Tercer Conte de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina

Aquest havia d'ésser, i de fet ho és, el tercer Conte de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina (CPTB). Com a tal, hauria d'haver vist la llum, tal i com succeí amb els dos anteriors, en la presentació conjunta dels actes de la CPTB que es fa per les festes de la Mercè. Emperò, l'any 2013 aquells projectes amb què Els 5 Bojos de la CPTB havien aconseguit engrescar les entitats, per diferents motius, no es pogueren o volgueren dur a terme. Això, coadjuvat amb les vicissituds d'un projecte conjunt per commemorar el Tricentenari del 1714, ha fet retardar la seva aparició fins la diada de la nostra altra copatrona, Santa Eulàlia.

La Laia es sentia feliç, tot i que cansada, en preparar-se per allitar-se. S'havia passat tot el dia passejant de la mà de l'avi per la seva estimada ciutat de Barcelona. Després de les vacances d'estiu allunyada del brogit de l'urbs, s'havia sentit transportada gràcies a les paraules; com si les hagués viscudes, l'avi, li havia narrat les històries d'aquella Barcelona que resistí a l'invasor ara feia 300 anys. Cadascuna de les senyeres i estelades que penjava a les balconades havia fet imaginar a la Laia un somrís en el rostre d'aquells ciutadans que lluitaven sota la consigna “Mort o els nostres privilegis mantinguts”.

Un ingent estrèpit provocat per tres canonades desvetlla la Laia. Tres salves de funesta premonició desperten la ciutat. Encara és negra nit, però el tanyat corprenedor de les campanes des dels senys fins les dríngoles trenca la matinada. La Laia es treu la son de les orelles i s'adona que davant els seus ulls la Tomasa, L'Honorata i la resta de campanes criden a sometent mentre els trabucaires es dispersen des de la Seu per a convocar tothom als seus llocs de defensa. La ciutadania reprèn la lluita per mantenir la llibertat al so dels tabals i les gralles tocades amb honor i orgull.

La Laia atemorida inicia una cursa damunt el fangar que són els carrers de la ciutat després de tants dies de pluja. No sap cap a on es dirigeix, només veu ciutadans i ciutadanes preparats per a l'última defensa. Sense saber-ho ha corregut fins el Castell de Montjuïc. L'esclat de la lluita és eixordador. Els seus ulls són negats en llàgrimes. Desitjant fugir del malson, nota quelcom eixugant-li el rostre. En alçar la mirada veu l'Àliga de Barcelona que li somriu. La Laia parpelleja diverses vegades; no és pas possible que l'ésser mitològic del Seguici estigui ballant per a ella. En finalitzar el ball, l'Àliga entoma la senyera negra i inicia el descens per encapçalar la defensa de la seva ciutat.

Barcelona és recorreguda per un fervorós cant coral de creença en la victòria que silencia l'esclat guerrer. Mentre al Saló de Cent s'ultimen les estratègies de defensa, el penó de Sant Eulàlia surt de l'Ajuntament portat pels Gegants de la Ciutat. Sota el seu guiatge, gegants i bèsties fogueres eixiran per formar part dels diferents batallons que conformen la Coronela i permetre resistir els atacs en els baluards.

Cavalcant el Lleó de la ciutat, la Laia podrà observar com les hores avancen i la ciutat es manté ferma en la seva defensa. Com si a cada ferit el substituís l'esperit dels caiguts en el Fossar de les Moreres, la ciutadania rebutja l'ofensiva de l'invasor. Les crides patriòtiques es succeeixen per mantenir l'ànim ferm.

La nit s'apropa i la ciutat s'ha salvat de caure derrotada. La Laia ha vist com totes i tots, plegats, han resistit i han impedit la caiguda de la ciutat. L'enemic marxa cap al seu campament derrotat; però una força tel·lúrica fa que els barcelonins i les barcelonines els persegueixin com diables enfollits pel foc. La creença en ells mateixos i les seves llibertats els porta a escometre contra l'opressor.

Finalment, tota la ciutadania es pot refugiar dins les muralles sabent-se vencedors. Els balls es succeiran a les places ara enfollides sota l'estrèpit dels petards festius. Al Portal de Mar, s'alçarà una castell humà coronat per la senyera en símbol de victòria.

Ha estat un dia molt llarg i els ulls de la Laia es clouen. L'única rendició a signar és deixar-se vèncer per la son i obrir les muralles als somnis.

Natxo Barrau i Salguero

Els 5 Bojos de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina

 

Si voleu (re)llegir els anteriors contes, aquí teniu el primer i el segon.

Gràcies a la Raquel per l'edició del text.

RIP Sócrates

Ahir quatre de desembre de dos mil onze ens llevàvem amb la tràgica notícia de la mort de Sócrates, un dels millors jugadors de la història del futbol.

Servidor, nascut l'any vuitanta, és massa jove per recordar el seu mundial del vuitanta-dos, el del vuitanta-sis, tot i haver-lo vist, els records són més provocats pels visionats ulteriors que també m'han permès descobrir aquell Brasil que féu meravelles al mundial espanyol.

Amb els ensenyaments de mon pare i mon germà vaig descobrir que aquell jugador amb nom de filòsof era un artista a la gespa com molt poques vegades es poden veure i gaudir.

Aprofito avui per recuperar un text que el periodista Quique Peinado publicava fa poc a la revista Mediapunta com a elogi de l'excels migcampista que acabava de superar una hemorràgia digestiva.

No te mueras nunca, Sócrates

Le llamaban El Doctor, por su elegancia en el campo y porque cursó la carrera de Medicina. Leía filosofía y creía que a la democracia se podía llegar también desde el vestuario.

Habrá quien piense que a Sócrates Brasileiro Sampaio de Souza Vieira de Oliveira no lo vimos jugar, sino que lo soñamos. Es posible. Imaginen a un tipo que era jugador per defendía su derecho a fumar y beber sin tener que esconderse, daba patadas al balón para luchar por la democracia, leía filosofía y estudiaba medicina, componía canciones y tiraba penaltis de tacón. Enseñaba al mundo que el mejor equipo no es el que gana: es el que no se olvida.

Los grandes jugadores se construyen en la estadística y la telegenia, en los títulos y las imágenes bellas. Los mitos se construyen en el corazón de los hinchas. Y yo, cuando veo una imagen de Sócrates vestido con la camiseta de Brasil o la del Corinthians, revivo lo que ningún otro jugador me ha hecho sentir jamás, igual que cuando reviso al Brasil del Mundial de España de 1982: Sócrates no jugaba al fútbol. Era el fútbol.

El 5 de septiembre nos desayunamos con la noticia de que Sócrates estaba ingresado en cuidados intensivos por una grave hemorragia en el sistema digestivo. A sus 57 años, su cuerpo le hacía pagar sus excesos, aunque ya hacía tiempo que bebía cerveza sin alcohol atendiendo a su propio consejo de médico. Llegó a estar en cuidados intensivos. Por suerte se recuperó, como si le hubiera parecido poco poético morirse así, y al poco tiempo ya estaba tuiteando al mundo que se encontraba bien. En la red social sigue mostrándose como lo que es; un tipo a contracorriente. Recomienda canciones de ska, difunde mensajes muy a la izquierda de Lula y recoge el cariño que le profesa medio mundo. En cierta coasión se mostró estusiasmado por la cantidad de mensajes de españoles que recibía. Aquellas tardes de Sarrià en 1982 marcaron algunas mentes futboleras en la piel de toro.

Pero Sócrates es un icono global en lo futbolístico y lo artístico. Un ejemplo es el de Múm, un grupo de música experimental islandés. Unos tipos raros. Uno de sus dos miembros fundadores, Örvar Ƥóreyjarson, en un poeta y músico de 34 años que siempre sintió que Sócrates era su hombre en el césped, la representación de la poesía en pantalón corto. En 2009 cumplió el sueño de hacerle una entrevista. Juntos repasan su carrera y cada frase del ex futbolista es un pequeño tratado de filosofía aplicada al juego que llavó a otro nivel.

“ El fútbol se da el lujo de permitir ganar al peor. Nada más marxista o gramsciano que el fútbol.”

En el Mundial de 1982, nadie jugó al fútbol como Brasil. Quizá, ningún otro equipo de la historia lo hizo, aunque sea una selección desterrada del Olimpo oficial por haber caído en la liguilla de cuartos de final contra el futuro campeón. Italia era peor que Brasil. Aunque ganase el Mundial. Y Sócraes lo sabía. Así, aplica a una derroto dolorosa la poética de la justicia marxista. Y de paso cita a Gramsci, padre del comunismo italiano. Que duele más.

“Los futbolistas somos artistas, y los artistas son los únicos trabajadores que tienen más poder que sus jefes.”

En 1982, el Corinthians estrenaba presidente: Waldemar Pires, que puso al mando de las decisiones deportivas a Adilson Monteiro Alves, un tipo de mentalidad abierta que abogaba por darle poder a los jugadores. Así, idearon un sistema de funcionamiento en el que todos los empleados del club, desde el mejor jugador al último utillero, tenían un voto que valía igual en las asambleas en las que se tomaba cada decisión del club. Sócrates era la cabeza pensante en el vestuario. Juntos decidían las contrataciones, los hábitos del equipo y hasta las horas del entrenamiento. El experimento funcionó: el equipo fue campeón paulista en 1982 y 1983.

Además, el apoyo del publicista Washington Olivetto hizo que el equipo se posicionara políticament de una manera muy original: en algunos partidos, llavaban impreso en la camiseta un mensaje político, a favor de la instauración de la democracia en un país que vivía bajo el yugo de una dictadura militar desde 1964. El lema de la Democracia Corinthiniana era “ganar o perder, pero siempre con democracia”.

Sócrates solía llevar una cinta para el pelo en la que escribía lemas reivindicativos contra la violencia, el Apartheid sudafricano o pidiendo comida para Etiopía.

“En Brasil, los bebés con pañales ya quieren irse a jugar a Europa.”

Sócrates jugó en la Fiorentina una temporada, pero nunca se adaptó a un fútbol que propugnaba la preparación física y la disciplina y señalaba el al hedonismo y la disidencia. Su carrera desmitifica el triunfo, el éxito y el dinero. El brasileño renegó de cualquier orfen que contradijera su conciencia. En el Mundial de 1986, el famoso gol que no le dieron a Míchel contra Brasil fue contrarrestado por uno de Sócrates que dio el triunfo a la canarinha. El mediocampista venció por su equipo, pero en la sala de prensa se negó a dejar tirado a un conjunto, en este caso el rival, que se sentía de verdad atracado. “Este Mundial está hecho para que nosotros y México lleguemos muy lejos”, reconoció, dando a entender que los colegiados iban a favorecer a su selección.

La historia quizá nunca haga justicfia a ese barbudo de metro noventa y un 38 de pie que la tocaba de tacón porque la puntera le parecía grosera. Su palmarés no es el de uno de los más grandes de todos los tiempos. Pero su huella, las sensaciones que provocó y lo que significa en la historia social del fútbol hacen de él una leyenda y un ídolo de otra pasta. Para muchos, para mí, es el mejor. No te mueras nunca, Sócrates.

Descansi en pau, Sócrates. Fes gaudir allà on ara siguis amb el teu futbol com ho feres aquí i duu la democràcia allà on encara no ha arribat.

P.S.: En el mateix article apareixia el següent requadre: Mundial de 2014: Otro Maracanazo. Preguntaron a Sócrates sobre el Mundial de fútbol que en 2014 volverá a jugarse en su Brasil. El país vive a contracorriente de la profundísima crisis europea y norteamericana, en una especie de nurbuja que eleva la autoestima de sus compatriotas. Aunque aún resdta tres años para que empiece a jugarse y todavía la canarinha anda buscando su magia perdida, muchos confían en que esa Copa se quede en casa. Sócrates no. dijo en una entrevista con el portal Gazeta Esportiva: “El Mundial será una vergüenza en términos organizativos y la final será Argentina 2-Brasil 0, con dos goles de Lionel Messi. Escribiré un libro sobre eso”.

Saber y Ganar (la meva participació)

Cal tenir present que el següent escrit fou redactat el dia després de la gravació del programa emès avui

Des de fa molt de temps, possiblement des dels seus inicis, he sigut seguidor del programa concurs Saber y Ganar que s'emet per La 2. Degut a les meves disposicions horàries (ja fossin estudiantils o laborals) l'he pogut veure molt menys del que hagués desitjat, tot i que ara, gràcies a les noves tecnologies, és més fàcil poder seguir-lo.

És un concurs amè i entretingut perfectament orquestrat i on per guanyar cal saber, cal tenir cultura i, com en tot concurs, de vegades cal una mica de sort. Això és el que ha permès que hagin sorgit “Magnífic@s” i “SuperMagnífic@s”, i el cert és que hom sempre les ha vist amb certa idolatria, com petits herois i heroïnes modernes. Els veies i t'agradava imaginar-te com devia ésser estar a la seva pell participant en el concurs.

Resulta que al final, i animat per tota una colla de persones importants del meu voltant, vaig decidir intentar participar. I ho vaig aconseguir. Vaig poder passar a formar part de la família de Saber y Ganar.

Si heu vist el programa d'avui ho haureu comprovat. També haureu comprovat que la meva estada haurà sigut breu, molt breu. Aquí ha jugat la sort i aquesta vegada no s'ha aliat amb mi. O no durant tot el programa. Les dues primeres proves han anat molt bé, però tant en “El duelo” com amb “El reto” no hem tingut la inspiració què sí hem tingut amb “La parte por el todo”. Què hi farem! Una llàstima. Desitjava -i molt!- poder haver estat molt de temps participant.

Desitjaria deixar constància d'un fet per mi molt important: ha sigut una experiència meravellosa; breu però màgica. He pogut descobrir com és l'interior del programa, com es fa i com es viu. I a més a més he comprovat la veracitat d'allò que diuen els concursants al marxar: et tracten de la millor manera possible, et sents a casa. És un goig ser-hi allà. Només tinc paraules d'agraïment a tot l'equip.

(Agraïment que vaig decidir mostrar a tot l'equip enviant-los un correu electrònic per manifestar-los-ho).

Sento, ho reconec, una mica de ràbia, de buidor interna per no haver pogut anar més enllà d'un únic programa. M'hagués agradat força més.

La meva última frase és d'ànims a Jero i Òscar perquè puguin arribar el més lluny possible; així com una forta abraçada a ambdós i a na Inma per l'afecte i estima mostrats.

Animeu-vos a participar o, si més no, a continuar gaudint d'un dels millors programes, no únicament concursos, de la televisió.

Moltes mercès.

P.S.: Demà, dia següent de l'emissió, podria aparèixer un nou text amb la visió que confereix el temps.

P.S.II: Crec que ha arribat el moment que em faci una samarreta amb el text escrit damunt la imatge on J.R. li diu a la seva dona: “Sue Ellen ets un pendó”.

*************************************************************

Debe tenerse en cuenta que el siguiente escrito fue redactado el día después de la grabación del programa emitido hoy.


Desde hace mucho tiempo, posiblemente desde sus inicios, he sido seguidor del programa concurso Saber y Ganar que se emite por La 2. Debido a mis disposiciones horarias (ya fuesen estudiantiles o laborales) lo he podido ver mucho menos de lo que hubiera deseado, pese a que ahora, gracias a las nuevas tecnologías, es mucho más fácil seguirlo.

