Sembla que l'únic tema de conversa possible avui és el debat electoral (sic) entre els candidats de los dos partits majoritaris a Espanya ahir nit, doncs jo no us parlaré. Aplicant els principis que s'amagaven originàriament en la màxima mens sana in corpore sano mentre es produïa el debat un servidor estava jugant a bàsquet.
I vull fer constar que sempre he estat una persona molt interessada en tot allò que s'anomena política, de fet em vaig creure aquella màxima hel·lènica que sosté que política és tot. Emperò, sembla que la longevitat ho tergiversa tot, mireu, casualment la situació grega. Però si ahir vaig decidir no veure el debat, decisió conscient i meditada, fou perquè tal i com representa el hashtag #rubajoy podem aplicar aquell lema reicatolicià “tanto monta monta tanto”. És cert que uns seran dolents i els altres més dolents; però, les seves promeses electorals són això: promeses. Tal i com deia von Bismarck, mai es menteix més que abans de les eleccions.
Ara mateix els ciutadans només mantenim el dret de “col·locar” el president i els seus adlàters i hem d'ésser conscients que aquests no treballaran per nosaltres. Avui, únicament mana aquest concepte tan poc clar i més aviat obscur (en les pitjors accepcions del mot) que és els mercats. Essent un lego en economia els mercats es presenten representant el paroxisme d'aquella màxima que afirmava que el sistema, el capitalista, es perpetuaria ad eternum calguessin els mitjans que fossin necessaris. És a dir, des d'una òptica científica els podríem comparar amb el càncer més evolucionat de tots: les cèl·lules tumorals són immortals, mentre tinguin un sustent nutrici; tal i com fan els mercats, viuen dels estats (de la seva ciutadania) i si el cos (l'estat) mor, ells (els mercats tumorals) tenen la capacitat invasiva dels patògens. Aquest és el motiu pel qual deia que la longevitat de certes idees no ha estat positiva. Així, sembla que hem volgut jugar a ésser déus i ens hem quedat en aprenents de druides a qui el viatge els dugué a l'abisme. I quan un mira l'interior de l'abisme, l'interior de l'abisme el mira a un; aquesta vegada, l'abisme ha saltat i ens ha colonitzat. Tal i com hom podria imaginar veien el cartell que resa que fóra millor que guanyés Cthulhu, ja que ens han de torturar que un faci un poderós i antic poder.
Tot i el que acabo d'expressar, mantinc confiança en l'ésser humà. Tal vegada el fet que el debat coincidís amb l'aniversari del naixement d'un ésser meravellós com Maria Salomea Skłodowska, més coneguda com Marie Curie, ens ajuda a mantenir-nos en aquesta postura. Per això, continuaré defensant el No els votis, però vota! Hi ha diferents opcions, així que podeu tractar de trobar la vostra o votar nul. No he cregut mai en el bipartidisme, no és bo en cap faceta de la vida. Ni blanc ni negre, la paleta de colors encara que només tinguem grisos. No tornem a l'època caciquista dels Cánovas i Sagasta. Deixem, això sí, buides les urnes del Senat. Perquè aquesta cambra és totalment inútil. És una més de les sagnies cap a l'economia estatal, forjada per la ciutadania, que cal exterminar, com les prebendes que manté l'estament polític.
Clar que demanar eradicar les feudals prebendes de qui ha pervertit la política i l'ha venut com Esaú per un plat de llenties és com demanar a un eclesiàstic que no cregui en Déu. Ells han aconseguit trobar el grimori que els expliqui com vendre l'ànima al Dimoni i que aquest passi comptes a d'altri. És en aquests moments que hom acaba creient que fins i tot li donarà la raó a un ésser vil com l'aiatol·là Jomenei que sosté que cal tallar les mans de tothom que hagi fet o faci quelcom per fomentar la crisi: especialment, tots els ma****its que en foren responsables de la suituació actual, des de FMI, New Century Financial, Lehman Brothers, etc i aquells com el broker (realment, us varen sorprendre les seves declarions a la BBC?) Alessio Rastani.
Potser és perquè sóc català i m'he hagut d'acostumar a celebrar derrotes que penso que el 20-N, mentre seguim dins l'estat espanyol (no oblidem que l'any 1714 s'abolí el concepte “Espanyes” i que ens podia mantenir dins) hauria d'ésser una celebració, no de la democràcia com tractaran de vendre'ns aquests dies, sinó ans del contrari: el recordatori que el dictador morí al seu llit. Clar, que en un país on es santifica una constitució que no es pot tocar si no és per abolir la lei sàlica, qualsevulla altra cosa que vagi contra l'establishment caciquista és demanar quelcom més difícil que la lluna.
Per concloure, un últim pensament: tot just abans del debat, en una cadena de notícies, tornaven a emetre un documental respecte què ha decidit a nivell polític Islàndia per tractar de combatre els embats de la crisi a nivell polític mentre aquí representaven un teatre de titelles per decidir qui es doblegarà davant els mercats. Possiblement tenia raó aquella cançó que ens recordava que Todo lo que Lenin nos dijo sobre el comunismo era una mentira como un piano, pero todo lo que Lenin nos dijo sobre el capitalismo es tan cierto como que existe el ser humano.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada