#llibertatJordis L'estat espanyol no ha embogit

Quarts de set del matí, enceto aquestes línies, sense cap esma, camí de la feina. Necessito deixar per escrit la indignada opinió de veure com en ple segle XXI reapareixen els presos polítics a Europa, en aquesta dretana Europa dels estats servils als poders econòmics. La pitjor sensació de totes és ésser conscients que en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez són els primers però no seran pas els últims.

Crec que ahir la tarda tots i totes érem conscients que l’empresonament dels presidents d’Òmnium i l’ANC, tot i injustificable jurídicament, era massa plausible des de l’òptica dictatorial de l’actual estat espanyol on la divisió de poders és, ara per ara, inexistent. Deixar en llibertat, amb càrrecs, el major dels mossos d’esquadra i la seva intendent obria la porta de bat a bat a l’entrada a presó dels presidents de les dues entiatts socials. Era un guió ja escrit i que seguia un esquema mental previsible: és un senyal d’avís que al repressor estat espanyol no li tremolarà la mà per exercir la justícia a l’estil dels seus enyorats anys grisos de llei i ordre i que està disposat a dur a presó a tothom que treballi per assolir la República Catalana i que tot i considerar l’actuació dels mossos culpable de col·laboracionisme processista no li cal dur el seu major a la presó ja que l’activació del 155 ben aviat (tal volta acompanyat del 116?) els permetrà prendre el control de la policia catalana i gestionar-la sota control de la Guardia Vil.

I és en la línia de preparar la (increïblement) crèdula societat espanyola (i també la vergonyant elit de la unió europea?) que últimament s’ha elevat el to i la quantitat de mentides vers l’escola catalana. Han de pavimentar-se amb excuses, totes infames i falses, per autojustificar-se quan es carreguin el , premiat i lloat internacionalment, model educatiu català. Recordeu que hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escrigue o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escrigue o es pense. Quan posin les seves brutes mans damunt (el restringit) autogovern català a més a més de voler gestionar les seves finances (els comptes magres per l’expoli fiscal) el seu objectiu són quatre pilars bàsics, quatre pilars ara ben valorats per la societat catalana: sanitat, ensenyament, la corporació de mitjans audiovisuals públics i la policia catalana. Volen recuperar la gestió de l’estat tal i com la coneixien en les èpoques en què no els feia res tenir presos polítics.

Aquesta venjança vers les autoritats per la tenacitat del poble català en voler expressar la seva voluntat política d’esdevenir una nou estat. Si parlen de sedició que ens vinguin a cercar als milions de persones que en som i serem còmplices.

Des de l’òptica espanyola és normal considerar les accions del 20S, com les de l’1O, com a sedicioses i tumultuàries: les famílies amb criatures petites (estàvem encetant l’adoctrinament) i les persones grans (aquestes terroristes que després colpegen amb els seus caps les porres de les forces d’ocupació fins voler autolesionar-se per inventar-se danys irreals) que hi èrem som terroristes que volíem impedir la feina de les policies politico-socials. Les concentracions del setembre, el paradigma és la que es realitzà davant l’assaltada en verd Conselleria d’Economia, són un exemple paradigmàtic de la Revolució dels somriures catalana: la societat civil convocant la societat civil per actuar pacíficament per mostrar el seu desig d’esdevenir República Catalana (o si més no, tenir l’opció de poder votar-ho) i mostrar el rebuig vers les injustificables accions dictatorials de l’estat espanyol. Els que hi érem sabem que allà l’única violència era la presència de la policia militaritzada espanyola. Davant l’ocupació de la seu de la Conselleria la ciutadania vam sortir al carrer a mostrar el nostre rebuig i es feu pacíficament, amb la presència física, amb cançons d’escalf i amb la companyonia per suportar aquestes injustificades afrentes contra el nostre país.

Anit en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez han dormit privats de llibertat (presó preventiva que podria durar fins a 4 anys!) per haver comés el delicte d’encapçalar una societat civil que ha sortit a prendre els carrers pacíficament per demanar que Catalunya esdevingui país independent. Recuperarem la vostra llibertat perquè és la nostra llibertat com a poble.

L’estat espanyol no ha embogit, simplement ha deixat caure les seves màscares, ara cal mantenir-se ferms i continuar la nostra lluita pacífica fins aconseguir la victòria final.

Precintar escoles i la nostra resposta

Una de les últimes bajanades del Gobierno del Reino de España i els seus lacais, i es continuaren superant, és demanar els Mossos d’Esquadra que des d’avui divendres precintin, de forma efectiva fins la nit de diumenge, els col·legis electorals per impedir, o si més no, tractar-ho, que es pugui votar i dur a terme el Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya.

És només un nou graó en la seva perversa escala de degradació de la democràcia. Pot existir una imatge més lesiva per a qualsevol societat que la impossibilitat d’accedir als col·legis electorals? Les escoles, les institucions on s’han de començar a forjar la ciutadania del futur, persones formades i crítiques, tancades i barrades, sense accés possible: pot palesar-se més fefaentment que no volen permetre un futur millor per aquesta societat? Clarament manifesten que per ells és preferible fer el negatiu de la sentència de Víctor Hugo: Qui obre la porta d’una escola, tanca la d’una presó.

Afortunadament, el poble català ha tornat a mostrar una fermesa i una convicció en els seus democràtics anhels de llibertat que torna a donar, novament, una lliçó al món: el moviment escoles obertes: organització de mares, pares, alumnes, veïnat, per fer tot d’activitats lúdiques, tallers, etc. per mantenir-les obertes i evitar que les puguin precintar. Fins la victòria, sempre!

