diumenge, de desembre 12, 2010

RGCRE Formació dels Diables




Ahir s'iniciaven, si no comptem la prova pilot, els cursos de formació dels Responsables de Grup de Consumidors Reconeguts com Experts (RGCRE); és a dir, les persones que faran la formació dins les colles de diables, entre d'altres funcions.


És una de les conseqüències de la transposició de la directiva europea respecte pirotècnia. És dolent fer una formació del nostre col·lectiu? No, en absolut. De fet, en diferents graus totes, o gairebé totes, les colles fem una formació a tota persona que entra a la colla (a Diables de Les Corts cada vegada funciona millor el concepte de padrinatge, establerts fa molts anys); i també hi ha persones que continuen fent el que podríem anomenar formació continuada. Ara bé, si com gairebé tots els ponent varen dir (bé, els substituts o els seus) «què havien d'ensenyar a la gent que érem allà?» podria ésser un fals handicap auto-imposat que calia obviar per fals, el que s'havia de fer era tractar d'aconseguir que aquestes jornades esdevinguessin útils. Emperò, quan la màxima, des de certes institucions i referents, és «la situació en la que ens trobem l'hem de considerar un èxit», no es poden esperar gaires resultats òptims.


I, malauradament, així fou. De fet, podria haver intitulat aquesta entrada com La futilitat de la inutilitat. S'ha decidit partir de la premissa que l'únic que s'havia de fer era passar el tràmit al que ens/se'ns havia compromès i així poder oblidar-se de tota aquesta “problemàtica” en comptes de tractar l'avinentesa per millorar la formació global. Un exemple, absolutament paradigmàtic, seria la nul·la vessant pràctica de la formació. I, molt especialment, podríem incidir en el fet que, com des de fa molt de temps alguns critiquem, manquen persones que sàpiguen fer d'encenedors adequadament, hagués sigut una temàtica interessant a parlar, però en absolut es va tractar.


Les anomenades Jornades de Formació són una inútil pèrdua de temps. Clar i català. No calen circumloquis per descriure quelcom que cau pel seu propi pes. Possiblement si aquest escrit fos llegit per certes persones em criticaran per incendiari i moltes altres coses més; però tota persona que hagi fet o faci el curs (si aquest no el canvien) acabarà adonant-se de la veracitat de les meves paraules. Argumentaré les meves paraules. Si es planteja una formació on la meitat de les hores són no presencials i la resta presencials és una errada que gran part del material virtual sigui la presentació que es farà després; i, per més inri, aquesta presentació consistirà, únicament en la lectura dels texts de les imatges. Aquesta fou la dinàmica de les xerrades de legislació, formació dels CRE i pirotècnia. Hores aquestes que foren absolutament perdudes i ratllant el ridícul, la vergonya aliena i l'estultícia supina. Una demostració fou l'actitud de les persones que érem allà per rebre la formació, que en molts moments, i no sols en el simulacre de test, ratllàrem el comportament dels alumnes de col·legi en una excursió perquè la situació era surrealista i considerem-la còmica per no dir tristament i malauradament esperpèntica. Però n'hi ha més d'exemples. Al parlar del “decret PAU”, així com ja havia passat amb altres aspectes legislatius, el ponent, com a manresà era desconeixedor de la realitat barcelonina (recordem que els assistents érem d'entitats barcelonines i de L'H), fet que impedia (més enllà de les moltes problemàtiques que el decret comporta) entendre com seria la seva aplicació en els nostres àmbits territorials. Això és poca capacitat organitzativa, suposo, o cap mena d'interès per una formació real.


Ja amb els peus ficats a la fanguera parlem de la primera i última xerrada, les relatives al marc festiu i incidències i accidents. La primera fou la xerrada típica, molt interessant, no es pot negar l'evidència però es podia haver fet amb un altre format. La última la trobo també una xerrada fallida, podia haver sigut molt profitosa i esdevenir molt útil, però ens vàrem acontentar amb donar percentatges d'expedients rebuts per les colles federades.


No em serveix, perquè crec que és un plantejament erroni (no ho som, no ho hem sigut, però tampoc hauríem de pretendre ésser-ho, perfectes) afirmar que aquesta formació està plantejada per quan pertoqui formar nous responsables. Una bona formació sempre hauria d'ésser ben rebuda, però cal voler realitzar-la i rebre-la.


En definitiva, unes jornades de formació plantejades de forma errònia i que impedeixen un bon aprofitament de les mateixes. Una altra oportunitat, i quantes duem?!, perduda. Tot continua perfecte en el camí dels estults i de la niciesa sembrada.





dimarts, de novembre 30, 2010

CiU ha guanyat, arriba el canvi cap a President Mas


Aquesta vegada el resultat és molt clar: Catalunya ha decidit donar el comandament del seu futur, novament, a Convergència i Unió sota la direcció d'Artur Mas, qui esdevindrà el 129è president de la Generalitat.


Sorpresa? No pas. Ara bé, alguns resultats no han sigut com un servidor esperava. Al final CiU ha aconseguit allò que havia demanat al principi, i que les últimes enquestes potser feia que es freguessin les mans somniant quelcom millor: una majoria folgada i que permet una governabilitat en solitari. El PSC s'ha ensorrat més del que molts intuïen i ara els caldrà, el President Montilla ja ha obert la porta ràpidament, plantejar-se qui volen ésser. Amb el fantasma de les municipals (tot i que el monstre serà un altre) mirant-los de fit a fit des de les ombres caldrà que es (re)plantegin la seva filosofia i estratègia. Ara sí serà el moment de decidir quines famílies tenen més força i quines es creuen més necessàries, la seva travessa del desert pot ésser llarga, però també caldrà saber quina relació es plantegen amb la seva casa gran i quins els objectius propis. Esquerra s'ha ensorrat fins a límits que semblava que no tornarien a trepitjar; potser és cert, com deia en Ridao, que la major part de l'electorat perdut ha marxat a CiU i que els votants de SI són majoritàriament votants nous, però després del 10-J i quan semblava que l'independentisme es trobava millor que mai, els resultats han sigut molt dolents. Esquerra caldrà que es plantegi, tornarem a veure les intestines guerres familiars, el nou rumb; i manca per veure si tractarà d'oferir-se a CiU en molts moments o tractarà de bastir novament la seva força des de l'oposició que ara li pertoca. El PPC s'ha erigit en el segon gran triomfador de la nit. De la mà d'una Sánchez Camacho, un dels millors actius del partit a nivell estatal, ha arribat als seus millors resultats. El temps ens dirà si realment només es plantegen les eleccions al Parlament com les primàries per Moncloa o volen intentar ésser una força real a Catalunya. A ICV-EUiA sembla que li ha tocat la menys dolenta part del l'ensorrament tripartit, curiosament, o no, l'únic que ha fet apologia del mateix durant la campanya. El seu electorat, tot i la pèrdua, ha estat fidel. Ara bé, la seva promesa d'oposició dialogant però bel·ligerant, sabem que hi ha hagut molts fronts entre ells i la federació democratacristiana, és un veritat absoluta, el que no sabem és fins a quin punt poden ésser un element real d'oposició. C's va arribar per quedar-se. No era la millor situació per mantenir el seu espai, però ho ha fet consolidant-se (i sense la llei d'Hondt encara es trobaria millor). Això sí, la seva existència al grup mixt no serà tan plàcida ara que ha entrat al Parlament la formació de SI; amb una força més gran de la que alguns esperàvem. A SI els caldrà definir-se com a partit o re-definir la seva estructura cara les municipals i ulteriorment les espanyoles i bastir un filosofia més enllà de la promesa que sols no podran acomplir de demanar una llei per al referèndum. Depenent del caire, personalista o no, que prenguin poden ésser una flor que no fa estiu. Al mateix temps, RCat haurà de decidir què serà d'ells.


Molts vàrem respirar en veure que PxC no entrava al Parlament, però els 75000 vots obtinguts, i no obviem que la participació augmentà respecte les anteriors, ens demostren que seran un dels guanyadors de les futures eleccions municipals de finals de maig; i això és una molt mala notícia.


