Preguntes... sense resposta? La #Independència I

Preguntes... sense resposta? La #Independència I

Des que l'ànim popular vers la necessitat d'expressar la nostra veu com a poble i reclamar la possibilitat d'esdevenir un estat ha ultrapassat les nostres pròpies reclamacions a peu de carrer i ha arribat no ja sols a les nostres institucions sinó arreu, es forgen moltes preguntes que sembla podrien restar sense resposta. És per aquest motiu que vull expressar-les de viva veu tot esperant que alguna ànima caritativa i amb coneixença tracti de respondre-les.

 

Pregunta primera

Diuen des de certes esferes del poder, actual o passat a l'estat espanyol, que no es pot entendre Espanya sense Catalunya ni viceversa, i a més a més, o tal vegada només, ho fan mostrant un desaforat amor des de la l'altiplà central, escassament vist per no dir moltes vegades de nova floració, envers les perifèries. Un amor tal que hom acaba pensant que, vista la situació real i el tracte que les institucions espanyoles donen a Catalunya i a tot allò que significa, no erràvem quan parlàvem d'un matrimoni on una de les parts ha acabat tergiversant el seu comportament resultant un cas de maltractament. Passada aquesta fase de recordatori de l'amor que segons ells hauria d'ésser mutu, ens recorden que cas d'independitzar-nos (al respecte hi ha una pregunta més endavant) acabaríem fora de la Unió Europea, i clar, caldria engegar el procés d'admissió on caldria la unanimitat dels membres; i, deixen entreveure que, cas de marxar, Catalunya no hauria d'esperar que Espanya acceptés la seva possible entrada a la UE.

I la pregunta és: això és amor? Això em sona a “o mía o de nadie” que acaba esdevenint “la maté porqué era mía” que, no ho oblidem, és una perversió malaltissa de l'amor. Són les amenaces de revenja durant un procés de separació matrimonial sense gaire acord. No diuen que s'estimen tant Catalunya i la seva gent? Llavors, si se l'estimen, perquè els volen posar traves al seu propi esdevenidor? Per què impedirien la seva nova entrada, cas que fos necessària, a la Unió Europea?

Segona pregunta

Afirmen que les normatives europees no contemplen com actuar en cas de secessió d'un part d'un estat membre i que, consegüentment, pertocaria que aquest territori, cas d'independitzar-se, de forma automàtica restarà exclòs de la Unió i hauria d'encetar un nou procés d'admissió. Considerant que ara per ara qui primer planteja aquesta possibilitat és Escòcia en un horitzó de finals del 2014, bé podrien intentar les autoritats europees intentar tenir enllestit per llavors quelcom que permetés dirimir aquesta qüestió; però, no ens enganyem, les coses de palau poden anar molt a poc a poc, que sempre seran molt veloces comparades amb la celeritat de les institucions europees.

Bé, sigui com vulgui, és un marc legal que caldrà resoldre el més aviat possible, mentrestant donarà per a molts comentaris i algunes preguntes. Per què, si Escòcia, territori i ciutadania que, no ho obviem, actualment forma part de la UE, esdevé un estat independent simultàniament es veu obligada a marxar de la UE perquè no va passar cap procés d'adhesió, no ho hauria de fer també el nou estat que sorgirà com a hereu del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord? De fet, no crec que es pugui dir igual, tal vegada passarà a ésser Regne Unit d'Anglaterra, País de Gal·les i Irlanda del Nord. I si filéssim molt prim, fins i tot el Regne d'Espanya que entrà a la UE no seria el mateix que restaria a la UE si Catalunya (sense coma) o Euskadi acabés esdevenint un nou estat en el sí de l'anomenat vell continent.

I encara filant més prim, els hi recomanaria que posessin fil a l'agulla, perquè per tots és conegut que hi ha d'altres regions sense estat a Europa que aspiren a canviar el seu estatus legal; i si Flandes aconseguís esdevenir un nou estat, adéu-siau a Bèlgica, ja que en sorgiria a més a més de l'estat flamenc el de Valònia, i si tots dos han de demanar l'adhesió, m'agradaria veure com s'ho faria la UE sense Brussel·les en el seu sí.

Tercera pregunta

La legalitat vigent és d'obligat compliment afirmen i recorden, o millor dit, amenacen amb la seva literalitat, des dels fronts unitaris espanyols. Bé, aquesta és una afirmació d'una veracitat inqüestionable, ara bé, també és cert que la legalitat, o millor dit, les legalitats, no són sempre unes doctrines perfectes. De fet, si ho fossin, no hi hauria una catèrvola de legalitats escampades pel món i hauríem arribat a un punt de la línia temporal on no caldria modificar-les. Però no és el cas. De fet, aquells que esgrimeixen la constitució espanyola com si aquesta fos la paraula revelada, més verídica encara que els tres llibres de les religions monoteistes, podrien tractar de fer-la complir amb la mateixa aparent vehemència en aspectes com la igualtat davant la llei, el dret a l'habitatge, etcètera.

I si ens posem una mica historicistes, comprovarem que gran part dels avenços socials s'han fet contra una legalitat vigent d'obligat compliment i que en molts casos una majoria volia encara mantenir com a privilegis heretats. A més a més, si no recordo malament, la traducció del mot democràcia (no estic parlant de la democràcia grega quan es creà el mot, si allò no ho haguérem canviat, legalitat vigent d'obligat compliment aleshores) significa poder del poble; per tant, donem-li el poder al poble, que aquest s'expressi lliurement i s'accepta la seva decisió. És a dir, per què no es fa un referèndum? Ara bé, si al final es realitza el referèndum que sigui en condicions, no com d'altres vegades ha succeït a l'estat espanyol.

Sigui com vulgui continuo sense entendre per què no volen que es pugui fer un referèndum, més enllà de les suspicàcies que tenen por al resultat. Només hi ha una manera de saber què opina la gent: preguntem-li-ho.