Han tancat, i tancaran o ho manaran fer, pàgines web pel fet d’ésser part de l’estructura, informar o donar servei al referèndum; ens han amenaçat amb les seves vils forces d’ocupació; ens han insultat i vexat, quelcom que fa segles que els ruboritza de malsà parafílic plaer; s’han saltat totes les lleis, internacionals i pròpies, per perseguir qui vol posar unes urnes per permetre el poble expressar-se; estan esperant que la nostra paciència fermada en la il·lusió i l’esperança forjada en mil somrisos, s’esquerdi, però no ho aconseguiran i treballen i treballaran per aconseguir-ho fent tot allò que calgui, i si això significa inventar-se o generar ells mateixos la violència ho faran.

I el que és encara pitjor: si aconseguim, tot i les seves feixistoides traves, dur a terme el referèndum, la seva repressió beurà del seu enyorat passat novaplantí i no s’aturaran fins fer cremar Troia. Però aquí ens trobaran. Donec perficiam!

Com ens hem de veure!

• Com ens hem de veure!

Concentrats davant la Conselleria d’Economia s’escapoleixen fugissers aquests mots perquè tot i que la deriva panconstitucionalista de l’estat ho feia previsible no deixa d’ésser sorprenent que en un estat de l’Europa del segle XXI s’hagi de demanar llibertat per a pressos polítics així com exigir la llibertat d’exercir el dret a vot.

S’han acabat els grissos (els matisos, perquè d’aquells de qui es corria davant ara , vestits de verd militar o de blau de foscor, se’ls canten iròniques cançons d’esperança); ara sense grissos ja no va de si o no, la dialèctica versa sobre llibertat o repressió, dignitat o subjugació. Cal prendre partit i, l’aparent, no voler fer-ho de  l’equidistàcia és prendre’n per l’alienada part repressora.

I ets allà, perquè sents que has de ser-hi, pel teu fill de quinze mesos i el somni d’un futur millor, pel record del teu pare i totes les ensenyances rebudes, perquè ens treuran la son però no els somnis, perquè ara és arribat el moment de segar les cadenes i plantar el roc de Sísif dalt del cimal i proclamar que no hem conquerit la Lluna sols hem pres la llibertat.

I ets allà i penses “Com ens hem de veure!”. Votar no pot ésser mai un delicte i donar veu i vot al poble per exercir el seu dret a manifestar quin subjecte polític vol ésser no pot ésser perseguit.

“Com ens hem de veure i com ens haurem de veure!” Perquè tot indica que la lluita pacífica haurà de continuar més ferma i reafirmada que mai; i essent conscients que no mereixen la nostra mala sang oferir-los un somriure tot albirant a l’horitzó la fita.

Donec perficiam!

I si declarem una Monarquia Catalana?

El 27 de setembre de 2015 ja és aquí. Ja ha arribat, no fou en el 2014, no fou el 9N ni serà un referèndum, però és, ara per ara el que ens podem permetre, que no és poc.

De les nostres suposades eleccions autonòmiques ("corrientes y molientes") han parlat na Merkel, en Cameron, l'Obama, la Comissió Europea,... collons! Arriben a ésser unes plebiscitàries i potser hauria d'anar a votar, com qualsevol català o catalana, envoltat cascs blaus de l'ONU. Potser que la ciutadania catalana diguem d'una vegada per totes si volem esdevenir un estat o si volem continuar formant part del Reino de España (les conyes federalistes, el canvi de constitució i altres martingales les deixem per la propera trobada de còmics sense fronteres, que tot i que pugui no semblar-ho, aquesta és una reflexió seriosa).

I ja ficats en matèria confesso que la vigília de la jornada de reflexió encara no tinc decidit el vot (sí, ho heu encertat, dubto entre Junts pel Sí i les CUP) i de tant dubtar quasi dubto de mi mateix. Així que fins i tot estic arribant al punt de somniar amb esdevenir no pas una República Catalana sinó trastocar-ho tot i de cop aparèixer com un nou estat: el Regne de Catalunya.

I si ho penseu bé, seria la millor opció ja posats a encetar un camí fent tabula rasa. Perquè clar, podríem pensar en tractar de recuperar els Àustria per qui lluitàrem fins el 1714; però no, advoco pels Borbons! Insisteixo, no m'he tornat boig. Seria perfecte com a homenatge al nostre passat, els nostres ancestres i tots els somnis col·lectius que representaren tant el "Visca la terra i mori el mal govern" i la "bandera negra". Consegüentment, instaurem una monarquia borbònica per poder aplicar via Madame Guillotine un definitiu Mori el Borbó i ara sí i per sempre, República Catalana.

Així que som-hi! Via fora els adormits!!!

Tercer Conte de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina

Aquest havia d'ésser, i de fet ho és, el tercer Conte de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina (CPTB). Com a tal, hauria d'haver vist la llum, tal i com succeí amb els dos anteriors, en la presentació conjunta dels actes de la CPTB que es fa per les festes de la Mercè. Emperò, l'any 2013 aquells projectes amb què Els 5 Bojos de la CPTB havien aconseguit engrescar les entitats, per diferents motius, no es pogueren o volgueren dur a terme. Això, coadjuvat amb les vicissituds d'un projecte conjunt per commemorar el Tricentenari del 1714, ha fet retardar la seva aparició fins la diada de la nostra altra copatrona, Santa Eulàlia.

La Laia es sentia feliç, tot i que cansada, en preparar-se per allitar-se. S'havia passat tot el dia passejant de la mà de l'avi per la seva estimada ciutat de Barcelona. Després de les vacances d'estiu allunyada del brogit de l'urbs, s'havia sentit transportada gràcies a les paraules; com si les hagués viscudes, l'avi, li havia narrat les històries d'aquella Barcelona que resistí a l'invasor ara feia 300 anys. Cadascuna de les senyeres i estelades que penjava a les balconades havia fet imaginar a la Laia un somrís en el rostre d'aquells ciutadans que lluitaven sota la consigna “Mort o els nostres privilegis mantinguts”.

Un ingent estrèpit provocat per tres canonades desvetlla la Laia. Tres salves de funesta premonició desperten la ciutat. Encara és negra nit, però el tanyat corprenedor de les campanes des dels senys fins les dríngoles trenca la matinada. La Laia es treu la son de les orelles i s'adona que davant els seus ulls la Tomasa, L'Honorata i la resta de campanes criden a sometent mentre els trabucaires es dispersen des de la Seu per a convocar tothom als seus llocs de defensa. La ciutadania reprèn la lluita per mantenir la llibertat al so dels tabals i les gralles tocades amb honor i orgull.

La Laia atemorida inicia una cursa damunt el fangar que són els carrers de la ciutat després de tants dies de pluja. No sap cap a on es dirigeix, només veu ciutadans i ciutadanes preparats per a l'última defensa. Sense saber-ho ha corregut fins el Castell de Montjuïc. L'esclat de la lluita és eixordador. Els seus ulls són negats en llàgrimes. Desitjant fugir del malson, nota quelcom eixugant-li el rostre. En alçar la mirada veu l'Àliga de Barcelona que li somriu. La Laia parpelleja diverses vegades; no és pas possible que l'ésser mitològic del Seguici estigui ballant per a ella. En finalitzar el ball, l'Àliga entoma la senyera negra i inicia el descens per encapçalar la defensa de la seva ciutat.

Barcelona és recorreguda per un fervorós cant coral de creença en la victòria que silencia l'esclat guerrer. Mentre al Saló de Cent s'ultimen les estratègies de defensa, el penó de Sant Eulàlia surt de l'Ajuntament portat pels Gegants de la Ciutat. Sota el seu guiatge, gegants i bèsties fogueres eixiran per formar part dels diferents batallons que conformen la Coronela i permetre resistir els atacs en els baluards.

Cavalcant el Lleó de la ciutat, la Laia podrà observar com les hores avancen i la ciutat es manté ferma en la seva defensa. Com si a cada ferit el substituís l'esperit dels caiguts en el Fossar de les Moreres, la ciutadania rebutja l'ofensiva de l'invasor. Les crides patriòtiques es succeeixen per mantenir l'ànim ferm.

La nit s'apropa i la ciutat s'ha salvat de caure derrotada. La Laia ha vist com totes i tots, plegats, han resistit i han impedit la caiguda de la ciutat. L'enemic marxa cap al seu campament derrotat; però una força tel·lúrica fa que els barcelonins i les barcelonines els persegueixin com diables enfollits pel foc. La creença en ells mateixos i les seves llibertats els porta a escometre contra l'opressor.

Finalment, tota la ciutadania es pot refugiar dins les muralles sabent-se vencedors. Els balls es succeiran a les places ara enfollides sota l'estrèpit dels petards festius. Al Portal de Mar, s'alçarà una castell humà coronat per la senyera en símbol de victòria.

Ha estat un dia molt llarg i els ulls de la Laia es clouen. L'única rendició a signar és deixar-se vèncer per la son i obrir les muralles als somnis.

Natxo Barrau i Salguero

Els 5 Bojos de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina

 

Si voleu (re)llegir els anteriors contes, aquí teniu el primer i el segon.

Gràcies a la Raquel per l'edició del text.

Brindem! (ara que ha mort Fraga)

Quan era petit m'ensenyaren que no s'havia de desitjar la mort a ningú, i al llarg de la vida he tractat de seguir ferm dins d'aquesta màxima, tot i que reconec que no sempre ho he aconseguit. Ara bé, també vaig llegir, tot i que potser no tan petit, que el cadàver d'un enemic sempre fa bona olor; així que no crec que sigui cap acte recriminable celebrar la mort d'un ésser indesitjable.

Sí, òbviament, estic parlant de Fraga. Avui molts han glosat la biografia de “Don Manuel”, i hem pogut llegir dos grans aspectes: el del ministre franquista i el de pare de la constitució; al final, sembla ésser, segons es deprendria de gran part de comentaris, que caldria agrair-li (sic), i molt!, el trànsit a la democràcia que ens portà l'estat del benestar -aquest que ara s'entesten a carregar-se-, i que caldria perdonar el seu passat de membre de l'staff criminal i assassí que dirigí l'estat espanyol després d'aixecar-se contra la legitimitat i que es perllongà en els quaranta anys de dictadura. Bé, de fet, es perllongà molt més: la tan defensada per alguns democràcia actual és l'hereva d'aquella dictadura, la filla que modelaren i tutelaren els franquistes i militars, gent (gentussa?) com el finat.

Considerant les pàgines de negra història que escriví i que féu patir ens demostra que caldria una revisió urgent del tan vanagloriat procés de transició espanyol, i començar, d'una vegada, a passar comptes i dir les veritats.

Aquells que avui glosen les seves magnificències em llençarien a la cara, si llegissin això i creguessin que és digne de resposta, que cal saber valorar la seva capacitat de canvi i adaptació i seva important aportació per la salvaguarda de la democràcia: que potser treballà per la democràcia quan encara era un cadàver sota el seu ídol i salvador de la pàtria? Que potser no és un altre ésser que ha fet la seva glòria sobre brases personals i adaptant-se al vent que bufava cada moment? Un altre membre de la classe política que al final només pensa en la salvaguarda de l'statu quo que el permet viure mentre la resta sobreviu. I estaré disposat a acceptar les seves possibles virtuts en època democràtica, però la seva persona quan treballava per la democràcia era una panerola sobrevivint a la catàstrofe tacada de sang; i formà part de l'elit que intentà mantenir-se aferrada al poder al preu que fóra necessari.

Brindem perquè avui resta un menys, però guardem un silenci respectuós per aquelles persones de bé que no pogueren morir al seu llit com a aquest còmplice i criminal sí se li ha permès.