I qui serà el President Mas? Fins al 2012 no el veurem poder plantejar el concert econòmic, cavall fort de la seva campanya i que havia set demanat per ERC ja als primers anys noranta. Durant aquest any i mig el govern de CiU haurà de jugar en les relliscoses aigües de negociar amb el govern ZP sense saber si en Rajoy serà capaç d'arribar a la Moncloa; això farà que hagi de cercar acords puntuals tant amb PSC com amb el PPC; emperò, el seu gran problema és la conjuntura actual, la crisi ha sigut un dels grans factors que ha fet de la deriva cap a les dretes el resultat d'aquestes eleccions. Com apunt pensar que molta gent haurà abandonat la nau d'Esquerra no per instaurar un president andalús sinó un president gris (i que no ha sabut enfrontar-se amb força al nacionalisme espanyol). Aquesta nova etapa de CiU al govern, caldrà veure quin lloc se li concedeix a Duran, ens haurà de mostrar si vol ésser presidencialista o de gestió compartida, centrada en sortir de la crisi mitjançant l'statu quo o enfortint les necessitats nacionals, si es conformarà amb el peix al cove o cercarà el concert econòmic, i si aquest no arriba quin serà el seu pla B, i en la sortida de la crisi a la que ens ha de dur, fins on cauran les polítiques socials d'esquerres des de la seva visió centredretista.


Sigui com sigui, ara és el moment d'esperar que sigui un bon president, si més no que ho intenti, i que desitgi ésser un President de Catalunya. El temps, emperò, ens dirà si el canvi que tothom sabia que ara arribaria era el necessari o si no ha sigut una sàvia decisió.


Els resultats aquí.



dijous, de novembre 18, 2010

Patrimoni Immaterial de la Humanitat



El proppassat dimarts la UNESCO a Nariobi seleccionava les noves peces que entren a formar part del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Aquest reconeixement no és més i és tant com això: un reconeixement; un voler fer públic i notori que la humanitat és formada per diferentes cultures, però totes i cadascuna ens pertanyen a totes i cadascunes de les persones. I per això tohom ha d'ésser implicat en la seva salvaguarda i manteninment viu (que no sempre és fàcil, com la gent del foc hem viscut recentment amb l'exemple de la Patum). Per això és un notiu de joia aquests reconeixements, i un toc d'alerta per continuar lluitant per mantenir viva la cultura, totes les cultures.

Ma mare més d'una vegada ha explicat com mon pare i jo podríem perdre el sentit del temps quan durant les jornades castelleres de les festes de la Mercè ens ficàvem al mig de la plaça i ajudàvem ficant mans a la pinya en ésser demanades. L'amor pels castells, així com per la cultura popular i tradicional d'arrel catalana, em ve motivada especialment per mon pare. Un exemple és el record que mantinc del seu regal del llibre de Xavier Brotons, publicat per Lynx Edicions, Castells i Castellers (guia completa del món casteller) de l'any 1995.

De fet moltes vegades em vaig plantejar fer-me casteller, però per un o altre motiu sempre quedava ajornada aquesta decissió; i al final, vaig fer-me diable. Qualsevulla persona que es mogui en aquest món sap que molts són membres de diferents col·lectius. Ara bé, tinc la sort de conèixer bons companys castellers i també geganters (l'altre tradició pendent) així com trabucaires sense obviar el món del foc.

És això, el ésser un fet cultural del meu país el que encara m'omple més d'orgull en veure aquest reconeixement. Aquesta tradició popular basada en l'esforç conjunt i comunitàri, en l'esperit de superació i en el plaer de gaudir de la festa al carrer. En aquest esperit tan nostre de saber que potser demanem la lluna però volem tocar el cel.



Respecte el flamenc és quelcom que també em ve d'antuvi i per habitud. Com la copla, així com certs cantants, és part de la meva música d'infantesa: és la música que escoltava i cantava ma mare, com així ho havia fet la seva mare i el seu pare (qui ho feia per Farina i Pepe Pinto). I reconec que l'art flamenc és quelcom que des de ben petit m'ha atret i em continua sorprenent. Escoltar-lo i veure'l. El flamenc, aquest cant d'origen perdut a la nit dels temps i les migracions, que és ball i és poesia; que originàriament sols era veu i acompanyament rítmic de la mà a la fusta i que posteriorment tingué el magistral “toque” de la guitarra i que avui en dia es pot guarnir amb piano, violí, guitarres elèctriques o orquestres. Aquesta expressió del dolor, de la bellesa o de les arrels, com ho era la molt flamenca poesia de Lorca, mai millor que a la veu de Morente; aquesta representació de la vida total i absoluta en un ball que és com un big-bang. Tot això és el flamenc que ara es declara patrimoni.



En aquest breu comentari respecte el nou patrimoni cultural immaterial de la UNESCO no podíem deixar d'esmentar el mallorquí cant de la Sibil·la. És quelcom que crec que hauria de poder viure alguna vegada a la vida i que em sembla meravellòs que Mallorca l'hagi conservat viu durant tant de temps. Ara més que mai es posa de manifest la necessitat d'aquest reconeixement per part de la UNESCO com a representant de la humanitat. És corprenedor que durant la celebració religiosa de l'arribada de l'esperat mesies, el redemptor dels pecats i que ha de dur la promesa de la vida eterna es recordi, d'aquesta manera tan sublim el judici final.



I un últim esment a la Dieta Mediterrània. Él seu propi nom ho diu tot: Mediterrani, aquesta és la seva essència: les diferents expressions de la cultura nascuda a la seva riba. Aquesta mar ha sigut niu de diverses formes de viure i entendre el món; però sempre sempre des de la sapiència de gaudir de la natura. La dieta mediterrània és una cultura, no és sols el menjar, és com preparar-lo, ingerir-lo i gaudir-lo. És l'expressió d'un poble: la societat que evoluciona des de fa molt de temps bressolat per les seves onades.

Per això avui tanco amb aquesta cançó:




(mediterrànio serrat)

diumenge, de novembre 07, 2010

Jo no t'espero


Jo no t'espero Benet XVI perquè no sóc catòlic. I no ho sóc perquè la meva posició respecte les religions és l'ateisme; ara bé, els vostres emissaris a l'estat espanyol, la Conferencia Episcopal Española, no permeten fàcilment la marxa de la vostra secta, ja que si així fos perdríeu calers destinats des de l'estat. I ja sabem que tot i la fama d'usurers dels jueus, qui ha administrat les finances estatals ha sigut sempre, a Europa, el cristianisme (és per això que parleu de les arrels cristianes d'Europa?)

Jo no us espero com tampoc he esperat les visites d'altres cap d'estat. Menys puc esperar el cap d'estat d'una institució basada en apostolats absolutament il·lògics, masclistes, xenòfobs, excloents i acientífics.

Jo no us espero, tot i que trobo lògic, comprensible i fins i tot necessari per a la vostra congregació les visites a Santiago i Barcelona (suposo que també les que féreu a València i fareu a Madrid); ara bé, trobo il·lògic, incomprensible i innecessari que aquesta visita no sigui pagada pels vostres fidels sinó per tota la societat. Una societat que es veu obligada, cregui o no ja no sols en la vostra propugnada fe sinó en la vostra jeràrquica institució, responsable eterna d'infinitats de pecats de lesa humanitat contra qui ningú ha aixecat la veu; una societat, deia, que es veu obligada a combregar amb cecs que volen a tothom en la ceguera. Us creieu amb la veritat absoluta i la voleu imposada al preu que calgui (si, ho recordem, per la creu o per l'espassa).

Jo no us espero perquè com vareu demostrar ahir a Santiago amb les vostres paraules respecte l'anticlericalisme continueu creient que us són propis els privilegis que vareu tenir gràcies la dictadura del nacionalcatolicisme.

Jo no us espero perquè representeu uns caduc i obsolet, representeu la part més fosca de la història de la humanitat.


diumenge, d’octubre 17, 2010

Sitges 2010 (valoració pelis vistes)



Ara que ja s'ha acabat la 43a edició del Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya volem fer una mica de valoració de l'experiència personal.

No parlaré dels premis del jurat perquè sols he pogut passar dues nits, sols comentaré les vivències d'aquest últim cap de setmana.

Com a valoració primera: hem pogut gaudir molt més que l'any passat (primera nit, segona nit).

Divendres a la nit, sense poder anar al sopar dels 500 (companys del Clínic que marxen a l'edifici del CEK) vaig arribar a Sitges per anar amb mon germà a veure les pel·lícules del Retiro. Per horaris no podíem veure la nova versió de Let me in, així podrem encara gaudir del llibre i la versió original. El primer plat era We are the Night (Wir Sind die Nacht)precedida pel curtmetratge Dracula's Daughters vs Space Brains. Aquest és un homenatge, divertit, a les mítiques pel·lícules de sèrie B, i gairebé Z, de monstres, vampirs i éssers "estranys". Un encert. El problema era la manca de subtítols, que entre que era en "americà" i els meus problemes otorrínics i acústics des de fa dies feien una mica difícil seguir els diàlegs, sort que tampoc calien gaire... La pel·lícula podríem qualificar-la d'interessant. O si més, de millor del que esperàvem, especialment vist el moment de la festa gairebé inicial. Tot i que previsible, i una mica "video-clipera", no estava malament. Podreu jutjar quan arribi a les sales.

