"Recuperant l'esperit" Valoració de la Trobada de la Coordinadora de Diables de Barcelona a Sant Adrià

Recuperant l'esperit. Aquest seria el millor resum, i la millor notícia, de la Trobada de diables de Barcelona i Barcelonès de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona celebrada el proppassat dissabte vint-i-dos a Sant Adrià de Besòs. I només l'esperit de la Trobada, sinó, l'esperit de l'entitat; i això és molt més important.

Fa molt de temps que molta gent defensem que la Trobada, com a acte propi i per les característiques que ha de tenir, és, o hauria d'ésser, l'acte més important de la nostra entitat. Aquí cal obrir un obligat parèntesi respecte aquells que s'omplien la boca afirmant-lo però que després només han fet batalla per les seves idees centrades en Mercè i la por. Afortunadament, un acte com el de dissabte torna a demostrar qui teníem la raó. Ja se sap, de les errades i les fissures s'aprèn: allò que no ens mata ens fa més forts. Així que ara toca celebració perquè la Trobada fou un èxit.

Fent un balanç general, cal valorar-la molt positivament; ara bé, com en tota activitat humana, sempre hi ha aspectes a millorar, però és una victòria saber que totes les valoracions que faran les entitats seran crítiques constructives dites des del respecte.

Un matí amb xerrades sempre és necessari i útil, i les xerrades estigueren ben triades. La primera d'elles, centrada en la famosa i maleïda normativa dels PAU, tot i que a priori podia semblar que acabaria esdevenint feixuga, fou força útil. El problema d'aquesta xerrada fou la limitació de temps; potser caldria plantejar-se si cal fer-ne alguna altra xerrada centrada en aquest punt. La segona, centrada en els elements pirotècnics, quedà una mica deslluïda per la possible imminència de possibles nous canvis en l'etiquetatge (aquella famosa escletxa legal de la normativa europea). Tal vegada, unes nocions bàsiques de què i com és realment la pirotècnia, i que sembla no voler tractar-se per afigurar-se que podria ésser poc atractiu, no aniria gens malament a molta gent de les entitats per entendre el funcionament de la pirotècnia i fins i tot normatives. La tercera de les xerrades, emergències i primers auxilis, fou, des del meu punt de vista, la menys reeixida i és una veritable llàstima. Dels quaranta cinc minuts disponibles s'invertiren massa en recordar allò que es pot fer i que no es pot fer durant un correfoc, i la seva preparació (quelcom que mai és negligible), però massa poc temps (un màxim de deu minuts, si arriba comptant els vídeos finals) a explicar allò que hauria d'haver estat el nucli de xerrada: com prevenir i actuar en cas d'accident i quin tipus de primers auxilis cal aplicar i quins no en cada situació essent una mica més descriptiu. L'última xerrada, referent a la història de la festa amb foc pirotècnic, fou didàctica i entretinguda (quelcom que no sempre s'assoleix). Tot i que també li faltà una mica de temps, la llàstima és que l'organització, a diferència de les altres xerrades, no pogués facilitar la documentació emprada pels ponents als assistents perquè en Pep Enric, president de la Federació de Diables i Dimonis de Catalunya, no se la facilità.

 Amb el bon esperit que ja es respirava a la sala de conferències de la Biblioteca Municipal de Sant Adrià del Besós marxàrem cap a la plaça de la vila a gaudir del dinar de germanor i l'estona de sobretaula, on sempre sorgeixen les millors converses d'aquestes vetllades. A mitja tarda arribà el moment de fruir veient la plaça plena de gent participant activament en els diferents tallers: percussió corporal, malabars de foc i escopir foc. Aquí és on rau l'essència vital de Coordinadora: ser-ne útil per a millorar les colles i integrar-les per un millor món del foc.

La diada continuà amb la tradicional tabalada per acabar d'animar tothom a gaudir de la festa del món dels diables per a enllaçar amb el cor de la celebració: les cremades (correfoc estàtic a la plaça) tant d'adults com d'infantils amb el reeixit model de l'anterior trobada al Carmel. A qualsevol diables el fet d'olorar i cremar pólvora ja el fa ésser la criatura més feliç de l'Infern. Les cares de joia mentre es corria envoltats per les espurnes comunals i quan ens col·locàvem per fer les conjuntes finals, tots barrejats, justifiquen aquest tipus de trobades.

I per tancar: sopar i concert de festa.

Perquè a més de celebrar la joia de la festa volem ésser constructius, una vegada vist el resum, i per tant vistes les parts positives (el format i l'esperit), cal citar alguns aspectes a millorar: l'absència de lavabos, que la cremada d'adults s'iniciés abans d'hora (la meva colla encara ens estàvem canviant a la plaça i si s'hagués iniciat deu minuts després, és a dir, a l'hora prevista hauríem pogut cremar tota l'estona; si s'anuncià, no es va sentir res), la sensació de poca pirotècnia per a poder cremar i, suposo que ens ho vàrem perdre per la manca de potència de la megafonia, la mostra de material pirotècnic que s'havia de realitzar.

Ara bé, cal felicitar l'organització, tant a la nostra junta de Coordinadora com, i especialment, a la gent de Tronada de Sant Adrià per l'acte. Crec que realment fou una Trobada tal i com la gran entitat del món del foc que és Coordinadora ha de fer i la que ha d'apostar; aquella idea que Diables de Les Corts vàrem fer lema en la nostra Trobada: la festa dels diables pels diables.

Coordinadora estem recuperant el nostre esperit i el camí.

Enhorabona i felicitats!

Salut i Foc!!!

P.S.: La fotografia és de Javi Prieto. Al facebook de Coordinadora podeu trobar-ne més.