P.S.: I per si voleu una biografia d'ell, us en deixo un enllaç on la trobareu en cinc cançons.

La lliga espanyola de futbol és una #ligademierda (Avui és un dia per tornar a dir-ho)

A principis de temporada es produí un cert enrenou a les xarxes socials, baròmetre d'opinió actual, en referència a la mala salut de la lliga espanyola de futbol, una gran mostra fou a twitter sota el hashtag #ligademierda (per cert, en català, # s'anomena “diesi” o “sostingut”).

Crec que l'afirmació és totalment certa: sí, la Liga és una lliga de merda, fa temps que ho és i ho continuarà essent durant força temps; és salvarà mai?

No cal que ens enganyem o intentem creure els cants de sirena que des de les seccions de propaganda dels implicats (organismes oficials que gestionen l'invent i tots els mitjans de comunicació adscrits a cadascun dels dos bàndols hegemònics) ens ofereixen constantment: la Liga és i es vol que continuï essent-ho cosa de dos.

De fet, els humans no són bons “triadors”, ens costa saber discernir entre les opcions (podeu preguntar-li, exempli gratia a Barry Shwartz), per això, tal vegada sempre es cerca en tots els aspectes socials la polaritat dual, el bipartidisme. Només cal fer una ullada a la nostra història i a la nostra realitat quotidiana per comprendre que aquesta existència absoluta del mètode dicotòmic no és gens positiva.

S'han argüit i esgrimit moltes consideracions per justificar la situació actual tractant de salvaguardar els dos clubs que representen l'actual situació oncològica per al futbol a Espanya. Hom se les pot creure, especialment si s'és seguidor d'una de les dues faccions, com si ens parlés Kennedy o Khrusxov de la Crisi d'Octubre; però quan ens ho mirem amb ulls crítics veurem que la realitat és una altra molt diferent.

En els meus trenta-un anys d'existència “he vist” cinc dels nou campions de la Liga. De fet, al nàixer l'any vuitanta, el primer campió fou el Real Madrid, tot i que la primera lliga sencera que vaig “viure” fou la primera de les quatre seguides de domini basc. Després d'aquelles, quatre edicions han escapat del domini merengue-culé, domini que s'ha exercit en el 65% del global de les edicions. Ara és el moment en que les hordes del poder m'ataquen de tergiversador per obviar els diferents clubs, setze, que han quedat en segona o tercera posició durant aquests anys (incloent el meu). Sí, d'acord, però el monopoli en tots els sentits ja sabem qui els gestiona. I tal monopoli només es pot mantenir amb connivències poderoses.

De fet es parla molt adduint que la gran gallina dels ous d'or són els drets televisius. És una part important del pastís, sense obviar certes gestions catastròfiques (això culpa certs equips de la seva situació, no exonera ningú d'altres delictes) i la connivència i màniga ample que es manté amb el poder bicèfal com si fos un concordat atàvic. Amb tots els poders i en tot moment històric, abans, ara i sempre; no us deixeu enganyar.

Tot i el comentari de dos paràgrafs superiors no serà aquest escrit un compendi de dades referents al repartiment televisiu i la seva iniquitat, ni dels títols de cada dominador imperial en comparació amb les altres lligues del continent o fins i tot amb les sud-americanes, tampoc vull fer ara una apologia de la història social espanyola i la seva incidència en la història del futbol de la seva lliga, si algú és mínimament intel·ligent i vol exercir la capacitat intel·lectual serà capaç d'adonar-se per què s'arriba a aquesta situació.

Una situació on dos equips de futbol, els diners del qual els permet tergiversar altres competicions esportives com si d'un procés metastàsic es tractés, aquests dos equips, més bessons que enemics reals es converteixen en l'opi, imposat, d'un poble. Anar contracorrent és anar contra el poder imperant, no pots no voler sortir del camí i tampoc t'ho permeten. Has de pertànyer a una d'ambdues faccions, no pots decidir tenir una altra ideologia o declarar-te ateu futbolístic: intentar-ho és pitjor que acceptar anar a un llatzeret voluntàriament en plena època medieval. Avui en dia o ets culé o ets merengue, no existeix altre possibilitat. No ho volen. No els interessa. Només existeixen ells, els altres són menystinguts sistemàticament. El seu únic motiu d'existència hauria d'ésser afiliar-se a un dels seus bàndols i servir d'sparrings per a les seves competicions privades.

Arribarà un dia, esperem que la bombolla del futbol esclatarà i potser serà tan destructiva com una guerra de trinxeres; tal vegada, abans, a la lliga espanyola la plebs s'aixecarà contra la tirania. L'alba llostrejarà un dia que els equips s'hauran cansat d'ésser meres comparses per aquests falsos heralds que afirmen constantment ésser els millors quan només són com les grans institucions bancàries que amassen fortunes de crisi en crisi. El futbol era un esport que avui en dia només es negoci per a grans corporacions amb les mans tacades.

Potser la solució comença perquè tots els altres divuit equips juguin els partits ja siguin en el Bernabéu o en el Camp Nou, i plantejar-se si fer-ho o no en les seves visites. Cal recordar-ho: ni sou tan bons, ni ens agradeu i no volem acceptar les vostres mentides. Mentre tot continuï igual aquesta lliga espanyola continuarà essent una #lligademerda.

P.S.: Com sembla que us agrada, continuarem parlant al respecte, malauradament.

P.S.II: Potser és cert que el futbol serà perfecte el dia que en un partit RM-FCB (o a l'inversa) perdin els dos.

RIP Sócrates

Ahir quatre de desembre de dos mil onze ens llevàvem amb la tràgica notícia de la mort de Sócrates, un dels millors jugadors de la història del futbol.

