La veritat és que havia sigut un dia formidable: tots dos feia temps que volíem regalar-nos una passejada pels terrenys de la patrona de Catalunya. Essent un dia laborable d'hivern, núvol i amb previsió de fred, hi havia poca gent, fet que també ajudava a gaudir millor de l'abadia i del seu privilegiat entorn.
Durant el matí vàrem visitar el recinte principal de l'abadia (amb la seva bona dosi de fotografia) i vàrem fer el passeig del Via Crucis així com la passejada fins la Mirada de Fra Garí per retornar i escoltar l'actuació de l'Escolania. En havent dinat i després de prendre un té calentó vàrem fer camí envers la Santa Cova.
Vàrem decidir tornar per fer una visita a la botiga (aquí teniu la versió virtual) per tenir algun record físic del nostre primer dia junts a Montserrat. I aquí ve la història que volia explicar-vos.
A les 17:10 hores, com a molt tard, entràvem a la botiga. Al fer-ho no vàrem veure cap indicador de les hores d'obertura i tancament. Vàrem anar fent una volta per les tres parts de la botiga comparant preus i fent comentaris d'allò que podíem regalar a diferents persones i anàvem agafat aquells productes que ja havíem decidit que compraríem. Mentrestant, a la botiga
pràcticament no hi havia cap altra comprador però les dependentes mantenien alegres converses. Al cap d'una estona, quan ja estàvem a punt de donar de tancada la nostra "visita" a la botiga, l'home de seguretat, des d'una de les portes ens espetega: "Está cerrado!" El primer pensament podria ser pensar que li diu a alguna persona que vol entrar, però al aixecar el cap comprovem que ens ho diu a nosaltres. "Está cerrado. Ya no se puede comprar." Ens mirem estupefactes i només articulem un "A quina hora tanqueu?" "A las cinco y media" Mires el rellotge i veus que són les 17:33. "Las cajeras ya están haciendo caja y no pueden cobrar."
La cara de babaus que vàrem fer demostrava la frustració interna. No ens podien haver avisat? Les caixeres davant de les que passàrem al deixar al gènere al seu lloc (suposo que el sentir-te tan derrotat o deixes caure les coses -tens educació i no les llences- o les duus a la seva posició original) apartaven la vista com si no ens veiessin.
Fou tal el desànim que no vàrem caure ni a demanar un full de reclamacions, sols ho pensàrem quan la oficina d'informació ja era tancada, uns deu minuts més tard.
El fet que realment ens molesta no és la impossibilitat de comprar unes figures, alguna postal, alguna menja o algun altre record; és la desídia total i absoluta de vàries persones que foren incapaces, per abúlia total, d'avisar que eren a punt de tancar i que féssim les compres que volguéssim ràpidament.
És una trista forma de tancar una visita que havia sigut meravellosa. Afortunadament som capaços de gaudir dels bons records
(tot i que veient quina educació reben algunes persones, no ens hauria d'estranyar segons quins comportaments).
font de les imatges: Viquipèdia