Es un concurso ameno y entretenido perfectamente orquestado y donde para gabar se debe saber, se debe tener cultura y, como en todo concurso, a veces es necesario un poco de suerte. Esto es lo que ha permitido que hayan surgido "Magnífic@s" y "Supermagnífic@s", y lo cierto es que uno siempre los ha visto con cierta idolatría, como pequeños héroes y heroínas modernas. Los veías y te gustaba imaginarte como debia ser estar en su piel participando en el concurso.

Resulta que al final, y animado por todo un grupo de personas importantes de mi alrededor, decidí intentar participar. Y lo conseguí. Puede pasar a formar parte de la familia de Saber y Ganar.

Si habéis visto el programa de hoy lo habréis comprobado. También habréis comprobado que mi estancia ha sido breve, muy breve. Aquí ha jugado la suerte, y esta vez no se alió conmigo. O no durante todo el programa. Las dos primeras pruebas han ido muy bien, pero tanto en "El duelo" como en "El reto" no hemos tenido la inspiración que sí hemos tenido en "La parte por el todo". ¡Qué le vamos a hacer" Una lástima. Deseaba -¡y mucho!- poder haber estado mucho tiempo participando.

Desearía dejar constancia de un hecho para mí muy importante: ha sido una esperiencia maravillosa; breve pero mágica. He podido descubrir cómo es el interior del programa, como se hace y como se vive. Y además he comprobado la veracidad de eso que dicen los concursantes al irse: te tratan de la mejor manera posible, te sientes en casa. Es un placer estar allí. Sólo tengo palabras de agradecimiento a todo el equipo.

(Agradacimiento que decidí mostrar a todo el equipo enviándolos un correo electrónico para manifestárselo).

Siento, lo reconozco, un poco de rabia, un vacío interno por no haber podido ir más allá de un único programa. Me hubiese guestado mucho más.

Mi última frase es de ánimos a Jero y Òscar para que puedan llegar lo más lejos posible; así como un fuerte abrazo a ambos y a Inma por el cariño mostrado.

Os animo a participar, o, cuando menos, a continuar gozando de uno de los mejores programas, no únicamente concursos, de la televisión.

Muchas gracias.

P.S.: Mañana, día siguiente de la emisión, podría aparecer un nuevo texto con la visión que confiere el tiempo.

P.S.II: Creo que ha legado el momento de hacerme una camiseta con el texto escrito encuma de la imagen donde J.R. le dice a su mujer: "Sue Ellen eres un pendón".

resposta a Felip puig #acampadabcn

Aquest matí amb l'excusa de la salubritat els mossos d'esquadra, seguint les instruccions de la Conselleria d'Interior, han demostrat què s'ha de netejar en el nostre país.

Per què havia d'ésser avui? Precisament avui, una vegada ja passades les eleccions municipals i en la vigília d'una possible celebració que les últimes vegades ha acabat, per acció d'un grupuscle d'energúmens, han derivat en destrosses a la ciutat. Han trobat l'excusa perfecta. I l'han vestida de necessitat higiènica per la ciutat.

No negaré la possibilitat que calgués fer una neteja de la plaça, però, aquesta, ben programada, parlada, negociada i pactada es podria haver produït sense cap mena d'incident; però, no, no podia ésser així. Vist el que ha succeït es pot deduir què era, realment, el que volien netejar aquesta xusma que ara té el poder. Perquè no oblidem dues veritats: exterminar algú no significa fer-ho amb les seves idees; i, tenir el poder no significa ésser en possessió de la veritat.

No és una acció democràtica dur les brigades de neteja envoltades d'antiavalots. No pot ésser que unes reivindicacions pacífiques esdevinguin un problema d'ordre públic; només les autoritats -sense autoritat moral- poden intentar-ho. El que han fet avui és pitjor que les càrregues dels anomenats grisos perquè aquells s'amparaven en la seva condició de força declarada d'una dictadura, ara es pressuposa que estem en una democràcia.