Servidor, nascut l'any vuitanta, és massa jove per recordar el seu mundial del vuitanta-dos, el del vuitanta-sis, tot i haver-lo vist, els records són més provocats pels visionats ulteriors que també m'han permès descobrir aquell Brasil que féu meravelles al mundial espanyol.

Amb els ensenyaments de mon pare i mon germà vaig descobrir que aquell jugador amb nom de filòsof era un artista a la gespa com molt poques vegades es poden veure i gaudir.

Aprofito avui per recuperar un text que el periodista Quique Peinado publicava fa poc a la revista Mediapunta com a elogi de l'excels migcampista que acabava de superar una hemorràgia digestiva.

No te mueras nunca, Sócrates

Le llamaban El Doctor, por su elegancia en el campo y porque cursó la carrera de Medicina. Leía filosofía y creía que a la democracia se podía llegar también desde el vestuario.

Habrá quien piense que a Sócrates Brasileiro Sampaio de Souza Vieira de Oliveira no lo vimos jugar, sino que lo soñamos. Es posible. Imaginen a un tipo que era jugador per defendía su derecho a fumar y beber sin tener que esconderse, daba patadas al balón para luchar por la democracia, leía filosofía y estudiaba medicina, componía canciones y tiraba penaltis de tacón. Enseñaba al mundo que el mejor equipo no es el que gana: es el que no se olvida.

Los grandes jugadores se construyen en la estadística y la telegenia, en los títulos y las imágenes bellas. Los mitos se construyen en el corazón de los hinchas. Y yo, cuando veo una imagen de Sócrates vestido con la camiseta de Brasil o la del Corinthians, revivo lo que ningún otro jugador me ha hecho sentir jamás, igual que cuando reviso al Brasil del Mundial de España de 1982: Sócrates no jugaba al fútbol. Era el fútbol.

El 5 de septiembre nos desayunamos con la noticia de que Sócrates estaba ingresado en cuidados intensivos por una grave hemorragia en el sistema digestivo. A sus 57 años, su cuerpo le hacía pagar sus excesos, aunque ya hacía tiempo que bebía cerveza sin alcohol atendiendo a su propio consejo de médico. Llegó a estar en cuidados intensivos. Por suerte se recuperó, como si le hubiera parecido poco poético morirse así, y al poco tiempo ya estaba tuiteando al mundo que se encontraba bien. En la red social sigue mostrándose como lo que es; un tipo a contracorriente. Recomienda canciones de ska, difunde mensajes muy a la izquierda de Lula y recoge el cariño que le profesa medio mundo. En cierta coasión se mostró estusiasmado por la cantidad de mensajes de españoles que recibía. Aquellas tardes de Sarrià en 1982 marcaron algunas mentes futboleras en la piel de toro.

Pero Sócrates es un icono global en lo futbolístico y lo artístico. Un ejemplo es el de Múm, un grupo de música experimental islandés. Unos tipos raros. Uno de sus dos miembros fundadores, Örvar Ƥóreyjarson, en un poeta y músico de 34 años que siempre sintió que Sócrates era su hombre en el césped, la representación de la poesía en pantalón corto. En 2009 cumplió el sueño de hacerle una entrevista. Juntos repasan su carrera y cada frase del ex futbolista es un pequeño tratado de filosofía aplicada al juego que llavó a otro nivel.

“ El fútbol se da el lujo de permitir ganar al peor. Nada más marxista o gramsciano que el fútbol.”

En el Mundial de 1982, nadie jugó al fútbol como Brasil. Quizá, ningún otro equipo de la historia lo hizo, aunque sea una selección desterrada del Olimpo oficial por haber caído en la liguilla de cuartos de final contra el futuro campeón. Italia era peor que Brasil. Aunque ganase el Mundial. Y Sócraes lo sabía. Así, aplica a una derroto dolorosa la poética de la justicia marxista. Y de paso cita a Gramsci, padre del comunismo italiano. Que duele más.

“Los futbolistas somos artistas, y los artistas son los únicos trabajadores que tienen más poder que sus jefes.”

En 1982, el Corinthians estrenaba presidente: Waldemar Pires, que puso al mando de las decisiones deportivas a Adilson Monteiro Alves, un tipo de mentalidad abierta que abogaba por darle poder a los jugadores. Así, idearon un sistema de funcionamiento en el que todos los empleados del club, desde el mejor jugador al último utillero, tenían un voto que valía igual en las asambleas en las que se tomaba cada decisión del club. Sócrates era la cabeza pensante en el vestuario. Juntos decidían las contrataciones, los hábitos del equipo y hasta las horas del entrenamiento. El experimento funcionó: el equipo fue campeón paulista en 1982 y 1983.

Además, el apoyo del publicista Washington Olivetto hizo que el equipo se posicionara políticament de una manera muy original: en algunos partidos, llavaban impreso en la camiseta un mensaje político, a favor de la instauración de la democracia en un país que vivía bajo el yugo de una dictadura militar desde 1964. El lema de la Democracia Corinthiniana era “ganar o perder, pero siempre con democracia”.

Sócrates solía llevar una cinta para el pelo en la que escribía lemas reivindicativos contra la violencia, el Apartheid sudafricano o pidiendo comida para Etiopía.

“En Brasil, los bebés con pañales ya quieren irse a jugar a Europa.”

Sócrates jugó en la Fiorentina una temporada, pero nunca se adaptó a un fútbol que propugnaba la preparación física y la disciplina y señalaba el al hedonismo y la disidencia. Su carrera desmitifica el triunfo, el éxito y el dinero. El brasileño renegó de cualquier orfen que contradijera su conciencia. En el Mundial de 1986, el famoso gol que no le dieron a Míchel contra Brasil fue contrarrestado por uno de Sócrates que dio el triunfo a la canarinha. El mediocampista venció por su equipo, pero en la sala de prensa se negó a dejar tirado a un conjunto, en este caso el rival, que se sentía de verdad atracado. “Este Mundial está hecho para que nosotros y México lleguemos muy lejos”, reconoció, dando a entender que los colegiados iban a favorecer a su selección.