Tercer Conte de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina

Aquest havia d'ésser, i de fet ho és, el tercer Conte de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina (CPTB). Com a tal, hauria d'haver vist la llum, tal i com succeí amb els dos anteriors, en la presentació conjunta dels actes de la CPTB que es fa per les festes de la Mercè. Emperò, l'any 2013 aquells projectes amb què Els 5 Bojos de la CPTB havien aconseguit engrescar les entitats, per diferents motius, no es pogueren o volgueren dur a terme. Això, coadjuvat amb les vicissituds d'un projecte conjunt per commemorar el Tricentenari del 1714, ha fet retardar la seva aparició fins la diada de la nostra altra copatrona, Santa Eulàlia.

La Laia es sentia feliç, tot i que cansada, en preparar-se per allitar-se. S'havia passat tot el dia passejant de la mà de l'avi per la seva estimada ciutat de Barcelona. Després de les vacances d'estiu allunyada del brogit de l'urbs, s'havia sentit transportada gràcies a les paraules; com si les hagués viscudes, l'avi, li havia narrat les històries d'aquella Barcelona que resistí a l'invasor ara feia 300 anys. Cadascuna de les senyeres i estelades que penjava a les balconades havia fet imaginar a la Laia un somrís en el rostre d'aquells ciutadans que lluitaven sota la consigna “Mort o els nostres privilegis mantinguts”.

Un ingent estrèpit provocat per tres canonades desvetlla la Laia. Tres salves de funesta premonició desperten la ciutat. Encara és negra nit, però el tanyat corprenedor de les campanes des dels senys fins les dríngoles trenca la matinada. La Laia es treu la son de les orelles i s'adona que davant els seus ulls la Tomasa, L'Honorata i la resta de campanes criden a sometent mentre els trabucaires es dispersen des de la Seu per a convocar tothom als seus llocs de defensa. La ciutadania reprèn la lluita per mantenir la llibertat al so dels tabals i les gralles tocades amb honor i orgull.

La Laia atemorida inicia una cursa damunt el fangar que són els carrers de la ciutat després de tants dies de pluja. No sap cap a on es dirigeix, només veu ciutadans i ciutadanes preparats per a l'última defensa. Sense saber-ho ha corregut fins el Castell de Montjuïc. L'esclat de la lluita és eixordador. Els seus ulls són negats en llàgrimes. Desitjant fugir del malson, nota quelcom eixugant-li el rostre. En alçar la mirada veu l'Àliga de Barcelona que li somriu. La Laia parpelleja diverses vegades; no és pas possible que l'ésser mitològic del Seguici estigui ballant per a ella. En finalitzar el ball, l'Àliga entoma la senyera negra i inicia el descens per encapçalar la defensa de la seva ciutat.

Barcelona és recorreguda per un fervorós cant coral de creença en la victòria que silencia l'esclat guerrer. Mentre al Saló de Cent s'ultimen les estratègies de defensa, el penó de Sant Eulàlia surt de l'Ajuntament portat pels Gegants de la Ciutat. Sota el seu guiatge, gegants i bèsties fogueres eixiran per formar part dels diferents batallons que conformen la Coronela i permetre resistir els atacs en els baluards.

Cavalcant el Lleó de la ciutat, la Laia podrà observar com les hores avancen i la ciutat es manté ferma en la seva defensa. Com si a cada ferit el substituís l'esperit dels caiguts en el Fossar de les Moreres, la ciutadania rebutja l'ofensiva de l'invasor. Les crides patriòtiques es succeeixen per mantenir l'ànim ferm.

La nit s'apropa i la ciutat s'ha salvat de caure derrotada. La Laia ha vist com totes i tots, plegats, han resistit i han impedit la caiguda de la ciutat. L'enemic marxa cap al seu campament derrotat; però una força tel·lúrica fa que els barcelonins i les barcelonines els persegueixin com diables enfollits pel foc. La creença en ells mateixos i les seves llibertats els porta a escometre contra l'opressor.

Finalment, tota la ciutadania es pot refugiar dins les muralles sabent-se vencedors. Els balls es succeiran a les places ara enfollides sota l'estrèpit dels petards festius. Al Portal de Mar, s'alçarà una castell humà coronat per la senyera en símbol de victòria.

Ha estat un dia molt llarg i els ulls de la Laia es clouen. L'única rendició a signar és deixar-se vèncer per la son i obrir les muralles als somnis.

Natxo Barrau i Salguero

Els 5 Bojos de la Cultura Popular i Tradicional d'arrel Barcelonina

 

Si voleu (re)llegir els anteriors contes, aquí teniu el primer i el segon.

Gràcies a la Raquel per l'edició del text.

L'Ajuntament incompleix el Protocol Festiu de la ciutat de Barcelona

L'aprovació del Protocol Festiu de la ciutat de Barcelona fou una passa important per a la protecció, salvaguarda i manteniment de la vitalitat de la cultura popular i tradicional de la nostra ciutat.

No fou una feina d'un dia per l'altre ni cap esbojarrada idea d'un il·luminat, sinó la feina d'anys de molta gent i institucions que des de les entitats i l'estima vers la ciutat consideraren, amb el beneplàcit de l'Ajuntament, que era la forma de palesar com era i és la nostra festa per mantenir-la i salvaguardar-la.

Aquest protocol, aprovat en comissió i després en ple municipal esdevenia la norma que calia complir per tots els estaments; però, malauradament, i com sembla que esdevé tradició en les nostres latituds, no fer-lo complir o directament incomplir-lo acaba succeint sense que ningú aixequi la veu.

Que potser allò escrit no és pas modificable? I tant, de fet, el propi protocol presenta les formes per vetllar pel seu compliment i, si s'escau, la seva possible modificació. Ara bé, una altra cosa és obviar-lo, amb peregrines justificacions o ni tant sols això, segons els interessos.

Per segon any consecutiu i incomplint la tradició i la paraula del Protocol, el Correfoc (no hauria de caldre afegir “de la Mercè”, ja que el mot i el concepte naix en aquesta festivitat) no es celebrarà dissabte nit sinó en diumenge. Aquest canvi de data només s'hauria de produir quan el dissabte fos el dia de la Mare de Déu de la Mercè. I per què aquest canvi? Bé, la versió oficial parla d'un acord entre comerciants i la casa gran fet que esdevé de facto en imposició de la Guàrdia Urbana, qui via CCORP, obliga al canvi de data argüint, a més a més, els problemes que l'acte suposa per al trànsit rodat de la ciutat. Ah, molt bé! I m'expliqueu per què collons es varen invertir tants esforços en redactar un Protocol Festiu de la Ciutat de Barcelona si després el convertim en paper mullat? Un moment, és veritat, l'any passat “s'acordà” amb les entitats de foc que així seria. Primerament, no és procediment que s'hauria de seguir. En segon terme, no es pot obviar que el món del foc, si més no en la vessant diables -aquí no es veuen afectades les bèsties- eren en plena travessa del desert i, ara em llenço pedres a la meva pròpia teulada, les persones que hi eren possiblement no coneixien la literalitat del Protocol, quelcom que no es pot adduir en defensa de l'administració. I en tercer, i no per últim menys important lloc, ans al contrari, qui alguna vegada ha estat present en aquest tipus de reunions sap del pes i, consegüentment de la immobilitat de certes postures.

Així que aquell Protocol promogut des de les entitats que aglutinen la base en consonància amb l'Ajuntament que de la forma més correcte i acurada se'l féu seu, ara es compleix quan interessa i quan no, no passa d'ésser paper mullat.

Algú podria afirmar que és un cas aïllat i per tant no caldria magnificar-lo. És una forma de veure-ho, però comences no fent cas de les teves pròpies normes per salvaguardar la teva cultura i aviat esdevé quelcom a mostrar en un parc temàtic. I des del món del foc, som plenament conscients, que encara no hem oblidat les angoixes passades pel Decret 2007/23/CE que quasi les anihila per la incapacitat de saber els nostres eurodiputats que a casa en tenim de festes amb pirotècnia. Doncs bé, a més a més, no és l'únic cas on no es manté la norma que dicta el Protocol. I allò que em sembla més greu, i que ningú oblidi que aquesta és una opinió personal, és que aquest fet no sols no és aïllat sinó que els interessos personals, qui sap si de vegades coincidents entre qui hauria de vetllar pel compliment des de comissió o ICUB, faran que es faci la vista grossa. Ja ho sabem Qui custodiet ipsos custodes?

I si voleu un altre exemple, us heu plantejat per què, i en aquest cas era només una recomanació i no una norma del Protocol, el Correfoc no tornarà a iniciar-se a la plaça Sant Jaume? Són espectaculars les projeccions a la façana de l'Ajuntament, oi? I que consti que les veig la nit del Toc d'Inici (i aquest són figues d'un altre paner); però clar, tenen un cost que potser no es pot veure alterat per fotre allà al mig a Porta de l'Infern del Correfoc. Estructura aquesta la propietat de la qual ens discutia la casa gran fins que fou destrossada en dependències municipals.

Continuarem essent la imatge de la festa a la ciutat, mireu els cartells de les festes majors d'hivern i d'estiu, i, potser no a tota la cultura popular i tradicional d'arrel barcelonina per a cada acte, però sempre cridaran alguns representants per lluir i exportar la ciutat, però mantindran la seva tradició de maltractar-nos... I nosaltres, mantindrem la de suportar-ho tot a qualsevol preu?

Natxo Barrau i Salguero

barceloní i amant de la Cultura Popular i Tradicional

P.S.: Ai, si alguns hagueren fet cas dels bojos...!

"Medio pan y un libro"

En aquests dies tràgics i incerts que ens ha tocat viure on ens volen fer creure que la cultura és luxe i que els nostres drets, aconseguits amb la sang de la lluita són privilegis prescindibles, cal mantenir-se ferms; per això, tot i el dolor que provoca saber que aquestes paraules tenen més de vuitanta anys, cal recordar aquesta al·locució que Federico García Lorca dirigí al poble de FuerteVaqueros, Granada, el setembre de 1931:

“Cuando alguien va al teatro, a un concierto o a una fiesta de cualquier índole que sea, si la fiesta es de su agrado, recuerda inmediatamente y lamenta que las personas que él quiere no se encuentren allí.

«Lo que le gustaría esto a mi hermana, a mi padre», piensa, y no goza ya del espectáculo sino a través de una leve melancolía.
Ésta es la melancolía que yo siento, no por la gente de mi casa, que sería pequeño y ruin, sino por todas las criaturas que por falta de medios y por desgracia suya no gozan del supremo bien de la belleza que es vida y es bondad y es serenidad y es pasión.
“Por eso no tengo nunca un libro, porque regalo cuantos compro, que son infinitos, y por eso estoy aquí honrado y contento de inaugurar esta biblioteca del pueblo, la primera seguramente en toda la provincia de Granada.
“No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro. Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales que es lo que los pueblos piden a gritos.
Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social.
“Yo tengo mucha más lástima de un hombre que quiere saber y no puede, que de un hambriento. Porque un hambriento puede calmar su hambre fácilmente con un pedazo de pan o con unas frutas, pero un hombre que tiene ansia de saber y no tiene medios, sufre una terrible agonía porque son libros, libros, muchos libros los que necesita y ¿dónde están esos libros?
¡Libros! ¡Libros! Hace aquí una palabra mágica que equivale a decir: «amor, amor», y que debían los pueblos pedir como piden pan o como anhelan la lluvia para sus sementeras.
Cuando el insigne escritor ruso Fedor Dostoyevsky, padre de la revolución rusa mucho más que Lenin, estaba prisionero en la Siberia, alejado del mundo, entre cuatro paredes y cercado por desoladas llanuras de nieve infinita; y pedía socorro en carta a su lejana familia, sólo decía: «¡Enviadme libros, libros, muchos libros para que mi alma no muera!».
Tenía frío y no pedía fuego, tenía terrible sed y no pedía agua: pedía libros, es decir, horizontes, es decir, escaleras para subir la cumbre del espíritu y del corazón. Porque la agonía física, biológica, natural, de un cuerpo por hambre, sed o frío, dura poco, muy poco, pero la agonía del alma insatisfecha dura toda la vida.
“Ya ha dicho el gran Menéndez Pidal, uno de los sabios más verdaderos de Europa, que el lema de la República debe ser: «Cultura». Cultura porque sólo a través de ella se pueden resolver los problemas en que hoy se debate el pueblo lleno de fe, pero falto de luz“.

Nit d'Ànimes 2012

La celebració de la Nit de les Ànimes es perd a la nit dels temps, probablament des que la humanitat esdevingué quelcom que podríem definir com a creador de memes.

A Les Corts des del 2002 (algunes incerteses històriques dubten si el 2001, tal vegada sota l'influx del monòlit) tenim la celebració de Nit d'Ànimes a la Plaça Concòrdia gràcies a Diables de Les Corts. Fou un "part natural" i des de llavors ha anat creixent i desenvolupant-se. Hem vist (i creat!) diferents històries i versions, hem viscut nits més gèlides i nits més exitoses.

Sigui com vulgui aquell acte que crearen dos dels boigs que llavors era la nau de Diables de Les Corts continua viu i amb ganes de celebrar la cultura popular i tradicional d'arrel catalana.

Aquesta nit, dissabte 27 d'octubre (sí, som plenament conscients que en cap cas i sota cap concepte hauria de realitzar-se fora de les seves dates pròpies i naturals, però des de l'any passat, l'organització del Casal de Joves de Les Corts decidí que havia de realitzar-se en dissabte; jo encara espero una argumentació -vàlida no pot ésser- al respecte); com dèiem, avui dissabte 27 d'octubre Diables de Les Corts tornarem, conjuntament amb altres entitats del barri com Bocs de Can Rosés, Repúbli-k de l'Avern i Krítik, i una molt especial col·labarció de dues actrius sorgides de l'IT, a donar vida a la Nit de les Ànimes.

Si voleu gaudir de la nova versió de Nit d'Ànimes atanseu-vos a la Plaça Concòrdia de Les Corts. A les 8 del vespre s'iniciarà una torxada des del Casal que arribarà a la plaça a dos quarts per encetar l'espectacle.

Us hi esperem!

Versots Festa Major Les Corts 2012

Enguany, i després de molts anys essent Diables de Les Corts qui escrivíem els versots pel Correfoc Unitari de la Festa Major, els versots han sorgit de la feina conjunta de Diables de Les Corts, Bocs de Can Rosés, Diables i Timbalers d'Itaca i Repúbli-k de l'Avern.

A més a més un altre canvi es produí el passat dissabte (la data també varià, tradicionalment el feien oficiar el diumenge) a nivell de posada en escena, ja que després de la recuperació de la balconada l'any passat, el Marc, de Bocs, fou l'encarregat de llegir-los (aquesta vegada me'ls he mirat des del terrat, l'altre gran lloc per ser-hi en aquesta data).

Per aquelles persones que no puguéreu ésser allà o que els vulgueu recuperar, aquí us transcric els versots:

Diables som de l'Infern,
amatents per atiar els focs;
i mentre ballem, cremem, pervertim i bevem,
de terroristes de corbata en deixarem pocs!

Aquesta horda de diables,
només bergants per vosaltres,
l'any vinent serem més que tots els de Barcelona
per fer la Trobada de l'única Coordinadora.

Tisorada va, tisorada ve,
i com comtes d'olivars,
mai no féu el bé,
i quasi ens deixeu sense menjars.

Súper tècnics i polítics que viviu als vostres palaus
d'esquenes als honrats ciutadans
i us creieu que som uns babaus.
només perquè ens heu de signar els vostres nyaps.

Sr. Regidor, com us ho fareu
per de les havaneres sortir rodolant,
si rom cremat no beureu
perquè així ho aneu imposant?

La gestió de la Concòrdia,
les festes dels joves, amb les Alternatives o la Plataforma,
com tractar el soroll, i fer callar el xivarri
i sempre amb la paraula veïns a la boca.
Per dos o tres es deixen de fer actes
que inunden de vida el nostre barri,
que creen teixit social i fan troca.


Els petits, joves i no tan joves preparem moltes activitats
perquè Les Corts tingui cultura popular.
Les comissions de festes fan un gran treball
i les tècniques ens fan perdre el temps en reunions
sense ordre previ ni conclusions.
Com t'ho feies Montse? Com ho aguantaves?
Ah clar, sempre els ovaris sobre la taula posaves.

Sense Atabala'Mmmm no hi ha festa major!
Si les festes de foc sempre farem
Ja n'hi ha prou de voler-ho fer tot pitjor!
L'Atabala'Mmmm també el cardarem!

Aquesta és la casa del poble,
no ho negueu ni ens feu retrets,
no hi ha cap excusa per a la vostra actuació innoble
jugant com si fos una casa de barrets.

Que fàcil sembla rebre poder
i esdevenir dictadura,
però quan el poble obri el coder
la repressió ja no us la posarà dura.

No ens descuidem de parlar de la nostra Festa Major:
demà no serà un veí del barri qui faci el pregó
sinó un polític barceloní que no és panarra.
Un altre cop l’Ajuntament, quina barra!

Si continueu atacant cultura i jovent
tindreu un molt greu problema,
i no es dirà pas “tres per cent”,
i de la revolució serem emblema!

La història ens reclama, catalans i catalanes!
Segueu arran segueu arran,
ara és l'hora de segar cadenes:
que a espanya ja no ens retindran.

El Segadors era cançó de taverna:
diables, carregueu forques i bótes,
contra tot botifler de partit o caserna
que borratxos de plaer matarem antipatriotes.

Sota el bon guiatge d'en Pau Farinetes
diables, bèsties i tabals ompliu de foc Les Corts
seguint el Guardià i no hi haurà desfetes.
Que comenci el Correfoc!

La importància dels Protocols

Ahir divendres 21 de setembre es donava el tret de sortida a les Festes de la Mercè 2012. Em plau que el pregoner fos un científic, en Lluís Torner, que a més a més recordà la importància de la Ciència per a la vida de les persones. Seguint la tradició, mentre es feia lectura del pregó el Seguici Inaugural feia camí vers la Plaça Sant Jaume, plena de gom a gom i amb les seves reivindicacions. Tot seguit venia el Toc d'Inici. I aquí, trobem el primer problema. El primer de tres problemes que voldria comentar.

Com tothom sap des de fa uns anys la ciutat compta amb uns Protocols Festius, uns protocols redactats des de la pròpia Cultura Popular i Tradicional Barcelonina (CPTB) i que aprovats en ple d'Ajuntament esdevenen normativa (fet que ens era una immensa joia). Aquest protocol ens ha de permetre vetllar i salvaguardar la nostra cultura i les seves forces dotant-la de la viva força de la nostra societat que és qui la crea; això siginifica que si el món cultural es mou, tal vegada caldrà modificar els Protocols, regulada està la forma per fer-ho, emperò, hauríem de tractar de mantenir la literalitat d'allò escrit negre sobre blanc.

I aquest fet, no sempre s'està produint. Ahir tinguérem una mostra. Durant el Toc d'Inici, i per segon any consecutiu, el Ball de Diables Barceloní no era la representació que ha d'ésser. Que consti que no critico, ans al contrari, els esforços per "dignificar" l'actuació de foc que clou els balls a l'escenari, però la norma que entre tots vàrem redactar no s'està complint; i per segona vegada ho hem permés, i crec que és una greu errada. Si ha d'ésser modificat, que així sigui, però llavors, seguim les passes establertes per a fer-ho.

Aquesta última reflexió és perfectament aplicable al rebombori creat per una colla al voltant de les dues actuacions castelleres a les festes d'estiu del Cap i Casal del país. Entenc perfectament la postura que defensa que s'ha de cercar una millora pel bé de la CPTB i del públic que ens dóna vida, ara bé, les passes a seguir són les passes a seguir (i sabent que hi ha hagut un procés per a tractar de resoldre el suposat problema) actuar tal i com s'ha decidit, una decisió molt respectable, potser, no és la millor vers els objectius cercats.

Ara bé, si alguna cosa trobo realment problemàtica com a incompliment del Protocol Festiu és el canvi de data, sense cap argumentatiu vàlid, del Correfoc. Vers l'acte de foc que ha donat nom als cercaviles de foc a Catalunya hi ha incompliments de les recomanacions de forma sistemàtica des de l'ICUB per obra i gràcia del "perquè no pot ser d'una altra manera", és a dir, perquè ho dic jo. Aquesta última gran afrenta al col·lectiu de foc és el canvi, i proposta per fer-ho sistemàtic, de la seva data pròpia d'actuació: canviar el dissabte pel diumenge. Això que només ha d'ocórrer quan la Mare de Déu de la Mercè cau en dissabte ara es vol fer a l'inversa. I per què? Perquè algun il·luminat així ho creu més oportú. Trobo que és una greu errada i una afrenta a tota la CPTB. Haurem d'accepar que aquest any ha d'ésser així degut a certes viscissituds en el món de la cultura del foc, però ha d'ésser intolerable que aquesta anomalia passi a ésser norma.

Potser algú em titllaria d'integrista de la literalitat sensu estrictu de les nostres normatives, i s'equivocaria. Si tota constitució és sempre modificable, encara més uns protocols festius; ara bé, cal fer-ho adequadament i seguint unes normes. Igual que vàrem reclamar que érem nosaltres qui els havia de redactar ja que en som qui els dóna forma i vida, nosaltres som qui els ha de modificar. Crec que la Taula del Consell de Cultura Popular i Tradicional té feina, i com més aviat la fem, millor. I si em permeteu una frivolitat, fóra un bon moment perquè aquella iniciativa engegada pels ja coneguts com "Els 5 Bojos" de la CPTB s'enlairi definitivament. Seria una opció per recuperar l'esperit fundacional d'allò que fou anomenat "El Senat de les Tradicions de la Mercè" amb unes noves forces i objectius.

És ara el moment de reclamar allò que és nostre: la Festa. Ja fa massa temps que hem deixat la festa ens mans de l'administració, però ara la situació és encara més greu, ja no són només els tècnics a qui la qualitat i la capacitat se li suposa, ara rau en les forces de l'ordre; feu el símil amb el govern de la societat i veureu que no és aquesta la via.

Tres històries d'amor,sexe i ràbia. GRÀCIES!

Ho vàrem fer!

I l'experiència fou molt positiva...

Sí, Tres històries d'amor, sexe i ràbia esdevingué el passat dissabte 18 d'agost a la llibreria Pequod. I ho vàrem gaudir plenament i bella. Es creà un ambient màgic a la llibreria tant a nivell del públic que hi era a dins com amb els vianants que ens descobrien per l'aparador i l'altaveu.

