vora de la mar. Hem format una nova família en un mes, i ‘nem tingut tres per a gaudir-la; què serà ara de noltros? Com si ens veiéssim abocats a fer una ugly house... o només sóc jo qui té aquesta estranya sensació? A voltros també us passa? Continuaré esperant que sortin els estels? Què farem aquesta nit? No us sembla que a la cita del Sun, a més de riure molt, podríem arribar a plorar? Només ho creu aquesta ànima que està enamorada de la mar? Aquest esperit que ha recuperat l’emoció de les marres com la pell d’una dona? Escrivia fa uns dies –qui sap quants?- que la solitud era el dolor d’arribar i trobar el llit buit; per què, si ara, per fi!, recuperaré el meu llit, tinc la sensació de pèrdua eterna? Sembla que si em miro a l’espill trobe les marques del poc dormir. On quedaran les pints? Ara que contemplo, més que miro, la vida amb més calma, no sé cap a on vull caminar, però sé que vull caminar: gaudir del viatge a Ítaca.
I la última setmana plou. Plou convertint Bangor en un mantell grisós on ni Vermeer no hi trobaria pas la llum. Però la llum són les persones que han fet que tingui quelcom per a recordar. Marxem. Ens n’anem. Ja no hi ha temps per escapar through the looking glass; aquest és, ara, el teu pit. I saps que deixes quelcom més que un jardí, aquí. I el retrobament sembla carregat de la joia del retorn; tot i que hi ha qui es mira el cel i pensa... pensa; i potser no sap què pensa, o què podria pensar. I les dues últimes nits cauen. Cauen com un foc que tremola a la xemeneia de l’hivern a la fi del llunyedar de l’horitzó. Han sigut, aquestes nits, els Misteris d’Eleusis? Què difícil es fa ara dir see u later. És tant terriblement i dolorosa la relativitat del temps. Una última nit; com si sabessis que clausures el teatre. Per vore nàixer el dia i tractar de fer memòria... nostàlgies passades i futures... I gairebé tothom aplaudeix quan aterra l’avió (què bonica és Barcelona arribant de nit, des del cel!), però tu ets allà, quiet al seient pensant “bloody sadness!”; i no saps per què. És meravellós el retrobament; tot i que implica un punt –qui és escrivint el text?-. Però et sents fora de joc dins el teu propi poema. El calendari de la que era la teva habitació encara assenyala el maig; mentre veus el que ets en aquest moment: bosses per reubicar...


Mas um homem entrou na Tabacaria (para comprar tabaco?),
E a realidade plausível cai de repente em cima de mim.
Semiergo-me energico, convencido, humano,
E you tencionar escrever estes versos em que digo 0 contrario.
Acendo um cigarro ao pensar em escreve-los
E saboreio no cigarro a liberta~ao de todos os pensamentos.
Sigo o fumo como uma rota propria,
E gozo, num momento sensitivo a competente,
A libertaçao de todas as especulaçoes
E a consciência de que a metafsica é uma consecuencia de estar mal disposto.
Depois deito-me para trás na cadeira
E continuo fumando.
Enquanto o Destino mo conceder, continuarei fumando.
(Se eu casasse com a filha da minha lavadeira
Talvez fosse feliz.)
Visto isto, levanto-me da cadeira.
Vou a janela.
O homem saiu da Tabacaria (metendo troco na algibeira das calças?).
Ah, conheço-o; e o Esteves sem metafisica.
(O Dono da Tabacaria chegou a porta.)
Como por um instinto divino o Esteves voltou-se e viu-me.
Acenou-me adeus, gritei-lhe Adeus o Esteves!, e o universo
Reconstruiu-se-me sem ideal nem esperança, e o Dono da tabacaria sorriu.

(-fragment final de: Tabacaria, F. Pessoa)