És per tot això, que vist el que ha succeït aquest matí aquesta vegada oblidaria aquella veritat que afirma que Ull per ull, acabarem tots cecs. És en aquests moments que hom desitjaria trobar un grup de persones que una nit entressin de sobte a les cases de Felip Puig (F.P. = força policial) Manel Prat (mai més amb tractament de cortesia davant dels seus noms) i fessin el que els mossos han fet avui amb els indignats, persones pacífiques que restant assegudes a terra han rebut la força d'una càrrega policial injustificada i desmesurada. I quan siguin a terra amb les mans cobrint-se per tractar d'evitar els cops, com aquest matí, cops de porra al cap, cos, cames i trets de pilotes de goma.

Potser no seria legal, ni moral però sí seria just (i justificat)

SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM

Aquest passat dissabte 10 de juliol de 2010 ha esdevingut una altra efemèride a la història de Catalunya.

Un milió i mig de persones varen congregar-se als carrers de Barcelona sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. Més enllà del fet que aquesta dada representa que el 21% de la població del país era manifestant-se, el fet important és com la població civil va respondre per sortir als carrers cívicament per reclamar els seus drets com a poble després de la crida d'una de les més importants institucions culturals del país.

Persones de totes les edats, condició social, diferenets sensibilitats polítiques, etc. recorregueren els carrers plegats envoltats de senyeres i sota el cant del nostre himne nacional: Els segadors.

Tal vegada l'altre juny ja ha arribat i ara és el moment d'exigir plenament tots els nostres drets, tal i com es digué en la lectura final de la marxa:

Bon vespre, Catalunya.
Avui hem sortit al carrer centenars de milers de persones per dir ben fort "Som una nació, nosaltres decidim". En nom de l'organització, gràcies a tots i a totes per la vostra presència i gràcies a les més de 1.500 entitats i organitzacions del país que s'hi han adherit i han fet possible aquesta mobilització massiva. Aquesta manifestació és una resposta massiva que aplega diferents entitats de la societat civil, institucions, opcions polítiques, sindicats... Tenim visions diferents sobre l'autogovern i l'Estatut aprovat el setembre del 2005, però ens hem unit davant d'una demanda legítima i compartida: el nostre dret a decidir com a poble.
La retallada d'aquest Tribunal Constitucional a l'Estatut de Catalunya, després que aquest hagi estat avalat per la sobirania del poble català mitjançant referèndum, no és democràticament admissible. És un atac a la sobirania del poble de Catalunya i a la democràcia. Per això fem aquesta manifestació en defensa dels valors democràtics, per reclamar el respecte a la voluntat del poble expressada en referèndum. Catalunya, com tota nació, té el dret -inalienable per cap constitució- de decidir lliurement el seu futur i aspirar, si vol, a la plena sobirania.


És curiós el fet que trenta-tres anys després d'aquella històrica manifestació a Sant Boi sota el lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia”encara reclamem gairebé el mateix i amb els mateixos lemes. Potser és simptomàtic que el procés transcional ja ha esdevingut sobrepassat i és arribat el moment de tornar a replantejar-ho tot.

I aquest plantejament es pot fer des del mític text de Maragall

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.
On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!


Si voleu saber més podeu seguir l'enllaç cap a la pàgina de la manifestació:

http://www.somunanacio.cat/ca/noticia/omnium-dona-les-gracies-al-milio-i-mig-de-participants-a-la-manifestacio-del-10-de-juliol-4288.html

o la pàgina d'Òmnium Cultural:

http://www.omnium.cat/www/omnium/ca/



fotografia by Òmnium Cultural.

HEROIS (en el gel I)

Qui més qui menys ha tingut, o té encara, herois. El concepte d'heroi és força subjectiu. De fet el DLC diu:

heroi heroïna

1 m. i f. [LC] [AN] Semidéu, semideessa.
2 1 m. i f. [LC] [CO] Persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment. Els herois de la guerra.
2 2 m. i f. [LC] [CO] [FLL] Personatge principal d’una llegenda, d’una narració, etc. Els herois de la faula. L’heroïna d’una novel·la.
2 3 m. i f. [LC] [CO] Persona prominent d’un acte, d’un esdeveniment, etc. Ha estat l’heroi de la festa.