La historia quizá nunca haga justicfia a ese barbudo de metro noventa y un 38 de pie que la tocaba de tacón porque la puntera le parecía grosera. Su palmarés no es el de uno de los más grandes de todos los tiempos. Pero su huella, las sensaciones que provocó y lo que significa en la historia social del fútbol hacen de él una leyenda y un ídolo de otra pasta. Para muchos, para mí, es el mejor. No te mueras nunca, Sócrates.

Descansi en pau, Sócrates. Fes gaudir allà on ara siguis amb el teu futbol com ho feres aquí i duu la democràcia allà on encara no ha arribat.

P.S.: En el mateix article apareixia el següent requadre: Mundial de 2014: Otro Maracanazo. Preguntaron a Sócrates sobre el Mundial de fútbol que en 2014 volverá a jugarse en su Brasil. El país vive a contracorriente de la profundísima crisis europea y norteamericana, en una especie de nurbuja que eleva la autoestima de sus compatriotas. Aunque aún resdta tres años para que empiece a jugarse y todavía la canarinha anda buscando su magia perdida, muchos confían en que esa Copa se quede en casa. Sócrates no. dijo en una entrevista con el portal Gazeta Esportiva: “El Mundial será una vergüenza en términos organizativos y la final será Argentina 2-Brasil 0, con dos goles de Lionel Messi. Escribiré un libro sobre eso”.

Han mort Bin Laden, i?

Aquest matí tot el món periodístic anava de bòlit perquè segons s'informa sembla que les forces dels USA (amb el fals nom que tenen és impossible anomenar-los per un gentilici que no sigui fals) havien abatut Ossama Bin Laden.

Segons afirmen, s'havien desfet del cos d'acord amb el ritu musulmà. Tota una deferència, més enllà d'aconseguir que no li facin un monument al màrtir i no se'l trobin ple de flors com la tomba de l'altre gran criminal contra Occident a l'Iraq.

Perfecte, i ara? No esperaran que això s'hagi acabat, no? Ans al contrari. Amb aquest tipus d'organitzacions (per anomenar-les d'alguna forma) escapçant-les no es resolt el problema; més aviat, els acaben de donar una nova embranzida. Tot sigui en ares de la Llibertat.

Aquesta Llibertat, que per cert, en un petit punt del mapa de la petita i vella Europa es demostra, novament, gràcies a l'anomenada amb un eufemisme Llei de Partits. El Suprem anul·la les llistes de Bildu. I totes les maleïdes falanges i similars campant de procés electoral en procés electoral; i certs "ens de comunicació" donant pàbul al terrorisme d'estat governant o d'oposició...

Qui ha de creure en segons quins estaments?

la gran victòria de la Dee i l'Anna amb el GAES a la BWR

Avui dijous 13 d'abril de 2011 passarà als anals de l'esport. Despré de 102 dies, 19 hores, 17 minuts i 18 segons, la britànica Dee Caffari i la catalana Anna Corbella han esdevingut la primera parella femenina en donar la volta al món a vela a bord del Gaes Centros Auditivos.

Aquest matí grisós a la ciutat de Barcelona, ciutat natal de la veterinària Corbella, ha vist com les que han acabat com a sisenes en la classificació general de la Barcelona World Race, han generat nous rècords i trencat barreres. Avui un nou sostre de vidre era esmicolat.

I no és la primera vegada que ho fan. La Dee fou la primera dona en fer la volta al món sense escales en ambdós sentits (aquesta ha sigut la seva quarta circumnavegació del planeta, fou sisena amb aquest mateix vaixell, llavors Aviva -manté el patrocini-, a la Vendée Globe del 2008/2009 i ostenta el rècord en solitari en sentit est-oest, en contra dels vents dominants) i l'Anna fou la primera regatista catalana, i espanyola, en realitzar una travessa atlàntica en solitari, la seva Mini-Transat la convertí en la millor regatista de l'any 2009.

És per aquest motiu que em sento orgullós d'haver pogut assistir a aquest moment. Òbviament, qualssevol de les arribades dels IMOCA Open 60 al Portal de Pau és emotiva, però aquest matí era una jornada especial. Més enllà de les fotografies i les breus paraules intercanviades i dels seus autògrafs, em quedo amb la sensació de la gran victòria que aquesta parella d'heroïnes ens han transmès al llarg de la seva circumnavegació.

Enhorabona. Congratulations. Gràcies per la vostra regata.

Welcome back. Benvingudes. Thanks for your race.

P.S.: No puc obviar l'agraïment a la Dee per haver dit les seves paraules d'agraïment a la cerimònia de benvinguda en català. Thank you very much!

P.S.II: La foto amb L'Anna (gràcies per esperar-te!) és una autèntica joia per conservar tota la vida.

És tan difícil avisar de l'hora de tancament?

El passat dijous 27 de gener érem de visita a Montserrat.

La veritat és que havia sigut un dia formidable: tots dos feia temps que volíem regalar-nos una passejada pels terrenys de la patrona de Catalunya. Essent un dia laborable d'hivern, núvol i amb previsió de fred, hi havia poca gent, fet que també ajudava a gaudir millor de l'abadia i del seu privilegiat entorn.

Durant el matí vàrem visitar el recinte principal de l'abadia (amb la seva bona dosi de fotografia) i vàrem fer el passeig del Via Crucis així com la passejada fins la Mirada de Fra Garí per retornar i escoltar l'actuació de l'Escolania. En havent dinat i després de prendre un té calentó vàrem fer camí envers la Santa Cova.