Els poemes foren desgranant-se amb l'acompanyament de la música que l'Alex havia compost ex-professo i la gent gaudia i es deixava seduir per les tres plomes que corporificaven en les nostres veus. Hi ha força històries ara a escriure d'aquesta escenificació, però potser em quedaré amb el record de la sensació de gaubança que ens abraçà al acabar i sentir la calor del públic i la seva joia.

Vàrem viure moments tendres d'amor, les intenses sensacions del sexe i l'odi de la ràbia, així com uns versos més metafísics com en un nou ressuscitar de l'univers. Em delectà compartí versos amb la Raquel Riba i la Patricia Muñiz, i ésser musicat per l'Alejadro Cano Vilavendrell. Fou un plaer que la Llibreria Pequod esdevingués el vaixell per solcar les nostres imaginacions i dur-nos singlant universos paral·lels gràcies a les nostres paraules.

Òbviament, un espectacle com aquest no es crea de la nit al dia, calen hores (sense comptar les moltes viscudes per rebre la inspiració de les muses)  per aconseguir emmetxar totes les peces; però, estranyament, ha estat un procés força ràpid i compenetrat per aconeguir-ho. A nivell personal era la primera vegada que declamava acompanyat i amb música i el cert és que em vaig sentir molt còmode. Fou una experiència meravellosa.

Només puc agrair a les persones que em val voler fer partícip d'aquesta experiència i agrair les persones que s'atansaren fins la llibreria i els elogiosos comentaris que reberem, així com els ànims sincers d'aquelles persones que no pogueren assistir.


Tres fragments del recital gravats per @lamevaperdicio (Sergi G. Oset)







Les sensacions foren tan agradoses per totes bandes que sembla que no serà l'unica escenificació de Tres històries d'amor, sexe i ràbia.Serà un gran moment tornar a plantejar-se omplir l'espai de paraules perquè l'audiència les faci seves...

TRES HISTÒRIES D'AMOR, SEXE I RÀBIA

El proper 18 d'agost estrenarem el recital "Tres històries d'amor, sexe i ràbia", per les festes de Gràcia, a la llibreria Pequod.

A càrrec de Natxo Barrau i Salguero, Patrícia Muñiz i Raquel Riba i Raja. Ens acompanyarà a la guitarra Alejandro Cano.

Aquí teniu el vídeo de presentació:







I aquí un petit tast:

Us hi esperem a tots!


P.S.: per si voleu fer difusió via facebook, us enllaço l'esdeveniment.

Nova era a Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona després de la Qüestió de Confiança

Ahir es va procedir a la votació de la qüestió de confiança a la junta de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona. El resultat fou clar: la junta no assolí la confiança necessària per mantenir-se al front de l'entitat. Les conseqüències? El temps ens ho dirà.

La vetllada d'ahir fou una situació extraordinàriament tensa i poc agradable. A les prèvies es notava el neguit per tot allò que comportava la situació: haver-se vist obligats, una sèries de colles, a demanar a aquesta qüestió de confiança degut a la derrota que prenia la direcció de l'entitat. La tensió quasi de faccions, fomentada des de la segregació que fomentava el “amb mi o contra mi” de la junta (només cal tenir present l'esbiaixada i tergiversadora convocatòria per a l'assemblea, es podia, com diu el tòpic, tallar amb ganivet.

Fou la d'ahir una assemblea poc reeixida. Al final fórem un 63% de les colles membres les que assistírem a l'assemblea, de fet, i veient els resultats de la votació, les dades són, pràcticament, les mateixes de les de l'última jornada electoral (inici de la greu malaltia de la nostra estimada entitat). M'agradaria saber què en dirien al respecte els analistes si això fos de rellevància mundial. A més a més, crec que, ¿potser per la por a perdre o perquè tothom per una vegada prenia consciència de la greu situació?, les intervencions foren de poca volada; com si es volgués convertir el tràngol en un repte a primera sang i no a mort. I com deia una samarreta ahir, allò era un assumpte de vida o mort. Tot i que hi ha qui també creu que no era si més no la crònica d'una mort anunciada.

Jo crec que les raons dels promotors de la qüestió de confiança es podrien resumir en (tot i que l'exposició no acabà de palesar-ho):

• La manca democràtica que aquesta junta ha suposat per l'entitat, ja que s'han pres decisions, fossin positives o negatives, sense el coneixement ni el consentiment de l'assemblea.
• Una posició de manca de respecte de la junta vers els representats de les colles, dins i fora de les assemblees, pel fet d'ésser oposició.
• Haver amagat informació a l'assemblea i haver-la donada només quan certs socis han demanat explicacions.
• Haver donat informacions contradictòries en diferents assemblees i acusar de mentir qui assenyalava aquesta situació.
• Una gestió inadequada dels assumptes interns.
• Una organització nefasta de certs esdeveniments d'importància.
• La generació i propagació de rumors, infundats, generadors de violència i mala maror en el si de l'entitat.

Front això, la junta replicà amb el seu discurs que hem viscut durant dos anys: tergiversació maniquea i victimisme arribant al paroxisme al afirmar la presidenta que si no eren benvolguts ells agafaven el seu programa i se'l guardaven a la bossa i prou. Quin programa? Aquell que presentaren dient “Nosaltres ens presentem perquè no volem que el Natxo torni a ésser president”? Que ningú oblidi aquella nit perquè fou l'inici de molts dels mals actuals.

Simptomàtic d'aquesta manera de fer, i ja tornant a la nit d'ahir, fou l'encesa intervenció des de la junta en les rèpliques i contrarèpliques, que ells mateixos hagueren de frenar-se. Res de nou en la conjuntura de l'Infern en els últims mesos. De la mala gestió també podria ésser exemple la poca claredat amb certs aspectes del funcionament de la jornada d'ahir, tot i considerant les dificultats degudes a la manca de legislació específica no es podien tenir dubtes respecte quòrums, cens, votació, recompte. I, novament, ens assabentem, quan no toca, de dades referents a la gestió de l'entitat. Els números no s'havien de presentar ahir, tot i que serviren per escoltar el primer comentari positiu vers la junta anterior.