Després arribava la Marató de Midnight X-Treme. El problema era que al sortir del cinema per tornar a fer la cua, aquesta era considerable; així que ens tocà haver de pujar a les butaques de la planta superior, que no són tan còmodes, què hi farem.

Una vegada fetes les presentacions per l'Àngel Sala, comencem amb el curt Last Seen Wearing, amb el mateix problema de no presentar subtítols. Això no és excusa: fou dolent. Omissible. Després el curt Quédate conmigo. Molt bo, la veritat és que em va agradar força (i semblà que al públic també).

I ara les pel·lis. Primer, el gran plat de la nit, la nova versió de la mítica rape&revenge, estrenada l'any 78 a Sitges, I spit on your grave. Tot anava com una seda quan de cop, a la tercera bobina, desapareix el so. Merda! Sembla que la bobina és defectuosa. Després d'una estona tensa, es continua amb el segon plat: The violent Kind. Una anada d'olla que no em va acabar de convèncer (a mon germà tampoc, la veritat és que hem tornat a coincidir en les valoracions). Més enllà d'algun moment interessant, el film no es salva.

Després d'això, el director del festival ens informa que han aconseguit una còpia en dvd (suposo que les que els envien i a partir de les que ells selecciones les pelis) de l'anterior. Així que podríem continuar veient-la. Òbviament deien que tot i no ésser un problema generat per ells, demà tornarien els calés a qui passés per taquilla, però com a mínim podríem acabar de veure la pel·lícula. La veritat que la diferència de qualitat d'imatge es notava (i el nom inserit constantment al centre de la imatge molestava una mica). Sigui com sigui vàrem poder veure la pel·lícula sencera i confirmar que només per veure aquesta pel·lícula ja mereixia la pena el viatge fins la vila costanera i perdre hores de son. (Ara tinc moltes ganes de veure l'original, pel·lícula de culte que aquí s'estrenà com La violencia del sexo). Molt bona. M'agradà molt.

A continuació, ara ja en els seient de la part inferior, veuríem The final. La valoració seria "gairebé". La proposta és molt interessant, però hi ha quelcom que fa que no rutlli del tot. Tot i això, una pel·lícula interessant.

Així tornàvem cap a casa per arribar a les 8:25 per dormir una mica que ens esperava una altra jornada ben llarga i amb moltes coses a fer.

Per dissabte ens havíem reservat la Marató de cloenda. Per horaris, tot i que després, havent patit l'hora de retard per iniciar-se vàrem comprovar que hagués set possible, no vàrem anar a la sessió al retiro d'una de les pel·lis que més ganes tenia de veure: A Serbian film. Esperem, tot i que sembla força complicat, que arribi sencera a les sales comercials o l'haurem de cercar a la xarxa. També havíem hagut d'abandonar, tot i que mon germà, que era a la vila sí la pogué veure, Metrópolis.

Començàrem amb el nou curtmetratge de Manolito Vázquez. Ara no recordo el nom, lògic: oblidable.

La primera pel·lícula era Mother's Day, un altre remake. Em va agradar. Trobo que està ben rodada i que aconsegueix perfectament el que desitja. També arribarà a les sales i ho podreu comprovar. Després, I saw the Devil. També força interessant. Rebuscada, lenta, densa i en certs moments dura, és un treball molt recomanable (si t'agraden les temàtiques d'assessins en sèrie i de revenja). I per finalitzar Detective Dee and the Mystery of Phantom Flame. Tot i no ésser cap enamorat de les pel·lis d'arts marcials aquesta, que no ho és, és una barreja traçuda de molts gèneres però en té força, és bastant bona.

Així, i havent patit el cansament durant l'emissió, fèiem cap a Barcelona on arribàvem a les 10:30 del matí.

Així que la valoració, amb aquest breu resum, de l'edició d'enguany és molt positiva. Ara esperant l'arribada de l'in-edit i el Sitges de l'any vinent.

Com a curiositat dir que he pogut tenir a les meves mans l'edició, per fi, del mític llibre de Jack Torrance No por mucho madrugar amanece más temprano.



divendres, d’octubre 08, 2010

Estimar una llengua és defensar-la i això implica fer-ne un bon ús


Molt he estimat i molt estimo encara escrivia Martí i Pol. L'amor, l'estimació, l'afecte es poden, i cal fer-ho, sentir per persones, ens i conceptes abstractes. Avui vull parlar de l'amor a la llengua. Tot i dir-ho en singular, en aquest cas em refereixo a la llengua que hom senti com a pròpia, em refereixo a totes les llengües parlades (ara, avui o demà).


Una llengua és un vehicle de comunicació, és un dels súmmums de l'evolució: la capacitat de transmetre informació, tant referent a conceptes reals com abstractes. Cada llengua pertany als seus parlants, al poble que en fa ús d'ella i del que és representant ja que una llengua és l'esquelet d'una cultura. Un poble pensa, parla, fa ciència i filosofa, crea art, ja sigui escrit, amb imatges o abstracte, cuina i simplement passa el temps en i amb aquest idioma. Ara bé, l'estima es demostra en l'ús, en el bon ús de la llengua. Perquè la llengua, quelcom plàstic i viu necessita d'una normativització.


Crec en la necessitat de normativitzar les llengües, no tancar-les amb clau i forrellat, però sí mantenir una estructura organitzada per a preservar-la en la millor de les condicions possibles; sense oblidar que les llengües evolucionen constantment.


Ara bé el cas de les llegües amb pocs parlants o aquelles llengües que es veuen sota la pressió de les llengües majoritàries per ésser un àmbit multi-lingüístic requereix una cura especial en la seva defensa i conservació que òbviament només pot fer-se des de l'estimació.


Com a persona nascuda a Barcelona, xarnego, tinc la sort d'ésser bilingüe de naixement. Des de ben petit em varen ensenyar que havia d'aprendre a la perfecció, si això és assolible, l'ús d'ambdues llengües (després apareixeria una tercera en el joc) i sempre he tractat de fer-ho. És per això que cada dia m'esforço en millorar el meu nivell en ambdós idiomes. Això sí, sento a llengua del meu país el català, i, considerant les vicissituds que ha hagut de patir, trobo que la seva defensa i lluita per un bon ús és encara més necessari.


I ens estimem el català perquè nosaltres som la llengua. Hi hagué qui digué que mai es podria fer física quàntica en català, avui tenim un sincrotró a Catalunya i moltes persones vinculades utilitzen el català. Hem patit prohibicions per parlar la nostra llengua, i tot i això la mantenim viva. Però no ens podem conformar amb que sobrevisqui, cal que tingui bona salut, i no una mala salut de ferro. Això significa que cal no simplement parlar el català, cal parlar-ho bé. I cal escriure'l, i cal escriure'l bé. No hi ha excusa possible.


I els fet demostren que és possible. Jo ho vaig viure a casa meva: mon pare, nascut l'any quaranta, rebé tota la seva educació en castellà (i era fill d'aragonesos) però ell aprengué el català al carrer i ja de gran es va preocupar d'aprendre a escriure correctament la seva llengua: perquè com a nascut a Barcelona ell sempre va pensar que la seva llengua era el català. Si preferiu exemples il·lustres, el pregoner de les proppassades festes majors de la capital catalana també recordava com havia rebut tota la seva educació en castellà, ara bé, avui en dia arquitecte i poeta en ambdós idiomes, català i castellà. I podríem citar el poeta i dramaturg Àngel Guimerà, nascut a Santa Cruz de Tenerife, tot i que educat a El Vendrell en castellà, llengua en la que s'inicià com a versificador. Emperò, acabà, per voluntat pròpia tenint el català com única llengua d'expressió i essent una de les més importants veus de la nostra dramatúrgia.


El que desitjaria transmetre amb aquest escrit és la idea que no trobo excusa per no tractar de fer un bon ús de la llengua, parlada i escrita, en tot moment i en tota situació.