Vàrem decidir tornar per fer una visita a la botiga (aquí teniu la versió virtual) per tenir algun record físic del nostre primer dia junts a Montserrat. I aquí ve la història que volia explicar-vos.

A les 17:10 hores, com a molt tard, entràvem a la botiga. Al fer-ho no vàrem veure cap indicador de les hores d'obertura i tancament. Vàrem anar fent una volta per les tres parts de la botiga comparant preus i fent comentaris d'allò que podíem regalar a diferents persones i anàvem agafat aquells productes que ja havíem decidit que compraríem. Mentrestant, a la botiga

pràcticament no hi havia cap altra comprador però les dependentes mantenien alegres converses. Al cap d'una estona, quan ja estàvem a punt de donar de tancada la nostra "visita" a la botiga, l'home de seguretat, des d'una de les portes ens espetega: "Está cerrado!" El primer pensament podria ser pensar que li diu a alguna persona que vol entrar, però al aixecar el cap comprovem que ens ho diu a nosaltres. "Está cerrado. Ya no se puede comprar." Ens mirem estupefactes i només articulem un "A quina hora tanqueu?" "A las cinco y media" Mires el rellotge i veus que són les 17:33. "Las cajeras ya están haciendo caja y no pueden cobrar."

La cara de babaus que vàrem fer demostrava la frustració interna. No ens podien haver avisat? Les caixeres davant de les que passàrem al deixar al gènere al seu lloc (suposo que el sentir-te tan derrotat o deixes caure les coses -tens educació i no les llences- o les duus a la seva posició original) apartaven la vista com si no ens veiessin.

Fou tal el desànim que no vàrem caure ni a demanar un full de reclamacions, sols ho pensàrem quan la oficina d'informació ja era tancada, uns deu minuts més tard.

El fet que realment ens molesta no és la impossibilitat de comprar unes figures, alguna postal, alguna menja o algun altre record; és la desídia total i absoluta de vàries persones que foren incapaces, per abúlia total, d'avisar que eren a punt de tancar i que féssim les compres que volguéssim ràpidament.

És una trista forma de tancar una visita que havia sigut meravellosa. Afortunadament som capaços de gaudir dels bons records

(tot i que veient quina educació reben algunes persones, no ens hauria d'estranyar segons quins comportaments).

font de les imatges: Viquipèdia

RGCRE Formació dels Diables

Ahir s'iniciaven, si no comptem la prova pilot, els cursos de formació dels Responsables de Grup de Consumidors Reconeguts com Experts (RGCRE); és a dir, les persones que faran la formació dins les colles de diables, entre d'altres funcions.

És una de les conseqüències de la transposició de la directiva europea respecte pirotècnia. És dolent fer una formació del nostre col·lectiu? No, en absolut. De fet, en diferents graus totes, o gairebé totes, les colles fem una formació a tota persona que entra a la colla (a Diables de Les Corts cada vegada funciona millor el concepte de padrinatge, establerts fa molts anys); i també hi ha persones que continuen fent el que podríem anomenar formació continuada. Ara bé, si com gairebé tots els ponent varen dir (bé, els substituts o els seus) «què havien d'ensenyar a la gent que érem allà?» podria ésser un fals handicap auto-imposat que calia obviar per fals, el que s'havia de fer era tractar d'aconseguir que aquestes jornades esdevinguessin útils. Emperò, quan la màxima, des de certes institucions i referents, és «la situació en la que ens trobem l'hem de considerar un èxit», no es poden esperar gaires resultats òptims.

I, malauradament, així fou. De fet, podria haver intitulat aquesta entrada com La futilitat de la inutilitat. S'ha decidit partir de la premissa que l'únic que s'havia de fer era passar el tràmit al que ens/se'ns havia compromès i així poder oblidar-se de tota aquesta “problemàtica” en comptes de tractar l'avinentesa per millorar la formació global. Un exemple, absolutament paradigmàtic, seria la nul·la vessant pràctica de la formació. I, molt especialment, podríem incidir en el fet que, com des de fa molt de temps alguns critiquem, manquen persones que sàpiguen fer d'encenedors adequadament, hagués sigut una temàtica interessant a parlar, però en absolut es va tractar.

Les anomenades Jornades de Formació són una inútil pèrdua de temps. Clar i català. No calen circumloquis per descriure quelcom que cau pel seu propi pes. Possiblement si aquest escrit fos llegit per certes persones em criticaran per incendiari i moltes altres coses més; però tota persona que hagi fet o faci el curs (si aquest no el canvien) acabarà adonant-se de la veracitat de les meves paraules. Argumentaré les meves paraules. Si es planteja una formació on la meitat de les hores són no presencials i la resta presencials és una errada que gran part del material virtual sigui la presentació que es farà després; i, per més inri, aquesta presentació consistirà, únicament en la lectura dels texts de les imatges. Aquesta fou la dinàmica de les xerrades de legislació, formació dels CRE i pirotècnia. Hores aquestes que foren absolutament perdudes i ratllant el ridícul, la vergonya aliena i l'estultícia supina. Una demostració fou l'actitud de les persones que érem allà per rebre la formació, que en molts moments, i no sols en el simulacre de test, ratllàrem el comportament dels alumnes de col·legi en una excursió perquè la situació era surrealista i considerem-la còmica per no dir tristament i malauradament esperpèntica. Però n'hi ha més d'exemples. Al parlar del “decret PAU”, així com ja havia passat amb altres aspectes legislatius, el ponent, com a manresà era desconeixedor de la realitat barcelonina (recordem que els assistents érem d'entitats barcelonines i de L'H), fet que impedia (més enllà de les moltes problemàtiques que el decret comporta) entendre com seria la seva aplicació en els nostres àmbits territorials. Això és poca capacitat organitzativa, suposo, o cap mena d'interès per una formació real.