A l'altra mà trobaríem les, des de la meva humil opinió, intervencions reeixides d'en Jaume Quiles, d'en Jordi Ullate i el representant de Diabòlica.

No puc obviar que, novament, es carregaren les tintes vers dos ex-presidents, el Sr. Ullate i un servidor, com si fóssim dues encarnacions malignes amb l'únic desig de fer mal a aquesta entitat. Tot i que, òbviament, no mereixerien cap comentari, aquestes estultes opinions, a més de falses, han generat una ferida molt gran a Coordinadora.

Sigui com vulgui, al final s'arribà a la votació i, com he dit prèviament, els resultats foren pràcticament els mateixos de la nefasta jornada electoral de la vigília de Sant Josep de l'any 2010. A la pregunta, òbviament, i seguint l'estil de la junta, incorrectament redactada, Dónes la teva confiança a l'actual junta de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona? (ara parlo de memòria, quan aconsegueixi les dades oficials les ajustarem) 22 sí, 13 no, 6 blancs/nuls sobre 41 colles acreditades, generant-se 24 abstencions. Això significa que la junta no té la confiança de l'assemblea ja que necessitava una majoria absoluta respecte el cens, és a dir, 33 vots “sí”.

Fins aquí hauria d'haver arribat la vetllada. S'aixeca acta, s'acorda que l'actual junta presentarà els números, que pertoca fer-ho entre gener i febrer, habitualment es feia al febrer però amb l'extraordinària sembla que no es podia fer l'ordinària, i es convocaran eleccions. Però no fou així. Això que havia de succeir sí succeí; emperò, un reguitzell (cinc?) de colles decidiren, millor dit, ja portaven decidit, abandonar la Coordinadora perquè creuen que es no no es veuen defensats ni ells ni els seus interessos dins de l'entitat. Crec que això no tocava ahir, i que calia esperar fins la propera reunió. A aquestes colles (pioneres de les que les seguiran?) se les podria acusar que elles sí han marxat quan les decisions no els han agradat, quelcom que alguns han esgrimit més d'una vegada envers aquells que manifestaven oposició respecte les decisions de la junta. Òbviament, cadascú és lliure de fer allò que cregui més convenient. Ara bé, també cal dir totes les veritats, com per exemple que, i és sabut que certes colles de Barcelona fa temps que somniaven fer una Coordinadora de colles només de la ciutat de Barcelona, aquest projecte s'estava, com a mínim gestant i ja s'havien fet contactes, fa força mesos, per tenir un primer president “de prestigi”. Així que potser alguns que semblava que haurien de plorar la derrota d'ahir ja estan celebrant una possible victòria.

Els temps presents i futurs per a la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona no són gens afalagadors. Són i seran molts durs; però estic plenament convençut que hi ha moltes persones, en nom de moltes colles, que lluitaran per dur aquesta nau a bon port, o si més no, al millor port possible. Encara estem immersos a la tempesta que ha provocat la mala i inconscient gestió de l'entitat, espero, emperò, que ara voldrem bogar tots plegats per trobar un bon rumb cap a la destinació somniada.

P.S.: Voldria fer un aclariment personal: El meu comentari respecte a resposta que vaig dir que el company Jan Ribalaiga encara no m'havia donat (referent a la formació de candidatures de les passades eleccions) fou, crec segons la conversa ulterior, erroni. Vaig fer referència a una altra persona. Et demano Jan, novament, disculpes. Errare humanum est.

P.S.II: Per si algú vol saber-ho les colles que abandonaren ahir la Coordinadora foren (si no em descuido ningú): Barri Gòtic, Kinta Forca (amb el mateix escrit?), Poble Sec (amb dos càrrecs, inclòs Presidència a l'entitat), Tarascaires i Guspires de Sants (amb dos, ara mateix, càrrecs a la junta).

Corol·lari: Espero i desitjo poder seguir lluitant per un millor món de la cultura del foc a Barcelona com a representant de Diables de Les Corts, la colla a la que pertanyo. Continuarem cremant petit qui peti. Sempre lluitant fins a la victòria.

Protegim la Patum però no el "Món del foc"?

  El passat dia 9 saltava la notícia que La Patum podia esdevenir la primera festa catalana amb una llei pròpia que hauria de garantir i perpetuar la seva realització.

Aquesta llei, que al ésser pionera a Catalunya es podria fer seguint l'exemple de la realitzada a País Valencià amb el Misteri d'Elx, es vol fer per salvaguardar la celebració del corpus berguedà que és Festa Patrimonial d'Interès Nacional i la Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat.

Com informa la pròpia web de La Patum, i es podia recollir en diferents mitjans de comunicació:

Aquest matí els membres de la Comissió de Cultura i Llengua del Parlament de Catalunya s’han desplaçat fins a l’Ajuntament de Berga per treballar conjuntament la proposta sobre la Llei de Patum. Durant la jornada, el gerent del Patronat Municipal de La Patum, Albert Rumbo, ha fet una breu introducció de la festa i tot seguit s’ha presentat el vídeo documental ‘Patum, Patrimoni de la Humanitat’. A continuació, el secretari de l’Ajuntament de Berga, Antoni Pérez, ha exposat la proposta de Llei de La Patum i l’alcalde, Juli Gendrau, ha justificat els motius d’aquesta.
Els punts centrals de la proposta que s’ha debatut durant la jornada de treball d’aquest matí es basen en la protecció de la festa, en la garantia del seu finançament, la millora de la promoció i el foment de la investigació i la salvaguarda del patrimoni. Per aquest motiu, des de l’Ajuntament de Berga i des del Patronat de La Patum s’ha proposat que el Parlament accepti la proposta de redactar aquesta Llei que ha de preveure un nivell de protecció singular que en garanteixi el màxim respecte i també que asseguri la col·laboració de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Berga, a través del Patronat de la Patum, en la conservació i restauració de les comparses i els seus elements; a nivell jurídic, la protecció de la imatge, la música i l’ús de les marques registrades; i a nivell pressupostari, la garantia del finançament. En aquest sentit, pel que fa al finançament, s’ha demanat que la Generalitat destini una partida específica al mecenatge de La Patum de com a mínim un 33% del pressupost de la festa i que hi hagi una recerca de persones físiques o jurídiques que col·laborin econòmicament amb el finançament de La Patum.
La predisposició dels representants dels diferents grups parlamentaris de la Comissió de Llengua i Cultura del Parlament de Catalunya ha estat molt positiva, i és que tots i totes han coincidit en la necessitat d’una Llei que garanteixi La Patum com a festa amb unes característiques que la fan única i que com a tal mereix per tant una Llei que la protegeixi i vetlli per la seva preservació. En aquesta línia, s’ha acordat que l’Ajuntament de Berga assumirà l’elaboració del redactat del projecte de Llei i que a partir d’aquí es farà un treball en xarxa entre els diferents parlamentaris de la Comissió que ha de permetre agilitzar el procés per tal de poder traslladar la filosofia patumaire no partidista i el projecte de Llei al Parlament de Catalunya.
L’alcalde de Berga, Juli Gendrau ha aprofitat per agrair als representants parlamentaris la seva visita a la ciutat, fet que paral·lelament han agraït també els representants ja que, han dit, sovint reben moltes propostes però poques vegades se’ls convida a visitar el terreny i el fet d’haver pogut estar a Berga i conèixer la festa a través del documental i amb la visita a la Casa de La Patum, els ajuda a poder treballar per una proposta que s’agafen ‘com una demanda ciutadana’.

A la jornada de treball hi ha assistit els i les portaveus de la Comissió de Cultura i Llengua del Parlament de Catalunya dels grups parlamentaris de CiU, Àngels Ponsa i Roca; del PSC, Consol Prados Martínez; d’ERC, Pere Bosch Cuenca; de SI, Antoni Strubell i Trueta; el diputat de la Comissió del PPC, Juan Milián Querol; la diputada de la Comissió del grup parlamentari ICV-EUiA, Laura Massana i Mas; l’alcalde de Berga, Juli Gendrau; la diputada de CiU, Montserrat Ribera; la diputada del PSC Judit Carreras; la primera tinent d’Alcalde, Maribel Iglesias; el regidor de Festes i Esports, Jaume Vegas; la regidora del grup municipal del PSC, Ermínia Altarriba; el regidor del grup municipal del PP Joan Antoni Lopez; el gerent del Patronat de La Patum, Albert Rumbo; i la vocal dels caps de colla del Patronat de la Patum, Queralt Cortina.

És aquesta una gran notícia per el món de la cultura popular i tradicional d'arrel catalaa, però és una notícia que arriba tard i, el que és més greu, NO afronta la realitat de les necessitats del col·lectiu.

Fa ja molts anys, força abans de la problemàtica encetada per la Directiva 2007/23/CE, la coneguda com a “Llei Europea del Foc”, la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona, inicià una campanya amb la intenció original d'oficialitzar i salvaguardar els “diables infantils”, i que acabà esdevenint un projecte, al que se sumaren ulteriorment la Federació de Diables i Dimonis de Catalunya i l'Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya, per tractar de declarar el món del foc (correfocs, cercaviles, i qualsevulla activitat amb foc pirotècnic) com a bé d'interès cultural nacional.

Aquell projecte peticionari, que més d'una junta de Coordinadora ha defensat, es fa ara més urgent i necessari: alguns han decidit (re)crear una ferida tràgica i separar el món de la cultura del foc en dues classes, els privilegiats protegits i la resta.

Molta gent al llegir la notícia ha recordat la manifestació del 7 de febrer del 2009 a Berga. Aquella reivindicativa jornada ens aplegàrem tot el món de la cultura del foc dels Països Catalans per reclamar defensar allò que és nostre, part intrínseca de la cultura d'arrel catalana. Allà érem totes i tots, sense distincions, plegats per lluitar i combatre fins l'última gota de sang, fins l'última espurna per assolir-ho i aquest era l'esperit que esperàvem que podríem mantenir sempre.

Aquesta escissió ens farà recordar a certes persones molt implicades durant tot el procès que suposà la transposició de la normativa europea que llavors ja tinguèrem certes desavinences, però que ens havien de fer més forts per poder construir aquesta unitat necessària per la salvaguarda de la nostra cultura. No és moment de fer-nos més mala sang, però és cert que resta molta feina per assolir els objectius i es vol tornar a vendre el fum que la feina resta feta. El món de la cultura del foc, pirotècnic o no, hauria de treballar conjuntament, a tots els Països Catalans i a més s'hauria de fer amb la resta de la cultura popular i tradicional d'arrel catalana. Assolir fites és postiu, però no fer-ho generant categories socials. Durant molt de temps se'ns negà la possibilitat d'assolir aquest reconeixement com a bé cultural del país, i ara es fa generant la divisió en comptes de fer-ho de forma holística.

Que ningú ho oblidi mai: La Patum és un element de la nostra cultura del foc, ens sembla meravellós que aquesta passa s'hagi donat i s'aconsegueixi; però seria una terrible errada que només un acte de tota la cultura del foc fos protegit i la resta de la cultura del foc en quedés exclosa.

P.S.: M'agradaria saber quina és la postura de Federació, Agrupació, Coordinadora, Centenaris, i la resta de grans ens del món de la cultura del foc dels Països Catalans.