Fins a un cert punt, crec que l'heroi/heroïna és aquella persona les accions de la qual ens semblen més enllà de les nostres, i de les de qualsevol, capacitats i, fins a un cert punt, ens agradaria haver set ella per haver-ho pogut fer.

Però, això, com tot, depén del punt de vista de cadascú.

N'he tingut, i encara en tinc, molts d'herois dels que admiro accions, conveciments o coratge. Però avui us en parlaré en concret dels que podríem anomenar Herois de l'Antàrtida.

L'Antàrtida és possiblement l'últim gran repte de la humanitat, de fet hi ha zones menys fotografiades que la lluna. Però la història de Terra Australis Incognita té tres noms, bé de fet, quatre, sense els quals no es pot explicar. Amundsen, Scott i Shackleton i Hurley: el noruec que Mai he conegut a ningú que s'hagi vist tant diametralment oposat als seus desigs. Des de petit he somniat arribar al Pol Nord i heus-me aquí en el Pol Sud. El britànic que liderà El pitjor viatge del món i la parella que capitanejà i fotografià l'odissea de l'Endurance. Òbviament les vides de l'Ant-Arktos són moltes més; però aquestes poden ésser les més representatives.

Mentre la controvèrsia si Peary (més encara la de Cook) arribaren, essent els primers, al Pol Nord encara existeix, tothom sap que la primera expedició que arribà a l'altre extrem del planeta fou l'enpaçalada per Roald Amundsen el 14 de desembre de 1911.

Trenta-quatre dies després, cinc homes britànics, comandats per Robert Falcon Scott, arribaren també al Pol Sud com a part de les finalitats de l'Expedició Britànica Antàrtica 1910. Aquesta no tenia sols com a objectiu concedir l'honor a l'Imperi Brtiànic d'haver set el primer en trepitjar el Pol Sud, també havia de servir com a recerca científica i exploració geogràfica. Però la cursa per ésser els primers es precipità quan l'expedició noruega trepitjà les blaques banquises antàrtiques. Bé, de fet quan reberen des de Madeira el següent telegrama: BEG TO INFORM YOU FRAM PROCEEDING ANTARCTIC -- AMUNDSEN

L'honor i la glòria de Roald Amundsen es veieren enfosquits i emmudits per la desgràcia de l'equip britànic. Al Pol Sud Amundsen amb el seus homes havien aixecat la Polheim (“casa del pol”) on deixaren dues cartes: una per al rein Hakon VII i una altra per a Scott, per si no aconseguien tornar a Framheim, el campament aixecat al arribar amb el navili Fram. A les tres de la tarda del 14 de desembre de 1911 l'expedició d'Scott es trobava a uns 572 km de distància.
Els noruecs arribaren a Framheim el 25 de gener de 1912 després de recòrrer 2824km en 94 jornades -56 d'anada i 38 de tornada-. L'organització de l'expedició havia set excel·lent. Els herois foren Roald Amundsen, Olav Bjaaland, Helmer Hanssen, Sverre Hassel i Oscar Wisting. Jorgen Stubberud, Hjalmar Johansen i Kristian Prestrud eren membres de l'expedició original però hagueren de fer altres tasques. Havien partit el 19 d'octubre amb quatre trineus i cinquanta-dos gossos de raça groenlandesa liderats per la femella de samoied Etah. L'alimentació es basava en racions personals diàries de 380g de galetes, 350g de pemmican, 40g de xocolata i 60g de llet en pols; els goosos eran alimentats amb 500g de pemmican diaris. La utilització d'un millor pimmecan, així com dels gossos -alguns sacrificats per garantir la seva, dels gossos, alimentació a la tornada- enfront dels cavalls mongols de l'equip d'Scott fou imprescindible per l'èxit de la missió.