Avui tenia intenció d'oferir-vos un escrit referent a l'amor a la llengua i de la necessitat de defensar-la i del bon ús, i així us l'he mostrat, però avui m'he trobat amb una reflexió del gran Gaziel, que he trobat com a il·lustració del mot d'avui de rodamots, que trobo molt relacionada:


De veritables filòlegs, la Secció Filològica [de l'Institut d'Estudis Catalans] no en tingué més que dos: un, que era pur instint i voluntat indomtable, però de formació anàrquica i tempestuosa, el mallorquí mossèn Antoni Maria Alcover; i l'altre, fred, precís, rigorós i científic, el barceloní Pompeu Fabra. Tots els altres d'aquell temps, poetes o escriptors eminents, eren, però, més fets per decorar una acadèmia de les que fan bonic i vesteixen un país, com la francesa i l'espanyola, que per posar en surada, com diuen els pescadors, i dotar de veles noves i fortes, que la portessin a navegar altre cop pel món culte, una llengua que feia aigües d'abandó per tots costats: la nostra llengua catalana.
• Gaziel,
Tots els camins duen a Roma. Memòries (1893-1914), vol. II (Barcelona: Edicions 62, 1981)


Si no volem acceptar la necessitat d'aprendre cada dia a tractar acuradament la nostra llengua, si no ens esforcem per fer-ne un bon ús d'ella simplement serem com aquest acadèmics decoratius. I els elements decoratius no salven una cultura, cal art i ciència, que en aquest cas és parlar i escriure totes i tots correctament la nostra llengua. No hi ha excuses: si estimes Catalunya i el català has de voler parlar i escriure correctament la seva llengua.






La primera imatge és la molt literària Senyera que dissenyà Tàpies. La segona és una maca imatge trobada en un blog que il·lustrava la llachiana cançó del Viatge a Ítaca.


dijous, de setembre 30, 2010

jo sí vaig fer vaga


Sí, ahir vaig fer vaga. Voluntàriament, ningú em va obligar ni coaccionar.

I és en aquest moment, o en les dates prèvies que molta gent et preguntava o comentava: i per què? I per a què servirà? I no arriba tard? Jo no estic d'acord amb el govern, però tampoc estic d'acord amb els sindicats, i no sé què fer. Jo no em puc permetre el luxe de perdre un dia de sou.

La veritat és que un no té la resposta per gairebé cap pregunta, ni és coneixedor de la veritat absoluta, si és que aquesta existeix, però pot tenir una sèrie d'idees, pròpies, i tractar d'ésser conseqüent.

Trobo que el primer gran problema d'aquesta vaga general radica en el moment que arriba: no és fa fàcil d'entendre què es cerca una vegada el decret llei ja és aprovat. O, millor dit: no s'entén que s'espera aconseguir; i, per què no s'ha fet abans (aquí podríem plantejar-nos el per què fou aprovada quan ho fou). Ara que també pot haver qui digui que queixar-se per quelcom que encara no està fet i aprovat tampoc és la millor forma; però tots sabem que la pressió prèvia és una de les armes que cal brandir en la lluita per les llibertats.

I parlant de llibertats, aquesta fou una de les més esmentades paraules del dia: el dret a fer vaga i el dret a treballar. Complicat el tema. És ben cert que la llibertat individual d'una persona acaba on comença la d'una altra; però clar, quan entren els col·lectius les coses es veuen diferent. Qui vulgui fer vaga que la faci i qui no doncs també. Ara bé, igual que critiquem els "piquets" quan no són informatius, sinó coercitius, també cal que pensem en les idèntiques accions però a la inversa que fan alguns propietaris d'establiments (per no utilitzar la paraula empresari com a sinònim de delinqüent). I què vull dir amb tot això, doncs que per molt que desitgem i somiem que en un dia com aquests cal garantir tots els drets és una utopia, i a més a més, una utopia estúpida i ingènua: si els drets sempre fossin garantits mai caldria fer diades com aquestes.

Però tornem al rerefons més ideològic. I vaig a deixar clar la meva posició: no estic vinculat a cap partit ni sindicat; tot i que sempre es tenen punts en comú amb certs estaments. Dit això, prosseguim.

Un govern pretesament d'esquerres (tot i que ja fa temps que el PSOE ha deixat d'ésser un partit socialista per esdevenir un partit socialdemòcrata de centreesquerra, en el millor dels casos) no pot permetre's, per molta imposició supranacional, una reforma laboral d'aquesta tesitura. Calia afrontar la situació, tal vegada s'arriba tard (i sí, no oblidem que patim les conseqüències de les males accions realitzades molt lluny d'aquí, però així és el sistema) ajustant altres preceptes i polítiques, però hi ha accions que no poden ésser defensades quan s'ha volgut primar la política social.

És per això: un govern que abandona les polítiques socials amb una reforma com aquesta que calia anar a la vaga, tot i que no es volgués fer costat al "bàndol" sindicalista.

Em semblaria vergonyós, injust i tergiversador negar la importància dels sindicats. La importància que han tingut els sindicats en la història social de la humanitat. Molts dels èxits com a treballadors s'han assolit gràcies a la feina realitzada, durament batallada, des dels sindicats. Emperò, cada vegada més, sembla que la seva feina es dilueix. O més aviat, que no s'acaba de veure quina és la seva feina actualment. No podem negar que la seva existència és, encara avui dia, o, precisament, avui dia encara més que mai, necessària; però si la feina és ben feta. Tal vegada el que succeïx és molt similar al que amb els partits polítics: descrèdit. I el descrèdit naix no per com diuen en castellà "calumnia calumnia que algo queda" sinó perquè la feina o no es fa o es fa malament. Tant els uns com els altres. Potser la problemàtica rau en el fet que no es sap mostrar la feina que es fa, però molta gent ja no confia en els sindicalistes, o potser en les seves cúpules. Com si fossin fantasmes que només es corporifiquessin per dur-nos a l'acte final de les movilitzacions o la vaga. Jo no negaré que hi hagi feina feta, i tal vegada molta, però cada vegada més no es sap, o no es sap vendre. I és una llàstima, perquè jo sí crec que la seva és avui dia una tasca molt important; ara que somnis socialistes han sigut esmicolats, en un sistema com aquest i en moments com l'actual hauria d'ésser imprescindible una institució com ho són "ideològicament parlant" els sindicats per mantenir la lluita per assolir-ne de noves o no perdre les millores socials aconseguides en dura pugna.

I és en aquest precís instant del discurs que entrem en els terrenys fangosos: pot realment existir una reforma laboral (quina por em fa pensar en la revisió de les pensions, amb eternes promeses mai realitzades) que sigui bona per treballadors i empresaris i que vingui proposada per un govern? Jo crec, o vull creure, que podria existir, però cal voluntat per aconseguir-ho. I aquí em sembla que és on rau el problema: no penso baixar del meu ase. I més si sabem que segons quins canvis ens poden fer sortir del foc per caure a les brases.

Per tancar, perquè al final hauré escrit molt (i fem difícil que la gent hagi arribat fins aquí) i haurem dit poc. No estic gens d'acord amb la reforma laboral d'aquest govern, un govern que va prometre moltes grans accions, i n'ha fetes, però que no ha sabut fer front a una crisi duríssima i sols ha volgut trobar la solució fàcil: que paguin els de sempre (total em tornaran a votar perquè l'altre opció pot ésser pitjor) -ai els autònoms, què us farà?!-. I tot i no estar d'acord amb els grans sindicats i les seves polítiques, creia que ahir calia fer vaga.

dissabte, de setembre 25, 2010

MOLTES GRÀCIES DIABLES DE LES CORTS

MOLTES GRÀCIES DIABLES DE LES CORTS


Avui vint-i-cinc de setembre de 2010, essent dissabte tal i com mana la tradició i el Protocol Festiu de la ciutat -diumenge si la diada de nostra senyora és en dissabte- és el dia dels actes de foc de les barcelonines festes de la Mercè.


Pot ésser un dia més o menys especial per a la majoria però us puc assegurar que per un servidor té una màgia especial: la proppassada diada de Santa Tecla es complien deu anys de la meva primera actuació amb la colla. Aquell vint-i-tres de setembre de l'any 2000 fou la primera vegada que vaig gaudir de Diables de Les Corts. Oficialment, encara no era membre, anteriorment ja hem explicat com fou l'entrada, però aquella vetllada canvià la meva vida. Ara que viuré la meva onzena mercè des de l'interior torno a afirmar que vaig gaudir d'una fortuna immillorable.


Un dels objectes que hom guarda pel seu valor sentimental és un petit mocador del correfoc vora el final de la dècada dels noranta d'una vetllada amb el amic Giaco on anàrem a fer de públic d'un dels actes més importants de les festes majors de Barcelona. Qui m'havia de dir a mi que acabaria essent partícip com actuant de les mateixes.


Entrar a Diables de Les Corts fou una de les passes més importants de la meva vida. No sols m'ha permès, i em permet i permetrà, gaudir de la cultura del meu país i continuar lluitant per la seva defensa i reconeixement, m'ha donat amistats eternes, moments meravellosos, LaMevaNena i la persona amb qui viuré la resta de la meva vida. Els actius que fan que la vida esdevingui un plaer.