Ja amb els peus ficats a la fanguera parlem de la primera i última xerrada, les relatives al marc festiu i incidències i accidents. La primera fou la xerrada típica, molt interessant, no es pot negar l'evidència però es podia haver fet amb un altre format. La última la trobo també una xerrada fallida, podia haver sigut molt profitosa i esdevenir molt útil, però ens vàrem acontentar amb donar percentatges d'expedients rebuts per les colles federades.

No em serveix, perquè crec que és un plantejament erroni (no ho som, no ho hem sigut, però tampoc hauríem de pretendre ésser-ho, perfectes) afirmar que aquesta formació està plantejada per quan pertoqui formar nous responsables. Una bona formació sempre hauria d'ésser ben rebuda, però cal voler realitzar-la i rebre-la.

En definitiva, unes jornades de formació plantejades de forma errònia i que impedeixen un bon aprofitament de les mateixes. Una altra oportunitat, i quantes duem?!, perduda. Tot continua perfecte en el camí dels estults i de la niciesa sembrada.

Jo no t'espero

Jo no t'espero Benet XVI perquè no sóc catòlic. I no ho sóc perquè la meva posició respecte les religions és l'ateisme; ara bé, els vostres emissaris a l'estat espanyol, la Conferencia Episcopal Española, no permeten fàcilment la marxa de la vostra secta, ja que si així fos perdríeu calers destinats des de l'estat. I ja sabem que tot i la fama d'usurers dels jueus, qui ha administrat les finances estatals ha sigut sempre, a Europa, el cristianisme (és per això que parleu de les arrels cristianes d'Europa?)

Jo no us espero com tampoc he esperat les visites d'altres cap d'estat. Menys puc esperar el cap d'estat d'una institució basada en apostolats absolutament il·lògics, masclistes, xenòfobs, excloents i acientífics.

Jo no us espero, tot i que trobo lògic, comprensible i fins i tot necessari per a la vostra congregació les visites a Santiago i Barcelona (suposo que també les que féreu a València i fareu a Madrid); ara bé, trobo il·lògic, incomprensible i innecessari que aquesta visita no sigui pagada pels vostres fidels sinó per tota la societat. Una societat que es veu obligada, cregui o no ja no sols en la vostra propugnada fe sinó en la vostra jeràrquica institució, responsable eterna d'infinitats de pecats de lesa humanitat contra qui ningú ha aixecat la veu; una societat, deia, que es veu obligada a combregar amb cecs que volen a tothom en la ceguera. Us creieu amb la veritat absoluta i la voleu imposada al preu que calgui (si, ho recordem, per la creu o per l'espassa).

Jo no us espero perquè com vareu demostrar ahir a Santiago amb les vostres paraules respecte l'anticlericalisme continueu creient que us són propis els privilegis que vareu tenir gràcies la dictadura del nacionalcatolicisme.

Jo no us espero perquè representeu uns caduc i obsolet, representeu la part més fosca de la història de la humanitat.

del 18 de juliol i avui en dia

Quan hom pensa en el segle XX una de les primeres reflexions que poden venir-nos al cap seria que és un dels més “polititzats” períodes de l'història. O que tal vegada sí fou, com ja s'havia dit molt temps abans, el moment en que la política ho fou tot. És plenament hereu, en aquest sentit, òbviament, de tota la història prèvia, però molt especialment, com és lògic de tots els processos engegats arran de la revolució industrial i tota la filosofia política vuitcentista.

Ara bé, aquest principi de segle i mil·lenni sembla sols centrat en les situacions econòmiques i en com la situació que havia de fer replantejar tant el capitalisme com la social democràcia passarà i permetrà que cada vegada més allò que s'havia anat aconseguint, “desllunyant”(si em permeten l'invenció verbal, si no fos el cas llegeixen “apropant”) la distància entre classes, reverteixi cap a la situació primigènia.

Però tornarem al camp de les idees. I si ens ho volem mirar des d'un petit punt del mapa veurem que tal vegada no és que no fessin falta les alforges per aquest viatge, és que no ens hem desplaçat. Tradicionalment es situa la tríada del 17 al 19 de juliol del 1939 com a inici de la guerra (in)civil espanyola, aquell assaig del que succeiria a Europa, i ulteriorment a nivell mundial. Però hi ha qui considera que l'inici real de l'atac i sublevació contra la legitimitat del poble s'inicià en l'atac radical-cedista contra la revolució 1934 tant contra Astúries com contra Catalunya. Durant tot aquell període que s'havia originat després del gloriós 14 d'abril de 1931 s'imaginaren grans somnis. Alguns d'ells es corporificaren, altres foren truncats i a d'altres no se'ls concedí temps. Mentrestant, Catalunya tractava de recuperar el seu lloc al món. Aconseguí un Estatut per fer una passa endavant. La història, emperò, com sabem fou cruel i deixà caure la mort en forma de feixisme a gran part d'Europa, i Espanya s'emportà una de les pitjors parts. La defunció del nacionalcatolicisme no és la transició. Aquesta fou un intent d'evitar una nova confrontació. D'acord, podem acceptar-la com un encert. Ara bé. Cal acceptar tots els seus paràmetres com axiomes, o millor dit, dogmes de fe? Rotundament no.

I és contra aquesta estultícia religiosament dogmàtica que caldria lluitar. Contra aquesta mesquinesa que fa que ara mateix, setanta-quatre anys després de l'aixecament en armes dels militars feixistes contra la II República Espanyola i trenta-tres anys i mig de la mort del seu dictador no haguem avançat, i fins i tot retrocedit en la situació de l'encaix català a l'estat espanyol o dins de la UE.

P.S.: no cal dir, emperò, que l'enemic no sols és davant nostre, dins les nostres files també tenim aquells que no saben entendre què som i què hem d'esdevenir per al nostre bé com a poble.