El 7 de març de 1912 a Hobart, Austràlia, s'informava de l'èxit aconseguit només arribar. Tota la seva història es troba narrada en el llibre El Pol Sud: un informe de l'expedició antàrtica noruega en el "Fram", 1910-1912.

Mentrestant, el 17 de gener de 1912 Scott, Bowers,Evans, Oats i Wilson arriben al Pol Sud, descobrint al trobar el Polheim com l'expedició noruega ho havia aconseguit abans.



En el diari d'Scott del dia abans, quan divisaren la bandera amb la creu nòrdica podem llegir El pitjor ha succeït. Una simple ullada ens ho revela tot. Els noruecs ens han avançat... Demà anirem fins el pol, i després tornarem a la base el més ràpidament possible. El seu intent d'ésser els primers no havia reeixit. A posteriori moltes serien els motius trobats, alguns atacarien directament la persona d'Scott, d'altres tractarien de recuperar-li el prestigi. Des d'un pemmican no tan adequat, a la major experiència d'Amundsen, fins els animals triats i qui féu la tria... Fos com fos calia tornar al campament. I sabien que no seria un recorregut fàcil.



La temperatura descendiria cada dia més, el gel es faria més dur i més difícil de solcar amb els esquís; a més encara feren alguna tasca de recollida de mostres. Condicions extremes, la dificultat de trobar els dipòsits, l'escorbut, ferides antigues, la malnutrició... tot anava segellant la seva sort en el negre llibre del destí.

El 17 de març, Lawrence Oates, amb una antiga ferida al peu gangrenda, coneixedor que els seus companys mai l'abandonarien, prengué una decisió «I am just going outside and may be some time» (Surto, i potser estaré una bona estona). Es sacrificà pel bé de l'equip. Un noi heroi britànic acabava de nàixer amb la seva mort. No seria l'últim. No fou suficient per la salvació de la resta. Tres dies després quedaren aturats. Una gran nevada els impedia l'avenç a 18 kilòmetres del One Ton Depot. Com diu el diari Impossible avançar. El dia 29 de març, en la última entrada del diari de Capità de la Royal Navy Robert Falcon Scott es pot llegir al final:

"Every day we have been ready to start for our depot eleven miles away, but outside the door of the tent it remains a scene of whirling drift. We shall stick it out to the end, but we are getting weaker, of course, and the end cannot be far.
It seems a pity, but I do not think I can write more. R. SCOTT.
Last entry. For God's sake look after our People.

Tot i ésser mig mort per la innanició i el seu cos tres quartes parts congelats, encara tingué la força física i espiritual per escriure dotze llegibles cartes. Vuit mesos després trobarien els seus cossos dins la tenda. Per les possicions, possiblement Scott fou l'últim en morir. En el seu diari havia deixat escrit darrera la última entrada “Envieu aquest diari a la meva vídua”. En una carta pública demanava que els ajuts que no els havien arribat ho fessin ara a les seves esposes. Guixà la última paraula i la canvià per “vídues”.



L'equip que els trobà féu un montícul i deixà una basta creu per indicar el lloc. Temps més tard es col·locà una gran creu amb els cinc noms i el vers de Tennysson: To strive, to seek, to find, and not to yield al Orservation Hill, el pujol que domina el Hut Point on tingueren el seu quarter genaral a cap Evans. Sir Peter Scott, el seu fill, ho visità a la dècada dels setanta. Mesos més tard els cossos de Scott i els seus companys foren llençats a la mar.

Per tancar aquest post us deixo una cançó al respecte. S'intitula Héroes de la Antártida. Es de Mecano. Us proposo un joc: a veure si trobeu les dues errades que hi ha a al lletra:

També us deixo la cançó, versió en directe, Capitán Lawrence dels asturians WarCry, que parla del Captain Lawrence Oates



imatges extretes de la wikipedia