Ens haureu escoltat explicar moltes batalletes, i les vegades que han de venir (Aleix, quan fem les sessions de gravació d'història de la colla?), fins i tot m'heu escoltat, alguns i espero que en breu repetir-ho, fent lectures poètiques, hem passat nits en vetlla en festes i festes, hem passat d'ésser vuit amics cremant per mantenir viva la flama de l'entitat a ésser una gernació, una legió, de diables i tabalers que, crec, molt envejats arreu pel nostre sentiment de pertinença a una COLLA.

Aquesta colla va decidir fer espectacles de foc perquè llavors vivíem amb dues actuacions l'any, però necessitàvem la pólvora, ara cada vegada fem millors creacions; i vàrem somiar el més màgic somni holandès. Hem vist nàixer el Guardià de Les Corts, hem descobert on és el nord de Les Corts i el Sud de Banyoles, hem fent actuacions a diferents llocs del territori nacional (des de l'Estartit fins al Lluçanès passant per un increïble Què volem tour?! I reincidint com a cremadors a les Santes de Mataró) fins i tot a l'estranger (Calahorra) i les germanes terres de l'Occitània, hem creat l'Atabala'mmm (i preparau-vos que aquest any hi ha unes sorpreses...!!!), hem fet mil-i-una col·laboracions amb el Casal i el barri com les accions en el dia contra la violència masclista, hem... hem sigut, som i serem Diables de Les Corts (no ho oblidem mai, quan vàrem organitzar la millor Trobada de la història ja ho dèiem: la festa dels diables pels diables).


Ha sigut tan bona la feina feta per aquesta entitat i m'heu permès desenvolupar la meva estima envers la cultura del món del foc i el desig de treballar per la gent que se l'estima que vaig acabar essent representant de la colla a Coordinadora, on he conegut també molta gent interessant. I llavors embarcar-me en les comissions de Mercè, i d'altres i fins i tot vàrem fer el salt a un projecte per presidir la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona. I vàrem assolir-ho, i arribàrem fins a Tolosa de Llenguadoc, ara per ara la última sortida feta des de l'ens. Vàrem viure moments formosos en bona companyia i d'altres no tant, i no sols perquè ara patim l'enrarida situació de les legislacions mal fetes; però sempre he comptat amb el recolzament de la bona gent de Diables de Les Corts, amics i amigues.


Avui que la paraula correfoc compleix trenta anys (sí, tots dos som nascuts a Barcelona l'any 1980, concebuts l'any anterior, com vaig poder tenir l'oportunitat de recordar a la roda de premsa a l'Ajuntament de Barcelona), avui també compleixo deu anys a Diables de Les Corts, i aquesta dada m'omple de joia. Des del setzè aniversari de la nostra colla hi ha unes paraules que volia adreçar-vos, però que encara no havia sigut capaç d'articular i crec que avui és la millor data per fer-les nàixer. En aquella actuació ens vareu sorprendre a la Núria, en Gorka, en Ferran i un servidor en fer-nos entrega de les forques honorífiques. Aquest gest per nosaltres fou totalment inesperat i ens omplí el cor de joia. I vareu demostrar el que sempre hem cregut: sou els millors! Perquè el gran tresor de Diables de Les Corts són les persones que en formen part.


MOLTES GRÀCIES DIABLES DE LES CORTS








QUI SÓN ELS MILLORS???!!!



dilluns, de setembre 06, 2010

un nou comunicat d'ETA


Ahir diumenge 5 de setembre de 2010 Euskadi Ta Askatasuna (ETA) va fer públic un nou comuncat, l'enèssim, aquesta vegada, novament, via la BBC.


Més enllà de preguntar-nos, com feren la majoria de mitjans de comunicació, quan de temps feia que la cadena pública britànica tenia la cinta en el seu poder, el desplegament informatiu així ho demostra, l'important és: podem esperar res d'aquest comunicat?


És molt interessant, i tal vegada significativament representativa, una imatge que es publica avui a pàgines interiors de El País: en una taverna a Hernani uns homes prenen “tranquil·lament” els seus vinets sense prestar cap atenció a la televisió que retransmet, qui sap per quina vegada, el comunicat de la banda. La sensació que transmet la imatge és d'indiferència.


I aquesta indiferència pot ésser deguda a dos factors: l'enèssim comunicat, aquesta vegada la “decesió de no dur a terme accions armades ofensives”, és una vis repetita que sembla ja masses vegades vista i sense cap avenç important (si no volem pensar en grans enganys com fou la treva durant el Pacte de Lizarra); essent l'altre factor important el que ETA no diu realment el que s'espera, no aclara què farà o no farà. Ni tan sols “claudica”, parcialment, davant les peticions (exgències?) d'EA i Batasuna (per què no era Aralar?) dels últims dies -tal vegada ens podríem plantejar si aquestes peticions venien motivades pel coneixement d'aquests moviments, tot i que part de l'esquerra abertzale no és contenta amb aquest nou comunicat de la banda-.


Ja fa massa temps que la lluita armada ha deixat d'esser el camí (és cert que certes decisions polítiques o judicials dels últims temps ens poden arribar a encendre com per gairebé justificar-la; però pertanyo a un poble pactista -potser perquè hem perdut totes les revoltes i les guerres en defensa de la llibertat i la justícia). Des de fa temps s'ha vist que (si fins i tot ETA poli-mili així ho entengué i certes seccions de l'esquerra abertzale i de membres que foren de la banda) la via del diàleg és la que podem utilitzar per a tractar d'assolir els nostres objectius polítics. Manu militari ja no és el camí. Potser la via negociadora política pot esdevenir més lenta, però no es pot deixar una senda plena de sang com a passat de l'objectiu recercat.


Consegüentment: ¿està ETA realment disposada a deixar les armes i permetre que els estaments polítics, seguint el dictat de la societat, tracti d'assolir l'objectiu de la independència d'Euskal Herria? Aquesta és la prengunta que ha de contestar.


Gora Euskal Herria askatuta!



dimecres, d’agost 04, 2010

comentari Mundial de SudÀfrica 2010

(sabem que arriba amb una mica de retard, però esperem que tot i això, decidiu fer lectura d'aquest humil comentari).



La copa mundial de Sudàfrica 2010 ja és història. El primer mundial al continent africà ha esdevingut i tot ha sigut tal i com havia d’ésser: la gran festa mundial de l’esport més gran del planeta.

La gran notícia és que un nou nom s’ha escrit en el reduït i selecte grup dels campions del món: Espanya ha sigut capaç de trencar tots els maleficis, propis, europeus, continentals i de previsions, per aixecar el seu primer ceptre mundial. Per primera vegada una selecció que no guanyava el seu primer partit esdevenia campiona, i per primera vegada la selecció campiona d’Europa, sense jugar a casa, esdevenia també campiona del món, i per primera vegada una selecció europea era capaç de guanyar el Mundial fora del seu continent.

Molt criticada fou la decisió de la FIFA de concedir la celebració de la Copa del Món a un país africà. Tot i els molts dubtes, l’organització ha sigut exemplar. Avui en dia ja no hi ha sorpreses en aquest sentit.

El gran lloc, potser, per veure els futbols mundials seria un lloc com Hyde Park. Recordo un article en una de les revistes gratuïtes que es donen als camps de futbol de primera, el que no recordo era l’autor, tal vegada l’insigne Enric González? Allà explicava com a les tardes s’organitzaven partidets improvisats de futbol, com arreu del planeta. Ara bé, veient els jugadors des de fora moltes vegades es podia endevinar la seva procedència: l’esperit britànic d’enviar la pilota ràpida des de la defensa als davanters, la solvència germànica i la seva perfecta organització, la defensa fèrria i una mica de joc subterrani italià, sempre capaç de fer un gol en l’últim moment, el joc espanyol de dribling etern amb l’instint d’arribar amb la pilota als peus fins la línia de gol, la força, resistència i indisciplina de ball africana... I en el fons, durant molt de temps era quelcom similar el que es veia en els mundials; però cada vegada hi ha més por a perdre que desig boig de guanyar.

Però entrem en matèria i parlem del mundial. I si un partit resumeix una competició és, tot i que no sigui el millor, la final del campionat. S’enfrontaven, per aconseguir definitivament, el seu primer títol Holanda i Espanya. Una “taronja mecànica” que feia el futbol menys total des dels setanta contra una “fúria roja” que no havia pogut fer el seu pressuposat futbol de toc i havia fet els seus millors mèrits amb un futbol de brega i entrega. La selecció dels Països Baixos presentava una capacitat ofensiva, sortint al contracop, molt elevada, tot i que tothom assumia que la seva defensa podia ésser un punt massa feble. Tot i així, sense comptar en el pronòstics, i amb un calendari relativament plàcid, on sols patí enfonsant l’únic intent de jugar durant el mundial de la canarinha i en el moments final davant la charrúa, havia arribat a tractar d’acabar amb els fantasmes. Davant es trobava la gran favorita, la campiona d’Europa, l’Espanya de la que tothom parlava del seu bon futbol que sols havia pogut mostrar davant Alemanya a les semifinals. Potser molta gent esperava una final amb un guió on Holanda tractés de disputar la pilota als ibèrics; però en el fons, sols es podia esperar un partit com el que havia disputat davant la pentacampeona. Fou una final tensa, i això és bo per l’espectacle i el futbol; però hagués sigut millor si els Països Baixos haguessin decidit plantejar un altre partit, ara bé, gairebé ho aconseguiren.

