Avui vull dedicar-li el comment a la meua estimada amiga Astrid; la boja que veieu a la fotografia davant de la Porta de l'Infern del Museé Rodin del seu Paris...
Hi ha infinitat de motius per dedicar-li, com a moltes de les persones de qui gaudeixo de l'honor de la seva amistat. Compartim afició pel foc i la pòlvora -vàrem somniar amb Mariken von Nijmegen-; hem fruit junts com a Trio Calavera amb en Dani de Paris, hem viatjat junts pel nord de la Península Ibèrica, hem vist -i les que queden- expos, obres de teatre, ..., (com anava allò d'addictes -gourmets- a l'art?); sé que algun dia aconseguirem que Intermitents -la nostra eterna companyia de teatre amateur- faci camí; ella fou la "kabrona" que quan vai' decidir pujar a un escenari a fer una lectura poètica enganyà la gent per venir molt bohèmia; ella és una de les persones amb qui he gaudit d'eternes nits de confessions i xerrameques...
hi ha tants motius; però avui em quedo amb un: la senyoreta ja és graduada en Ciències Químiques; i com també té el CAP ja podria començar el seu somni de dedicar-se a l'ensenyament secundari...
Kisses & Hugs. (de un freaky de la noche...)
i una cançó:
3 comentaris:
Sempre que llegeixo o sento paraules d'amic a amic no puc evitar fer un somriure.
És tan gran (TANT) el fet de tenir un amic(i deixa'm que digui "amic de debò", tot i que no hi estic gens d'acord amb aquesta coletilla. Un amic és el que és, però hi ha gent que ho confon)
El fet de sentir dins teu que formes part d'algú, que algú forma part de tu, i que hi sou passi el que passi, sense horaris, ni condicions, sincerament, plenament. Quan la cagues i quan l'encertes, per plorar i riure i renyar i jugar i callar.
No em cansaré mai de dir que un amic és el més gran tresor que pots trobar mai i l'has de saber mimar i cuidar. Lluitar fins al final.
Potser moltes coses semblen tòpics, però quan les vius és tan meravellós! :)
:)
ja saps com t'estimo
:)
Després de les teves dolçes paraules, dels recors que m'has fet evocar i del somriure amb què me'n vaig a dormir després d'haver- ho llegit, només em cal demanar-te quin és el títol de la cançó. Em resulta molt familiar, però no en sé el títol, i si me'l dius prometo afegir-la al meu repertori.
A més, em plau anunciar-te que tornaré a cantar. L'any que ve reemprenc la música en la forma del cant, amb 12 classes indiviuals. Així que... quan deies que fèiem un recital musicat?
I quan fem una cervesa tu i jo? necessito adonar-me que sóc llicenciada, i sé que al teu costat em serà més fàcil.
Ptons
no hi ha tresor més gran que l'amistat...
Raquel, allò de "l'amic de debó"; sempre he dit que a les nostres llengües li manquen les paraules importants, les que permet diferenciar els diferents graus de relacions personals...
algú digué una vegada que "un amic és aquella persona que ho sap tot de tu i tot i això t'estima"...
Astrid, la birra? questa notte. M'agrada escoltar que tornes a les classes.
Recital cantat? El meu encara és en estat embrionari: em costa molt crear aquestes coses... però serà.
La cançó és "Caruso" composta per Lucio Dalla. un link:
http://www.youtube.com/watch?v=W-8CNslGOPc
Publica un comentari a l'entrada