Com ja fèrem fa quatre anys (llàstima que no puguéssim penjar el comentari respecte la última Eurocopa) farem comentaris respecte algunes de les seleccions i així comentarem aquesta South Africa 2010 FIFA World Cup.

Espanya La campiona d’Europa arribava amb la vitol•la de gran favorita i d’una de les màximes expectatives del mundial si era capaç de mantenir el nivell futbolístic mostrat a l’Eurocopa de Suïsa i Àustria del 2008. Però tothom ja estava a l’aguait d’aquesta estructura i que no era la selecció que podia oferir bon joc però caure en els partits importants. I de fet, començà amb una derrota. Fet que podia haver sigut compromès en un grup més complicat, però que també els podia servir per recordar que no hi ha déus en el món del futbol, que tot colós pot perdre els peus. La resta de la fase de grups fou acomplerta com pertocava, i sols la sort (cadascú que posi l’adjectiu que consideri segons els colors) de l’expulsió xilena fou que no hi hagués més emoció. Fins aquest moment sols alguna espurna ocasional havia permès veure el pressuposat joc de toc dels espanyols (succeïa gairebé com el pressuposat “jogo bonito” de la canarinha que sols es veu als anuncis però mai als mundials, però aquests ho fan voluntàriament, en aquest cas era per les defenses numantines dels rivals). En la fase d’eliminatòries el primer escull fou una Portugal que no és absolutament res. Potser el gol és en fora de joc, però l’altre selecció peninsular no semblava capacitada, mentre juguin per a l’exhibició del “niño bonito”, de fer per eliminar-los. Després es trobaren amb un Paraguai que ja havia fet molt en el mundial. Tot i així, els guaranís saberen plantejar el partit i tingueren el seu moment. Però si durant l’Eurocopa es feren candidats reals al títol derrotant Itàlia al seu estil, tornaren a tenir l’inspiració, l’encert de Reina i el saber fer del millor porter del món Casillas, i en aquell moment es feren, de nou, i s’ho cregueren, màxim candidats al títol. I així arribaren, per primera vegada, a unes semifinals. Davant tenien una renovada Alemanya. I fou aquesta l’única que realment tractà, infructuosament, de plantar-li cara jugant a futbol. Però aquesta vegada Lineker no tingué raó i els alemanys no guanyaren. (Qui sap que hagués passat d’haver-se senyalat el penal a favor teutó tot just abans del descans?). I es plantaren davant del seu somni des de la plata de Brussel•les del 20. Fou una final d’infart. Una Holanda tancada per defensar-se i sols evitar el pressuposat joc tècnic espanyol que havia acabat amb Alemanya però sense el qual li havia costat molt més a Espanya jugar. Tractaren de fer el seu joc durant els 120 minuts de partit, evitant el joc dur neerlandès, veient com els taronges marraven les ocasions més clares del mundial i al final la inspiració d’un jugador de futbol (amb tot el que això significa) que acabà fent que aquella imatge del seu propi mundial (en el que cap jugador d’aquesta selecció, possiblement, havia nascut) en la que saltava Pertini ho fes ara un país. Espanya no havia pogut fer el seu joc durant tot el mundial, però s’havia trobat davant la seva gran oportunitat, amb una selecció que és més un equip, i sabent-se guanyador.

Holanda Tres finals, tres derrotes. La gran diferència rau en l’estil de joc. La Holanda del 2010 no jugava totalment com les dels mundials dels setanta ni tan sols com la eurocampiona de vuitanta-vuit. Tot i així havia arribat fins la final. No gaires problemes, saber no deixar jugar a Brasil (en l’únic moment que aquests volgueren jugar) i saber anul•lar l’empenta i l’esperit uruguaià. Una selecció que es balanceja en la inspiració d’un jugador i amb la capacitat d’un contraatac letal veié per dues ocasions com tenia el títol als seus peus. Si tot el món recorda el pal de Resembrink, ara tot el seu país recordarà les dues ocasions que Robben fallà. Molts criticaran a la selecció taronja per la final que jugaren, però, primer, allà hi eren, fet que la resta no podien dir, i segon, amb aquestes dues ocasions marrades podien haver sigut campions. Aquests que els criticaran ho faran perquè desitjaven veure una final amb més joc, però havent vist el que els havia passat als rivals del seu rival i com eren ells, feren la final que podien i havien de fer. I gairebé toquen la glòria...

Alemanya O com renàixer de les cendres gràcies a una lesió. La gran notícia és tornar a veure una selecció teutona jugant a futbol i no sols essent una maquinària perfecta, una col•lecció de panzers perfectament orquestrats. Perquè tot i que molts (pressuposats) periodistes es posessin les mans al cap, Alemanya moltes vegades havia jugat a futbol i ben jugat. En aquesta ocasió, emperò, l’aposta de Low ha sigut una mica involuntària. La molt oportuna lesió de Ballack, l’etern gafe i que mai arribà a ésser aquella estrella que semblava seria, va obligar el seleccionador a replantejar-se què fer. I quin encert! Considerant la joventut d’aquesta selecció, si decideixen, de nou, seguir per aquest camí, en breu, tornaran a donar-li la raó a Lineker. Sempre podrien plantejar-se què hagués succeït de xiular-los el penal a la semifinal, però amb el seu esperit, ja estan pensant en la batre Espanya a la propera Eurocopa. Crec que aquesta Alemanya és una de les grans alegries d’aquest mundial. Esperem que no es quedi en una flor estival.

Uruguai El retorn dels charrúes. Arribaren a Sud-Àfrica mitjançant la repesca i foren la única selecció sudamericana a semifinals, bé, de fet, l’única no europea. Recuperaren els somnis no ja sols del seu mundial, primers organitzadors i campions, i els del mític maracanazo (estaven escalfant per intentar-ho de nou d’aquí quatre anys?), sinó els somnis del 70. Òbviament no entrava en les apostes originals, però amb perseverança i creient en les seves armes i jugant com a bloc arribaren fins on no ho esperava ningú. Potser no era el millor joc del mundial, però era el fet d’ésser conscient de les limitacions i virtuts pròpies per arribar el més amunt possible. És una victòria dels humils davant els totpoderosos. El que potser, tot i ésser el cor i l’empenta d’aquesta selecció, és que Forlán fos elegit el millor jugador del mundial.

Ghana. Els Baghana Baghana, com foren anomenats al restar com a única selecció africana a quarts de final, foren l’ariet de la no victòria del continent negre. Des d’aquella selecció del Camerun que féu ballar (però al final caigueren) l’última Anglaterra bona a Itàlia, semblava que cada mundial era el moment de l’eclosió definitiva del futbol africà. Però novament no fou així. És més, gairebé fou una decepció. Era el seu mundial. Possiblement l’anfitriona era la més fluixa de totes les seves seleccions, però tot un continent era darrere de cadascun dels jugadors d’aquestes seleccions. Tots eren darrera la cama de Gyan que llençà el penal al travesser. La crueltat de la màgia del futbol. Tenir la glòria a tocar però emportar-se-la algú altre. Aquella tanda de penals, maleït i etern invent de paternitat dispusta entre Rafael Ballester i Karl Wald com hereu de la idea de William McCrum, deixà tot un continent plorant. Les seleccions africanes han perdut part de la seva frescor en el joc, de la seva espontaneitat i han continuat guanyat potència física, de fet com gairebé tot el futbol, i han guanyat en organització i estratègia, més per les seves pròpies experiències en lligues europees que per la seva moltes vegades pèssima organització per contractar seleccionadors. Les seleccions africanes semblen l’eterna promesa, sempre prometent però mai acabant de despegar.

Argentina D10s no va poder obrar el miracle. Maradona havia sigut el centre d’aquella Argentina del 86 que meravellà el món, i qui, amb el aturapenals Goicoechea, dugué quatre anys després la selecció fins una final; però aconseguir-ho des de la banqueta no fou possible. Aquesta Argentina, entregada a un Messi que sense Xavi ni Iniesta no sap brillar, jugava al que podia. Hi havia jugadors que creient en la màgia possible tractaren de fer que el país somniés, però aquest no estava destinat a ésser el seu mundial. L’aposta de l’Argentina ha d’estar en consolidar l’enorme potencial per la propera cita mundialista.

Brasil En la seva línia mundialista. Aquesta vegada de la mà del més europeu dels brasilers. I que consti que sempre em va agradar Dunga (per fer la feina que havia de fer, i que fou el gran pilar de l’èxit del 94). Però aquesta vegada, Brasil jugà massa amb foc, massa amb la idea que essent un conjunt rocós tindria la sort de sempre i la capacitat per guanyar amb els seus golejadors. Però el futbol és un esport d’equip i per tant cal fer-ho així si es volen assolir certs èxits merescudament. A més, ensopegaren, quan jugaven a jugar poc, davant d’una selecció que encara els deixà jugar menys. Què faran en el seu mundial?

Anglaterra Enfront dels reiterats fracassos dels últims temps, amb alguna petita excepció, dels inventors del futbol modern es decidiren per un “entrenador guanyador”. L’aposta per Capello volia ésser una aposta guanyadora, però es quedà en l’intent. No serveix posar com excusa el gol anul•lat (no concedit, vaja) enfront Alemanya. Aquell partit no l’haurien d’haver disputat: no haurien d’haver patit tant en un grup a priori assequible. A més, no havien sigut capaços de trobar com fer funcionar l’armada que desitjava l’italià. Tenen encara molta feina pendent per fer si volen tornar a ésser una selecció realment considerable com a candidata.

Portugal Realment esperaven aconseguir alguna cosa? Davant Brasil ja demostraren a què aspiraven. La seva única intenció era servir a Cristiano Ronaldo. I així poca cosa es podia fer. Per molt que ens ho vulguin vendre, ja no hi ha jugadors pels quals una selecció pot jugar i aquest fer una campiona del món.

Itàlia Han acabat creient que allò d’una final cada 12 anys i un títol als 24? Si no és així que m’expliquin què volien fer durant el mundial. Sols jugaren alguna estoneta, allò que tothom dirà “tan típicament italià” per fer algun golet i poder anar passant. L’únic esforç foren els últims minuts del tercer partit. Així, poca cosa es podia esperar d’aquesta campiona. Cal que es replantegi molt seriosament què volen fer amb el seu futbol o sí que tornarem a veure’ls en una final, per molta Itàlia, que tot ho pot, que siguin.

França Possiblement per amagar les seves vergonyes, són amagables?, seran els únics que recurriran al vell adagi que deia que Àfrica comença als Pirineus per tractar d’atacar l’actual campiona del món i d’Europa. Aquesta doble titulació, que ells aconseguiren a l’inversa, durant el període 2002-2004, pot ésser el seu millor record durant molt temps si no decidieixen adonar-se que el seu és un model totalment caduc. Ja ho era a Alemanya 2008, però sorprenentment arribaren a una final per escriure una negra pàgina a la història del futbol que servia com a metàfora del que succeïa amb la seva selecció. Tot i això decidiren anar fins a Sudàfrica, entrant per la més falsa de les portes del darrere: amb un il•legal gol amb la mà a la repesca, per dir que havien estat. Sota la direcció d’un Domenech cada dia més il•lògic i amb un grup d’idol•latrats en excès no es podia esperar gaire res. Bàsicament el que varen oferir. Ja és el seu esperit re-instaurar la monarquia després de la revolució; així ara els toca recollir les tempestats sembrades.

Hi ha d’altres seleccions de les que voldríem fer un breu comentari. Tant de Japó com de Corea que encara són una mica massa lluny del nivell de les altres seleccions favorites, però que feren millor joc que algunes de les comentades anteriorment i que en breu les podríem arribar a veure assolint fites com les de l’Uruguai (i fora dels seus terrenys). Xile i Mèxic potser tenien millor selecció que Paraguai, per comparar-les amb algú, però no tingueren la sort suficient que en aquest tipus de competició es requereix. Crec que l’aposta del Loco pot ésser molt interessant. A qui poca gent respecte a nivell de futbol és als USA i cada vegada més s’apropen a ésser una selecció que podrà fer coses interessants dins del món d’aquest meravellós esport.

Per concloure, hem pogut tornar a gaudir d’un mundial de futbol amb tot el que això comporta: bon joc, tensió, alegries i decepcions, descobriment de nous jugadors i demostracions de “bluffs”. Sigui com sigui ara comença, com si fos temps olímpic, el camí envers Brasil 2014.

Salut i futbol!

P.S.:Realment es mereixia Forlán ésser escollit millor jugador? I si no haugés d’ésser ell, qui?

P.S.II: Em continua semblant vergonyós que les seleccions campiones tant de mundial com d’eurocopa hagin de participar a la fase classificatòria per la propera edició. A més, cal recuperar la tradició que feia disputar el primer partit a la vigent campiona.

P.S.III:Tenia pensat parlar en aquest punt de les errades arbitrals, però mentre no se’ls professionalitzi i no hi hagi responsabilitats reals, res canviarà...

dilluns, de juliol 19, 2010

del 18 de juliol i avui en dia

Quan hom pensa en el segle XX una de les primeres reflexions que poden venir-nos al cap seria que és un dels més “polititzats” períodes de l'història. O que tal vegada sí fou, com ja s'havia dit molt temps abans, el moment en que la política ho fou tot. És plenament hereu, en aquest sentit, òbviament, de tota la història prèvia, però molt especialment, com és lògic de tots els processos engegats arran de la revolució industrial i tota la filosofia política vuitcentista.


Ara bé, aquest principi de segle i mil·lenni sembla sols centrat en les situacions econòmiques i en com la situació que havia de fer replantejar tant el capitalisme com la social democràcia passarà i permetrà que cada vegada més allò que s'havia anat aconseguint, “desllunyant”(si em permeten l'invenció verbal, si no fos el cas llegeixen “apropant”) la distància entre classes, reverteixi cap a la situació primigènia.


Però tornarem al camp de les idees. I si ens ho volem mirar des d'un petit punt del mapa veurem que tal vegada no és que no fessin falta les alforges per aquest viatge, és que no ens hem desplaçat. Tradicionalment es situa la tríada del 17 al 19 de juliol del 1939 com a inici de la guerra (in)civil espanyola, aquell assaig del que succeiria a Europa, i ulteriorment a nivell mundial. Però hi ha qui considera que l'inici real de l'atac i sublevació contra la legitimitat del poble s'inicià en l'atac radical-cedista contra la revolució 1934 tant contra Astúries com contra Catalunya. Durant tot aquell període que s'havia originat després del gloriós 14 d'abril de 1931 s'imaginaren grans somnis. Alguns d'ells es corporificaren, altres foren truncats i a d'altres no se'ls concedí temps. Mentrestant, Catalunya tractava de recuperar el seu lloc al món. Aconseguí un Estatut per fer una passa endavant. La història, emperò, com sabem fou cruel i deixà caure la mort en forma de feixisme a gran part d'Europa, i Espanya s'emportà una de les pitjors parts. La defunció del nacionalcatolicisme no és la transició. Aquesta fou un intent d'evitar una nova confrontació. D'acord, podem acceptar-la com un encert. Ara bé. Cal acceptar tots els seus paràmetres com axiomes, o millor dit, dogmes de fe? Rotundament no.


I és contra aquesta estultícia religiosament dogmàtica que caldria lluitar. Contra aquesta mesquinesa que fa que ara mateix, setanta-quatre anys després de l'aixecament en armes dels militars feixistes contra la II República Espanyola i trenta-tres anys i mig de la mort del seu dictador no haguem avançat, i fins i tot retrocedit en la situació de l'encaix català a l'estat espanyol o dins de la UE.


P.S.: no cal dir, emperò, que l'enemic no sols és davant nostre, dins les nostres files també tenim aquells que no saben entendre què som i què hem d'esdevenir per al nostre bé com a poble.


dilluns, de juliol 12, 2010

SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM



Aquest passat dissabte 10 de juliol de 2010 ha esdevingut una altra efemèride a la història de Catalunya.

Un milió i mig de persones varen congregar-se als carrers de Barcelona sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. Més enllà del fet que aquesta dada representa que el 21% de la població del país era manifestant-se, el fet important és com la població civil va respondre per sortir als carrers cívicament per reclamar els seus drets com a poble després de la crida d'una de les més importants institucions culturals del país.

Persones de totes les edats, condició social, diferenets sensibilitats polítiques, etc. recorregueren els carrers plegats envoltats de senyeres i sota el cant del nostre himne nacional: Els segadors.

Tal vegada l'altre juny ja ha arribat i ara és el moment d'exigir plenament tots els nostres drets, tal i com es digué en la lectura final de la marxa:

Bon vespre, Catalunya.
Avui hem sortit al carrer centenars de milers de persones per dir ben fort "Som una nació, nosaltres decidim". En nom de l'organització, gràcies a tots i a totes per la vostra presència i gràcies a les més de 1.500 entitats i organitzacions del país que s'hi han adherit i han fet possible aquesta mobilització massiva. Aquesta manifestació és una resposta massiva que aplega diferents entitats de la societat civil, institucions, opcions polítiques, sindicats... Tenim visions diferents sobre l'autogovern i l'Estatut aprovat el setembre del 2005, però ens hem unit davant d'una demanda legítima i compartida: el nostre dret a decidir com a poble.
La retallada d'aquest Tribunal Constitucional a l'Estatut de Catalunya, després que aquest hagi estat avalat per la sobirania del poble català mitjançant referèndum, no és democràticament admissible. És un atac a la sobirania del poble de Catalunya i a la democràcia. Per això fem aquesta manifestació en defensa dels valors democràtics, per reclamar el respecte a la voluntat del poble expressada en referèndum. Catalunya, com tota nació, té el dret -inalienable per cap constitució- de decidir lliurement el seu futur i aspirar, si vol, a la plena sobirania.


És curiós el fet que trenta-tres anys després d'aquella històrica manifestació a Sant Boi sota el lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia”encara reclamem gairebé el mateix i amb els mateixos lemes. Potser és simptomàtic que el procés transcional ja ha esdevingut sobrepassat i és arribat el moment de tornar a replantejar-ho tot.

I aquest plantejament es pot fer des del mític text de Maragall

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.
On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!



Si voleu saber més podeu seguir l'enllaç cap a la pàgina de la manifestació:

http://www.somunanacio.cat/ca/noticia/omnium-dona-les-gracies-al-milio-i-mig-de-participants-a-la-manifestacio-del-10-de-juliol-4288.html

o la pàgina d'Òmnium Cultural:

http://www.omnium.cat/www/omnium/ca/



fotografia by Òmnium Cultural.

dimecres, de juny 30, 2010

La tira còmica que ens explica el perquè de la sentència del TC

Ahir 29 de juny de 2010 a la pàgina 11 de La Vanguardia es publicava Ninots la tira còmica del gran Toni Batllori.

Més clar no es pot explicar...

Encertada dissertació respecte el que significa la sentència del TC respecte l'Estatut

Deia sir Winston Churchill que ell només citava els demés quan les paraules d'altres eren millors que les seves.

És per aquest motiu que us deixo l'inici del següent text i el link perquè el podeu llegir sencer. És de l'eurodiputat d'ICV-EUiA Raül Romeva (qui aconseguí introduir, per cert i tot sigui dit, la petita esmena a la que el món de la cultura del foc ens hem aferrat per salvar-nos).



Estimadas amigas, estimados amigos,

Quisiera haceros partícipes de un sentimiento, aunque estoy seguro que ya estáis al corriente: en Catalunya estamos tristes, profundamente decepcionados y, claro, también indignados.

Sé que sois muchas y muchos los que nos queréis a los catalanes, que os gusta venir a Catalunya, que os sentís bien tratados aquí y que, incluso, os gusta que hablemos en catalán aunque no siempre nos entendáis. Sé que sois muchas y muchos quienes respetáis nuestro sentimiento nacional, aunque no lo compartáis.


el text sencer aquí

Foto: Seu del Tribunal Constitucional. Font: EFE.

dimarts, de juny 29, 2010

després de la sentència (sic) del TC II

Què bonic és viure en democràcia... Suposo que sí. Ara bé, a potser a segons qui li preguntis no et dirà el mateix. Creiem que un esclau grec respondria afirmativament si li preguntéssim? I els palestins, que voten però com que el que voten no agrada a d'altres aquests altres no ho accepten i per tant se'ls pot putejar, encara més? I fins i tot la població alemanya cap al 1939 ó el 1945?

Clar que també li podem preguntar als catalans d'avui en dia. Home, és que els altres casos no són comparables! On vas a parar! Clar perquè ara tenim una constitució que és un llibre sagrat, sembla la paraula d'un déu revelada, com ho són per exemple la Bíblia, o l'Alcorà. Són absolutament intocables, i no podem pas oblidar que són filles, per no dir hereves, de quaranta anys de dictadura feixista (nacionalcatolicista, per ésser més precís) sota el lema “una, grande y libre”. (que ja em diràs tu...). Ara mateix la situació és com si deu llops, quatre óssos i tres xais es reuneixen i arribada l'hora de sopar voten. I molt democràticament es decideix que soparan xai. I quan aquests es neguen (no hem d'obviar l'instint de supervivència) a més se'ls titlla de malparits insolidaris i de no respectar les lleis bàsiques de la democràcia. Doncs això és el que està passant ara mateix. Nosaltres hem de respectar unes lleis, que no ens respecten, i que a més el pressuposat òrgan encarregat de vetllar per elles no pot fer-ho!

Ja ho diu l’adagi: Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol; i la veritat és que cada vegada és més difícil trobar una escletxa d’intel•ligència política. Però n’hi ha que t’ho diuen clar i català, o ras i curt: maldito parné! Doncs sí. C’est ici: la solució del gran enigma que podria plantejar l’esfinx. Els diners. Això és el gran preuat tresor dels catalans. Els diners que són capaços de destinar a la resta i (gairebé) sense rebre res a canvi. Doncs l’hora és arribada, ara ens cal la nostra batalla d’Aljubarrota.

Perdó, que parlàvem de democràcia, no de batalles per aconseguir la independència de l’opressor castellà que oblida els pactes signats. Democràcia? Algú em pot explicar com es pot defensar el concepte de democràcia quan s’impedeix el seu màxim exponent: el referèndum?

A les armes catalans que el rei ens declara guerra!

P.S.: primer pensament aquí

després de la sentència (sic) del TC I

Atado y bien atado. Efectivament, sí que tot era ben lligat, ja que la soga envoltava el coll dels catalans. Perquè clar, no podem obviar que Espanya, allò que algú decidí anomenar Reino de España, antes roja que rota. I si havia sigut salvada del fantasma que recorria Europa, ara no era qüestió de deixar-se captivar per somnis romàntics. Arribaria un moment en què se'ls podria permetre certes llicències, però com a l'ase, se li mostra la pastanaga per tornar a afuetar-lo. Així que després de cridar Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia, encara ens trobem, trenta anys després, reclamant gairebé el mateix. Ara bé, no ens hauria d'espantar el pas del temps en aquests assusmptes polítics en aquest racó de món, així com tampoc les garrotades: Catalunya duem sis-cents anys de matrimoni amb Castella, els tres-cents últims dels quals de maltractaments. I, llavors, arribats a aquest punt del raonament, hom es pregunta: Ens sorprenen les decisions de les institucions espanyoles? I, vistes aquestes, algú es sorprén que jo no en vulgui formar part d'aquest estat? Un estat la màxima divisa del qual és La unidad indivisible de la nación española; però, ¿quina nació espanyola? Com a molt podem parlar d'estat de nacions! Perquè aquesta unitat està forjada des del trencament manu militari dels pactes i basat en el dret de conquesta. I no sol és que cada vegada s'entesta més aquesta España a no voler ésser una república confederal, sinó que amb l'excusa del café para todos aquí hi ha qui sobreviu i que viu gràcies als altres.

I, sincerament, se m'han inflat els collons! Ara mateix, quan el TC no ha sortit volant pels aires, en el fons molt millor, haver posat allò en òrbita s'hauria considerat un deplorable atemptat ecològic universal, i per tant ha pogut dictar sentència, com en els conciliàbuls militars en època de guerra que acaben en allò que eufemísticament s'anomena ajusticiament, en aquest cas d'un Estatut, ja retallat (tot sigui dit, perquè qui ara s'omplirà la boca va vendre la nació per una foto amb un mentider que ja havia posat frens abans); ara mateix sols resta una opció, i ja l'avançà el poeta: Adéu, Espanya!

Així que cal que les nostres institucions agafen el brau per les banyes i s'enfrontin a les rèmores, tal vegades modernes i ulteriors, feixistes. No podem continuar acceptant aquesta humiliació constant. Diguem no! Encara i una vegada més. Desfes-nos del jou que ens constreny i sortim a demanar allò que es nostre: els nostres drets. I si España no ho accepta que facin allò que sempre han desitjat: treure els tancs a la Diagonal. Potser així es veurà quina és la seva veritable faç. Seria el moment que tothom veiés l'opressió i la repressió política i governamental i internacionalment caldria posicionar-se. Sempre em continuaré preguntant perquè ens volen quan ens detesten? Però, clar, és molt fàcil mantenir un sistema colonial i d'esclavatge.


A les armes catalans, que el rei ens declara guerra!